Le combat ordinaire

Infotaula de llibreLe combat ordinaire
Tipussèrie de còmics Modifica el valor a Wikidata
AutorManu Larcenet Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióBretanya Modifica el valor a Wikidata

Le Combat ordinaire (lit. El combat ordinari) és una sèrie de còmics francesa formada per quatre àlbums publicats entre 2003 i 2008 per l'editorial Dargaud. El guió i les il·lustracions són de Manu Larcenet, amb color de Patrice Larcenet. El 2010 es quatre àlbums foren recopilats en un sol volum en format de novel·la gràfica. La història té lloc a la França dels anys 2000 i se centra en la vida adulta de Marco, un jove fotògraf que pateix de manca d'inspiració. El primer volum va rebre el Premi al Millor Àlbum del Festival Internacional de Còmics d'Angoulême de 2004.

Sinopsi

Le Combat ordinaire (2003)

En Marc exerceix de fotògraf de conflictes bèl·lics, però ha aconseguit estalviat prou diners per gaudir ara d'una pausa. Visita regularment un terapeuta que el troba neuròtic, i es veu amb seu germà, sobrenomenat "Georges", que es dedica a fumar porros i a jugar a videojocs amb ell.

De camí cap a casa, s'atura a visitar els seus pares, que viuen a la costa. Passa una vetllada amb ells, amb la mare preocupada i el seu pare que està perdent la memòria. Descobreix una foto del seu pare de jove soldat, després d'haver lluitat a la guerra d'Algèria, sense ganes de parlar del tema. En Marc torna a casa al camp i es retroba amb l'Adolf, el seu gat de forta personalitat.

Es desfà de les seves fotos antigues i confirma al seu cap que encara no està preparat per tornar al front per fotografiar zones de guerra. Durant un passeig pel bosc amb el seu gat, es troba amb un caçador amb el seu gos. El gos ataca i fereix el gat, i el caçador el foragita de la seva propietat. Un veí gran acull el gat i aconsella a en Marc que el porti al veterinari. Coneix així la veterinària, l'Emilie, i immediatament en queda enamorat.

De tornada a casa, s'assabenta que el seu cap, l'Hervé, l'ha acomiadat de la feina. Meditant als camps dels voltants, es troba amb el seu veí, que li ofereix una beguda. De tornada a casa seva, troba l'Emilie revisant l'estat de salut del gat.

Sis mesos després, estan junts, i ella suggereix que comparteixin una casa, però ell s'hi nega. Sis mesos més tard, rep la visita del seu germà i la seva parella embarassada, la Naima. Després del vespre, l'Emilie torna a casa. Durant una de les seves sortides, ella confessa que també li agradaria quedar-se embarassada algun dia. En Marco sent massa pressió i tallen la relació.

En Marco es reconcilia amb el seu veí i van junts a pescar. Per casualitat, descobreix que el seu veí té un passat turbulent i es barallen. Troba el seu gat mort al bosc i decideix tornar a veure l'Emilie.

Les quantités négligeables (2004)

En Marco presenta l'Emilie als seus pares durant una visita per fotografiar els antics companys del seu pare al taller 22 de la drassana. Al final del menjar, el seu pare li diu que pateix d'un alzheimer avançat. En Marco va a París per feina, es troba amb l'Anne-Marie, la seva galerista, i dina amb ella i en Fabrice Blanc, un reconegut fotògraf. Blanc suggereix que facin la seva propera exposició junts.

De tornada a la casa de camp, en Marco accepta buscar una nova llar amb l'Emilie. Insatisfet amb els seus retrats, torna a la drassana i fa més fotos dels antics amics del seu pare. L'exposició s'està preparant. Mentrestant, fa de cangur de la seva neboda durant el vespre, però té un atac de pànic. Això el convenç de retornar a la teràpia. A l'exposició, descobreix per casualitat com de poc els seus companys valoren les seves fotos. Al començar la cerca d'una nova casa amb l'Emilie, s'assabenta de la mort del seu pare.

Ce qui est précieux (2006)

Després de la mort del seu pare, en Marco i l'Émilie dinen amb la seva mare, i en Marco l'ajuda a buidar el taller del seu pare. Ell està de dol i ha reprès la teràpia. L'Émilie li recorda que li agradaria tenir un fill, cosa que encara aterreix en Marco. Està lluitant amb la seva relació amb l'Émilie i la pèrdua del seu pare, però està content de saber que un editor preten editar un llibre amb les seves fotos dels molls.

En Marco visita el seu germà, que també està profundament de dol. Després va als molls i es troba amb en Pablo, un amic del seu pare. En Pablo està molt orgullós de saber que s'escriurà un llibre sobre ells.

