M551 Sheridan

Infotaula d'armaM551 Sheridan
Característiques generals
TipusTanc lleuger
País d'origenEstats Units d'Amèrica Estats Units d'Amèrica
Any1969-1997
FabricantGeneral Motors, Cadillac
Unitats produïdes1662
Dimensions
Pes15,24T
Amplada2,8m
Longitud6,3m
Altura total2,9m
Tripulació4 (Comandant, artiller, carregador, conductor)
Especificacions
Tipus de motorTurbodièsel
Potència màxima300CV (220KW)
RodatgeCadenes amb 5 rodes de rodatge a cada costat
SuspensióBarra de torsió
Prestacions
Vel. camp a través69 Km/h
Vel. a l'aigua5,8km/h
Autonomia camp a través560Km
Armament
PrimariÀnima estriada M81E1 de 152mm
SecundariM2 Browning de 12,7 × 99 mm OTAN i metralladora coaxial M73 7,62 × 51 mm OTAN més tard substituïda per la M240

El M551 Sheridan era un vehicle de reconeixement/ vehicle d'assalt aerotransportat i un tanc lleuger desenvolupat pels Estats Units i anomenat en honor al general Philip Sheridan, durant la Guerra Civil Americana. Va ser dissenyat per ser aterrat en paracaigudes i per nedar a través dels rius. Estava armat amb el M81/M81 Modified/M81E1 de 152 mm, que disparava tant munició convencional com míssil antitanc guiat per la MGM-51 Shillelagh.

El M551 Sheridan va entrar en servei amb l'Exèrcit dels Estats Units el 1967. A instàncies del general Creighton Abrams, comandant del Comandament d'Assistència Militar Vietnam, en aquell moment, el M551 es va precipitar en el servei de combat al Vietnam del Sud el gener de 1969. Més tard aquell any, els M551 van ser desplegats en unitats a Europa i Corea del Sud.[1] El Sheridan va veure un combat extensiu a la Guerra del Vietnam des de 1969 fins a 1973. No obstant això, els problemes amb la plataforma es van fer evidents, en particular la seva mala supervivència i fiabilitat.

Basant-se en les seves experiències al Vietnam, l'Exèrcit es va adonar de les deficiències del Sheridan, i després de la guerra el 1975 va començar a eliminar el vehicle de les seves unitats el 1979. Una modesta flota de vehicles va romandre a la 82a Divisió Aerotransportada i a la Guàrdia Nacional. Diversos programes de millora es van dur a terme amb èxit per millorar la fiabilitat del Sheridan. Els problemes van persistir amb el canó de 152 mm, i diversos esforços van explorar per reemplaçar-lo amb un model més convencional. El Sheridan va passar a servir en la Invasió de Panamà i la Guerra del Golf. L'Exèrcit va intentar reemplaçar el Sheridan pel M8 Armoured Gun System, però això va ser cancel·lat el 1996, a la fi del seu desenvolupament. El Sheridan es va retirar sense un reemplaçament designat el 1996. L'Exèrcit va adquirir el M1128 mobile gun system per complir un requisit similar, però aquest es va retirar el 2022 a causa de problemes operatius i l'augment dels costos de manteniment. L'últim programa d'adquisició de tancs lleugers conegut de l'exèrcit va el M10 Booker, que s'han cancel·lat el 2025.

Un gran nombre de Sheridans van ser retinguts en servei al National Training Center a Fort Irwin i com a oficial d'armament de formació bàsica a l'Armor Training Center, llavors situat a Fort Knox. Van treballar com a força d'oposició blindada soviètica simulada per entrenar unitats militars nord-americanes en tanc simulat en combat blindat per provar l'eficàcia de combat en un entorn desèrtic. Es van retirar de la NTC el 2003.[2]

Història de la creació

En l'època immediata posterior a la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit dels Estats Units va introduir el M41 Walker Bulldog en servei per omplir el paper d'un tanc lleuger. La vida útil de l'M41 era bastant curta. A 25 tones es considerava massa pesat per ser un veritable tanc lleuger, i tenia un rang de creuer bastant curt.[1] Es van començar els plans per construir un reemplaçament encara més lleuger muntant el mateix canó, el T71 i T92. El T92 semblava ser el més prometedor dels dos. A mesura que els prototips estaven entrant en proves, la informació sobre el nou tanc lleuger soviètic PT-76 va estar disponible. El PT-76 era amfibi, i aviat es va exigir que qualsevol tanc lleuger dels Estats Units també fos capaç de nedar. El T92 no es va poder adaptar fàcilment per a aquest paper, de manera que l'Exèrcit va cancel·lar el programa el 1958.[1]

