Mary: A Fiction

Infotaula de llibreMary: A Fiction
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
AutorMary Wollstonecraft Modifica el valor a Wikidata
PublicacióRegne Unit
Gènerenovel·la Modifica el valor a Wikidata
Portada de Mary: A Fiction. L'epígraf de Rousseau diu: «L'exercice des plus sublimes vertus éleve et nourrit le génie» («L'exercici de les virtuts més sublims eleva i nodreix el geni»).

Mary: A Fiction és l'única novel·la completa de la feminista britànica del segle XVIII Mary Wollstonecraft. Narra la tràgica història de les successives «amistats romàntiques»[1] d'una dona amb una altra dona i amb un home. Wollstonecraft va escriure la novel·la mentre treballava de institutriu a Irlanda, i es va publicar el 1788, poc després que fos acomiadada sobtadament i decidís iniciar una carrera com a escriptora, una professió precària i de mala reputació per a les dones de la Gran Bretanya del segle XVIII.[2]

Inspirada per la idea de Jean-Jacques Rousseau que els genis s'eduquen a si mateixos,[3] Wollstonecraft va escollir com a protagonista Mary, una heroïna racional i autodidacta. Contribuint a redefinir el concepte de geni, una paraula que a finals del segle XVIII tot just començava a adquirir el significat modern de persona excepcional o brillant, Wollstonecraft presenta Mary com una dona independent i capaç de definir per ella mateixa la feminitat i el matrimoni.[4] Segons Wollstonecraft, són les «opinions fermes i originals» de Mary i la seva resistència a la «saviesa convencional» allò que la converteixen en un geni. Fer de la protagonista un geni també permetia a Wollstonecraft criticar el matrimoni, ja que considerava que aquest «encadenava» els genis en comptes d'enriquir-los.[4]

Mitjançant aquesta heroïna, Wollstonecraft també critica la sensibilitat del segle XVIII i els efectes que tenia sobre les dones. Mary reescriu l'argument amorós tradicional mitjançant una nova concepció de les relacions de gènere i de la sexualitat femenina. Tanmateix, com que Wollstonecraft utilitza el gènere del sentimentalisme per criticar el sentimentalisme mateix, la seva «ficció», tal com ella l'anomena, reprodueix de vegades alguns dels mateixos defectes que intenta denunciar.

Més endavant, Wollstonecraft va repudiar Mary i va escriure que l'obra era digna de riure.[5] Els estudiosos han argumentat que, malgrat els seus defectes, la representació d'una dona genial, enèrgica, anticonvencional, obstinada i racional —la primera d'aquest tipus en la literatura anglesa— dins d'una nova mena de relat amorós constitueix un desenvolupament important en la història de la novel·la, ja que va contribuir a donar forma a un discurs feminista emergent.

Argument

Mary comença descrivint el matrimoni convencional i mancat d'amor dels pares de la protagonista. Eliza, la mare de Mary, està obsessionada amb les novel·les, rarament pensa en ningú que no sigui ella mateixa i prefereix el germà de Mary. Descuida la seva filla, que s'educa tota sola mitjançant els llibres i el món natural. Ignorada per la família, Mary dedica bona part del temps a obres de caritat. Quan el seu germà mor sobtadament i Mary es converteix en hereva de la fortuna familiar, la seva mare finalment comença a interessar-se per ella: li ensenyen diversos «talents», com ara ballar, que l'haurien de fer atractiva als possibles pretendents.

Poc després, però, la mare de Mary emmalalteix i, al llit de mort, li demana que es casi amb Charles, un home ric a qui no ha vist mai. Commocionada i incapaç de negar-s'hi, Mary accepta. Immediatament després de la cerimònia, Charles marxa cap al continent europeu.

Per escapar d'una família que no comparteix els seus valors, Mary es fa amiga d'Ann, una jove de la zona que contribueix a ampliar la seva educació. Mary desenvolupa un fort afecte per Ann, que pateix per un amor no correspost i no correspon als sentiments de Mary. La família d'Ann cau en la pobresa i està a punt de perdre la casa, però Mary pot pagar-ne els deutes perquè el matrimoni amb Charles li ha proporcionat un cert control, tot i que limitat, sobre els seus diners.

Ann contreu tuberculosi i Mary viatja amb ella a Lisboa amb l'esperança de cuidar-la i ajudar-la a recuperar-se. Allà coneixen Henry, que també intenta recuperar la salut. Ann mor i Mary queda devastada. Henry i Mary s'enamoren, però es veuen obligats a tornar a Anglaterra per separat. Deprimida pel seu matrimoni amb Charles i afligida per haver perdut tant Ann com Henry, Mary continua profundament inquieta fins que s'assabenta que la tuberculosi de Henry ha empitjorat. Corre al seu costat i el cuida fins que mor.