En Marco llegeix els quaderns del seu pare però no n'entén el seu propòsit. Decideix tornar i veure el seu antic veí, el senyor Mesribes, a qui solia condemnar pel seu passat, implicat en conflictes bèl·lics, però més tard va descobrir que estava en una foto amb el seu pare.

El llibre d'en Marco finalment està preparat i agrada al seu editor, que el convida a París. Mentrestant, l'Émilie s'adona que està embarassada.

Planter des clous (2008)

Uns anys més tard, l'Emilie i el Marco són pares d'una nena, la Maude. El Marco viu la paternitat amb els seus alts i baixos, però està fascinat per la seva filla i, de vegades, reviu amb ella records del seu pare i germà difunts.

El Marco treballa de fotògraf per a un diari i en Pablo el demana que cobreixi el tancament de la seva drassana. Mentre s'allotja a casa de la seva mare, en Marco assisteix a les reunions de la drassana i només en pot constatar la seva imminent desaparició.

Es retroba també amb el Sr. Mesribes, amb qui coincideix a les passejades pel bosc. No obstant, un dia arriba a la casa del veí i hi veu uns transportistes. S'assabenta per la seva filla de la seva mort uns dies abans.

A mesura que s'acosten les eleccions presidencials, el Marco passa la nit parlant amb en Pablo, l'amic del seu pare. La drassana tanca i posteriorment és enderrocada.

El Marco continua la seva vida amb la seva família i guanyant-se la vida com a fotògraf.

Personatges

  • Marc: és el personatge central de la història
  • Emilie: és la veterinària, més tard la xicota d'en Marco
  • Georges: és el germà de Marco (Georges és un sobrenom, el seu nom real no es dóna mai)
  • Naïma: és l'esposa d'en Georges
  • Chahida: és la filla d'en Georges i la Naïma
  • Antoine Louis: és el pare d'en Marc i d'en Georges
  • Susanna Lluís: és la mare d'en Marc i d'en Georges
  • Maude: és la filla de Marc i l'Emilie
  • Adolf: Eés el gat d'en Marc
  • Pablo: és l'antic company del pare d'en Marco a la drassana, on encara treballa. És com un segon pare per a en Marco.
  • Bastounet: és l'antic company del pare d'en Marco a la drassana, on encara treballa. És amic de la infància d'en Marco i del seu germà.
  • Hervé: és el cap de Marco a l'agència de fotografia
  • Anne-Marie: és la galerista d'en Marco
  • Gilbert Mesribes: és un extinent de l'exèrcit francès durant la guerra d'Algèria i veí de Marco.

Publicacions

  1. Le combat ordinaire (2003). Dargaud. Guió i dibuix: Manu Larcenet, color: Patrice Larcenet. ISBN 2-205-05425-2
  2. Les Quantités négligeables (2004). Dargaud. Guió i dibuix: Manu Larcenet, color: Patrice Larcenet. ISBN 2-205-05589-5
  3. Ce qui est précieux (2006). Dargaud. Guió i dibuix: Manu Larcenet, color: Patrice Larcenet. ISBN 2-205-05791-X}}
  4. Planter des clous (2008). Dargaud. Guió i dibuix: Manu Larcenet, color: Patrice Larcenet. ISBN 978-2-205-06140-6
  • Le Combat ordinaire (Volum integral, 2010). Dargaud. Guió i dibuix: Manu Larcenet i Patrice Larcenet. ISBN 978-2-205-06236-6

Anàlisi

La sèrie va ser rebuda amb bones crítiques en general. Del volum 1, molt elogiat, el crític David Desvérité en digué que «Manu Larcenet ha creat un àlbum sumptuós i intel·ligent, que combina perfectament història i il·lustració. Els seus personatges desprenen ingenuïtat i simplicitat, reflectint la felicitat que anhelen. Però també hi ha moments de dubte, atacs d'ansietat i el passat que ressorgeix».[1] El volum 2 demostra que la tan esperada seqüela no decep. Tal com escriu Olivier Guillaume «després d'un primer volum elogiat i merescudament premiat, Manu Larcenet ofereix amb Les quantités négligeables una autèntica joia de rialles i emoció».[2]

Inusualment, l'autor resumeix cada volum amb una frase a la contraportada. Per al volum 1: «És la història d'un fotògraf cansat, una noia pacient, horrors quotidians i un gat problemàtic». Per al volum 2: «És la història d'un fotògraf convalescent, un geni mediocre, un vaixell de càrrega que s'enfonsa i el cavall d'en Zorro». Per al volum 3: «És la història d'un fotògraf afligit, un estudi per endreçar, un llibre per acabar i en Gugusse amb el seu violí». I per al volum 4: «És la història d'una obra que tanca, una noia enamorada, una nit electoral i una nit de festa...».

