Guyot

El guyot Bear Seamount

Un guyot és una muntanya submarina aïllada que té la forma d'un tronc de con,[1] amb la part superior aplanada, que es troba a una fondària superior a 200 metres. El diàmetre de la seva part superior pot arribar a superar els 10 quilòmetres.[2]

Ecològicament, aquestes muntanyes submarines proporcionen un substrat dur perquè els organismes marins, com els corals d'aigües profundes i les esponges, s'adhereixin. Les muntanyes submarines proporcionen un hàbitat vital per als invertebrats marins com les estrelles trencadisses i les llagostes a la gatzoneta per a viure i actuar com a granges de peixos d'aigües profundes. Els guyots també influeixen en el flux d'aigües més profundes, la qual cosa resulta en l'afluència d'aigües riques en nutrients cap a la superfície de la mar. La surgencia augmenta la productivitat biològica del plàncton i els peixos, que al seu torn proporciona aliment per a ocells marins, peixos més grans, balenes i dofins.

Història

Imatge d'un guyot obtinguda per Hess amb una sonda d'ultrasons.

La denominació de guyot va ser creada l'any 1946 pel geòleg estatunidenc Harry Hammond Hess (1906 – 1969) en honor al geògraf i geòleg suís Arnold Henry Guyot (1807 – 1884) i la va aplicar a un tipus de muntanya submarina de cim aplanat que havia descobert al Pacífic occidental en analitzar la batimetria del fons oceànic amb una sonda nàutica durant el seu servei com a oficial de la Marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Hess va considerar que es tractava d'antics volcans que s'aixecaven uns 3.000 metres des del fons de l'oceà, que havien estat escapçats per l'erosió abans d'acabar submergits, de manera que ara els seus cims plans estaven situats a una fondària d'entre 1.000 i 2.000 metres sota la superfície.[3]

Formació

L'any 1950 el dragatge del cim d'alguns guyots va revelar la presència de roques calcàries d'aigües poc profundes del període Cretaci. Posteriors dragatges van demostrar la presència habitual de fàcies i fòssils d'aigües poc profundes del Cretaci sobre els fonaments volcànics dels guyots.[4] Com per exemple hexacoral·lis i rudistes, uns bivalves típics de les plataformes carbonatades, ambdós constituents típics dels esculls de corall. La part superior aplanada dels guyots no seria deguda a l'erosió, sinó a la deposició que es produeix a les plataformes carbonatades d'aigües poc profundes.[5]

L'evolució estratigràfica que s'observa als guyots permet incloure'ls dins la seqüència de l'evolució de les illes volcàniques subsidents de Darwin, com l'etapa final.[6] Darwin va explicar l'origen dels atols a partir del seu creixement al voltant d'una illa volcànica que s'enfonsa, primer el corall forma un escull de franja, a mesura que l'illa continua la seva subsidència l'escull esdevé un escull de barrera i, quan finalment l'illa s'acaba d'enfonsar, l'illa esdevé un atol.[7] El guyot seria el resultat de la continuació de l'enfonsament de l'illa, la seva part superior serien les restes de l'atol submergit.[6]

Característiques

El gradient d'inclinació de la majoria dels guyots és d'uns 20 graus. Per a ser tècnicament considerats guyot o de taula, han de tenir una altura mínima de 900 m.[8] Un guyot en particular, el Gran Meteor Tablemount en l'Oceà Atlàntic Nord-est, es troba a més de 4.000 m d'altura, amb un diàmetre de 110 km.[9] No obstant això, hi ha molts suports submarins que poden oscil·lar entre poc menys de 90Plantilla:Esdm i al voltant de 900 m.[8] Les construccions volcàniques oceàniques molt grans, de centenars de quilòmetres de diàmetre, es denominen altiplans oceànics.[10] Els Guyots són molt més grans en àrea (mitjana de 3.313 km²) que les muntanyes submarines típiques (àrea mitjana de 790 km²).[11]

