Guglielmo Libri

Plantilla:Infotaula personaGuglielmo Libri
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Guglielmo Bruto Icilio Timoleone Libri-Carrucci dalla Sommaia Modifica el valor a Wikidata
2 gener 1803 Modifica el valor a Wikidata
Florència (Gran Ducat de Toscana) Modifica el valor a Wikidata
Mort28 setembre 1869 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Fiesole (Regne d'Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de les Portes Santes, 22 43° 45′ 32″ N, 11° 15′ 53″ E / 43.75886416°N,11.26462144°E / 43.75886416; 11.26462144 Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Pisa (1816–1820) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMatemàtiques i bibliologia Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómatemàtic, professor universitari, bibliòleg, bibliòfil, catedràtic, físic, historiador de les matemàtiques, lladre Modifica el valor a Wikidata
OcupadorGovern de França (1841–1848)
Facultat de Ciències de París, professor universitari (1834–1841)
Collège de France, catedràtic (1833–1841)
Universitat de Pisa (1823–1830) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Obres destacables
Altres
TítolComte Modifica el valor a Wikidata
CònjugeMélanie Double Collins
Helen de la Motte
ParesGiorgio Libri Carucci (comte de Bagnano) i Rosa del Rosso
Find a Grave: 184101595Modifica el valor a Wikidata

Guglielmo Libri (italià: Guglielmo Libri Carucci dalla Sommaja) (Florència, 2 de gener de 1803 - Fiesole, 28 de setembre de 1869), també conegut com Guillaume Libri, fou un matemàtic, historiador de les matemàtiques i bibliòfil italià, conegut per haver estat un dels més grans lladres de llibres de la història.[1]

Vida i obra

Libri, fill d'una antiga i aristocràtica família florentina, va rebre la seva primera educació a casa. El 1816 ingressa a la universitat de Pisa per estudiar lleis, però aviat es comença a interessar per les matemàtiques i les ciències naturals. El 1820, en graduar-se, publica la seva primera obra: Memoria sopra la teoria dei numeri, que li proporciona certa popularitat.[2]

El 1823 és nomenat professor de la universitat de Pisa, però l'any següent obté una dispensa per poder visitar París, on coneix i fa amistat amb Sophie Germain i François Guizot i d'altres matemàtics. El 1825 retorna a la Toscana i comença a estudiar les obres dels grans científics italians de temps anteriors.[3] També és nomenat bibliotecari de l'Accademia dei Georgofili, de la que dimiteix després d'un any, aixecant les sospites sobre la desaparició de llibres d'aquesta biblioteca.[4]

El 1829 es troba a Milà on estudia el Còdex Atlantico a la biblioteca Ambrosiana i el 1830 torna a París on continua cultivant les seves amistats científiques i polítiques i participa activament en la revolució de 1830. En retornar a Florència, imbuït de l'esperit revolucionari, organitza una conspiració contra el gran duc, per la qual és condemnat al exili.[5]

Després de passar uns mesos a Carpentras, on pren contacte amb els fons bibliogràfics que hi havia deixat Peiresc,[6] s'instal·la a París definitivament. Amb el suport d'Arago, de Biot i de Lacroix, obté successivament el lloc de professor del Collège de France i de la universitat de la Sorbona

Portada del primer volum de la seva Historia de les Matemàtiques a Itàlia (1838).

Tot i que continua publicant alguns articles de matemàtica pura, la seva activitat més forta és a la història de la ciència. Ja el seu primer curs al Collège de France (1832-33) el dedica a la història de la ciència.[7] Fruit d'aquesta recerca serà la seva obra més important: Histoire des sciences mathématiques en Italie, depuis la renaissance des lettres jusqu'à la fin du XVIIe siècle (Paris 1838-41) en quatre volums (dels sis que estaven previstos).[8]

El 1842 és nomenat inspector de les biblioteques públiques de França,[9] cosa que, tenint en compte la seva bibliomania, era com posar la guineu a vigilar el galliner. Durant l'any 1846 manté intensos contactes amb Antonio Panizzi i Frederic Madden, bibliotecaris del Museu Britànic per vendre'ls la seva immensa col·lecció de llibres i manuscrits.[10]

Amb la revolució de 1848 i la conseqüent caiguda en desgràcia del seu valedor, Guizot,[11] s'inicien procediments judicials en contra seu per robatori de llibres i manuscrits de biblioteques públiques.[12] Això l'obliga a abandonar França per Anglaterra, a on encara aconseguirà fer arribar la seva col·lecció de llibres i manuscrits,[13] alguns d'ells probablement falsificats.[14] A França (on no tornarà mai més) és condemnat a deu anys de presó i desposseït de tots els seus càrrecs (incloent la Legió d'Honor que li havia estat atorgada).[15]

Sobreviurà a Londres fins al 1868, vivint bàsicament de la venda dels llibres robats, com ho demostren les diverses subhastes i catàlegs de llibres a vendre que es van fer a partir de 1859.[16] El 1868 va retornar a la seva Toscana natal on va morir uns mesos després.

Referències

  1. ↑ Maccioni, 1991, p. 56.
  2. ↑ Maccioni Ruju i Mostert, 1995, p. 37.
  3. ↑ Maccioni Ruju i Mostert, 1995, p. 59.
  4. ↑ Maccioni Ruju i Mostert, 1995, p. 62.
  5. ↑ Maccioni Ruju i Mostert, 1995, p. 84.
  6. ↑ Fiocca i Nagliati, 2009, p. 129.
  7. ↑ Fiocca i Nagliati, 2009, p. 144.
  8. ↑ Del Centina i Fiocca, 2010, p. 1 i ss.
  9. ↑ Maccioni, 1991, p. 38.
  10. ↑ Maccioni, 1991, p. 36-37.
  11. ↑ Maccioni Ruju i Mostert, 1995, p. 130.
  12. ↑ Maccioni, 1991, p. 53.
  13. ↑ Giacardi, 2005, p. Diz.Biog., diu que eren 15.000 volums; altres fonts ho pugen fins a 30.000 o 40.000.
  14. ↑ Barker, 1990, p. 26.
  15. ↑ Fiocca i Nagliati, 2009, p. 130.
  16. ↑ Adini i Tanganelli, 2004, p. 145-148.

Bibliografia

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.