I vampiri
  | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Riccardo Freda i Mario Bava |
| Protagonistes | |
| Producció | Luigi Carpentieri |
| Dissenyador de producció | Beni Montresor |
| Guió | Riccardo Freda i Piero Regnoli |
| Música | Roman Vlad i Franco Mannino |
| Fotografia | Mario Bava |
| Muntatge | Roberto Cinquini |
| Vestuari | Beni Montresor |
| Distribuïdor | Netflix i Titanus |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia |
| Estrena | 6 abril 1957 (Itàlia) |
| Durada | 79 min |
| Idioma original | italià |
| Versió en català |  Sí |
| Color | en color i en blanc i negre |
| Pressupost | 142.000.000 L. |
| Descripció | |
| Gènere | cinema de terror i cinema de vampirs |
| Lloc de la narració | París |
     | |
I vampiri és una pel·lícula de terror italiana de 1957 dirigida per Riccardo Freda i protagonitzada per Gianna Maria Canale, Carlo D'Angelo, Dario Michaelis, Wandisa Guida, Paul Müller i Antoine Balpêtré. Considerada la primera pel·lícula de terror italiana de l'era sonora, narra la investigació d'una sèrie d'assassinats de dones joves trobades sense sang a París, uns crims atribuïts per la premsa a un misteriós personatge conegut com «el Vampir». El periodista Pierre Lantin segueix les pistes fins a la família Du Grand, relacionada amb experiments destinats a descobrir el secret de la joventut eterna. Es va doblar i subtitular al català.[1]
La producció es va desenvolupar en un moment d'expansió de la indústria cinematogràfica italiana, que començava a explorar nous gèneres orientats al mercat europeu. Freda va concebre el projecte com una pel·lícula fantàstica de baix pressupost i va convèncer els productors de Titanus prometent un rodatge molt ràpid. El guió va ser atribuït a Piero Regnoli i al fictici Rijk Sijöstrom, encara que el mateix Freda també va participar en la concepció de la història. L'argument incorpora influències de la llegenda d'Elizabeth Bathory i del relat La caiguda de la Casa Usher d'Edgar Allan Poe.[2]
El rodatge va començar a Roma el 1956 amb un pressupost reduït i va aprofitar principalment decorats ja existents. La fotografia en blanc i negre va anar a càrrec de Mario Bava, que també va crear diversos efectes especials sense acreditar. Durant els últims dies de producció, Freda va abandonar el projecte després d'una disputa amb els productors i Bava va assumir la direcció de les escenes restants, modificant alguns elements argumentals i ampliant el metratge amb imatges d'arxiu i muntatges addicionals.[3]
Estrenada a Itàlia el 5 d'abril de 1957, la pel·lícula no va obtenir un gran èxit comercial ni al seu país ni a França. Posteriorment va ser distribuïda internacionalment amb títols diferents, com The Devil's Commandment als Estats Units i Lust of the Vampire al Regne Unit. Amb els anys, ha estat objecte de diverses edicions domèstiques i ha estat reivindicada pel seu valor històric dins del cinema fantàstic europeu.[4]
L'acollida crítica va ser desigual. Algunes ressenyes contemporànies van elogiar els efectes especials i l'atmosfera visual, mentre que altres van considerar que la història no aprofitava plenament el seu potencial. Amb el temps, diversos historiadors i crítics han destacat la seva importància com a precedent del terror gòtic italià i com una obra fonamental en la trajectòria de Mario Bava i Riccardo Freda. Tot i això, generalment es considera que l'autèntic impuls del gènere a Itàlia no va arribar fins a l'èxit internacional de La màscara del diable (1960) i a la popularitat de Dracula de Terence Fisher.[5]
Referències
- ↑ «I vampiri». Goita què fan, ara!. [Consulta: 12 juny 2026].
- ↑ Curti, Roberto. Italian Gothic Horror Films, 1957–1969. McFarland, 2015. ISBN 978-1-4766-1989-7.
- ↑ Howard, Troy. The Haunted World of Mario Bava. Midnight Marquee Press, Inc., 2014. ISBN 978-1-936168-45-3.
- ↑ «I Vampiri». AllMovie.
- ↑ «10 Great Italian Gothic Horror Films». British Film Institute.