La Catalana
| Aquest article tracta sobre la línia d'autobusos. Vegeu-ne altres significats a «Catalana (desambiguació)». |
| Mallorca-Rogent – Marià Aguiló-Taulat | |
|---|---|
| Entrada en servei | 1908 |
| Fi de circulació | 26-10-1980 |
| Enllaç amb: | |
La Catalana va ser una línia d'autobusos a l'actual districte de Sant Martí de Barcelona.
Història
El 1851 es va obrir la carretera entre entre el Clot i el Poblenou, anomenada carrer de Sant Joan de Malta entre el camí de la Verneda i el carrer de Pere IV, i de Sant Pere (actualment Marià Aguiló), entre aquest darrer i el del Taulat.[1] El 1877, Francesc Xavier Camps i Puigmartí, promotor de la torre de les Aigües del Besòs, va presentar un projecte de tramvia a cavalls per a comunicar ambdós nuclis, del que no se sap pràcticament res, tot i que probablement hauria circulat per aquesta via.[1] El 1880, l'advocat Joan de Marfà va presentar a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals un projecte de tramvia penjant mogut per cavalls, com una mena de monorail, que tampoc es va realitzar.[1][2]
El 1908, Rafael Martí Porqueras va iniciar un servei de carruatges tirats per cavalls, adquirits de segona mà de la línia Barcelona-Badalona.[2][3] El recorregut començava a Mallorca-Rogent i seguia per la plaça Font i Sagué, Escoles, carretera de la Verneda, Sant Joan de Malta i Marià Aguiló fins al carrer del Taulat, i el preu del bitllet era de 10 cèntims, força car per a la classe treballadora, majoritària a Sant Martí en aquella època.[2][3] El 1912, amb la inauguració de la Societat de Banys de la Mar Bella, el trajecte es perllongava als mesos d'estiu fins a la platja.[2][3] Sembla que per aquesta època, Martí va adquirir uns ripperts de segona mà procedents de l'empresa La Catalana, que havien efectuat el trajecte entre la plaça de Catalunya i Gràcia, motiu pel qual la línia seria coneguda popularment com «La Catalana».[3] El baix nombre d'usuaris va fer que el 1916, Rafael Martí traspassés el servei, junt amb el material i les cotxeres a l'empresa La Provensalense, de Pere Llovet.[3] Tanmateix, només cinc anys després, fou traspassada de nou a Martí, que canvià l'origen a la plaça Font i Sagué.[2][3]
El 1922, la pujada de les tarifes i les queixes dels usuaris per la mala qualitat del servei van motivar que l'Ajuntament de Barcelona demanés a Martí la substitució dels òmnibus per autobusos,[1] la qual cosa es va produir el 1925, amb el nom Autobuses Transversales de San Martín.[4][5] El març d'aquest any, Martí va adquirir cinc vehicles elèctrics, dos de la firma Trebolkorn i tres de la firma Walker, les bateries dels quals es recarregaven a les cotxeres dels Quatre Cantons, unes naus entre els carrers de Pere IV, Marià Aguiló i Batista.[2][5] Tanmateix, les freqüents avaries van fer que el juliol, el fabricant de bateries Tudor demanés l'embargament dels autobusos per falta de pagament.[6][5] A causa dels problemes, Martí va decidir traspassar la concessió, i el setembre, l'Ajuntament l'atorgà a l'industrial de Badalona Jacint Galceran Vehil, que va substituir els autobusos elèctrics per quatre de benzina, un Hispano-Suiza i tres Chevrolet, coneguts popularment com a «capsa de mistos» per les reduïdes dimensions.[6][5] Galceran no va poder remuntar el negoci, i el 1927 va decidir traspassar-lo a Josep Arqué Figuerola, que va restablir el recorregut complet entre el carrer de Rogent i els banys de la Mar Bella (no tan sols durant els mesos d'estiu sinó tot l'any), tal com dictava la concessió i va adquirir sis autobusos Hispano-Suiza, Chrevolet i Peugeot.[6][3] Durant uns anys, el servei es va mantenir sense grans pèrdues econòmiques, fins que el 1932 fou traspassat a Miquel Martí Adell, fill de Rafael.[6][3] Aquest va adquirir nous autobusos Ford i Krupp, el que unit a l'augment dels salaris va fer que per primer cop s'omplissin de passatgers.[6][5]
