Leonor Dori

Plantilla:Infotaula personaLeonor Dori
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 maig 1568 Modifica el valor a Wikidata
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 juliol 1617 Modifica el valor a Wikidata (49 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortpena de mort, decapitació Modifica el valor a Wikidata
ReligióEsglésia catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódama de companyia Modifica el valor a Wikidata
Altres
CònjugeConcino Concini Modifica el valor a Wikidata
Condemnada perbruixeria (1617) Modifica el valor a Wikidata

Leonor Dori (italià: Leonora Dori) (Florència, 19 de maig de 1568 - París, 8 de juliol de 1617) o (É) Leonore Dori (o Dosi),[1] coneguda com a Galigaï, mariscal d'Ancre, va ser la confident i dama d'honor[2] de Maria de Mèdici.[3][4] Leonor, va morir, executada al cadafal el 8 de juliol de 1617 a París,

Biografia

Primers anys i matrimoni
Leonora Dori, Chantilly, Museu Condé, segle XVI.

D'orígens humils, Leonora, que "era filla d'un fuster",[5] va créixer a Florència, al Palau Pitti, com a dama d'honor de Maria de Mèdici. Va aconseguir obtenir com a nou cognom el nom Galigaï, el d'una antiga família florentina que aviat s'extingiria: "Des de fa uns anys, s'ha anomenat de Galigay, que és el nom d'una família il·lustre de Florència, tenint permís del Gran Duc per prendre el nom i l'escut d'aquesta família, de la qual només va quedar un vell, que tanmateix mai va voler vendre-li la casa dels seus predecessors per res del món".[6]

El 1600, va acompanyar la seva amant a França quan aquest es va casar amb el rei Enric IV. Contràriament a les expectatives de Maria de Mèdici, el rei no va nomenar Leonora dama d'honor, a causa de la seva manca de llinatge noble i la seva condició de soltera. No obstant això, la dama de cambra va ser oficialment encarregada dels pentinats de la reina. Tanmateix, el matrimoni previst de Leonora amb Concini, un cavaller que havia conegut durant el viatge de la princesa florentina a Marsella, va accelerar les coses. Enric IV va acceptar la seva unió, però amb una condició: la parella havia de tornar a Florència. Si Leonora volia quedar-se a França, havia de casar-se amb un cavaller francès, i Concini s'havia de retirar de la vida cortesana.

Mentre el rei va marxar de Lió a finals de gener de 1601, la reina i el seu seguici van iniciar el seu viatge de tornada a París, arribant a Nemours el 2 de febrer. Acompanyada per Enric, només sis dies després Maria va arribar a París, on va conèixer l'amant del rei, Catherine d'Entragues. La reina es va sentir molesta per la presència gairebé diària d'aquesta favorita al costat del seu marit. Naturalment, va trobar el consol que necessitava amb la seva confident. Conscient del problema, Concini va intentar negociar amb l'amant problemàtica; si ella hi estava d'acord, ell persuadiria Leonora perquè calmés la reina, a canvi de la qual cosa Enriqueta defensaria el cas dels dos italians davant del rei. Així, el camarlenc va obtenir el cobejat càrrec de dama d'honor l'abril de 1601, i el rei va donar el seu consentiment al seu matrimoni amb Concini. El casament va tenir lloc el 12 de juliol de 1601 a Saint-Germain-en-Laye. Generosament dotats per la reina, la parella va rebre "la suma de 23.333 escuts i 1/3, valorada, segons l'ordenança, en 70.000 lliures torneses".[7] D'aquesta unió van néixer dos fills.

Amb Maria de Mèdici

Sota la protecció de Maria de Mèdici

Esdevinguda una de les dones més poderoses de França, Leonora va obtenir de la reina (llavors regent després de l'assassinat d'Enric IV i durant la minoria d'edat de Lluís XIII) l'elevació del seu marit al rang de Mariscal de França (sota el nom de "Mariscal d'Ancre"). Ella mateixa va obtenir el títol de Marquesa d'Ancre. Capriciosa i avarícia segons els seus detractors, sens dubte va demostrar una gran intel·ligència i, a diferència del seu marit, va romandre més o menys retirada de la vida cortesana.

