Jacques Chaban-Delmas
Jacques Chaban-Delmas (París 1915 – 2000) fou un polític francès.[1] Fou general de brigada de la Resistència (1944) i tingué una participació destacada en l'alçament de París contra l'ocupació nazi. Esdevingué diputat radical per la Gironda (1946) i alcalde de Bordeus del 1947 al 1995, fou cap dels grups republicans socials de l'Assemblea Nacional francesa (1953-56).
Posteriorment fou ministre de defensa (1957-58), president de l'Assemblea Nacional (1958-69, 1978-81 i 1986-88) i Primer Ministre de França del 1969 al 1972). L'any 1974 fou candidat neogaullista a la presidència de la República i el 1976 s'adherí al RPR creat per Jacques Chirac.
Publicà les memòries L'ardeur (1975) i Mémoires pour Demain (1997).
A Bordeus li és dedicat un monument que es troba prop de la catedral. Porten el seu nom l'estadi (antigament Stade du Parc Lescure) i un dels ponts sobre el riu Garona.
Biografia
Jacques Chaban-Delmas va néixer com a Jacques Michel Pierre Delmas a París.[1] Va estudiar al Lycée Lakanal de Sceaux, abans d'assistir a l'École Libre des Sciences Politiques (Sciences Po). A la resistència clandestina, el seu nom de guerra final va ser Chaban ; després de la Segona Guerra Mundial, va canviar formalment el seu nom a Chaban-Delmas.[2] Com a general de brigada de la resistència,[3] va participar en la insurrecció parisenca de l'agost de 1944, amb el general de Gaulle.[4] Va ser el general francès més jove des de François Séverin Marceau-Desgraviers, durant el Primer Imperi Francès.
Membre del Partit Radical, finalment es va unir a la Gaullista Reunió del Poble Francès (RPF), que s'oposava als governs de la Quarta República.[5] El 1947, va esdevenir alcalde de Bordeus, que va ser durant 48 anys el seu feu electoral. Com a membre de l'Assemblea Nacional, va ser diputat per l'RPF.[6]
El 1953, quan el grup FPR es va dividir (i Charles de Gaulle suposadament es va retirar), Chaban-Delmas va esdevenir cap de la Unió de Republicans per a l'Acció Social i president del partit Centre Nacional dels Republicans Socials.[7] Es va vincular amb partits de centreesquerra i es va unir al gabinet de Pierre Mendès-France un any més tard com a ministre d'Obres Públiques. Va participar en la coalició de centreesquerra Front Republicà, que va guanyar les eleccions legislatives de 1956. Va ser ministre de Defensa de França entre 1957 i 1958. La seva participació governamental durant la Quarta República va inspirar la desconfiança de de Gaulle i d'alguns gaullistes.[8]
Després del retorn de de Gaulle al poder el 1958, Chaban-Delmas va acceptar l'adveniment de la Cinquena República Francesa i la nova Constitució. Va participar en la fundació de la Unió per a la Nova República (UNR) i va ser elegit, en contra de la voluntat de de Gaulle, president de l'Assemblea Nacional. Va mantenir aquesta funció fins al final de la presidència de de Gaulle el 1969. A diferència d'alguns gaullistes, per exemple, Jacques Soustelle, va donar suport a la política de de Gaulle de posar fi a la Guerra d'Independència d'Algèria. Durant el Congrés de l'UNR de 1959, va ser el primer polític a evocar un domini presidencial reservat,[9] compost principalment per defensa i diplomàcia. Aquesta interpretació de la Constitució de 1958 ha sobreviscut.