XM551 prototip No. 1

El gener de 1959, es van iniciar els primers estudis conceptuals per al vehicle de reconeixement blindat/assalt aerotransportat que reemplaçaria tant el M41 com el caçatancs autopropulsat M56 Scorpion.[1] L'octubre de 1959, 12 propostes havien estat rebudes per l'Ordnance Tank Automotive Command. Dues propostes van ser rebutjades al desembre: una de la Cadillac Motor Car Division de General Motors Corporation, i una empresa conjunta d'AAI Corporation i Allis-Chalmers Manufacturing Company. Les maquetes d'ambdues propostes van ser avaluades el maig de 1960.[1]

El candidat de l'AAI tenia tres tripulants, i pesava el més proper al límit de pes de 10 tones especificat en els requisits. El disseny del Cadillac era lleugerament més pesat, amb quatre tripulants. La torreta de quatre homes de la proposta del Cadillac es considerava més efectiva que la torreta de tres homes proposada per l'AAI. El límit de pes es va restablir a 15 tones. El juny de 1960, la Cadillac Motor Car Division va signar un contracte per desenvolupar el seu concepte més enllà, que va ser designat com AR/AAV XM551. L'agost de 1961, el secretari de l'Exèrcit va aprovar el nom de Sheridan, en honor al Major General Philip Sheridan.[1]

Un banc de proves es va sotmetre a operacions a Cleveland Tank Plant el desembre de 1961. La decisió d'utilitzar el llançador de 152 mm de calibre XM81 en lloc d'un canó més convencional va ser impulsada pel desig d'estalviar pes. El XM81 pesava aproximadament la meitat del calibre 105 mm M68, i podia disparar tant rondes convencionals com de míssils. Les proves de la XM81 van començar a Erie Army Depot a finals de 1961.[1]

El 1962, l'Exèrcit es va adonar que el sistema de míssils MGM-51 Shillelagh no estaria immediatament preparat per al Sheridan, i per tant va considerar diversos sistemes alternatius de canons. Aquestes inclouen opcions convencionals de 76 mm, 90 mm i 105 mm, així com sistemes de míssils com ENTAC i TOW. El març de 1967, un obús de 105 mm XM103E7 i després un canó de 76 mm es va instal·lar a la torreta d'un M551 a l'Arsenal de Rock Island. No es va adoptar cap configuració. L'exèrcit finalment va decidir armar el Sheridan amb només rondes convencionals de 152 mm fins que el Shillelagh era més madur.[1]

El primer de 12 prototips va ser lliurat el juny de 1962. Els pilots 1-3 van ser la primera generació. Amb els prototips de segona generació 4-6, la pista de banda va ser reemplaçada per pistes de tipus enllaç d'un sol fil. Una torreta de prova XM551 amb pistola va ser aparellada a un xassís M41, que va començar a disparar proves l'agost de 1962 a Aberdeen Proving Ground. La tercera generació de pilots, començant amb el pilot 7, va eliminar la propulsió del jet d'aigua. Els pilots 9-11 van ser lliurats el 1964, i el pilot 12 va ser lliurat el febrer de 1965.[1]

En la dècada de 1960 l'Exèrcit també estava desenvolupant el tanc de batalla principal MBT-70 amb Alemanya Occidental. L'Exèrcit dels Estats Units ja no utilitzava les classificacions de tancs pesats, mitjans i lleugers. El 1960, amb la desactivació del seu últim batalló de tancs pesats, i el camp del nou tanc de la sèrie M60, l'Exèrcit dels Estats Units havia adoptat una doctrina principal de tancs de batalla; un tanc únic omplint tots els papers de combat.[3] L'Exèrcit dels Estats Units encara retenia el tanc lleuger M41 Walker Bulldog a la Guàrdia Nacional de l'Exèrcit, però a part de les unitats en procés de transició, l'exèrcit regular consistia en MBT. Tement que el Congrés s'obstinés a finançar dos programes de tancs de desenvolupament, l'Exèrcit va optar per designar el Sheridan com un vehicle de reconeixement blindat en lloc d'un tanc lleuger.[4] L'Exèrcit també creia que el "tanc" evocava massa el tanc de batalla principal, un paper diferent en conjunt, de manera que el nou projecte va ser classificat oficialment com un "vehicle d'atac blindat/Assalt Aixafat".[1]