Hi ha 283 guyots coneguts en els oceans del món. En el Pacífic Nord 119, en el Pacífic Sud 77, a l'Atlàntic Sud 43, a l'Oceà Índic 28, a l'Atlàntic Nord vuit, en l'Oceà Austral sis i en la mar Mediterrània dues; no es coneix cap en l'oceà Àrtic, encara que un es troba al llarg de l'estret de Fram en el nord-est de Groenlàndia. Els guyots també estan associats amb formes de vida específiques i quantitats variables de matèria orgànica. Augments locals de clorofil·la a taxes d'incorporació de carboni millorades i canvis en el fitoplàncton. La composició d'espècies està associada amb guyots i altres muntanyes submarines.[12]

Conformació

Els guyots són muntanyes submarines de cims plans que a l'origen van ser volcans actius. El contingut geològic de les roques que formen els guyots és d'origen volcànic.[13]

Els guyots comencen com a volcans submarins o muntanyes submarines formades per activitat volcànica en el fons oceànic. Amb el temps, aquests emergeixen com a volcans en escut, creant grans acumulacions de lava. A mesura que els volcans entren en erupció, s'expulsa lava basàltica, que se solidifica en diversos tipus de roques, sent la més comuna el basalt.

Roques basàltiques

El basalt és el tipus de roca més comuna trobat en els guyots. El basalt és una roca ígnia que es forma a partir de la solidificació de la lava que entra en erupció en el fons marí. És rica en ferro i magnesi, la qual cosa li dona un color fosc. El basalt és un component principal de l'escorça oceànica i es forma quan la lava se solidifica en el fons oceànic.[13] La lava en coixinets és una forma específica de basalt que es forma quan la lava entra en erupció sota l'aigua. Crea formes de coixinets a causa del refredament ràpid de la lava quan entra en contacte amb l'aigua freda.[13]

Moviment tectònic i plaques

Amb el temps, la placa litosfèrica a la qual pertany el volcà es desplaça lluny de la ploma mantèl·lica que va originar l'activitat volcànica. A mesura que la placa es mou, el volcà es torna inactiu i s'enfonsa o subsidia a causa del refredament i engruiximent de l'escorça oceànica. Aquesta subsidència, juntament amb l'erosió de l'estructura volcànica per les ones i corrents, provoca que la forma cònica original s'aixafi en la part superior, transformant-se en la característica forma plana dels guyots.[13]

Els guyots es troben a diferents profunditats segons la seva edat. Els guyots més joves poden tenir costats més empinats, mentre que els més antics poden estar més erosionats i tenir un cim més pronunciat. Alguns dels guyots més antics es troben a grans profunditats, la qual cosa indica que es van formar fa milions d'anys.

Capa de sediments

Amb el temps, els sediments s'acumulen sobre les roques basàltiques, contribuint a la geologia general dels guyots. Aquests sediments consisteixen principalment de partícules fines, com l'argila, que es dipositen des de la columna d'aigua. Aquests sediments solen ser rics en microfòssils (com foraminífers) i materials calcaris provinents d'organismes marins. Durant l'activitat volcànica, algunes cendres volcàniques i materials expulsats podrien haver-se acumulat en els vessants dels guyots, formant capes sobre la base basàltica. Finalment, els esculls de coral o altres organismes marins podrien haver-se desenvolupat en els flancs dels guyots si es van elevar prou per a acostar-se a la superfície. Amb el temps, el carbonat de calci dipositat per la vida marina pot acumular-se, afegint una capa més a la formació geològica.[13]

Alteració hidrotermal

En alguns casos, els guyots poden albergar vàlvules hidrotermals en el seu cim o en els seus flancs. Aquestes vàlvules són llocs on l'aigua escalfada pel magma, rica en minerals, emergeix del fons marí. La interacció d'aquests fluids amb les roques basàltiques pot alterar la composició química de la roca, enriquint la zona amb minerals com el coure, zinc o ferro.[13] L'alteració de roques ultramàfiques (roques amb baix contingut de sílice) per aigua de mar per a formar minerals com la serpentina és un altre procés geològic comú en uns certs entorns oceànics. Aquest procés pot afectar algunes formacions rocoses dels guyots.