El programa Culture BD de Radio France va analitzar la sèrie el 2021. Els comentaristes van assenyalar que, malgrat l'anàlisi d'una societat que presencia l'auge del Front Nacional, la desaparició de la classe treballadora i l'ocultació de la Guerra d'Algèria, el protagonista Marco dubtarà, ensopegarà, però continuarà buscant la felicitat.[3] Més concretament, J. Marotta assenyala que «hi ha aquests moments de silenci, de naturalesa diferent, que inclouen moments de contemplació. (...) a través d'aquests ulls, Manu Larcenet ofereix als lectors un espai pur de projecció, ja que ens trobem davant d'un llenç en blanc on tot està encara per construir».[3] Per a W. Leroy: «els dibuixos de Manu Larcenet provoquen riure, sobretot pels seus ritmes i ruptures narratives. (...) Encerta de ple. Hi ha una subtilesa darrere d'un estil aparentment cru i de vegades juvenil». I segons JB Barbier: «aquesta és la seva força. Utilitza l'humor de manera molt efectiva per conduir-nos als passatges molt més durs de Le combat ordinaire. Quan tanquem el còmic, en quins temes ens fan pensar? (...) Estem entre la serietat i l'humor».[3]

Com assenyala F. Mayaud per a tota la sèrie «és la història d'un fotògraf cansat, una noia pacient, horrors quotidians i un gat problemàtic», escriu Larcenet. També és una història perfectament elaborada, divertida —amb aquell humor savi que evita la ironia— i tendra, en completa harmonia amb unes obres d'art hipersensibles tant a la felicitat com a l'angoixa. (Per no parlar del gat o de l'Émilie; fins i tot el sofà més humil és adorable.) Le combat ordinaire, és una història lleugera i commovedora sobre el renaixement, és l'àlbum més personal de Larcenet, i el millor fins ara, a l'espera del següent».[4]

Tota la sèrie ens fa oscil·lar entre la felicitat i la infelicitat. Com escriu Caroline «es posen de manifest molts temes molt delicats: la vellesa, la mort i el dol, l'autoexposició davant dels altres, la política, la immigració... Tot plegat està ple d'humor, tendresa i realisme, i Le combat Ordinaire és una oda a la humanitat contemporània, on Larcenet llança aquesta mirada molt precisa sobre la nostra societat, tan desenvolupada i tan fràgil».[5] Com assenyala Piehr de bdtheque «a través de la història d'un jove fotògraf de premsa que es qüestiona què fer amb la seva vida, Larcenet pinta una comèdia a vegades divertida, a vegades trista, sobre la transició a l'edat adulta, sobre l'amor i les decisions que implica, i sobre el nostre comportament envers els altres i el passat».[6]

Estil

L'estil de dibuix evoluciona considerablement al llarg de la sèrie. Com assenyala F. Mayaud «aquesta lleugeresa es reflecteix en el disseny gràfic, que s'ha anat refinant amb el temps. La frase " ...recorda el diagrama d'un sistema nerviós" caracteritzant l'ombra d'un arbre en una foto, extreta de Ce qui est précieux, il·lustra amb precisió l'estil de Larcenet».[7] Una transició gràfica també constatada per Le Tourne Page, que assenyala: «les primeres dotzenes de pàgines, visualment, estan en consonància amb l'estil de la sèrie Retour à la terre: dibuix que voreja el caricaturesc, estil de línia clara, colors plans massa cridaners. I després veiem com l'estil de Larcenet perd gradualment la seva ingenuïtat, les línies perden la seva fluïdesa, explora, busca, esbossa, es torna cada cop més realista, els colors són menys atrevits. Finalment, a l'últim àlbum, amb certes pàgines la foscor de les quals presagia Blast, la següent obra de l'autor, tan impressionantment fosca».[8]

La línia és perfecta per a aquest propòsit, tal com assenyala YML de Le Monde «l'estil de dibuix tan personal de Manu Larcenet i el magnífic colorit del seu germà Patrice serveixen hàbilment els registres i els capítols d'aquesta història profundament humana i nua».[9]

Distincions

  • 2004 - Premi al millor àlbum al Festival d'Angoulême de 2004 pel primer volum , Le Combat ordinaire.
  • 2005 - Premi Tournesol i Premi del Jurat Ecumènic de Còmics del Festival Internacional de Còmics d'Angoulême de 2005 pel segon volum, Quantités négligeables.
  • 2006 - Premi Internacional Töpffer pel volum 3, Ce qui est précieux.[10]
  • 2008 - Premi Micheluzzi al millor còmic estranger per un volum que recopila els dos primers volums.

