Ich klage an

Ich klage an

Fitxa
Direcció	Wolfgang Liebeneiner
Protagonistes	Heidemarie Hatheyer Paul Hartmann Hans Nielsen Franz Schafheitlin Bernhard Goetzke Harry Hardt Mathias Wieman Margarete Haagen Charlotte Thiele Christian Kayßler Harald Paulsen Albert Florath Ilse Fürstenberg Karin Evans Erich Ponto Otto Graf Leopold von Ledebur Hansi Arnstaedt Just Scheu Paul Rehkopf Karl Haubenreißer Ernst Legal Walter Janssen Willi Rose
Producció	Heinrich Jonen
Guió	Wolfgang Liebeneiner, Eberhard Frowein i Harald Bratt
Música	Norbert Schultze
Fotografia	Friedl Behn-Grund
Muntatge	Walter von Bonhorst
Dades i xifres
País d'origen	Tercer Reich
Estrena	1941
Durada	120 min
Idioma original	alemany
Versió en català	No
Color	en blanc i negre
Descripció
Gènere	cinema propagandístic i drama

Ich klage an (lit. ‘Jo acuso’) és una pel·lícula de propaganda nazi alemanya de 1941 dirigida per Wolfgang Liebeneiner^[1] i produïda per Heinrich Jonen.^[2] Va ser desenvolupada per a promoure l'eutanàsia involuntària de persones amb discapacitat, realitzada a través del programa d'assassinats en massa Aktion T4, i per a obtenir suport públic al concepte nazi de la vida indigna de ser viscuda.^[3]

Hanna Heyt és una dona alegre i divertida. Quan en Thomas Heyt, el seu espòs, rep una oferta per a la direcció d'un institut a Múnic, ella està preparant una celebració per a col·legues i amics. Durant els preparatius, inexplicablement cau per les escales de la casa. Mentre està asseguda al piano durant la celebració, sent una enrampada a la mà i no pot continuar tocant. Com l'entumiment no ha desaparegut l'endemà al matí, el seu espòs l'envia al Dr. Lang, un vell amic de la parella, qui l'examina i presumeix que té esclerosi múltiple. Li revela les seves sospites al Dr. Heyt, qui, horroritzat, cerca l'opinió d'un especialista. L'especialista confirma la incurabilitat de la malaltia, però els aconsella no revelar la seva malaltia per a no minvar el seu optimisme i la seva fe en la recuperació. A partir de llavors, en Thomas passa les nits en el seu laboratori després del treball investigant el patogen que causa la malaltia i la seva possible cura.

La malaltia de la Hanna està progressant. S'adona que, amb la paràlisi progressiva, cada vegada podrà moure's menys. Llavors li demana al Dr. Lang que la mati si la situació empitjora. No vol que el seu espòs s'alegri un dia quan finalment mori, després de vegetar i convertir-se en una càrrega. El Dr. Lang rebutja la seva petició per considerar-la poc ètica. Després, la Hanna recorre al seu espòs amb la mateixa petició, qui intenta convèncer-la de la possibilitat d'una ràpida recuperació. ^[4] La malaltia, no obstant això, deteriora ràpidament la seva salut. Un suposat avanç en la recerca d'en Thomas resulta ser un error. Quan la Hanna pateix paràlisi respiratòria, torna a suplicar-li al seu espòs que l'ajudi. Aquest roba un flascó de medicina del Dr. Lang i li administra una sobredosi, matant-la. El metge, furiós, acusa al Thomas d'assassinat i acaba la seva amistat. Thomas Heyt és denunciat pel seu cunyat, Eduard Stretter.

Durant una llarga escena de judici, es presenten arguments a favor i en contra de l'eutanàsia, afavorint fortament la posició que prolongar la vida d'una persona discapacitada a vegades és contrari a la naturalesa, i que la mort és un dret del pacient, així com un deure moral del metge.^[5] El Dr. Lang, qui inicialment no s'havia presentat quan va ser citat, finalment compareix davant el tribunal. El seu tractament de nen amb trastorns mentals li ha fet reconsiderar la seva posició. Havia utilitzat tots els mitjans a la seva disposició per a mantenir amb vida al nen, que sofria de meningitis. Els seus pares, Marie i Herbert Günther, li pregunten per què no ho va deixar morir, ja que, com a resultat del tractament, ara està cec, paralitzat, amb problemes mentals i reclòs en una institució. Després de presentar novament les proves, confirma la petició explícita de Hanna Heyt. El doctor trenca el seu silenci davant el tribunal i presenta una breu defensa. Vol un veredicte que li brindi claredat a ell mateix i a futurs casos similars.^[6]