Producció

L'abril de 1965, l'Exèrcit va concedir un contracte de quatre anys de 14,5 milions de dòlars a la divisió Allison de General Motors per a la producció de l'obús M109 i el general XM551 Sheridan.[5] La producció limitada va ser aprovada al maig, i després classificada com a "Standard A" el maig de 1966. La producció va tenir lloc a la planta d'automoció de tancs de l'exèrcit de Cleveland. Les dues primeres unitats de producció van ser lliurades a l'exèrcit al juliol.[1] Durant el desenvolupament, el Cos de Marines va avaluar el Sheridan com a possible reemplaçament per l'M50 Ontos. El Cos va determinar que el Sheridan seria massa costós.[6]

El Sheridan va entrar en servei el juny de 1967 amb el 1r Batalló del 63è Regiment d'Armadura a Fort Riley.[6] El cost total del programa M551 va ser de 1.300 milions de dòlars.[1]

El canó M81 tenia problemes amb esquerdes que es desenvolupaven prop de la tanca després de disparar repetidament, un problema que més tard es va rastrejar a la "clau" dels míssils que corrien en una ranura tallada al canó. La majoria de les unitats de camp van ser modificades per ajudar a resoldre el problema, però més tard el M81E1 modificat va ser introduït amb una ranura més superficial, juntament amb una modificació corresponent al míssil, que va solucionar el problema.[1]

El març de 1969, després que l'Exèrcit invoqués el secretisme en la disminució de les despeses del programa, un funcionari de l'Oficina de Comptabilitat del Govern va dir que els costos de desenvolupament havien arribat als 1.300 milions de dòlars. El congressista Samuel S. Stratton va criticar els oficials de l'exèrcit pels alts costos del programa, i va acusar els oficials d'ocultar les xifres de costos per encobrir la seva pròpia "ineptitud punyent".[7] Un informe de la GAO filtrat el maig de 1969 va revelar que l'exèrcit havia seguit el programa per evitar l'escrutini pressupostari, malgrat les indicacions el maig de 1966 que la munició sense cas del tanc era propensa a cuinar. El problema s'havia resolt des de llavors mitjançant un sistema d'aire comprimit que obligava els residus de munició calenta de la brisa, va dir l'Exèrcit al Congrés. L'exèrcit va dir que el Sheridan havia funcionat prou bé que estava planejant enviar centenars més.[8] Un informe del Congrés el juliol de 1969 va identificar 1.200 milions de dòlars perduts en el M60 i el Sheridan. L'informe va atribuir diverses baixes de la Guerra del Vietnam a les falles de disseny de Sheridan, i va dir que el tanc havia estat totalment impecable per al combat allà "sense retrofits extensos i costosos".[9]

El 1971, Frankford Arsenal va concedir a Hughes Aircraft Corporation un contracte per començar a produir el làser AN/VVG-1 per a l'actualització M551A1.[10]

Característiques

Casc

El vehicle tenia una torreta d'acer i un casc d'alumini. Tot i que el casc podia desviar el foc de metralladores pesades de fins a 12,7 mm AP,[6] va ser fàcilment penetrat per granades propulsades per coet, que podrien destruir el vehicle si el trencament contactava amb les rondes de les metralladores principals sense caixa. Igual que el portador de personal blindat M113, era vulnerable a les mines.[11]

Armament

El llançador M81 de 152 mm que va arribar a ser utilitzat en el Sheridan va ser desenvolupat per Ford-Aeronutronic sota un contracte atorgat per l'Exèrcit el 1959.[6] El propòsit principal de l'arma era disparar el míssil Shillelagh, però també podria disparar munició de cas combustible més convencional.[1] Dos factors van contribuir a la selecció d'un canó de calibre tan gran. L'Exèrcit desitjava un canó que fos capaç de penetrar 150 mm de blindatge a 60 graus, més dels canons de 76 mm del M41 o T92 eren capaços. En segon lloc, el míssil Shillelagh albergava electrònica complicada a més del seu cap.[6] A conseqüència de l'acoblament d'un canó de gran calibre i un vehicle relativament lleuger, només les rondes de baixa velocitat serien compatibles amb el canó.[12]

Un nombre de vehicles existents ja muntaven només ATGM, o alternativament canó sense retrocés com el M50 Ontos, però aquests típicament tenien una utilitat limitada en el paper de suport d'infanteria, o en el cas d'Ontos no es podia tornar a carregar des de dins del vehicle. El XM551 semblava oferir un equilibri superior entre el suport antitanc i la infanteria. L'arma era ideal per al suport d'infanteria. La pistola de baixa velocitat pot disparar un projectil explosiu o un canastre gran. En comparació, els canons antitanc d'alta velocitat penetraven objectius tous, mentre que les armes de calibre més petit no podien portar una càrrega útil tan gran.