Malgrat els seus humils orígens, la seva fortuna es va convertir en colossal, ja que un ambaixador venecià la va estimar el 1617 en quinze milions de lliures, equivalent a tres quartes parts del pressupost anual del regne.

Salut

Sovint coneguda per la seva primesa,[8] Leonora devia aquesta complexió a greus trastorns nerviosos que li causaven atacs d'histèria i convulsions. Però quan aquestes malalties van aparèixer durant l'hivern de 1602, la medicina va resultar incapaç de resoldre-les. Els Concini es van dedicar aleshores a la religió: van fer dir misses, recitar oracions, organitzar processons i pelegrinatges... Tot va ser en va. La parella reial va començar a preguntar-se si Leonora estava posseïda per algun dimoni, "una explicació que semblava lògica i racional en el context cultural de l'època".[9] Seguint el consell del seu confessor, Leonora va buscar els serveis del general del convent ambrosià de Nancy, un milanès, que havia exorcitzat recentment el cardenal de Lorena. Però després de nombroses sessions d'encanteris, Leonora va romandre igual de malalta. Desesperada, la família Concini es va dirigir a Elie Montalto,[10] un metge jueu que passava per París el 1606, que va diagnosticar a Leonora bulbs histèric. Els tractaments i la dieta prescrits pel metge van fer efecte ràpidament. Leonora, que es considerava curada, el va fer nomenar metge personal.

Els monjos ambrosians, com els metges jueus, practicaven els seus coneixements de manera clandestina. Aviat es va sospitar que les sessions d'exorcisme no eren més que rituals màgics sinistres. De la mateixa manera, els tractaments prescrits per Montalto van semblar ràpidament tan sospitosos com esotèrics. Aviat van seguir acusacions de bruixeria:

« "de la Càbala a la màgia, de la màgia a la bruixeria, de la bruixeria als pactes amb el diable, amb l'ajuda de la imaginació popular, els límits no estaven definits; tot això es barrejava en una concepció confusa del sobrenatural".[11] »

Havent-se allunyat dels remeis tradicionals oferts pel cristianisme, Leonora aviat serà processada per recórrer a formes de medicina jueves i estrangeres.

Desgràcia, judici i mort.

Execució de Leonora Dori, gravat del segle XVII.

Leonora va ser arrossegada per la desgràcia del seu marit (Concini va ser assassinat per ordre del rei Lluís XIII). Va ser traslladada del Louvre a la Bastilla el 4 de maig de 1617,[12] i després l'11 de maig de la Bastilla a la Conciergerie. La investigació va ser confiada a dos consellers, Jean Courtin i Guillaume Deslandes, que la van interrogar diverses vegades entre el 22 de maig i el 7 de juliol.[13] El seu judici es va celebrar al Parlament de París, presidit pel seu primer president, Nicolas de Verdun, i hi van assistir catorze consellers i quatre presidents de cambra.[14]

Durant la seva audiència, Leonora va ser sotmesa a no menys de vint-i-dos interrogatoris i enfrontaments. Tot i que va escapar de la tortura i de la recerca de la marca que el diable suposadament havia deixat al seu cos, es van escoltar gairebé cinquanta testimonis a partir del 29 d'abril. Tanmateix, les declaracions recollides dels familiars dels dos italians no van ser gaire contundents.[15] Mentre Concini, des de l'ultratomba, és acusat de trair França mantenint llaços amb Espanya i de malversar fons estatals, Leonora, per la seva banda, és processada per abusar de la confiança de la reina, participar en un menyspreable tràfic d'influències i desposseir el rei del seu tresor. Molts, com Luynes, desitgen la mort de la marquesa per poder confiscar les seves possessions. Tanmateix, els càrrecs contra ella són insuficients per garantir una sentència de mort. Per tant, s'inicia un judici per bruixeria contra la Galigaï. Durant el judici, Leonora s'enfronta a dos càrrecs: l'ús de ritus d'exorcisme i la medicina jueva.