Curtmetratges de propaganda anteriors, com Abseit vom Wege (lit. ‘A la vora del camí’) i Erbkrank (lit. ‘Malalt congènit’), es van realitzar en suport de les polítiques d'eutanàsia nazis, però el seu propòsit era l'educació ideològica i no la seva difusió pública.^[7] Victor Brack va convèncer a Tobis Filmkunst^[a] perquè produís una pel·lícula sobre l'eutanàsia després de la reacció pública negativa a aquestes polítiques. Wolfgang Liebeneiner, qui va dirigir la pel·lícula, va declarar que el seu objectiu era sondejar l'opinió pública sobre la legalització de l'eutanàsia.^[8] Va costar 960.000 ℛℳ.^[9]

La pel·lícula va ser encarregada pel ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, per suggeriment de Karl Brandt, per a fomentar el suport públic al programa d'eutanàsia Aktion T4.^[10] Brack, un dels organitzadors destacats del programa i posteriorment criminal de guerra convicte, va inserir personalment escenes clau de la pel·lícula. Les víctimes reals de T4 van ser assassinades sense el seu consentiment ni el de les seves famílies.^[11] De fet, es diu que un espectador va comparar la pel·lícula amb el programa i va preguntar ingènuament com es podia evitar que es filtressin abusos.^[12]

Alguns dels motius de la pel·lícula provenen de la novel·la epistolar Sendung und Gewissen (lit. ‘Missió i consciència’) de Hellmuth Unger. La primera edició del llibre es va publicar en 1936 i es va reimprimir diverses vegades en una versió corregida a partir de 1941. Només la segona versió conté les paraules programàtiques «Ja no sóc l'acusat, sinó que acuso, un veritable metge contra tot un món». La novel·la epistolar no tenia una trama contínua i va haver de ser completament reestructurada dramatúrgicament. Viktor Brack va encarregar a Hermann Schwenninger que escrivís un nou context. Schwenninger havia treballat per a l'oficina central de T4 des de 1940 i se suposava que produiria un documental sobre l'eutanàsia, que més tard es coneixeria com a Dasein ohne Leben – Psychiatrie und Menschlichkeit (lit. ‘Existència sense vida – Psiquiatria i humanitat’).^[b] L'esborrany del guió de Schwenninger per al llargmetratge incloïa l'escena del tribunal en la qual l'assistent d'eutanàsia s'estilitza com a heroi.

Wolfgang Liebeneiner va rebutjar aquest esborrany. La cancelleria del Führer va encarregar de nou a un grup de treball la redacció d'un guió «sobre l'eutanàsia, sobre l'extermini de la vida indigna de ser viscuda. Considerant les circumstàncies del moment, hem arribat a la conclusió que hem d'evitar qualsevol cosa que sembli publicitat deliberada, però especialment qualsevol cosa que pugui ser percebuda pels qui s'oposen a la idea com una amenaça procedent de l'Estat».

El nou esborrany tenia el títol provisional de Drei Menschen -Ein Film um das Gesetz des Herzens (lit. ‘Tres persones: Una pel·lícula sobre la llei del cor’) i feia referència a una «llei d'eutanàsia» planificada que, no obstant això, no es va promulgar a causa de les creixents protestes de cercles eclesiàstics. L'esborrany va introduir com a element important la relació a tres bandes entre una dona i dos homes i va presentar a l'espòs, també mèdic, com el perpetrador. Aquest esborrany també va ser revisat. Liebeneiner va distribuir posteriorment una altra versió, al·legant que advocava obertament per l'assassinat de malalts mentals. No obstant això, Liebeneiner va adoptar la «destrucció d'una vida no mereixedora de vida» com a un missatge clau ocult. La pel·lícula conté com a elements la relació a tres bandes del segon esborrany, la gran escena del tribunal del primer esborrador i la subtrama modificada de dos pares que anhelen la mort del seu fill amb discapacitat greu.

A Heidemarie Hatheyer se li va prohibir actuar a causa de l'ocupació aliada, però va reprendre la seva carrera en 1949 i va guanyar nombrosos premis de renom abans de morir. Liebeneiner va ser jutjat en 1964 com a còmplice d'assassinat en massa per dirigir la pel·lícula, però no va ser condemnat.^[13][14]

La pel·lícula va ser aprovada pels censors amb el comentari «prohibida per a joves» i les etiquetes d'«especial valor artístic», «educativa» i «lliure en dies festius» el 15 d'agost de 1941 i es va estrenar a Berlín el 29 d'agost.^[8][15] Més de 18 milions de persones van veure l'obra^[16] i va recaptar 5,4 milions de ℛℳ amb un guany de 3.641.000 ℛℳ.^[9]

