Josep Maria Ruera i Pinart

Els seus pares i germans i els avis paterns i materns eren tots de Granollers.^[2] Però Josep Maria va néixer a Barcelona. Quan la família Ruera es va traslladar a Granollers, el petit Josep Maria va romandre a Barcelona amb el seu oncle, que treballava cobrant l’ús dels seients públics —les cadires modernistes de ferro— situats a la Rambla i al Passeig de Gràcia.^[3]

Quan Josep Maria tenia nou anys es traslladà a viure a Granollers, població a la que estaria vinculat la resta de la seva vida. Allí hi encetà els seus estudis de música amb el mestre Manel Glanadell i Soler, organista de la parròquia de Sant Esteve, i de violí amb el mestre Pere Brugués. L’any 1917 va obtenir una beca concedida per l’ajuntament de Granollers que li va permetre continuar la seva formació a Barcelona. Gràcies a aquest suport, va prosseguir els estudis de solfeig i piano a l’Escola Municipal de Música amb Amadeu Argelaga, i va estudiar violí amb Josep Munner, vinculat al Conservatori del Liceu. Paral·lelament, es va iniciar en la composició i la instrumentació sota la guia d’Enric Morera, i va aprofundir en l’orquestració amb Joan Baptista Lambert i Joan Lamote de Grignon.^[4][2]

Durant la seva etapa d'estudiant, i per a guanyar-se la vida, va formar part de diverses orquestres de Granollers, com ara La Moderna. L'any 1921 es va estrenar a Granollers la seva primera sardana, Aires del Vallès.^[2] El 1922 s'establí a Barcelona, on col·laborà amb diverses orquestres; a l'any següent tocà la viola a l'Orquestra Pau Casals durant el cicle de Concerts de Primavera del Gran Teatre del Liceu. D’aquest vincle professional amb Pau Casals en va néixer també una relació més personal, tot i que les seves trajectòries no es van creuar directament. De manera curiosa, l’any 1959 Ruera va obtenir el Premi Pau Casals als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a la Sorbona de París, amb l’obra Festival, quart moviment d’Empúries. El mateix Casals li va fer arribar la seva felicitació.^[2]

El 1924, va finalitzar la seva etapa de formació i anys de joventut passats a diverses institucions musicals de Barcelona i es va establir de nou a Granollers. A partir d’aquell moment, va fer d’aquesta ciutat el seu lloc de residència permanent fins al final de la seva vida.^[2] En aquesta època anterior a la Guerra Civil, va ser nomenat organista de la parròquia de Sant Esteve de Granollers, funció que va mantenir fins al 1984. Aquest càrrec no es limitava a tocar a les celebracions religioses, sinó que també implicava coordinar i formar diverses agrupacions musicals vinculades a la parròquia, com l’escolania, la capella i diferents cors, tant femenins com infantils. Paral·lelament, el 1924 li van proposar assumir la direcció de l’orquestra La Catalònia, coneguda anteriorment com la Catalana de Granollers.^[2]

El 17 d’abril de 1928, Josep M. Ruera va contraure matrimoni amb Maria Casademunt i Armengol, descrita com una dona de gran bellesa, molt religiosa i amb inclinació per la poesia. Junts van formar una família amb cinc filles: Maria Assumpció, Maria Teresa, Paquita, Rita —que va morir amb només setze mesos a causa d’un xarampió agreujat per una pneumònia— i Montserrat. En aquells anys, la situació econòmica no era fàcil, cosa que el va empènyer a presentar-se a concursos de sardanes per obtenir ingressos. Aquesta decisió li va donar bons resultats: als Jocs Florals de Girona de 1926 va aconseguir el primer premi amb una sardana titulada La Competición, escrita per a tres cobles i timbales. Aquell reconeixement va marcar l’inici d’una trajectòria plena de guardons en l’àmbit de la composició. Entre 1929 1936 va dirigir la coral Amics de la Unió.^[2]

La seva obra simfònica Tres moviments simfònics (precedent de la posterior Empúries), va ser seleccionada l'any 1936 per un jurat presidit pel director Ernest Ansermet per ser interpretada al Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània que aquell any se celebrava a Barcelona. Era el festival més important en aquell moment de la música contemporània i el que havia de ser l'inici d'una gran carrera va ser estroncat per la Guerra Civil.^[5]

El 31 de maig de 1938, durant el devastador bombardeig de Granollers, Josep M. Ruera va patir una pèrdua irreparable: la mort de la seva esposa, Maria, com també va succeir a tants altres habitants de la ciutat. Poc després, quan encara no havia pogut refer-se del cop, la situació es va agreujar encara més. Només dos dies després d’haver-la enterrat, va ser detingut arran de la denúncia d’un veí que l’acusava de donar suport al bàndol nacional. L’origen de la sospita era insòlit: a casa seva s’hi sentia música religiosa, i això va fer creure erròniament que es tractava d’emissions de ràdio clandestines vinculades als feixistes. Aquesta acusació el va portar a viure un nou episodi tràgic enmig d’un context ja profundament marcat per la guerra. Ruera va passar un temps a la presó Model fins que uns amics el van aconseguir treure.^[2]