El sistema de míssils Shillelagh va experimentar problemes amb el seu sistema d'orientació de míssils al principi del seu desenvolupament. Es van identificar dos problemes. En primer lloc, el fum del motor del coet va interrompre el senyal infraroig, necessari per a la seva orientació, entre el tanc i el míssil. Es va identificar un problema similar durant les condicions en què el sol estava darrere de la torreta. El primer problema es va resoldre canviant el propel·lent a una composició que produïa menys fum. Aquesta i altres correccions van tenir èxit en la resolució dels problemes amb la direcció de míssils. En una prova d'un any que va concloure el 1964, 58 dels 63 llançaments van ser amb èxits.[6]

Mobilitat

Tàctica

El Sheridan funcionava amb un gran motor dièsel Detroit Diesel 6V53T de 224 kW i una pista plana.[13] El XM551 tenia una excel·lent relació potència-pes i mobilitat, capaç de córrer a velocitats de fins a 72 km/h. No obstant això, el vehicle va demostrar ser molt sorollós i els primers Sheridans no eren fiables en condicions de combat.

La capacitat de natació va ser proporcionada per una pantalla de flotació. L'armadura davantera es va cobrir plegant "surfboard".[1] Això es podria obrir a una superfície vertical inclinada davant del conductor, proporcionant una proa d'un buc de vaixell, aproximadament a nivell amb la part superior de la torreta. La tela formava la resta de la barrera de l'aigua, plegant-se des de compartiments que recobreien la cantonada superior on el costat es trobava a la part superior del casc, i aguantat a la part posterior amb pals. A la part davantera del "casc" se li va proporcionar una finestra de plàstic, però en la pràctica es va trobar que l'aigua que esquitxava feia que fos gairebé inútil, i el conductor en el seu lloc normalment havia de prendre direccions de direcció del comandant del vehicle. El M2 Bradley va adoptar una solució similar, però la va deixar amb blindatge millorat. El Sheridan podia nedar a través d'un riu d'uns 46 m d'ample. Els tancs de la sèrie Patton (M46, M47, M48), així com el tanc M60[14] no podien fer aquestes operacions; haurien de rastrejar els fons del riu utilitzant snorkels. No pel disseny, es va trobar que el maquinari de natació actuava per reduir l'eficàcia dels impactes de RPG. Tot i que rarament s'usava al Vietnam, el fording s'usava sovint durant els exercicis de Retorn a Europa.[15]

Un M551 Sheridan es desplegat a través d'un C-130 Hercules

Estratègica

El Sheridan pot ser manipulat per a l'aterratge de baixa velocitat des de C-130, C-141[16] i el C-5.[17] Hi ha moltes pel·lícules que mostren que el Sheridan es va treure d'un transport C-130 Hercules amb frens i salts de moto fins a una parada. El Sistema d'Extracció de Paracaigudes de Baixa Altitud és una maniobra una mica arriscada que permet un lliurament precís en un camp quan l'aterratge no és possible, i la pràctica es va aturar a finals de la dècada de 1990. El tanc està lligat a un palet especial que absorbeix la major part de l'impacte d'aterratge. La tripulació no viatja en el tanc durant l'extracció, sinó que paracaigudes des d'un altre avió. En aterrar, van al seu tanc, alliberen les línies i les condueixen lluny.

Historial del servei

Assaigs a Austràlia

Durant 1967 i 1968, l'exèrcit australià va provar dos Sheridans per determinar si aquest tipus complia un requisit per als vehicles blindats lleugers de combat per servir amb el Royal Australian Armoured Corps recentment format regiment de cavalleria. Les proves principals van tenir lloc a la zona tropical d'Innisfail al nord de Queensland entre gener i juny de 1968. El gener de 1969 el ministre de l'Exèrcit va anunciar que Austràlia no compraria cap Sheridans, ja que els tancs no complien els requisits de l'exèrcit. El principal defecte revelat en els judicis es referia a la seguretat del cas combustible. Els dos Sheridans van ser retornats a l'Exèrcit dels Estats Units a principis de 1969, i l'Exèrcit australià va complir el seu requisit en instal·lar torretes de cotxes blindats Alvis Saladin a portaavions blindats M113.[18]

Guerra del Vietnam

Un M551 de l'11è Regiment de Cavalleria Blindada on es veu la seva tripulació espera instruccions durant un descans en una missió de reconeixement.