La pel·lícula també es va projectar a l'estranger i, per exemple, a Zúric, va ser prohibida per les autoritats policials cantonals i descrita com a:

A l'Alemanya nazi, les reaccions i crítiques a la pel·lícula van ser molt diferents. El periòdic nazi Völkischer Beobachter va declarar que:

Segons informes del Servei de Seguretat de les SS, el canvi de llei proposat a l'obra va trobar major suport entre la classe treballadora que entre els cercles intel·lectuals. Es deia que el factor decisiu era «que els sectors socialment desfavorits de la població naturalment pensen més en la seva pròpia càrrega financera».^[17] Les SS van recaptar també informacions sobre la reacció de les esglésies, que es van mostrar uniformement negatives respecte a la pel·lícula, amb els catòlics expressant-se amb major vehemència, però els protestants igualment negatius.^[18] Les opinions en els cercles mèdics van ser positives, encara que va haver-hi dubtes, especialment, encara que no exclusivament, en els casos en què pacients considerats incurables s'haurien recuperat.^[19] Els professionals del dret estaven ansiosos perquè se li donés una base legal, i en les poques enquestes que es van encarregar, es va dir que la població en general era partidària d'això.^[20]

Va ser prohibida per les potències aliades després de la guerra.^[21]

Actualment és una pel·lícula d'accés restringit (Vorbehaltsfilm)^[c] de la Fundació Friedrich Wilhelm Murnau. Per tant, forma part del patrimoni de la fundació, no està aprovada per a la seva distribució i només pot exhibir-se amb el consentiment de la institució i sota les condicions que aquesta estableixi.^[22][23]

Existeixen tres versions de la pel·lícula, cadascuna amb detalls diferents. Es conserven en l'Arxiu Federal de Coblença, en l'Institut Alemany d'Estudis Cinematogràfics de Frankfurt del Main i en l'antiga Filmoteca de la RDA a Potsdam-Babelsberg.^[24]

• Ayçoberry, Pierre. The Nazi Question: An Essay on the Interpretations of National Socialism (1922–1975). New York: Pantheon Books, 1981. ISBN 978-0-394-74841-2. 
• Boberach, Heinz (ed.). Meldungen aus dem Reich 1938–1945. Die geheimen Lageberichte des Sicherheitsdienstes der SS (en alemany). Herrsching, 1984. 
• Grunberger, Richard. The 12-Year Reich: A Social History of Nazi Germany, 1933–1945. New York: Holt, Rinehart and Winston, 1971. ISBN 978-0-03-076435-6. 
• Hachmeister, Sylke. Kinopropaganda gegen Kranke: die Instrumentalisierung des Spielfilms „Ich klage an“ für das nationalsozialistische „Euthanasieprogramm“ (en alemany). Baden-Baden: Nomos. ISBN 3-7890-2804-5. 
• Hertzstein, Robert Edwin. The War That Hitler Won. New York: Putnam, 1978. ISBN 978-0-399-11845-6. 
• Kuchler, Christian «Bischöflicher Protest gegen nationalsozialistische „Euthanasie“-Propaganda im Kino: „Ich klage an“» (en alemany). Historisches Jahrbuch der Görresgesellschaft, núm. 126, 2006. ISSN: 0018-2621.
• Leiser, Erwin. Nazi Cinema. Nueva York: Macmillan, 1975. ISBN 978-0-02-570230-1. 
• Romani, Cinzia. Tainted Goddesses: Female Film Stars of the Third Reich. New York: Sarpedon, 1992. ISBN 978-0-9627613-1-7. 
• Roth, Karl Heinz. «„Ich klage an“. Aus der Entstehungsgeschichte eines Propaganda-Films». A: Götz, Aly (ed.). Aktion T4. 1939–1945. Die „Euthanasie“-Zentrale in der Tiergartenstrasse 4 (= Stätten der Geschichte Berlins, 26) (en alemany). 2a ed.. Berlín: Hentrich, 1989, p. 93–116. ISBN 3-926175-66-4. 
• Uhlmann, Matthias. «Der Fall von „Ich klage an“». A: Die Filmzensur im Kanton Zürich. Geschichte, Praxi, Entscheide (en alemany). Zúric: Verlag Legissima, 2019, p. 119–133. ISBN 978-3-033-07030-1. 
• Waldman, Harry. Nazi Films In America, 1933-1942 (en anglès). McFarland & Company, 2008. ISBN 9780786438617. 
• Welch, David. Propaganda and the German Cinema: 1933-1945. I.B. Tauris, 1983. ISBN 9781860645204. 

• Ich klage an a YouTube (en alemany amb subtítols en anglès)
• Selling Murder: The Secret Propaganda Films of the Third Reich a YouTube (en anglès)