Recepció i crítica

Després de rebre el premi al millor àlbum al Festival Internacional de Còmics d'Angulema del 2004, el primer volum va gaudir d'un gran èxit de crítica i públic. La sèrie va vendre més de 600.000 exemplaires el 2011. Les principals qualitats reconegudes a l'àlbum són la seva naturalesa eclèctica, que té en compte les petites coses de la vida i, alhora, ofereix al lector l'oportunitat de divertir-se mentre està marcat per diferents esdeveniments.[11]

Adaptacions

Cinema

Els productors Christophe Rossignon i Philip Boëffard de <i>Nord-Ouest Films</i> i el director i guionista Laurent Tuel van adaptar el còmic a la gran pantalla, amb Nicolas Duvauchelle en el paper principal i Maud Wyler com a Émilie. El rodatge tingué lloc a la Dordonya i la Bretanya a l'agost de 2014.[12] La pel·lícula se centra en els tres primers volums de la sèrie, que corresponen als tres capítols de la pel·lícula: «Le Combat ordinaire», «Les quantités négligeables» i «Ce qui est précieux». Com assenyala AlloCiné, l'adaptació cinematogràfica segueix de prop el còmic amb «adaptació social i romàntica».[13] L'adaptació d'un dels seus llibres fou una experiència nova per a l'autor, i com assenyala Susie Bourquoin «aquesta és la primera vegada que l'autor de Blast ha acceptat que un dels seus llibres s'adapti al cinema».[14]

Teatre

L'obra va ser adaptada per al teatre el 2012 pel director Robert Sandoz.[15]

Notes i referències

  1. ↑ «Le combat ordinaire tome 1: la chronique BD» (en francès). avoir-alire.com, 2019. [Consulta: 7 setembre 2025].
  2. ↑ Olivier Guillaume. «Le combat ordinaire tome 2: les quantités négligeables» (en francès). planetebd.com, 2004. [Consulta: 7 setembre 2025].
  3. 1 2 3 Wandrille Leroy, Juliette Marotta, Jean-Baptiste Barbier. «"Le Combat ordinaire", l'album des questions existentielles» (en francès), 2021. [Consulta: 7 setembre 2025].
  4. ↑ F.Mayaud. «Le combat ordinaire: chronique sociale, humour» (en francès). bedetheque.com, 2010. [Consulta: 6 setembre 2025].
  5. ↑ Caroline. «Le combat ordinaire» (en francès). undernierlivre.net, 2014. [Consulta: 7 setembre 2025].
  6. ↑ Piehr. «Le combat ordinaire» (en francès). bdtheque.com, 2003. [Consulta: 7 setembre 2025].
  7. ↑ F.Mayaud. «Critique de Planter des clous» (en francès). bdgest.com, 2008. [Consulta: 7 setembre 2025].
  8. ↑ Le Tourne Page. «Intégrale du combat ordinaire» (en francès). letournepage.com, 2014. [Consulta: 7 setembre 2025].
  9. ↑ Y.-M.L. «Ce qui est précieux (Le combat ordinaire, tome 3), de Manu Larcenet» (en francès). lemonde.fr, 2006. [Consulta: 7 setembre 2025].
  10. ↑ Ville de Genève. «Historique des prix Topffer» (en francès). geneve.ch, 2006. [Consulta: 6 setembre 2025].
  11. ↑ Levendis. «Le Combat ordinaire - Tome 1». Krinein. [Consulta: 6 setembre 2014].
  12. ↑ Fabien Lemercier. «Laurent Tuel se lance dans « Le Combat ordinaire »». Cineuropa. [Consulta: 6 setembre 2014].
  13. ↑ «Le film Le combat ordinaire» (en francès). allocine, 2015. [Consulta: 6 setembre 2025].
  14. ↑ Susie Bourquoin. «Le Combat ordinaire de Manu Larcenet adapté au cinéma» (en francès). europe1.fr, 2015. [Consulta: 6 setembre 2025].
  15. ↑ Robert Sandoz. «Spectacle Le combat ordinaire» (en francès). loutil.ch, 2014. [Consulta: 6 setembre 2025].

Bibliografia

  • Frédérique Pelletier «Quand l'enfant paraît». dBD, 21, 3-2008, p. 20..
  • Paul Gravett (dir.), « Les années 2000 : Le Combat ordinaire », dans Les 1001 BD qu'il faut avoir lues dans sa vie, Flammarion, 2012 (ISBN 2081277735), p. 820.
  • Pascal Paillardet «Catalogue des Manutranses». BoDoï, 61, 3 2003, p. 12..

Enllaços externs