Luigi Mancinelli

Plantilla:Infotaula personaLuigi Mancinelli
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 febrer 1848 Modifica el valor a Wikidata
Orvieto (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 febrer 1921 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
SepulturaBoschetto Irregolare Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector d'orquestra, compositor Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i música clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsTeodulo Mabellini Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVioloncel Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeLuisa Cora Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm9961439 Musicbrainz: 996411ca-167a-40ac-87ec-5a7395a84fe2 Lieder.net (compositor): 9240 Discogs: 3671080 IMSLP: Category:Mancinelli,_Luigi Modifica el valor a Wikidata

Luigi Mancinelli (Orvieto, 5 de febrer de 1848 - Roma, 2 de febrer de 1921) va ser un director, violoncel·lista i compositor italià.[1]

La seva carrera inicial va ser a Itàlia, on va establir una reputació a Perusa i després a Bolonya. Després de 1886 va treballar sobretot a altres països, com a director titular a la Royal Opera House, Covent Garden de Londres i a l'"Old Metropolitan" Opera House de Nova York, i en altres cites a Madrid, Rio de Janeiro i Buenos Aires.

Mancinelli va ser molt apreciat no només en el repertori italià, en el qual va començar a destacar, sinó també en l'òpera alemanya i francesa. Malgrat la seva gran reputació com a director, les seves composicions van tenir un èxit limitat, i cap d'elles va entrar al repertori habitual.

Joventut

Mancinelli va estudiar orgue i violoncel amb el seu germà gran, Marino (que més tard es va convertir en un conegut director d'òpera italiana) i després va tocar com a violoncel·lista a la capella d'Orvieto i l'orquestra del "Teatro della Pergola" de Florència.[2] A Florència va estudiar composició amb Teodulo Mabellini. El 1874 es va traslladar al Teatre Morlacchi de Perusa, com a violoncel·lista principal i ajudant de mestre concertador.[1] Va fer el seu debut com a director allà amb Aïda quan el director habitual no va poder aparèixer, a causa d'una embriaguesa temporal.[2] L'empresari Vincenzo Jacovacci va ser present, i va contractar Mancinelli per al Teatre Apollo de Roma, on va dirigir fins a 1881.[1] Ràpidament es va construir una reputació; el 1877 Arrigo Boito el va anomenar l'intèrpret ideal de Mefistofele, i Giovannina Lucca, la titular dels drets italians de les òperes de Wagner, el considerava el successor d'Angelo Mariani com el principal director de Richard Wagner d'Itàlia.[1] El mateix Wagner va valorar Mancinelli moltíssim.[1]

Carrera internacional

El juliol de 1878 Mancinelli va dirigir a París per primera vegada.[1][3] A Itàlia va treballar principalment a Bolonya, dirigint òpera al Teatro Comunale, exercint com a mestre de capella a la basílica de San Petronio i ensenyant al Liceo Musicale, on els seus alumnes incloïen Giacomo Orefice.[4] Al llarg de la seva carrera Mancinelli va compondre a més de la direcció. La seva primera òpera, Isora di Provenza (1884) va tenir èxit a Bolonya però va fracassar a Nàpols dos anys més tard. Després d'això, la carrera de Mancinelli va ser principalment fora d'Itàlia. El juny de 1886 va dirigir un concert a Londres, consistent en la Cinquena Simfonia de Beethoven i una selecció de les seves pròpies composicions.[5] Després d'haver renunciat als seus càrrecs a Bolonya,[1] va acceptar una invitació de l'empresari Augustus Harris per unir-se a Alberto Randegger com a director d'una temporada al juny i juliol de 1887 al Theatre Royal, Drury Lane amb un repartiment internacional estrellat i un ampli repertori d'òperes italianes, franceses, austríaques i alemanyes.[a]

Harris es va fer càrrec de la direcció de la Royal Opera House, Covent Garden el 1888, i va nomenar Mancinelli el seu director en cap, càrrec que va ocupar fins a 1905.[1] Va millorar ràpidament els estàndards musicals. Poques setmanes després del seu nomenament, un crític francès va comentar: {{Cita|"Sota la batuta de M. Mancinelli, la seva orquestra ha aconseguit l'homogeneïtat que li faltava al principi; ara és digna de Covent Garden".[7] Quan Harris i Mancinelli es van fer càrrec, la casa va ser coneguda oficialment com "The Royal Italian Opera House", i òperes de qualsevol nacionalitat es van cantar en italià - Die Zauberflöte es va donar com La flauta màgica, etc.[8] A poc a poc, la política es va canviar de manera que, generalment, les òperes es cantaven en la llengua en què van ser escrites originalment.[9] A la dècada de 1890, Mancinelli dirigia actuacions de Faust i Roméo et Juliette en francès i Lohengrin en alemany, tot i que Die Meistersinger es va continuar donant en traducció italiana fins al 1899, moment en què Mancinelli havia cedit en gran part el repertori alemany a directors convidats d'Alemanya, en aquest cas Karl Muck.[10] Entre les estrenes britàniques dirigides per Mancinelli hi havia l'òpera final de Verdi, Falstaff, el maig de 1894. La producció presentava alteracions que Verdi havia fet a la partitura des de l'estrena mundial a Milà un any abans, però alguns dels tempi de Mancinelli van aixecar les celles crítiques.[11]