L'estat major de l'Exèrcit dels Estats Units a Washington havia estat recomanant des de 1966 al comandant de les forces estatunidenques al Vietnam del Sud, el general Westmoreland, que el Sheridan s'hi hauria de desplegar. Atès que la munició principal no estava disponible, va argumentar que era simplement una plataforma de metralladores de 300.000 dòlars.[19] El 1968, el nou comandant dels Estats Units al Vietnam del Sud, el general Creighton Abrams, havia estat informat que les rondes de 152 mm ja estaven disponibles per al Sheridan. No obstant això, quan el general Abrams va començar a fer preparatius per a l'equipació dels esquadrons de cavalleria dels Estats Units per al vehicle, els esquadrons afectats van expressar la seva preocupació que els nous tancs d'alumini no només eren altament vulnerables a les mines i al foc antitanc, sinó que no serien tan capaços de "bustar la selva" com els tancs mitjans M48A3.[19]

A finals de 1968, el general Abrams es va reunir amb el coronel George S. Patton IV, comandant de l'11è Regiment de Cavalleria Blindada, l'únic regiment complet de cavalleria al Vietnam del Sud. Quan Abrams va esmentar les preocupacions de la cavalleria sobre el nou vehicle, Patton va recomanar que els Sheridans fossin provats per un esquadró de cavalleria de divisió, així com per un esquadró del seu propi regiment, ja que els esquadrons tenien missions completament diferent.[19]

Els primers Sheridans van arribar al Vietnam del Sud el gener de 1969 i van ser acompanyats pels seus representants de fàbrica, instructors i avaluadors, ja que els nous vehicles van ser lliurats al 3r Esquadró, 4t Regiment de Cavalleria,[20] i el 1r Esquadró de l'11è RCC.[19] A finals de 1970, hi havia més de 200 xerians al Vietnam del Sud. Van romandre en el camp fins a l'última unitat de cavalleria cuirassada dels Estats Units, el 1r Esquadró, 1r Regiment de Cavalleria preparat per a la redistribució als Estats Units a l'abril de 1972. Al final del seu debut en combat el 1972, el Sheridan havia vist una àmplia acció a la Guerra del Vietnam, sent assignat a gairebé tots els esquadrons de cavalleria blindats involucrats en aquest conflicte.[19]

Uns M551, del 3r Esquadró, de la 4t de Cavalleria Tropa B en camp de tir en una base a Cu Chi

El 1969, les unitats de cavalleria cuirassada (menys l'11è RCC, que retenia les seves companyies de tancs M48) van començar a reemplaçar els seus tancs M48 Patton, que normalment eren transferits a l'Exèrcit del Vietnam del Sud. Les opinions de les tripulacions dels M551 de l'era del Vietnam van ser barrejades en el millor dels casos i les avaluacions dels comandants superiors eren sovint negatives. Això es va deure en gran part a l'alta taxa de pèrdua de Sheridans i les taxes de baixes entre les tripulacions. Les mines terrestres i els RPG que danyarien un tanc M48 Patton, tendien a destruir un Sheridan i matar o ferir la major part de la seva tripulació.[19]

Una avaluació de 1969 dels vehicles va trobar que el M551 estava emprat en reconeixement, patrulla nocturna i neteja de carreteres, acumulant 39.455 milles de carretera i 520 missions de combat, amb una taxa preparada de 81,3 %. Malgrat la vulnerabilitat als coets i les mines, va ser jutjat digne d'aplicar modificacions i equipar tots els esquadrons de cavalleria amb el Sheridan.

