Jahvisme

El jahvisme és el nom que els estudiosos moderns donen a la religió de l'antic Israel.[1][2] El jahvisme era essencialment politeista, amb una gran quantitat de déus i deesses.[3] Al capdavant del panteó hi havia Jahvè, el déu nacional dels regnes israelites d'Israel i Judà, amb la seva consort, la deessa Aixera[4], i déus i deesses de segon nivell com Baal, Xamaix, Yarikh, Mot i Astarte. Tots tenien els seus propis sacerdots i profetes i comptaven amb la reialesa entre els seus devots.[5][6][7] 

Les pràctiques del jahvisme incloïen festivals, sacrificis, confecció de vots, rituals privats i l'adjudicació de disputes legals.[8] Contràriament a la imatge presentada a la Bíblia hebrea, el temple de Jerusalem (de Jahvè) no era l'únic, ni tan sols central,[9] però el rei era el cap de la religió nacional i, per tant, el virrei a la Terra del déu nacional,[10] un paper que es reflecteix cada any quan presidia una cerimònia en què Jahvè era entronitzat al Sant Temple de Jerusalem.[11] 

El jahvisme va patir diverses remodelacions i recontextualitzacions, a mesura que la noció de les divinitats al marge o comparables a Jahvè es van anar degradant progressivament per les noves idees i corrents religiosos. Durant el període monàrquic de mitjana edat del ferro, la religió d'Israel es va moure cap a l'únic culte a Jahvè; tanmateix, aquests canvis teològics es van mantenir en gran part confinats a grups reduïts,[12] només es van estendre a la població en general durant la turbulència política generalitzada dels segles vii i vi aC. Aquesta progressiva evolució al monoteisme havia culminat en última instància al final de l'exili babilònic, i al segle iv aC, el jahvisme s'havia fusionat en el que ara es coneix com a judaisme del Segon Temple.[13] El jahvisme també va donar lloc al samaritanisme.[14]

Referències

  1. ↑ «jahvisme». Consulteca. TERMCAT. [Consulta: 18 agost 2026].
  2. ↑ Miller, 2000, p. 1.
  3. ↑ Sommer, 2009, p. 145.
  4. ↑ Niehr, 1995, p. 54-55.
  5. ↑ Ferrer i Costa, Joan «L'Esperit com a novetat en l'experiència religiosa d'Israel». Scripta Biblica, 13, 2013, p. 11–24.
  6. ↑ Handy, 1995, p. 39–40.
  7. ↑ Meier, 1999, p. 45–46.
  8. ↑ Bennett, 2002, p. 83.
  9. ↑ Davies, 2010, p. 112.
  10. ↑ Miller, 2000, p. 90.
  11. ↑ Petersen, 1998, p. 23.
  12. ↑ Albertz, 1994, p. 61.
  13. ↑ Moore i Kelle, 2011, p. 402.
  14. ↑ Hjelm, Ingrid. The Samaritans and Early Judaism: A Literary Analysis (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2000. ISBN 978-0-567-26046-8.

Bibliografia