Composició Geoquímica

El perfil geoquímic de les roques que formen els guyots revela típicament:

  • Basalt amb Elements Volàtils en Traça: Atès que els guyots s'originen de plomes mantèl·liques, el contingut geoquímic de les roques pot estar enriquit amb uns certs elements traça com els elements de terres rares (REE), níquel i altres metalls pesants.
  • Basalts Toleítics i Alcalins: Depenent de l'activitat volcànica específica i de la profunditat de formació, el basalt pot ser toleític (més ric en ferro) o alcalí (ric en metalls alcalins).[13]

Evidència Paleontològica

microfòssils: Els organismes marins, com el plàncton i els foraminífers, sovint es dipositen en els guyots, contribuint a les capes sedimentàries i revelant informació sobre les condicions oceàniques passades, el clima i la història de la zona.

Distribució geogràfica

El complex submarí Atlantis-Meteor, al sud de la triple unió de les Açores.

La majoria dels guyots es troben a l'Oceà Pacífic i l'Oceà Índic, fins i tot en els seus sectors antàrtics, a l'Oceà Austral. En la zona tropical, els guyots solen estar coronats per esculls de coral.

Els guyots es troben en profunditats abissals i poden tenir una altura de fins a 4-5 quilòmetres. Els cims plans d'alguns guyots solen estar a només 200-300 metres de la superfície de l'oceà. I el cim del guyot Lomonóssov, situada a les Illes Açores en l'Oceà Atlàntic, es troba a només 18 metres de la superfície de l'aigua. Els guyots més famosos són Meteor, Banzare, Ob Bank i Lena Bank i altres.[14]

En l'àrea d'algunes muntanyes submarines, guyots i altres elevacions submarines oceàniques en mar oberta, viuen constantment concentracions bastant denses de peixos d'interès comercial. L'àrea dels cims plans de tals guyots pot ser tan gran que representen àrees bastant conegudes per a la pesca d'arrossegament oceànica.[15]

Els dipòsits de crostes de cobalt-manganès (CMC) també solen estar associats amb els guyots.[16][17]

Els guyots com a prova de la tectònica de plaques

Els guyots van servir com a prova de la tectònica de plaques. Davant de fosses marines profundes, on l'escorça oceànica se submergeix sota una altra placa (subducció), es van trobar guyots que estaven lleugerament inclinats, per la qual cosa es va poder demostrar que l'altiplà s'inclinava cap a la fossa marina profunda.

El USS Cape Johnson (AP-172) a la Badia de San Francisco.

Harold Murray va descobrir doms d'aigües profundes en 1941 en el Golf d'Alaska. Van ser descrits per primera vegada en 1946 per Harry Hammond Hess, geòleg estatunidenc de la Universitat de Princeton. Va localitzar al voltant de 100 d'aquestes muntanyes submarines a l'Oceà Pacífic mentre comandava el vaixell de tropes U.S.S. Cape Johnson (AP-172), durant la Segona Guerra Mundial. Amb l'ajuda de la potent ecosonda d'aquesta mena de vaixells, va crear perfils topogràfics d'elevació dels fons marins. Va descobrir els guyots i va conjecturar correctament que es tractava de volcans submarins aplanats per l'erosió. En 1946 els va donar el nom del geògraf Arnold Henry Guyot (1807-1884), fundador del departament de geologia de la Universitat de Princeton. Amb l'ajuda d'aquestes i altres nombroses observacions i descobriments realitzats en els anys següents, va formular la hipòtesi de la extensió del fons marí i la va publicar en 1962 amb el títol de Història de les conques oceàniques. Amb ella havia analitzat el moviment de les plaques tectòniques (movilisme) i el va descriure.