A més dels problemes presentats per la construcció d'alumini, el Sheridan tenia un defecte que no posseïa cap altre vehicle blindat comú: disparava rondes de 152 mm amb caselles de combustible. Aquestes rondes eren "fixes", el que significa que el projectil estava fermament unit a la càrrega de combustible, i si el projectil se separava del cas combustible durant la càrrega, que no era estrany, els tripulants van ser instruïts a no carregar la ronda. De vegades, els maletes de combustible i les seves càrregues es van mantenir al terra de la torreta a causa de les emergències en el moment, i a més, totes les rondes de 152 mm útils restants eren de caselles de combustible,[21] i s'emporten en un niló blanc de nou lliures reutilitzables, que estava preparada per mantenir la porció de maleta combustible de la ronda. La bossa de color blanc/plata tenia una corretja unida a la part inferior, que el carregador agafava i es retirava abans d'inserir suaument la ronda a la brisa. Una vegada que una mina o una arma tipus RPG va crear una font d'ignició, el fum i el foc es van fer imminents, i es va convertir en una qüestió de procediment operatiu permanent per abandonar el tanc immediatament.[19] El 15 de febrer de 1969, només un mes després de l'arribada del Sheridan al Vietnam del Sud, un M551 de la cavalleria 3/4 va detonar una mina de terra activada a pressió de 25 lliures, que va trencar el seu casc i va encendre les càrregues de combustible de les rondes de 152 mm, causant una explosió secundària que va destruir el tanc. A la fi de 1969, nou Sheridans del 4t Esquadró, el 12è Regiment de Cavalleria, van travessar un riu prop de la DMZ, quan tres dels M551 van activar mines, destruint-les completament. El març de 1971, cinc Sheridans de l'11è RCC es van perdre en un dia a causa del foc del RPG; els cinc vehicles van esclatar en flames i van ser totalment destruïts.[21]

Rendiment

Més de 200 Sheridan van ser enviats al Vietnam.[15] El Sheridan era impopular entre els soldats nord-americans al Vietnam, principalment a causa de la seva vulnerabilitat percebuda. Mentre que el Sheridan portava una potència de foc superior on es feia servir en lloc del M113 ACAV, el Sheridan era un pobre substitut del millor blindat M48 Patton.[6]

El Sheridan va tenir diversos avantatges: no es va quedar atrapat en el fang tan sovint com ho va fer el M48 de 52 tones, ni va llançar la seva pista tan sovint.[22] La fiabilitat del sistema de motor i la pistola del tanc no estava, però, totalment a l'altura de la tasca. Dels 74 M551 enviats al Vietnam el febrer de 1969, al maig es van registrar 16 greus fallades mecàniques, 41 trets fallits, 140 municions defectuoses i 25 motors cremats; la mateixa torreta tenia 125 defectes elèctrics, diversos defectes del sistema de retrocés i casos de canons volats. Un problema addicional era que gran part de la munició de metralladora transportada havia de ser emmagatzemada fora de la torreta, ja que l'espai intern era extremadament limitat.

Tot i que una tripulació M48 mitjana podia disparar fins a disset rondes de 90 mm durant un "minut boig" (60 segons amb tots els canons disparant al comandament), el Sheridan era conegut per llançar només dues rondes de 152 mm durant el mateix període de temps. Les rondes sense caixa necessitaven respiradors d'aire per netejar el tub de la pistola i la brisa abans de carregar una altra ronda, mentre que el bloc de la brisa M48 es va obrir a mesura que la caixa utilitzada va ser expulsada i tancada a mesura que la nova ronda es va introduir. Com més ràpid sigui el carregador, més ràpid es podria disparar la pistola de Patton. Per al Sheridan, el carregador va haver d'esperar el mecanisme. Després de disparar, el carregador hauria d'esperar, ja que la brisa es va obrir lentament cap enrere i després va rebutjar cap avall. Després que un altre instrument indiqués que tots els sistemes de torreta encara estaven operatius, el carregador empenyeria suaument els 152 mm fix arrodonit a la brisa i observava el bloc de la brisa girant lentament cap amunt, a continuació, cap endavant a la brisa, i de nou, esperar els llums.[23]

Un M551 amb un escut protector

Modificacions del camp de combat

Una modificació de camp comuna era muntar un gran escut d'acer, del M113 al voltant del comandant de 50-cal. permetent que es dispari amb algun nivell de protecció. Això es va convertir en una "cage d'ocells embarcats". Es van aplicar kits antimines compostes d'alumini espaiat i plaques d'acer al fons del buc, encara que només cobrint des de la part davantera fins a la meitat de camí fins al final. Més tard, es van aplicar plaques d'acer als costats del buc sobre les rodes de la carretera davantera.[1]

La tela metàl·lica es va aplicar sobre la part davantera del casc al Vietnam per contrarestar les granades propulsades per coets.[23]

Post Vietnam servei

L'Exèrcit va començar a eliminar gradualment el Sheridan el 1978, encara que en aquell moment no hi havia cap reemplaçament real. No obstant això, la 82a Divisió Aerotransportada va poder mantenir-los fins a 1996. El Sheridan era l'únic tanc "ràpidament" desplegable en l'inventari. Les seves unitats van ser posteriorment actualitzades al model M551A1 TTS, incloent-hi un sistema d'albirament tèrmic per al comandant i artiller.

