Manel Appiani
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1380 (Gregorià)  Pisa (Itàlia) |
| Mort | 15 febrer 1457 (Gregorià) (76/77 anys) Piombino (Itàlia) |
| Sepultura | Sant'Antimo (en)  |
| Família | |
| Família | Appiani |
| Fills | Jaume III Appiani d'Aragona |
| Pare | Jaume I Appiani |
| Germans | Gerard Lleonard Appiani |
 | |
Manel Appiani (italià: Emanuele Appiano) (Pisa, 1380 (Gregorià) - Piombino, 15 de febrer de 1457 (Gregorià)) va ser príncep de Piombino durant la dinastia Appiani en el Renaixement.
Biografia
Fill de Jaume I Appiani, i la seva segona esposa, Polissena Pannocchieschi d'Elci,[1] va seguir el seu germà Gherardo a Piombino[1] quan aquest es va convertir en senyor del lloc. A la mort prematura d'aquest últim, no li va ser donada la regència pel seu nebot Jacopo II, que va ser confiat a la vídua Paola Colonna.[1]
Va portar una vida al marge de la cort, fins que Jacopo II va morir el 1441 sense fills i va seguir sent l'únic home viu de la família Appiano, però el senyoriu de Piombino va romandre en mans de Paola Colonna,[1] amb el suport del seu gendre Rinaldo Orsini. L'agost de 1441, Emanuele va intentar conquerir-lo amb l'ajuda de Baldaccio d'Anghiari,[1] però va fracassar a causa de la intervenció sienesa en ajuda de Paola Colonna.
Fou comte palatí del sacre imperi el 27 de desembre de 1441, i senyor de Piombino, Scarlino, Populonia, Suvereto, Buriano, Abbadia al Fango, Vignale i de les illes d'Elba, Montecristo, Pianosa, Cerboli i Palmaiola el 19 de febrer de 1451.
Quan, després de la mort de Colonna el 1445, la successió va passar a la seva filla Caterina Appiano i al seu marit Orsini, Emanuele va tornar a l'atac.[1]
El 1448 va pressionar Alfons V d'Aragó per assetjar la ciutat de Piombino[1] el 26 de juny.[2] Després d'uns mesos de batalles contra l'exèrcit florentí, que havia acudit en ajuda del petit estat, el rei napolità va fracassar en l'empresa de conquerir-lo i el 13 de setembre es va veure obligat a retirar-se.[3]
Quan Orsini va morir de pesta el 1450[1] i Caterina poc després, els ancians de Piombino van elegir Emanuele com a senyor, qui va fer el jurament el 20 de febrer de 1451 a l'església de San Francesco extramurs.[4][5]
Capità de cavalleria de Florència el 1453. Va morir el 15 de febrer de 1457. Estava casat des del 1445 amb Colia de Judicibus suposada filla de Joan de Judicibus, però en realitat filla natural del rei Alfons V de Catalunya-Aragó, que va morir vers el 1473. Va deixar dos fills naturals: Jaume III Appiani d'Aragona (legitimat) i Jaume Victorí, bisbe de Gravina (1473) i protonotari apostòlic (1450) mort a Gravina el 1484.
Referències
Bibliografia
- Licurgo Cappelletti. Storia della città e stato di Piombino: dalle origini fino all'anno 1814. Giusti, 1897.
- Romualdo Cardarelli. Baldaccio d'Anghiari e la Signoria di Piombino nel 1440 e 1441, con prefazione e introduzione sulla storia dello Stato di Piombino dagli inizi fino a tutto il 1439. Tipografia Leonardo da Vinci, 1922.
- Mauro Carrara. Piombino: frammenti dal passato. Consiglio regionale della Toscana, 2015.
- Mauro Carrara. Signori e principi di Piombino. Bandecchi & Vivaldi, 1996.
- Conradus Eubel. Hierarchia catholica medii aevi sive summorum pontificum, S.R.E. cardinalium, ecclesiarum antistitum series ab anno 1431 usque ad annum 1503 perducta.... Editio altera, 1914.
- Patrizia Meli. Il principe e il mercante nella Toscana del Quattrocento. Leo S. Olschki, 2006. ISBN 88-222-5590-9.
- Luigi Rossi «Sull'abbandono di Piombino da parte del Re d'Aragona nel 1448». Archivio Storico Italiano, 1903, p. 180-183.