Grimpa-soques simitarra

Infotaula d'ésser viuGrimpa-soques simitarra
Drymornis bridgesii Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
UICNrisc mínim Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes83 g (pes adult, mascle)
98 g (pes adult, femella) Modifica el valor a Wikidata
Cries2,4 Modifica el valor a Wikidata
Incubació de l'ou14 dies Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaFurnariidae
GènereDrymornis
EspècieDrymornis bridgesii Modifica el valor a Wikidata
(Eyton, 1849) Drymornis bridgesii Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
ProtònimNasica bridgesii Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Modifica el valor a Wikidata

El grimpa-soques simitarra[1] (Drymornis bridgesii) és una espècie d'ocell sud-americana de la família Furnariidae. És l'únic membre del gènere Drymornis.

Pot trobar-se en els boscos secs tropicals o subtropicals de l'Argentina, Bolívia, Brasil, el Paraguai i l'Uruguai.[2]

Descripció

El grimpa-soques simitarra mesura entre 29 i 35 cm de longitud i pesa entre 76 i 90 g (el mascle) i entre 87 i 110 g (la femella).[3] El bec té el maxil·lar superior marró fosc i l'inferior camussa clar amb àpex marró fosc. Les potes són color terrós fosc. L'iris és marró. El cap és castany fosc i la cara i clatell castany clar. Presenta dues línies, una per dalt i una altra per sota dels ulls, blanquinoses. La part dorsal és castany clar amb to marró. La gola blanquinosa, el pit i abdomen també blanquinosos amb les plomes castanyes, amb notables estries. Les ales, primàries marró fosc i secundàries castany. La cua és castanya.[4][5]

Distribució i hàbitat

Vegetació típica del chaco, exemple d'hàbitat de l'espècie.

Es distribueix des del sud-est de Bolívia, per l'oest de Paraguai, Argentina (cap al sud fins a l'est de Neuquén i nord de Rio Negro, cap a l'est fins a Corrientes i Entre Ríos, rarament al nord-est i sud-oest de Buenos Aires), Uruguai i extrem sud del Brasil (sud de Rio Grande do Sul).

Aquesta espècie és força comuna en el seu hàbitat natural: els boscos, matolls i sabanes secs del chaco i de muntanya, fins als 600 metres d'altitud.[5] Prefereix les formacions boscoses i arbustives de caranday (Trithrinax) i d'Acacia caven.[3]

Comportament

Aquest espectacular i inconfusible grimpa-soques de llarg bec és una dels ocells emblemàtics de la regió del Chaco. S'alimenten solitaris o en parelles, algunes vegades acompanyant altres espècies de diversos furnàrids. No només busquen el seu aliment en troncs i grans branques com també solen baixar a terra, on burxen amb les plomes obertes de la cua, furgant el terra solt.[5] Cerca sota les matèries fecals d'animals i furga als formiguers, se'l va veure cavar fins a 5 a 6 cm de profunditat a terra per extreure larves de coleòpters i aranyes. S'alimenta fins a quatre metres d'alçada.[4]

Alimentació

Grimpa-soques simitarra al terra.

La dieta consisteix en tota mena d'insectes, entre els quals aràcnids (Opilion), Coleoptera (Elateridae, larves, Scarabaeidae, Tenebrionidae), Hemiptera (Pentatomidae), Hymenoptera (Formicidae: adults i larves); Lepidoptera (Sphingidae), Orthoptera (Acrididae, Tettigoniidae); i també de petits amfibis (granotes) i rèptils (sargantanes i colobres), ous de rèptils i ocells i fins i tot de colomins d'altres ocells més petits.[4]

Reproducció

Nidifica entre els mesos de setembre i desembre. Construeix un niu exposat i rudimentar a baixa i mitjana alçada, en buits als arbres o en nius abandonats d'ocells del gènere Colaptes. Encoixina la base amb fulles i escorça. Diposita tres ous ovoïdals, blancs, que mesuren de mitjana 32 x 25 mm. El període d'incubació és de 14 a 16 dies. Els colomins romanen al niu entre 16 a 21 dies; la parella alimenta els colomins.[4]

Vocalització

El cant és una sèrie ràpida de notes altes i cridaneres que descendeixen i acaben en un garbuix de sons.