El 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil, la línia va ser col·lectivizada pel Sindicat Únic del Ram del Transport (SURT) amb el nom d'Empresa de Autómnibus T.[6][7] Tanmateix, a causa de la manca de gasoil i peces de recanvi, el servei va quedar suspès molt sovint.[7] El 1939, la línia va ser recuperada per Miquel Martí, que va fer reconstruir els vehicles que es trobaven en millor estat (un dels quals era conegut com «la carraca») i els va fer acoplar un generador de gasogen per a paliar la manca de combustible.[7] El 1941, l'empresa, que explotava també el servei urbà de Sabadell, es va constituir com la societat anònima Autotransportes Martí, i partir del 1945, els bitllets portaven la denominació Autobuses San Martín-Pueblo Nuevo.[6][7] Als anys 1950, la línia es va salvar de ser municipalitzada, i es va mantenir estable malgrat l'important pujada de les tarifes.[7]
El 1965, la companyia va canviar de nom per Auto Transportes Martí Sociedad Anónima (ATMSA), i amb la creació de la Zona Franca a la mateixa època, el Poblenou va experimentar un procés de deslocalització industrial.[8] El 1969, l'obertura de l'autopista A-19 (actual C-31) com a perllongació de la Gran Via de les Corts Catalanes, va suposar el tall de la Rambla del Poblenou (aleshores anomenada Paseo del Triunfo) i del carrer de Sant Joan de Malta, el que obligar a modificar el recorregut de la línia.[6][8] El 1970 va morir Miquel Martí Adell i fou succeït pel seu fill Miquel Martí Carceller.[8]
El 1972, la recentment creada Associació de Veïns de Poblenou va llogar dos autobusos per a penjar-hi pancartes reivindicatives contra l'anomenat Pla de la Ribera,[8] i a finals d'aquest any, el soterrament del ferrocarril al Clot va comportar la supressió dels passos a nivell que afectaren durant anys la freqüència del servei.[8] Tanmateix, a finals de la dècada, aquest era reduït a un sol autobús cada mitja hora, i l'agost del 1980, va deixar de circular els diumenges i festius.[7] El 26 d'octubre se'n va celebrar la festa de comiat, on es presentaren els dos nous microbusos de la línia 92 de TMB, que començaria a circular l'endemà entre l'Hospital de Sant Pau amb el Poblenou.[9][7] El 1996, el recorregut es va allargar fins a l'Hospital del Mar, i el microbús es va convertir en un autobús normal i posteriorment fusionat amb la línia 25, que unia l'Hospital de Sant Pau amb Gràcia i pujava fins a la Mare de Déu del Coll.[9][10]
Referències
- 1 2 3 4 «Historia de "La Catalana" (I): los primeros proyectos de conexión entre el Clot y el Poblenou». El Tranvía 48 (blog). Ricard Fernández Valentí, 14-06-2012.
- 1 2 3 4 5 6 Fernández i Valentí, 1999, p. 9.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 «Historia de “La Catalana” (II): los ómnibus a caballos (1908-1925)». El Tranvía 48 (blog). Ricard Fernández Valentí, 27-06-2012.
- ↑ Fernández i Valentí, 1999, p. 9-10.
- 1 2 3 4 5 «Historia de "La Catalana" (III): los autobuses (1925-1936)». El Tranvía 48 (blog). Ricard Fernández Valentí, 18-07-2012.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 Fernández i Valentí, 1999, p. 10.
- 1 2 3 4 5 6 7 «Historia de “La Catalana” (IV): la guerra y la posguerra». El Tranvía 48 (blog). Ricard Fernández Valentí, 03-08-2012.
- 1 2 3 4 5 «Historia de “La Catalana” (y V): debacle y final de la línea». El Tranvía 48 (blog). Ricard Fernández Valentí, 11-08-2012.
- 1 2 Fernández i Valentí, 1999, p. 11.
- ↑ DDAA. El Poblenou en 135 veus. Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou, 2005, p. 39. ISBN 978-84-609-4966-4.
Bibliografia
- Fernández i Valentí, Ricard «Una breu història de “la Catalana”». L’Arxiu: butlletí de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, núm. 13-14, 1999, p. 9-11.