Mancinelli va ser director titular de l'òpera de Madrid, 1887–1893, i del Metropolitan Opera House (el "Old Met"), Nova York, 1893–1903. En aquest últim va dirigir sobretot òperes italianes o franceses, incloent algunes rareses relatives com Semiramide, Orfeo ed Euridice, Lucia di Lammermoor i L'Africaine.[12] En el repertori alemany, va dirigir Lohengrin, Die Meistersinger von Nürnberg i Tannhäuser (totes en italià, com era la pràctica del Met en aquell moment).[12] Com a Covent Garden, Mancinelli va presentar Falstaff, però amb un repartiment més estrella que a Londres, incloent Victor Maurel en el paper principal i Emma Eames i Zélie de Lussan com Alice i Nannetta Ford.[13] Va dirigir la primera actuació del Met del que es va convertir en el familiar doble-bill de Cavalleria rusticana i Pagliacci, encara que en aquella ocasió aquest últim va ser el primer.[12] Altres òperes que van rebre les seves estrenes al Met amb Mancinelli inclouen La flauta màgica, Don Giovanni i La bohème.[12]

Mancinelli va dirigir òpera a Itàlia fins al 1911 i durant les temporades al Teatro Nacional de São Carlos, Lisboa, de 1901 a 1919–20. El 1905 va estar a l'òpera de Rio de Janeiro i el maig de 1908 va dirigir Aida, inaugurant el nou Teatre Colón de Buenos Aires, tornant-hi els anys 1909, 1910 i 1913.[2]

Vida personal

  • El 1881, Mancinelli es va casar amb Luisa Cora, a Torí.[14]
  • Va morir a Roma el 2 de febrer de 1921, als 72 anys.[2]

Obres

Encara que Mancinelli era considerat pels contemporanis com un director d'orquestra que també componia, es va prendre les seves composicions amb molta seriositat i es va decebre perquè tinguessin poc impacte en el públic. La seva "tragica lirica" Ero e Leandro..., estrenada al Festival de Norwich el 1896, es va donar més tard a Madrid, Londres, Nova York i diverses ciutats italianes, però no va mantenir un lloc en el repertori.[1] Grove's Dictionary of Music and Musicians comenta que la manca d'èxit de Mancinelli com a compositor:

« "Probablement va ser causada en part per un temperament dramàtic molt en desacord amb els corrents dominants de l'òpera italiana de l'època, tal com es va manifestar a l'escola del verisme i Puccini. Això és evident també en el tractament més aviat abstracte dels seus personatges, una tendència emfatitzada per la seva falta de facilitat per crear melodies memorables."[1] »
disseny de vestuari d'Alfredo Edel per a Isora di Provenza Act 2 (1884).
Operas
  • Isora di Aix, (3 acts, A. Zanardini; Bologna, 1884)
  • Ero e Leandro (3 actes, Arrigo Boito; Norwich Festival, 1896)
  • Paolo e Francesca (1 acte, Arturo Colautti; Bolonya, 1907)
  • Sogno di una notte d'estate (3 actes, Fausto Salvatori; 1919)
Altres obres escèniques
  • Messalina (Preludi i intermezzo per al drama de Pietro Cossa, 1876)
  • Cleopatra (Intermezzi simfònics per al drama de Pietro Cossa, 1877)
  • Tizianello (Cinc peces per a la comèdia d'E. Lombroso, 1880)
  • Isaia (Cantata, paraules de Giuseppe Albini, 1887)
Partitures de pel·lícules
  • Frate Sole (partitura per a cor i orquestra a partir del conte de Mario Corsi [it], Tespi-films, Roma; 1918)
  • Giuliano l'Apostata (partitura per a cor i orquestra del conte d'Ugo Falena, Bernini-films, Roma; 1920)

Notes

  1. ↑ El repertori incloïa Aida, El barber de Sevilla, La traviata, Rigoletto, Les Huguenots, Faust, Carmen, Don Giovanni i Lohengrin.[6]

Referències

  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Libby, Dennis, and Julian Budden. "Mancinelli, Luigi", Grove Music Online, Oxford University Press, 2001. Retrieved 11 September 2020 (subscription required)
  2. 1 2 3 Kuhn, p. 2255–2256
  3. ↑ "Petit Courrier de l'Exposition", Le Figaro, 9 July 1878, p. 2
  4. ↑ Kuhn, pp. p. 2661–2662
  5. ↑ "Music", The Graphic, 26 June 1886, p. 687
  6. ↑ "Music", The Graphic, 18 June 1887, p. 642; "Royal Italian Opera, Drury-Lane", The Era, 25 June 1887, p. 14; and "Royal Italian Opera, Drury Lane", The Times, 25 July 1887, p. 12
  7. ↑ "Correspondance Anglaise", Le Figaro, 13 June 1888, p. 3
  8. ↑ Royal Italian Opera: Il flauto magico", The Era, 30 June 1888, p. 7
  9. ↑ Parker, p. 39
  10. ↑ "Royal Opera", The Times 1 July 1897, p. 6; and "Royal Opera", The Times, 29 May 1899, p. 13
  11. ↑ "Royal Opera", The Times, 21 May 1894, p. 7; "Verdi's 'Falstaff'", The Musical Standard, 26 May 1894, p. 431–432; and "Falstaff at Covent Garden", The Saturday Review, 26 May 1894, p. 552–553
  12. 1 2 3 4 Search result for "Mancinelli", Metropolitan Opera Archives. Retrieved 11 September 2020. (Direct link to page not available: use of "key word search" facility from site front page brings up the required information.)
  13. ↑ Search result for "Falstaff", Metropolitan Opera Archives. Retrieved 11 September 2020
  14. ↑ MANCINELLI, Luigi, in Who's Who in America (1901-02 edition), via archive.org

Bibliografia

  • Kuhn, Laura (2001). Baker's Biographical Dictionary of Musicians (8a ed.). Nova York: Schirmer. ISBN 978-0-02-866091-2.
  • Parker, E. D. (1900). Òpera sota Augustus Harris. Londres: Saxon. OCLC 21923947.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.