A principis de la dècada de 1980, el M551A1 va ser equipat amb un kit de modificació visual per assemblar-se als vehicles del Pacte de Varsòvia des del BMP-1, ZSU-23-4, T-55 fins al T-80, al Centre Nacional d'Entrenament a Fort Irwin, Califòrnia. Aquests vehicles modificats van ser utilitzats en part de les forces d'oposició soviètiques de l'Exèrcit dels Estats Units (OPFOR) proporcionant entrenament terrestre realista a les unitats militars dels Estats Units sobre la doctrina de combat soviètic en un entorn desèrtic.[2] Fins a la seva retirada el 2004, aquests vehicles OPFOR van ser desplegats amb la "60a Divisió de Fusellers Motoritzats de la Guàrdia de l'Exèrcit Krasnovià".[24]

Panama

Un M551 en el carrers de Panama

L'única caiguda aèria del Sheridan en combat va ocórrer durant la invasió de Panamà pels Estats Units el 1989, quan 14 M551 van ser desplegats amb la Companyia C, 3/73a Armadura, 82a Divisió Aerotransportada.[1] Quatre M551 van ser lliurats en secret a la base de la Força Aèria de Howard a Panamà a bord d'una C-5 Galaxy el novembre de 1989, dies abans de la invasió. Es van unir a la TF Bayonet (193a Brigada d'Infanteria), i es van unir més avall al TF Gator. Aquests xeridans van participar en l'atac a la Comandancia, inicialment sostingut pel foc de Quarry Heights, i més tard desplaçant-se cap endavant a la ciutat. Com a part de l'Equip Armor, aquests Sheridans més tard van donar suport als elements del JSOC, ja que van assegurar objectius d'alt valor a tota la ciutat de Panamà. Els 10 Sheridans restants van ser lliurats a través de C-141 llançaments aeri a l'aeroport de Torrijos-Tocumen algunes hores després de l'hora H. Un d'ells va ser destruït després que els seus paracaigudes no es despleguessin, mentre que un altre va ser danyat.[15] A partir de 2009, això va marcar el primer i únic llançament aeri de combat de tancs de la història.[6]

El Sheridan va ser elogiat per la seva actuació a Panamà. Un informe d'acció posterior dels Estats Units va assenyalar l'"efecte psicològic extrem de Sheridan sobre les forces enemigues", que aparentment es van dissuadir de disparar contra les forces estatunidenques reforçades per tancs.[6]

Guerra del Golf

En els primers dies de l'operació Tempesta del Desert, els Sheridans van ser aterrats a l'Aràbia Saudita abans que arribessin armes pesants de la coalició. Els primers Sheridans enviats van ser el model M551A1.[6] L'Exèrcit va enviar ràpidament 60 models M551A1 TTS amb l'actualització de la vista tèrmica per reemplaçar els models més antics.[6] El 3/73 va utilitzar el Sheridan com a part d'una força de flanqueig en l'Operació Tempesta del Desert, i va ser un combat de tancs en tanc. El seu paper es limitava al reconeixement a causa de la seva edat i armadura lleugera. És probable que no es disparessin més de sis míssils Shillelagh contra els canons antitanc iraquians o T-55;[15] aquesta va ser l'única ocasió en què es van disparar míssils Shillelagh en ràbia, a partir de l'inventari de 88.000 míssils produïts. A part d'alguns problemes de sobreescalfament en els mesos d'estiu de l'acumulació,[1] el M551 no va patir avaries mecàniques en el combat i va actuar molt bé.[6]