El 1969, quan Georges Pompidou va accedir a la presidència, va escollir Chaban-Delmas, que havia conclòs que la crisi del maig del 68 era conseqüència d'una societat tensa i conflictiva, com a primer ministre. Chaban-Delmas va intentar promoure el que va anomenar una nova societat, basada en el diàleg entre les diferents forces socials de la societat francesa. Entre altres reformes, es va relaxar l'autoritat governamental sobre els mitjans de comunicació, mentre que es va aprovar una legislació sobre la cobertura del benestar social per als pobres i la gent gran, cosa que va consolidar el perfil de França com a estat del benestar. A més, es van fer augments regulars del salari mínim, cosa que va evitar majors disparitats salarials. Es va introduir un nou sistema d'assistència jurídica, juntament amb una sèrie de noves prestacions socials.[10]
Com a resultat de les seves polítiques socials, Chaban-Delmas va ser considerat massa progressista per l'ala conservadora del moviment gaullista. Se sospitava que volia vincular-se de nou amb el centreesquerra. De fet, els seus assessors que van inspirar el programa de la "nova societat" eren considerats propers al centreesquerra (Simon Nora i Jacques Delors, que seria ministre de Finances sota François Mitterrand). A més, un conflicte latent oposava Chaban-Delmas al president Pompidou i al cercle presidencial. L'acusaven d'intentar debilitar la presidència a favor seu. El diari satíric Le Canard Enchaîné el va acusar d'infringir la llei mitjançant l'evasió fiscal i, el 1972, Chaban-Delmas va sol·licitar un vot de confiança a l'Assemblea. Ho va aconseguir, però el president va aconseguir forçar la seva dimissió.[11]
Dos anys més tard, després de la mort en el càrrec del president Pompidou, Chaban-Delmas es va presentar a les eleccions presidencials.[12] Va rebre el suport dels senyors del gaullisme, però 43 personalitats properes al difunt president, encapçalades per Jacques Chirac, van publicar la Crida dels 43 a favor de la candidatura de Valéry Giscard d'Estaing. Chaban-Delmas va ser derrotat a la primera votació de les eleccions presidencials de 1974, obtenint només el 15,10% dels vots. Chirac va esdevenir el primer ministre del president Giscard d'Estaing.[13][14]
Chaban-Delmas es va afiliar al Partit Gaullista (RPR) i, malgrat el lideratge de Chirac, va tornar a presidir l'Assemblea Nacional (1978–1981). A causa de la seva amistat amb el president Mitterrand, el seu nom va ser esmentat com a possible primer ministre durant la primera cohabitació (1986–1988), però en canvi va esdevenir president de l'Assemblea Nacional per tercera vegada i Chirac va tornar a ser primer ministre.
Chaban-Delmas es va jubilar el 1997, cap al final del seu tretzè mandat com a membre de l'Assemblea Nacional i dos anys després del final del seu vuitè mandat com a alcalde de Bordeus.[7]
Referències
- 1 2 Morris, Peter «Jacques Chaban-Delmas» (en anglès). The Guardian, 13-11-2000. ISSN: 0261-3077.
- ↑ Peter Morris. «Jacques Chaban-Delmas». The Guardian, 13-11-2000. [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «Musée de la résistance en ligne». [Consulta: 6 abril 2026].
- ↑ Annexe de l'ouvrage du général Maurice Chevance-Bertin Vingt mille heures d'angoisse, éditions Robert Laffont, collection "Vécu", 1990, p. 251.
- ↑ «[https://archive.wikiwix.com/cache/?url=http://vjn.sudouest.com/Chaban.pdf Jacques Chaban-Delmas De l'épopée bordelaise à la Nouvelle Société]». [Consulta: 6 abril 2026].
- ↑ «jacques-chaban-delmas». [Consulta: 6 abril 2026].
- 1 2 Jacques Chaban-Delmas en politique: actes du colloque organisé à Bordeaux les 18, 19 et 20 mai 2006. París: Presses universitaires de France, 2007. ISBN 978-2-13-056138-5.
- ↑ Yvert, Benoît. Premiers ministres et présidents du Conseil: histoire et dictionnaire raisonné des chefs du gouvernement en France, 1815-2007. París: Perrin, 2007. ISBN 978-2-262-02687-5.
- ↑ «dossiers-thematiques». [Consulta: 6 abril 2026].
- ↑ «jacques-chaban-delmas». [Consulta: 6 abril 2026].
- ↑ Philippe Alexandre, Execution d'un homme politique, Éditions Grasset, 1972
- ↑ Chastenet, Patrick; Chastenet, Philippe. Chaban. París: éd. du Seuil, 1991. ISBN 978-2-02-013535-1.
- ↑ Giroud, Françoise; Duquesne, Jacques. Françoise Giroud, une plume engagée à "L'Express". París: "L'Express", 2012. ISBN 978-2-84343-969-8.
- ↑ Lachaise, Bernard; Le Béguec, Gilles; Sirinelli, Jean-François. Jacques Chaban-Delmas en politique: actes du colloque organisé à Bordeaux, les 18-20 mai 2006. París: Presses universitaires de France, 2007. ISBN 978-2-13-056138-5.
| Precedit per: Maurice Couve de Murville |
Primer Ministre de França 1969-1972 |
Succeït per: Pierre Messmer |