Un cop iniciat el judici, alguns pamflets van reprendre els elements de l'acusació i després el veredicte. Aquest és notablement el cas del breu relat de tot el que va passar per a l'execució i just càstig de la marquesa d'Anchre, que descriu el judici i comenta la sentència del tribunal:

« "pel qual, havent estat declarada culpable del delicte de traïció contra la Majestat Divina i humana, és condemnada a tenir el cap tallat al lloc de Greves, un honor certament massa gran, si hi ha algun honor en morir d'aquesta manera, doncs el seu cos a ser llançat al foc, que semblava destinat a venjar-se de les seves dues hidres, la d'Hèrcules no podia ser derrotada si no s'hi hagués aplicat el ferro, i el foc tampoc podia... aquesta hidra de les nostres desgràcies".[16] Va ser condemnada per "impietat, empreses contra l'autoritat del rei al seu regne, tractats secrets i negociacions amb estrangers, fosa d'artilleria, canvi d'armes del rei i aplicació de les del dit Conchiny a l'esmentada artilleria, magatzems d'armes, pólvora i altres municions de guerra, malversació de fons públics en benefici del dit Conchiny i el seu transport fora del regne sense el permís del rei [...] El tribunal declara el dit Conchiny i Galigay, la seva vídua, culpables de lesa majestat divina i humana". »

Tot i que va ser acusada de bruixeria durant el procés judicial, la sentència no en fa cap menció.[17] Va ser decapitada i el seu cos cremat el 8 de juliol de 1617 a la Place de Grève. Es diu que el mariscal d'Ancre, acusat d'haver embruixat Maria de Mèdici, va respondre als seus jutges:

« "Mai he utilitzat cap altre encanteri que la meva pròpia ment".
És sorprenent que governés la reina que no en tenia cap?";		 »

tanmateix, la veracitat d'aquesta cita és discutida per Gédéon Tallemant des Réaux.[18]

Pamflets i difamacions pòstums

Després de la mort de la marquesa, els pamflets van canviar de to i van pintar un retrat completament diferent de la cambrera. Diversos libels, com el Discurs sobre la mort d'Elionor Galligay i Les llàgrimes de la marquesa d'Ancre, representaven l'esposa de Concini afrontant valentament el seu destí:

« "Va pujar valentament al cadafal, decidida a morir, present el botxí, després de tallar-li els cabells, mentre els metges la preparaven per lliurar el seu esperit a Déu, ella, completament decidida, va deslligar la bena i no es va espantar gens pel cop que no va poder evitar".[19] »

Aquests mateixos pamflets també il·lustren el sentiment de remordiment de la marquesa d'Ancre. Va admetre haver estat "molt malvada per haver ofès així el rei de França".[20] A través d'aquestes expressions de penediment, els pamflets revelen dues coses. La primera és la importància de l'expiació pels pecats a l'era moderna; sense ella, el pecador no pot obtenir ni el perdó ni l'entrada al regne de Déu.

A l'Arenga de la marquesa d'Ancre, Léonora s'adreça als parisencs per última vegada:

« «Per molt gran que sigui la meva ofensa, el meu penediment és encara més extrem. Si he errat molt, em penedeixo fins i tot d'haver-hi pensat, de manera que, demanant el meu perdó després del meu càstig, puc esperar-lo de la misericòrdia del Salvador del Món».[21] »

El segon que revelen els pamflets és la confessió pública dels crims de la marquesa d'Ancre. De fet, a través del seu penediment, els autors dels pamflets insinuen que Léonora reconeix les seves faltes:

« «La justícia divina i humana ja no pot permetre la impunitat dels meus crims».[22] »

Posteritat

A les seves novel·les *El Mag*, *Aelius Sejanus* i *La Dona de Cathen*, el seu contemporani Pierre Matthieu ataca indirectament a ella i al seu marit. També és una de les principals adversaries de la família Pardaillan a la sèrie de novel·les de Michel Zévaco, i del cavaller de Capestang a *El Capità* del mateix autor. Jean Anouilh la va convertir en l'heroïna de la seva obra *Llarga vida a Enric IV, o la Galigaï*, escrita el 1976.

