Lletera

Lletera italiana d'acer (bidó).

Lletera, com a recipient, denomina a un conjunt d'atuells per transportar la llet, de molt diversa morfologia i grandària, encara que en general de forma cònica o cilíndrica.[1] També es va dir així als càntirs de llet.[2][3][4]

Ús

Recipients de la terrisseria tradicional espanyola utilitzats per munyir, emmagatzemar, conservar o tractar llet de cabra, ovella i bestiar major, i els seus derivats: sèrum, formatge, mató, etc. D'esquerra a dreta: ferrada de Lloseta (Mallorca), gerro de munyiment de Sogorb (Castelló), i formatgera asturiana, terrisseria negra de Flames del Mouro (Cangas de Narcea).

Els estudis arqueològics, antropològics i etnogràfics permeten suposar que les lleteres de l'Antiguitat eren atuells o cubetes de fusta, com les d'ús popular per implicar l'aigua, sistema de transport que a les zones rurals d'Europa perduraria fins a començaments del segle xx. A Espanya, i d'aquesta àmplia galeria de recipients i contenidors, i a més dels atuells com el càntir lleter, podrien esmentar-se peces més curioses, com la ferrada, galleda típica en les cultures de pasturatge (ovelles, cabres) i explotació de bestiar boví, com a recipient de munyiment.[5] o la sella,[6] comú des de Galícia al conjunt etnogràfic de les valls pirinenques, tant a Espanya com a França.

Taulell de Delft, cap a 1700. Dona transportant llet.

Tradicionalment, la llet es recollia i distribuïa en baldis amb tapa o sense i un rosteix o altres tipus de recipients oberts, com els càntirs que transportaven les dones sobre el cap o els animals de càrrega (mules o atzembles); o bé es portaven en galledes penjant dels extrems d'un tipus lleuger de jou de fusta. Amb la industrialització de l'agricultura i el ferrocarril, els productors làctics van dissenyar diversos models de barrils, petites botes i similars recipients cilíndrics amb capacitat per uns 65 litres, que a partir de la dècada de 1850 es van anar substituint per contenidors metàl·lics.[7][8]

Tipologia i evolució

L'abundant iconografia dels recipients dedicats a l'explotació i comerç de la llet permet seleccionar una molt elemental mostra de l'evolució de les lleteres:

Catalunya

El recipient tradicional a Catalunya per desar la llet és metàl·lic, com es pot observar a la fotografia de la dreta.

Recipient Metàl·lic

A Catalunya, encara actualment, al Pirineu hi han molts pagesos dedicats a la llet. De fet, la cooperativa, més important del territori és la Cooperativa Lletera Cadí de la Seu d'Urgell que recull llet d'arreu del Pirineu, revenent-la a Catalunya i també a l'estranger, sobretot a França.

Cooperativa Lletera del Cadí

La Cooperativa Lletera del Cadí (Cadí SCCL) és una entitat fundada el 1915 a la Seu d'Urgell per Josep Zulueta per intentar la reconversió de l'Urgellet, afectat per la fil·loxera i la crisi cerealista, combinant la sembra de prats amb la comercialització cooperativa de la llet i els seus derivats. El 1935 es fusionà amb la Cooperativa Lletera de Bellver de Cerdanya. El 1983 la seva producció fou de 3.710 tones de formatge, 421 de mantega i 917 de lactosa, a més de la recollida de llet de la comarca de l'Alt Urgell i la Baixa Cerdanya.

Actualment és una de les cooperatives ramaderes que van formar l'empresa Llet Nostra amb la fi d'evitar els intermediaris que s'enduien la major part dels beneficis obtinguts. A més dels productes de Llet Nostra també comercialitza com a marca Cadí: llet, Formatge de l'Alt Urgell i la Cerdanya, Mantega de l'Alt Urgell i la Cerdanya, aquests dos últims amb Denominació d'Origen Protegida (DOP) i mató amb el nom de Mató del Pirineu.

La Cooperativa es troba a l'Eixample de la Seu i té una nau a la partida d'Estaó.

Bibliografia

  • Violant i Simorra, Ramón. El Pirineo español (tomo II). Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1986. ISBN 84-85403-96-7. 
  • Lizcano Tejado, Jesús María. Los barreros: alfarería en la provincia de Ciudad Real. Ciudad Real: Diputación Provincial, 2000. ISBN 978-84-7789-166-6. 
  • Rosado Hoyos, Pedro / Jesús. Tratamientos previos de la leche. INAE0209. IC Editoria, 2014. ISBN 9788416109432 [Consulta: 12 octubre 2017]. 
  • Buxadé Carbó (coord), Carlos. Zootecnia: Producción vacuna de leche y carne. Mundi-Prensa, 1996. ISBN 9788471145970 [Consulta: 12 octubre 2017]. 

Referències

  1. ↑ Reial Acadèmia Espanyola i Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola (2014). «lechera». Diccionario de la lengua española (23.ª edición). Madrid: Espasa. ISBN 978-84-670-4189-7
  2. ↑ Reial Acadèmia Espanyola i Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola (2014). «cántaro». Diccionario de la lengua española (23.ª edición). Madrid: Espasa. ISBN 978-84-670-4189-7
  3. ↑ «La cerámica en Galicia». ceramologia.org, 01-10-2009. [Consulta: 11 octubre 2017].
  4. ↑ Caro Bellido, Antonio. Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Cádiz: Agrija Ediciones, 2008. ISBN 978-84-96191-07-9.
  5. ↑ Lizcano Tejado, Los barreros, p. 271.
  6. ↑ Silva, Toni. «Vicente construye sellas con la precisión de un cirujano». lavozdegalicia.es, 13-02-2017. [Consulta: 10 octubre 2017].
  7. ↑ González Sánchez, Marta. Elaboración de leches para el consumo. INAE0209. IC Editorial, 2014. ISBN 9788416067343 [Consulta: 12 octubre 2017].
  8. ↑ Martínez Borrego, Estela. Dinámica del sistema lechero mexicano en el marco regional y global. Plaza y Valdés, 1999. ISBN 9789688566336 [Consulta: 12 octubre 2017].
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.