Marie de Hautefort
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 7 gener 1616  Castell d'Autafòrt | ||
| Mort | 1r agost 1691 (75 anys) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | dama de companyia | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Charles de Schomberg (1646–) | ||
| Pares | Charles de Hautefort, Marquis de Hautefort i Renée du Bellay, Dame de la Flotte | ||
| Germans | Gilles de Hautefort, Comte de Montignac Charlotte de Hautefort Jacques-François de Hautefort | ||
 | |||
Marie de Hautefort (Castell d'Autafòrt, 7 de gener de 1616 - 1 d'agost de 1691) sobrenomenada "l'Alba" per la cort, va ser una dama de la cort de Lluís XIII de França. Filla de Maria de Mèdici i presentada a Anna d'Àustria per la seva àvia, Caterina Le Voyer de Lignerolles (la "Dama de la Flota"), va esdevenir dama de companyia (Dame d'atours) de la reina i objecte de l'amor platònic del rei Lluís XIII.
Biografia
Maria de Hautefort va ser l'última de set fills, inclosos dos nois. Els seus pares van ser Carles, marquès de Hautefort, i Renée du Bellay, parent del poeta de La Pléiade.[1] Òrfena amb només uns mesos, va ser acollida per la seva àvia paterna, Madame de La Flotte.[2] Jove, molt bonica, rossa, virtuosa tot i que força egoista, obstinada i disposada a lliurar-se a les burles més amargues, va guanyar-se ràpidament el favor del rei. En els seus estats d'ànim, el rei l'anomenava "la criatura".
Una de les favorites "platòniques"
Va ser a la primavera de 1630, quan era dama d'honor de la reina Maria de Mèdici, que Lluís XIII la va notar. A finals del mateix any, després del Dia dels Enganyats, Lluís la va imposar com a dama d'honor d'Anna d'Àustria, substituint Madeleine du Fargis, sospitosa d'intrigues amb la cort espanyola. La desconfiança d'Anna d'Àustria va ser de curta durada, ja que Maria es va posar del costat de la reina.[3] Quan, el 1637, Anna d'Àustria va tenir problemes per correspondre amb la cort espanyola, Maria de Hautefort va arriscar-se per salvar-la posant-se en contacte amb el porter de la reina, Pierre de La Porte, que acabava de ser empresonat.[4]
La seva amistat amb la reina i el seu sarcasme li van valer la desgràcia del rei entre 1635 i 1637, a favor de la gentil senyoreta de la Fayette. Quan aquesta última va prendre el vel, Lluís XIII es va tornar a apropar a Maria, però aquest nou romanç va tenir els seus alts i baixos. El 1639, va ser exiliada al castell de La Flotte i no va tornar a la cort fins després de la mort del rei el 1643.
Els temps canvien
Durant el seu exili, Maria va conèixer el dramaturg Mairet a Le Mans, que li va dedicar la seva obra Sidonie, i especialment a Scarron, que li va dedicar moltes de les seves elegies i va continuar mantenint correspondència regular amb ella. Havent recuperat el favor, Maria va obtenir una pensió per al poeta del regent.
Maria no va participar en la camarilla dels Importants. Però com tots els antics còmplices d'Anna d'Àustria, no va entendre el canvi psicològic de la reina, que s'havia convertit en regent i, per tant, estava compromesa a preservar la sobirania intacta per al seu fill, el futur Lluís XIV. Anna confiava en el cardenal Mazzarino, l'únic capaç de mantenir la línia traçada per Richelieu i controlar les exorbitants demandes dels grans del regne. A més, la seva franquesa va molestar la regent, que finalment la va apartar de la cort el 1654.
Esplendors i misèries d'una dama de la cort
Envoltada de pretendents durant deu anys, Maria finalment es va casar, el 24 de setembre de 1646, als 30 anys, amb Charles de Schomberg, vidu d'Anna d'Halluin. Schomberg, duc i mariscal de França, va ser lleial al rei i va conduir la seva esposa a una estricta neutralitat durant tota la Fronde. El 1652, Schomberg va ser nomenat governador de Metz, i la parella es va establir a la ciutat on van tenir l'oportunitat d'ajudar el jove Bossuet, que aleshores tot just començava. Schomberg va morir el 1656; la parella no va tenir fills.
Vídua als 40 anys, Maria es va establir permanentment a París, on va freqüentar els salons dels marquesos de Sablé i Rambouillet, així com el de Madame de La Fayette. Després de la mort de Mazarino, Maria va reprendre el contacte amb Anna d'Àustria fins a la mort d'aquesta última el 1666. Anna d'Àustria li presentaria els seus respectes en una carta testamentària dirigida al seu fill:
| « | ""Us he recomanat moltes coses, però confesso que després de reflexionar sobre els meus deures, no trobo res a què estigui més compromès per honor, consciència i gratitud que a Madame de Schomberg, que m'ha servit amb una fidelitat extraordinària."[4] | » |
Lluís XIV mantindria un afecte especial per Maria de Hautefort.
Anècdota
- Segons els documents publicats a l'apèndix per Victor Cousin i Jules Barthélémy Saint-Hilaire a la tercera edició de Madame de Hautefort publicada el 1868, va ser el comte de Chavigny, Claude Bouthillier, qui, en escriure al cardenal Richelieu, va utilitzar el nom en clau "La Criatura" per referir-se a Maria.[5]
- La Calprenède va escriure, sota el nom de la seva esposa, Les Nouvelles ou les Divertissements de la princesse Alcidiane, un romanç en clau que evoca l'amor frustrat entre Maria i Lluís XIII.[4]
Referències
- ↑ La Pléiade és el nom que reben els poetes francesos més destacats del segle xvi
- ↑ Marc Plancpain, Histoire du Périgord, Fernand Nathan 1982, p. 63
- ↑ A les seves memòries, Françoise de Motteville indica que «la reina va estimar Madame de Hautefort pel seu propi amor, i perquè aquesta bonica i bona noia, estimant les bones qualitats de la reina, i força disgustada de l'humor del rei, es va donar tota a ella, i li fou fidel en totes les seves desgràcies»
- 1 2 3 Magne, 2000.
- ↑ Cousin, Victor. Madame de Hautefort: nouvelles études sur les femmes illustres et la société du XVIIème siècle.
Bibliografia
- La Vie de Marie de Hautefort, duchesse de Schomberg, dame d'atours de la Reine Anne Marie Mauricette d'Autriche, par une de ses amies, an VIII (1799), 77 pages, lire en ligne ;
- Cousin, Victor. Didier et Cie, libraires-éditeurs. Madame de Hautefort et Madame de Chevreuse - Nouvelles études sur les femmes illustres et la société du XVIIe siècle (en francès). 1, 1856.
- Jean Maubourguet, «L'alba de Marie d'Hautefort», Societat Històrica i Arqueològica del Périgord, vol. 87, núm. 3, 1960, pàg. 204-209 (llegir en línia [arxiu])
- Magne, Jacques. éditions Perrin. Marie de Hautefort, le grand amour de Louis XIII (en francès), 2000, p. 260. ISBN 2-262-01634-8.