El 1994, la banda anglesa de black metal Cradle of Filth va utilitzar la seva cita, "El meu encanteri ha estat el poder que les ànimes fortes han de tenir sobre les ments febles" (en francès en el text original), als marges de la cançó "To Eve the Art of Witchcraft" del seu àlbum debut, *The Principle of Evil Made Flesh*.

Filmografia

  • 1946: A la pel·lícula *Le Capitan* (1946) de Robert Vernay, el seu paper és interpretat per Lise Delamare.
  • 1960: A l'episodi "Qui va matar Enric IV?" de *La caméra explore le temps* (La càmera explora el temps), el seu paper és interpretat per Nicole Kessel.
  • 1960: A la pel·lícula *Le Capitan* (1960) d'André Hunebelle, el seu paper és interpretat per Jacqueline Porel.
  • 1976: A la pel·lícula de televisió *L'assassinat de Concino Concini*, el seu paper és interpretat per France Beucler.
  • 1977: A la sèrie "Richelieu, el cardenal de vellut", el seu paper va ser interpretat per Maryvonne Schiltz.
  • 2019: A la tercera temporada de la sèrie "La Guerra de Trons: La veritable història d'Europa", el seu paper va ser interpretat per Anne-Sophie Morillon.

Referències

  1. ↑ Jules Michelet, Història de França al segle xvii, Enric IV i Richelieu, París, 1857
  2. ↑ Simone Bertière, Els dos regents , sèrie Reines de França, Éditions de Fallois, pàg. 26
  3. ↑ Maria Helena Carvalho dos Santos (dir.), Inquisição: comunicacions presentades ao 1o. Congresso Luso-Brazilian sobre Inquisição, realitzat a Lisboa, de 17 a 20 de febre de 1987, vol. 1, Lisboa, Sociedade Portuguesa de Estudos do Século XVIII, 1989, 1565 pàgines, p. 78.
  4. ↑ Richard Ayoun i Haïm Vidal Séphiha, Sefardites d'ahir i d'avui: 70 retrats, Liana Lévi, 1992, 367 pàgines, p. 160.
  5. ↑ Pierre Matthieu, La conspiració de Conchine, pàg. 5.
  6. ↑ Pierre Matthieu, La conspiració de Conchine, pàg. 5 i 6.
  7. ↑ Jean Patte, «Journal», a Mémoires de la société des Antiquaires de Picardie, Amiens, t. 19, 1863, pàg. 340.
  8. ↑ Catholicon françois, pàg. 25; Courier picard, pàg. 5; Gédéon Tallemant des Réaux, “Les historiettes de Tallemant Des Réaux”, dins Louis-Jean-Nicolas Monmerqué, René-Charles-Hippolyte De Chateaugiron i Jules-Antoine Taschereau, Mémoires pour servir à l'histoire du XVIIe siècle , t. 1., París, Alphonse Levavasseur, 1834, pàg. 117
  9. ↑ Duccini 1991, pàg. 41.
  10. ↑ Elie Montaldo (1567-1616), «nascut a Castel Blanco, Portugal, pertanyia a una família de metges i s'havia casat amb Rachel da Fonseca, ella mateixa d'una coneguda família de metges. Va estudiar a Salamanca i després es va establir a Livorno, Itàlia, el 1599. El 1606, es va traslladar a Florència i es va convertir en el metge del Gran Duc Ferran. A partir d'aquell moment, va gaudir d'una gran reputació a Europa. En tornar a Itàlia, després d'una estada a França i els Països Baixos, el Gran Duc li va oferir la càtedra de medicina a Pisa, que va rebutjar, així com les de Bolonya, Messina, Roma i Pàdua»; Ibid., pàg. 42
  11. ↑ Georges Mongrédien op. cit., pàg. 195-196.
  12. ↑ Georges Mongrédien , Léonora Galigaï , Ginebra, Hachette, Edito-Service SA, 1973, pàgina 176.
  13. ↑ Georges Mongrédien, Léonora Galigaï, Ginebra, Hachette, Edito-Service SA, 1973, pàgina 178.
  14. ↑ Georges Mongrédien , Léonora Galigaï , Ginebra, Hachette, Edito-Service SA, 1973, pàgina 193.
  15. ↑ Duccini 1991, pàg. 369-370.
  16. ↑ Breu relat de tot el que va passar per a l'execució i el just càstig de la marquesa d'Anchre. Amb el seu anagrama i dos epitafis, un dels quals és cronològic, París, Abraham Saugrain, 1617, p. 10.
  17. ↑ La sentència es va publicar al Mercure François, 1617, vol. IV, pàg. 226-230. Se'n pot trobar un estudi i extensos extractes al llibre de Georges Mongrédien, Léonora Galigaï, Ginebra, Hachette, Edito-Service SA, 1973, pàgines 171 a 201.
  18. ↑ Historiettes, Tallemant des Réaux, Bibliothèque de la Pléiade ( ISBN 2-07-010547-4 ) , pàg. 79. Georges Mongrédien informa que ella suposadament va dir : "Juro per Déu que mai he sentit a parlar de bruixots ni bruixes. I per què hauria vingut a França a cometre actes tan malvats?"
  19. ↑ Discurs sobre la mort d'Eleonor Galligay, esposa de Conchine, marquès d'Ancre. Executat a Grècia el dissabte 8 de juliol de 1617, Lió, Claude Larjot, 1617, p. 7-8 .
  20. ↑ Nova cançó dels penediments de la marquesa d'Ancre. Sobre la cançó Pobra dona que sóc, slnd, sn, p. 1.
  21. ↑ Arenga de la marquesa d'Ancre, mentre era al cadafal. Juntament amb les seves queixes al seu fill, Lyon, Claude Pelletier, 1617, p. 4.
  22. ↑ Les llàgrimes de la marquesa d'Ancre..., pàg. 8.

