Lachrymae (Britten)
| Forma musical | variació  |
|---|---|
| Compositor | Benjamin Britten |
| Opus | 48 |
| Dedicat a | William Primrose |
| Instrumentació | viola i piano |
| Estrena | |
| Estrena | 20 juny 1950 |
| Escenari | Aldeburgh (Anglaterra) |
| Intèrpret | William Primrose, Benjamin Britten |
  | |
Lachrymae, reflections on a song of John Dowland (reflexions sobre una cançó de John Dowland), per a viola i piano, op. 48 (per a viola i corda, op. 48a), és una composició de Benjamin Britten del 1950.[1]
Moviments
Consta dels següents moviments:
- Lento
- Allegretto molto comodo
- Animato
- Tranquillo
- Allegro con moto
- Largamente
- Appassionato
- Alla valse, moderato
- Allegro marcia
- Lento
- L'istesso tempo
Origen i context
Britten va mostrar un interès especial per les cançons amb llaüt, en particular les de John Dowland, i moltes de les seves composicions posteriors incorporen aquests ayres renaixentistes anglesos que encara avui són habituals en el repertori. La seva obra Lachrymae s’inspira directament en dues peces de Dowland: If my complaints could passions move del The First Booke of Songes and Ayres (1597) i Captaine Digorie Piper his Galliard, inclosa a Lachrymae o Flow my tears (1604). Aquests temes van formar part del repertori de Peter Pears i del guitarrista Julian Bream, que van mantenir una col·laboració estable durant dues dècades a partir dels anys cinquanta. Com indica el títol Flow my Tears (Flueixen les meves llàgrimes), la música reflecteix un to melancòlic, en consonància amb el lema de Dowland: Semper Dowland, semper dolens (Sempre Dowland, sempre patint).[1]
Lachrymae va ser creada expressament per al violista escocès William Primrose, en el qual també recau la dedicatòria. Primrose, com molts altres intèrprets destacats del seu temps, buscava enriquir el repertori del seu instrument i va encarregar a Britten una obra nova el 1949. El compositor va trobar especialment estimulant escriure per a un instrument que dominava personalment i, alhora, aprofitar la inspiració d’una cançó de Dowland, carregada d’una expressió intensa de dolor.[1]