Lulo
Solanum quitoense  | |
|---|---|
 Fruit | |
| Taxonomia | |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Solanales |
| Família | Solanaceae |
| Tribu | Solaneae |
| Gènere | Solanum |
| Espècie | Solanum quitoense Lam. Solanum quitoense |
El lulo o naranjilla (Solanum quitoense)[1] és una espècie de planta amb flors del gènere Solanum dins la família de les solanàcies (Solanaceae). És una planta nativa d'Amèrica Central, de la zona compresa entre Venezuela i el Perú i de les illes Galápagos.[2]
Descripció
És una planta herbàcia perenne d'entre un i 2,5 metres d'alçada, la tija és erecta, gruixuda, llenyosa, pubescent i amb espines, que manquen a les varietats cultivars. Les fulles són simples, de forma entre el·líptica i oblonga ovada, són grans, fan entre 13 i 60 cm de llargària i entre 11 i 45 d'ample, pubescents, el marge és dentat, presenta entre 5 i 6 lòbuls, el pecíol, que pot ser espinós, fa entre 5 i 15 cm, i es disposen de manera alternada. Les flors són andromonoiques, pentàmeres i es disposen en inflorescències axil·lars de fins a 20 unitats. Les flors masculines són nombroses en les inflorescències distals. Al periant, el calze té forma de campana i és format per 5 sèpals ovats i la corol·la per 5 pètals entre ovats i lanceolats de color blanc, amb una pubescència porpra a la part de sota. A l'androceu hi ha 5 estams amb anteres de color groc. Al gineceu l'ovari és globós, amb quatre lòculs i molt pubescent, amb un estil cilíndric i recte. El fruit una baia globosa, d'entre 3 i 6,5 cm de diàmetre, de color verd-marronós que esdevé taronja a la maturitat i amb una pubescència densa i hirsuta, la pell és de color taronja brillant i d'aspecte una mica coriaci. Conté moltes llavors, petites, entre 2,5 i 3,5 mm de diàmetre, aplanades i de forma lenticular.[3][4]
Taxonomia
Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1793 al segon volum de l'obra Tableau encyclopédique et méthodique des trois règnes de la nature: Botanique del naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829).[5][6]
Sinònims
Els següents noms científics són sinònims heterotípics de Solanum quitoense:[2]
- Solanum angulatum Ruiz & Pav.
- Solanum macrocarpon Molina
- Solanum nollanum Britton
- Solanum quitense Kunth
- Solanum quitoense var. septentrionale R.E.Schult. & Cuatrec.
- Solanum quitoense f. septentrionale (R.E.Schult. & Cuatrec.) D'Arcy
Conreu
El lulo es conrea pel seu fruit, els pèls s'eliminen un cop madur per fregament. La planta requereix temperatures no massa altes, no tolera valors per sobre de 30°C, una precipitació abundant i constant al llarg de l'any, prefereix zones parcialment ombrejades i sense vent.[7]
Usos
El fruit es pot menjar cru però la seva utilització principal és en refrescos i sorbets. També es fa servir en gelats, pastissos o per a fer melmelada.[3]
Referències
- ↑ «0 CRITERI lulo o naranjilla?». Cercaterm. TERMCAT. [Consulta: 15 novembre 2025].
- 1 2 «Solanum quitoense Lam.» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 15 novembre 2025].
- 1 2 Lim, 2013, p. 420.
- ↑ Morton, 1987, capítol Naranjilla.
- ↑ «Solanum quitoense Lam.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 16 novembre 2025].
- ↑ Lamarck, 1793, p. 16.
- ↑ Lim, 2013, p. 419.
Bibliografia
- Lim, T. K.. Edible Medicinal and Non-Medicinal Plants (en anglès). vol. 6, Fruits. Springer, 2013. ISBN 978-94-007-5627-4.
- Morton, Julia F. «Naranjilla». A: Curtis F. Dowling. Fruits of warm climates (en anglès). Miami: Florida Flair Books, 1987, p. 408–410. ISBN 0-9610184-1-0.
- Lamarck, Jean-Baptiste. Tableau encyclopédique et méthodique des trois règnes de la nature: Botanique (en llatí). vol. 2. Panckoucke, 1793 [Consulta: 16 novembre 2025].