Estat de conservacó

La UICN ha avaluat el grimpa-soques simitarra com a espècie en risc mínim. Té una àrea de distribució força àmplia i, tot i que no es coneix la mida de la població, es creu que és estable. No s'ha identificat amenaces immediates.[6] "Tenint en compte que el grimpa-soques simitarra s'ha classificat com una espècie sensible a l'àrea que podria extingir-se en fragments més petits, així com una espècie sensible a les condicions de l'estructura de la vegetació dins de les parcel·les i a la fragmentació dels boscos, calen més estudis per establir els requisits específics d'hàbitat a tota l'àrea de distribució."[3]

Sistemàtica

El grimpa-soques simitarra va ser descrit per primera vegada per l'ornitòleg britànic Thomas Campbell Eyton el 1849 sota el nom científic Nasica bridgesii i la localitat tipus és: «interior de Bolívia; error = Mendoza, Argentina».[3] El gènere Drymornis va ser descrit pel mateix Eyton l'any 1852.[7]

El nom genèric Drymornis es compon de les paraules del grec antic «δρυμος / drumos» que significa “bosc”, i «ορνις / ornis, ορνιθος / ornithos», “ocell”;[8] i el nom de l'espècie bridgesii, commemora el botànic, zoòleg y colector británico Thomas Charles Bridges.[9]

Dins la subfamília Dendrocolaptini, D. bridgesii està emparentat amb els grimpa-soques de bec corb, com Lepidocolaptes, i és l'espècie germana de Drymotoxeres pucheranii.[10] Les característiques utilitzades per descriure la subespècie proposada D. bridgesii meridionalis (Stolzmann, 1926) semblen reflectir principalment variacions individuals i no se la considera vàlida. És monotípica.[3]


Referències

  1. ↑ «Grimpa-soques simitarra». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 21 setembre 2025].(català)
  2. ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 21 setembre 2025].
  3. 1 2 3 4 5 Juárez-Jovel, Roselvy C. Scimitar-billed Woodcreeper (Drymornis bridgesii) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2021-11-06. DOI 10.2173/bow.scbwoo4.02.
  4. 1 2 3 4 de la Peña, Martín R. «Chinchero grande Drymornis bridgesii (Eyton, 1850)» (PDF). Aves Argentinas: Descripción, Comportamiento, Reproducción y Distribución. Trogonidae a Furnariidae | Nueva Serie. 20 (2) p. 349-355. Comunicaciones del Museo Provincial de Ciencias Naturales “Florentino Ameghino”, 2016. Arxivat de l'original el 2016-11-13. [Consulta: 2025-921].
  5. 1 2 3 Ridgely, Robert; Tudor, Guy. Field guide to the songbirds of South America: the passerines. Mildred Wyatt-World series in ornithology. Austin: University of Texas Press, 2009, p. 324, làmina 18(2). ISBN 978-0-292-71748-0.
  6. ↑ «Drymornis bridgesii: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2024, 12-06-2024. DOI: 10.2305/iucn.uk.2024-2.rlts.t22703046a263738972.en..
  7. ↑ Ohlson, Jan I.; Irestedt, Martin; Ericson, Per G. P.; Fjeldså, Jon «Phylogeny and classification of the New World suboscines (Aves, Passeriformes)». Zootaxa, 3613, 1, 07-02-2013. DOI: 10.11646/zootaxa.3613.1.1.
  8. ↑ «The Key to Scientific Names: Drymornis» (en anglès). Birds of the World. [Consulta: 21 setembre 2025].
  9. ↑ «The Key to Scientific Names: bridgesii» (en anglès). Birds of the World. [Consulta: 21 setembre 2025].
  10. ↑ Claramunt, Santiago; Derryberry, Elizabeth P.; Chesser, R. Terry; Aleixo, Alexandre; Brumfield, Robb T. «Polyphyly of Campylorhamphus , and Description of a New Genus for C. pucherani (Dendrocolaptinae)» (en anglès). The Auk, 127, 2, 4-2010, p. 430–439. DOI: 10.1525/auk.2009.09022. ISSN: 0004-8038.