Els responsables que van assumir el poder un cop acabada la guerra van recelar d’algú que havia mantingut el mateix càrrec durant els anys revolucionaris, fet que el va forçar a abandonar tant la direcció de la banda com la seva tasca d’organista a la parròquia. Aquesta situació va prolongar encara més les seves dificultats econòmiques. En conseqüència, durant aquesta etapa tan complicada, la seva activitat compositiva es va veure notablement minvada. Amb el temps, va millorar econòmicament i va tornar a dirigir orquestres de nova creació a la ciutat, com l’Orquestra Oriental i l’Orquestra Ibèria.^[2]

És en aquest punt que, per sobreviure, va començar a fer iogurts i sembla que els feia molt bé com per guanyar-se la vida. Més endavant va fer un pas més i va començar a fer formatges que li compraven les principals mantequeries de Barcelona.^[5]

El 4 de setembre de 1942 es va casar amb Bernardeta Duran i Prat i les filles que havien viscut repartides entre les tietes, van tornar a la família.^[6] Van tenir quatre filles: Maria Pilar, Rosa, Carme i Núria. Anys després, amb la reconstrucció del temple i de l’orgue, va reprendre el càrrec d’organista parroquial, on va dirigir diversos cors i va tornar a l’Escola de Música, que havia reprès l’activitat.^[2]

El 1942 va fundar l’Orfeó Femení de Granollers, amb més de noranta veus. Després del debut el 1946 va assolir grans èxits i va actuar en espais destacats, que va culminar amb una actuació al Palau de la Música Catalana. L’Orfeó, però, va acabar dissolent-se de manera imprevista. Des de Madrid se’ls va sol·licitar participar en uns concerts previstos al Parque del Retiro a finals d’agost, dates que coincidien amb la Festa Major de Granollers. Davant d’això, algunes de les principals cantants van preferir quedar-se a la ciutat i no desplaçar-se. La negativa no va ser ben rebuda: des de Madrid van reaccionar amb indignació i van comunicar que, com a conseqüència, quedaven exclosos de l’Obra Educación y Descanso. Malgrat els esforços del mestre Ruera per justificar la decisió i intentar reconduir la situació, no hi va haver marxa enrere, i finalment l’Orfeó es va hacer de dissoldre.^[2]

L'any 1944 fundà l'Orquestra Selección, que dirigí a partir del 1957; aquesta arribà a aplegar 21 músics i fou una de les formacions més famoses de la seva època i que va arribar a ser, segons els entesos, la millor orquestra de ball d'Espanya. El conjunt interpretava un repertori variat que combinava música moderna per ballar, peces de jazz i també obres de concert, totes elles adaptades i arranjades tant pel mateix Ruera com per altres integrants del grup. Fins a finals de la dècada de 1950, aquesta orquestra, dirigida pel mestre i amb la col·laboració d’Amador Garrell i Lluís Pey, va oferir actuacions arreu de Catalunya de tot tipus de música de ball, des de peces clàssiques fins a sambes i jazz, sense deixar de banda, de tant en tant, la sardana. El conjunt va obtenir diversos premis en concursos i va assolir una notable projecció, fins al punt d’actuar també a l’estranger: l’any 1957 van oferir concerts a Suïssa, França i Alemanya.^[7] Amb el canvi de gustos en la música de ball, però, Ruera i alguns músics van decidir emprendre un nou projecte i, el 1961, van crear el conjunt Els Pleyel, que es va mantenir actiu fins al 1969.^[2]

Entre 1942 i 1962, va estar al capdavant de diverses formacions orquestrals de Granollers, entre les quals sobresurt l’Orquestra de Cambra de Granollers, creada el 1952. Paral·lelament, la seva activitat compositiva es va intensificar, com reflecteixen els premis que va anar obtenint en aquell període. Alhora, la vida musical de la ciutat experimentava un notable impuls. L’any 1962 es va fundar la delegació de Joventuts Musicals a Granollers, iniciativa en la qual Ruera va tenir un paper clau. Aquell mateix any, el 13 d’abril, havia presentat una ponència al Centre d’Estudis titulada Aspectes musicals de Granollers, on defensava que, malgrat la tradició d’orquestres festives, la ciutat necessitava un espai dedicat a la música de nivell més elevat i que, per això, calia integrar-se a les Juventudes Musicales de España. Amb el suport de diversos col·laboradors, com Ricard Saurí, va contribuir decisivament a fer realitat aquest projecte.^[2]