Bibliografia

Fullets

  • Arrêt de la cour de Parlement contre le Mareschal d’Ancre & sa femme. Prononcé et exécuté à Paris 8 de juillet de 1617, Rouen, Jacques Besongne, 1617, 8 p.
  • Bref récit de tout ce qui s'est passé pour l'exécution & juste punition de la Marquize d'Anchre. Avec son Anagramme, et deux Epitaphes, dont l'une est Chronologique, París, Abraham Saugrain, 1617, 14 p.
  • Chanson nouvelle des regretz de la Marquise d’Ancre. Sur le chant Pauvre femme que je suis, slnd, s.n., 1 p.
  • Dialogue de la Galligaya & du Misoquin, esprit follet qui luy ameine son mary : la rencontre dudict esprit, avec l'ange gardien de monsieur le prince. Avec les figures, París, Jean Sara, s.d., 15 p.
  • Discours sur la mort de Eleonor Galligay femme de Conchine Marquis d'Ancre. Executee en Greue le Samedy 8 de juillet 1617, Lió, Claude Larjot, 1617, 8 p.
  • Les larmes de la Marquise d’Ancre, sur la mort de son mary. Avec les regrets de sa naissance, & detestation de ses crimes & forfaicts, Aix, Jean Tholosan, 1617, 13 p.
  • La magie des Favoris, slnd, s.n., 30 p.
  • La Medee de France. Dépeinte en la personne de la Marquise d'Ancre, París, Fleury Bourriquant, s.d., 14 p.
  • TRICOTEL Edouard, Bibliothèque des pièces rares, t. 77, Les unicques et parfaictes amours de Galigaya et de Rubico, pièce satirique de l'année 1617 sur la maréchale d'Ancre, suivie de deux chansons du temps relatives à son exécution, París, Claudin, 1875.

Cartells, gravats i estampes

  • Histoire véritable de la vie et de la mort de Conchini, prétendu marquis d’Ancre et mareschal de France et de sa femme, laquelle fut exécutée en place de Grève par arrêt du Parlement prononcé le huictième de juillet 1617, s.l.n.d., s.n..