Modificacions

  • XM551: havia estat un model de preproducció de tirada limitada produït el 1965.
  • M551: va ser el model de producció bàsic, començant la producció el 1967.
    • "Segon paquet" M551: Amb les evidents deficiències del míssil Shillelagh, tots els components de guiatge i control d'incendis del sistema de míssils van ser eliminats (el sensor d'alimentació i velocitat es va conservar. Aquests eren necessaris per a l'operació de la torreta estabilitzada.). L'espai addicional resultant es va omplir amb dues caixes separades, una per a munició de l'OTAN de 7,62mm (metralladora coaxial), i una per a munició de l'OTAN de 12,99 mm, i l'estiba de míssils va ser redissenyada per acceptar rondes convencionals.
  • M551A1: M551 actualitzat amb AN/VVG-1 telèmetre làser el 1972.
    • M551A1 TTS: Tank Thermal Sight (Tanc amb Visió Tèrmica) equipat amb la unitat de visió tèrmica AN/VSG-2B, similar a la unitat utilitzada en el M60A3. Això més tard es va convertir en estàndard per a tots els M551A1 en els anys vuitanta.
  • M551A2: Vehicle visualment modificat per simular vehicles blindats soviètics de combat i armat amb simuladors làser i dispositius de tret en blanc per exercicis OPFOR. 330 es van convertir en total.[24]
  • Armored Tracked Recovery Vehicle: Només Prototip.[1]

Operadors

  •  Estats Units: àmpliament utilitzat per l'Exèrcit dels EUA, per part del Cos de marines ho van considerar però rebutjat per substituir l'M50 Ontos dins del programa Light Armored Combat Vehicle.[6]

Corros de combat similars

Referències

  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 P. Hunnicutt, R. Sheridan: A History of the American Light Tank, Volume 2 (en anglès).
  2. 1 2 «The Strange Second Life of the M551 Sheridan Light Tank – Byron Hartshorn» (en anglès americà). Arxivat de l'original el 2018-06-08. [Consulta: 14 octubre 2025].
  3. ↑ P. Hunnicutt, Richard. Firepower: A History of the American Heavy Tan (en anglès).
  4. ↑ (en anglès) NATO Ponders How to Overcome East Bloc's Tank Superiority (Published 1971), 20-06-1971.
  5. ↑ (en anglès) https://www.nytimes.com/1965/04/13/archives/contract-awards.html, 13-04-1965.
  6. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 J. Zaloga, Steven. M551 Sheridan: US Airmobile Tanks 1941-2001 (en anglès).
  7. ↑ (en anglès) Army Is Accused of Hiding 'Ineptness' in Tank Project (Published 1969), 14-03-1969.
  8. ↑ (en anglès) Army Accused of Rushing Work On Tanks to Avoid Budget Study (Published 1969), 15-05-1969.
  9. ↑ (en anglès) U.S. TANK SYSTEMS ATTACKED IN HOUSE (Published 1969), 10-07-1969.
  10. ↑ F. Foss, Christopher. Jane's Armour and Artillery 1987-88 (en anglès).
  11. ↑ «It’s Past Time to Retire the M113» (en anglès), 01-11-2015. [Consulta: 20 octubre 2025].
  12. ↑ T. Pretty, R. Jane's Weapon Systems 1969-70. Anglès.
  13. ↑ P. Hunnicutt, Richard. Abrams: A History of the American Main Battle Tank, Vol. 2 (en anglès).
  14. ↑ P. Hunnicutt, Richard. Patton: A History of the American Main Battle Tank (en anglès).
  15. 1 2 3 4 Doyle, David. M551 Sheridan in Action (en anglès).
  16. ↑ «M551 Armored Reconnaissance/Airborne Assault Vehicle». [Consulta: 20 octubre 2025].
  17. ↑ dynmicpara. «4 x M551 Sheridan Light Tanks LVAD C-5B Paradrop», 24-11-2007. [Consulta: 20 octubre 2025].
  18. ↑ «Sheriden Tropical Trials in Australia by Paul D. Handel». [Consulta: 26 octubre 2025].
  19. 1 2 3 4 5 6 7 A. Sterry, Donn. Mounted Combat in Vietnam (en anlgès).
  20. ↑ «3d Squadron, 4th Cavalry». Arxivat de l'original el 2013-05-07. [Consulta: 24 octubre 2025].
  21. 1 2 Dusntan, Simon. Vietnam tracks: Armor in battle 1945-75.
  22. ↑ «Optimum Mix of Armored Vehicles for Use in Stability Operations» (en anglès). [Consulta: 24 octubre 2025].
  23. 1 2 L Stanlon, Shelby. Vietnam Order of Battle (en anglès).
  24. 1 2 J. Zaloga, Steven. US Battle Tanks 1946–2025 (en anglès).
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.