El seu compromís amb la vida cultural de la ciutat va ser reconegut amb diversos honors: el 1971 va rebre la Medalla de la Ciutat, l’any següent va ser nomenat Granollerí de l’any, i el 16 de gener de 1983 es van inaugurar un carrer amb el seu nom. El 1984 es va rebatejar l'Escola com a Escola Municipal de Música Josep M. Ruera i el declarà Fill Adoptiu.^[8]

Un dels moments més destacats d’aquesta etapa final va ser el reconeixement obtingut el 1972 amb el Premi Ciutat de Barcelona gràcies al seu poema simfònic en quatre moviments Empúries. Aquesta composició representava la culminació d’un llarg procés creatiu i esdevenia una obra de gran envergadura per a orquestra i cobla, hereva de treballs anteriors com Tres moviments simfònics. Malgrat la importància de l’obra, la seva estrena no va ser del tot reeixida, marcada per tensions i desacords entre alguns dels participants. Amb tot, l’any 1977 es va enregistrar sota el segell Columbia amb la interpretació de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i la Cobla Municipal, dirigides per Antoni Ros-Marbà. Temps després, el 24 de gener de 1985, se’n va interpretar la quarta part al Palau de la Música Catalana amb gran èxit, fins al punt que el públic en va demanar la repetició.^[2]

A partir d’aquell moment, però, Ruera es va anar retirant progressivament de la vida pública. Problemes de visió derivats de cataractes el van portar a perdre-la completament després d’una operació el 1984. Tot i deixar el càrrec de director de l’Escola Municipal de Música de Granollers, va continuar vinculat, d’una manera o altra, a l’activitat musical i cultural de la ciutat. Va morir a Granollers el 31 de maig de 1988.^[2]

• Missa en honor de Sant Francesc d'Assís (1927), per a quatre veus mixtes i orgue
• Missa nostra (1965)
• Montserrat, la invenció de la Verge (1947), obra coral a 6 veus, amb lletra de Mossèn Cinto

• El desembre congelat (1940), harmonització de la nadala
• Empúries (1959), conjunt de quatre poemes simfònics per a orquestra i cobla
• Glossa de l'Antic Ball de les Donzelles de Granollers (1976)
• Nadala, glossa d'una nadala

• A l'entorn de la Porxada (1977)
• A la font de l'Avençó
• Acariciant-se
• Aires del Vallès (1921), primera sardana
• L'airosa Magalí (1972)
• Al nostre Garreta (1975)
• Al redós de la Porxada (1933), per a quatre violins i piano
• Camperola (1932)
• Cançó de festa, per a cor mixt, amb lletra del compositor
• Els canonges de Granollers, per a veu i piano, lletra de Manuel Joaquim Raspall i Mayol
• La competència (1926), sardana per a 3 cobles i timbales
• Conte de fades (1927)
• La divina sardana (1930), per a veu i piano, amb lletra del compositor
• La dona catalana
• Esplai (1978), premi Joaquim Serra
• La filadora (1933)
• Flors boscanes
• Himne a la sardana (1980), per a veus blanques i cobla, lletra de Ramon Munné
• Juganera (1931)
• Maria (1926)
• Maria Teresa (1931)
• Matinal (1925)
• La nostra dansa (1930), per a quatre veus blanques, amb lletra del compositor
• Ofrena (1950)
• Ofrena al mestre Joaquim Serra (1930)
• Ones plàcides a Lloret (1977)
• Pasqua florida (1943), per a quatre veus mixtes, amb lletra del compositor
• Pregària montserratina (1969)
• Els quatre quartans, per a quartet
• Riallera (1929)
• Romeria a Montserrat (1947), per a 2 cobles i timbales
• Rosa bruna (1976), per a cor mixt i cobla, lletra de Joan Subirà
• Roser Pujades (1982)
• Sant Joan (1942), per a quatre veus mixtes, lletra de Trinitat Catasús
• La sardana dels infants (1958), per a quatre veus mixtes, amb lletra de Carles Sindreu
• La sardana dels pastors (1958), per a quatre veus mixtes, amb lletra de Carles Sindreu
• El segador i la pastora (1931), per a quatre veus, lletra de Maria Casademunt de Ruera
• Sota la parra (1929, rev. 1983)
• Tocs de festa (1930)
• Tríptic laietà (1971), premi Ciutat de Barcelona
  • Barcelona, el mar
  • Barcelona, la ciutat
  • Barcelona, la muntanya
• Un petó (1932)
• La vella diligència de Granollers, per a piano
• La Verge Catalana (1930), amb versió per a orquestra simfònica
• La veu de Catalunya (1972)

A més de diverses revesses sense títol, les següents: Aquesta (1956), Cercle (1967), El disc ratllat (1971), Embolic (1968), Enrevessada (1947), Enyorant les teves trenes (1958), Montserrat de les trenes (1955), Roda (1975), Sense nom (1966), Si...? No...? (1966)