Biologia

Els guyots també estan associats amb formes de vida específiques i diferents quantitats de matèria orgànica. Hi ha augments locals en la clorofil·la, majors taxes d'absorció de carboni i canvis en la composició de les espècies de fitoplàncton.[18]

Se sap molt poc sobre quins tipus d'aliments es mengen els animals de l'oceà en el fons marí, molt profund. Generalment, es creu que les partícules que s'enfonsen ràpidament (recollides per paranys de sediments) són la principal font d'aliment per als consumidors bentònics en ambients abissals. No obstant això, basant-se en evidència d'isòtops estables, alguns estudis[19] suggereixen que les partícules que s'enfonsen ràpidament no són una font directa d'aliment per al megabentos. En canvi, el zooplàncton, la matèria orgànica sedimentària i les partícules flotants (i les partícules que s'enfonsen lentament) són aliments importants per a aquests animals. Els estudis indiquen que els organismes megabentònics són capaços d'utilitzar una àmplia gamma de fonts d'aliments, possiblement inclosos bacteris.

Referències

  1. ↑ «Guyot». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia. [Consulta: 4 desembre 2021].
  2. ↑ «Guyot» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, Inc.. [Consulta: 4 desembre 2021].
  3. ↑ Bernoulli i Capuzzo, 2021, p. 3019-3020.
  4. ↑ Jenkyns i Wilson, 1999, p. 342.
  5. ↑ Bernoulli i Capuzzo, 2021, p. 3020.
  6. 1 2 Bernoulli i Capuzzo, 2021, p. 3021.
  7. ↑ Darwin, Charles. The Structure and Distribution of Coral Reefs. Being the first part of the geology of the voyage of the Beagle, under the command of Capt. Fitzroy, R.N. during the years 1832 to 1836. Londres: Smith Elder and Co, 1843.
  8. 1 2 «Seamount and guyot». Access Science,  . 10.1036/1097-8542.611100 [Consulta: 2 febrer 2016].
  9. ↑ «Great Meteor Tablemount (volcanic mountain, Atlantic Ocean) – Britannica Online Encyclopedia». [Consulta: 15 gener 2019].
  10. ↑ «Answers - The Most Trusted Place for Answering Life's Questions». [Consulta: 15 gener 2019].
  11. ↑ «Geomorphology of the oceans». Marine Geology, 352,  2014, p. 4–24. 10.1016/j.margeo.2014.01.0112014MGeol.352....4H.
  12. ↑ Sahfos
  13. 1 2 3 4 5 6 7 Keir Becker, James L. Reid, Raymond S. Detrick, & Karen L. McMillan. The Geology of Oceanic Islands and Seamounts (1988) Springer Pages: 298-320 ISBN 978-9400975289
  14. ↑ Ломакин И. Э. (2011): Террасы подводных гор и некоторые вопросы тектоники дна Индийского океана // Геология и полезные ископаемые Мирового океана, № 2. С. 42—54.
  15. ↑ Промысловое описание банок Обь и Лена. Л: ГУНИО, 1981. 43 с.
  16. ↑ Андреев С. И., Бавлов В. Н., Каминский В. Д., Опекунов А. Ю., Черкашев Г. А., Мирчинк И. М. (2005): Минеральные ресурсы Мирового океана и перспективы их освоения // Разведка и охрана недр, № 6. С. 65—69.
  17. ↑ Egidio Marino, Francisco Javier González, Rosario Lunar, Luis Somoza, Eva Bellido, Mercedes Castillo Carrión, Jesús Reyes. «Las costras de hierro-manganeso de los montes submarinos canarios como fuente de metales estratégicos y de tierras raras». Revista de la Sociedad Española de Mineralogía, 01-07-2014. [Consulta: 30 octubre 2024].
  18. ↑ Bandy OL. Aquitanian Planktonic Foraminifera from Erben Guyot. Science. 1963 juniy 28;140(3574):1402-3. doi: 10.1126/science.140.3574.1402. PMID: 17799845.
  19. ↑ Wenzhe Xu, Yongxin Dang, Siu Gin Cheung, Zhinan Zhang, Jun Sun, Ankang Teng, Paul K. S. Shin, Stable Isotope Tracer Addition Reveals the Trophic Status of Benthic Infauna at an Intertidal Area Adjacent to a Seagrass Bed, Frontiers in Marine Science, 10.3389/fmars.2021.657044, 8, (2021).

Bibliografia

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.