Altres

  • Mercure François, t. IV, Les Mémoires de la Suitte de l’Histoire de nostre temps, sous le Règne du Très-Chrestien Roy de France et de Navarre Louis XIII. Contenant La Seconde Guerre Civile, depuis la tenue des Estats tenus à Paris en Fevrier 1615 jusqu’à la Paix de Loudun, en May 1616. Et, la Troisieme Guerre Civile, depuis l'arrest de la personne de M. le Prince de Condé, en Septembre 1616}} jusqu’à la Déclaration du Roy en faveur des Princes, Ducs, Pairs et Officiers de la Couronne, qui s’estoient esloignez de sa Majesté, Et l’Arrest de la Cour de Parlement contre le Mareschal d’Ancre et sa femme, exécuté le 8 juillet 1617, Paris, Estienne Richer, 1615-1617.
  • Pierre Boitel, sieur de Gaubertin, Histoire des choses plus mémorables de ce qui s’est passé en France, depuis la mort de feu Henry le Grand jusques en l’année mil six cent dixhuit. Et autres choses remarquables advenues aux pays Estrangers, Lió, Jean Besongne, 1618.
  • Idem, Histoire tragique de Circé ou suite de la défaite du faux amour, ensemble de l’heureuse alliance du cavalier victorieux et de la belle Adrastée, de l'invention de P. Boitel, sieur de Gaubertin, dédiée à Mme la mareschale de Vitry, París, Pierre Chevalier, 1617, 209 p.
  • [?], Histoire tragique du marquis d’Ancre et de sa femme, contenant un bref narré de leurs pratiques et desseins, depuis le traité de Loudun jusques aux jours de leur mort et exécution, París, Antoine du Breuil, 1617.
  • Abraham-Nicolas Amelot de La Houssaie, Mémoires historiques, politiques, critiques, et littéraires, Amsterdam, 1737.
  • Matthieu Pierre, La Conjuration de Conchine, París, Pierre Rocollet, 1618.
Estudis
  • Noémie Courtès, «Léonora Galigaï en Dragontine», Critique, nos 673-674 « 2000 anys de màgia », juny-juliol 2003, p. 484-497.
  • Jean-François Dubost, La France italienne, XVIe-XVIIe siècle, París, Aubier Montaigne, coll. « Aubier histoires », 1997, 524 p. (ISBN 2-7007-2276-0, presentació en línia [arxiu]),
  • Jean-François Dubost, Marie de Médicis: la reine dévoilé, París, Payot, coll. «Biographie Payot», 2009, 1039 p. (ISBN 978-2-228-90393-6, OCLC 318870555, presentació en línia [arxiu]),
  • Jean-François Dubost, «L'après Henri IV», Europa Moderna. Revista d'Història i Iconologia, núm. 2, 2011, pàg. 5-14 (llegir en línia [arxiu]).
  • Hélène Duccini, «Une campagne de presse sous Louis XIII: l'Affaire Concini (1614-1617)», a Història social, sensibilitats i mentalitats col·lectives: assaigs en honor de Robert Mandrou, París, Premses universitàries de França, 1985, pàg. 291-301.
  • Hélène Duccini, Concini: grandeur et misère du favori de Marie de Médicis, París, Albin Michel, 1991, 461 p. (ISBN 2-226-05265-8).
  • Hélène Duccini, Faire voir, faire croire: l'opinion publique sous Louis XIII, Seyssel, Champ Vallon, coll. «Epoques», 2003, 533 p. (ISBN 2-87673-372-2, presentació en línia [arxiu]).
  • Éliane Viennot, La France, les femmes et le pouvoir, t. 2, Les résistances de la société (XVIIe – XVIIIe siècles), París, Perrin, 2006-2008.

Assajos i literatura

  • Robert Lavollée, La mort de «Conchine et Léonore» : l'assassinat de Concino Concini, le procès et l'exécution de Léonora Galigaï, París, L. Soye et fils, 1909.
  • Andrée Lehmann, Les femmes et la sorcellerie. Deux procès célèbres: Léonora Galigaï, La Voisin, París, Lliga Francesa pels Drets de les Dones, 1926.
  • Inès de Kertanguy, Léonora Galigaï, éditions Pygmalion, 2007.
  • Georges Mongrédien, Léonora Galigaï, un procés de sorcellerie sous Louis XIII, París, Hachette, 1968.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.