Al final de la novel·la, Charles torna d'Europa. Ell i Mary estableixen una certa vida en comú, però Mary té una salut molt fràgil i gairebé no suporta estar a la mateixa habitació que el seu marit. Les últimes línies de la novel·la suggereixen que morirà jove.

Influències biogràfiques i literàries

Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), de Rousseau, de la qual Wollstonecraft va extreure l'epígraf de Mary.

Wollstonecraft va escriure Mary a Hotwells, a Bristol, mentre treballava d'institutriu per a la família angloirlandesa Kingsborough. Les relacions amb aquesta família li van proporcionar material per a la novel·la, que la mateixa Wollstonecraft va admetre que estava «inspirada en la natura». Eliza, per exemple, es basa parcialment en Lady Kingsborough, de qui Wollstonecraft pensava que s'estimava més els seus gossos que no pas els seus fills.

L'amistat entre Mary i Ann s'assembla molt a la relació entre Wollstonecraft i la seva íntima amiga Fanny Blood, que significava «tot el món» per a ella i per qui, segons escriuria posteriorment el marit de Wollstonecraft, William Godwin, «va desenvolupar una amistat tan fervent que durant anys va constituir la passió dominant de la seva ment».[6] La representació que Wollstonecraft fa de Fanny a través d'Ann ha estat qualificada de «condescendent». Alguns crítics han especulat que, com que Wollstonecraft s'havia sentit traïda per la decisió de Fanny de casar-se, va representar Ann com una amiga que mai no podia satisfer la protagonista.[7]

El tractat filosòfic de Jean-Jacques Rousseau sobre l'educació, Emili, o De l'educació (1762), és una de les principals influències literàries de Mary. Uns mesos abans de començar l'obra, Wollstonecraft va escriure a la seva germana Everina que estava llegint Emili i que admirava les paradoxes de Rousseau, malgrat considerar-lo una figura contradictòria, infeliç i propensa a perdre's en un món quimèric; alhora, valorava extraordinàriament la seva sensibilitat i penetració intel·lectual. Wollstonecraft assenyalava particularment que Rousseau havia escollit educar una persona de capacitats ordinàries perquè, segons ell, «un geni s'educarà tot sol».[8]

Quan Mary es va publicar, la portada incloïa una citació de Rousseau: «L'exercice des plus sublimes vertus éleve et nourrit le génie» («L'exercici de les virtuts més sublims eleva i nodreix el geni»).[9] En aquest sentit, la novel·la és, en molts aspectes, un dels primers Bildungsroman, o novel·les de formació.

L'al·lusió epigramàtica de Wollstonecraft a Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), de Rousseau, reflecteix també el deute de l'autora amb la novel·la de la sensibilitat, un dels gèneres més populars de la segona meitat del segle XVIII.

Juntament amb altres escriptores com Mary Hays, Helen Maria Williams, Charlotte Turner Smith, Mary Robinson, Maria Edgeworth i Hannah More, Wollstonecraft es va sentir obligada a respondre a l'estètica ideològica de Rousseau que havia arribat a dominar la ficció britànica.[10]

Segons l'especialista en Wollstonecraft Gary Kelly, les heroïnes romàntiques representaven una dona construïda per a l'home: la víctima femenina heroica del seductor cortesà, la companya virtuosa del cavaller professional ideal i la companya intel·lectualment i eròticament subordinada de l'home burgès ideal.[11]

Wollstonecraft també atacaria Rousseau en la seva obra més coneguda, Vindicació dels drets de la dona, pel sexisme de la segona part d'Emili. A l'«Advertisement» —una secció semblant a un prefaci— de Mary, anuncia que presenta la seva heroïna, que és un «geni», com a contrast amb personatges com Clarissa, de Samuel Richardson, i Sophie, de Rousseau.[12]

El text també conté nombroses al·lusions a novel·les sentimentals populars com The History of Eliza Warwick (1778) i The Platonic Marriage (1787), i critica la manera com aquestes obres presentaven l'heroïna de sensibilitat femenina. Mary s'assembla més a les heroïnes caritatives i treballadores de Millenium Hall (1762), de la Bluestocking Sarah Scott, que no pas a les heroïnes passives i ploraneres habituals de moltes novel·les sentimentals.[13]

El debat sobre la relació entre gènere i sensibilitat es va prolongar fins a principis del segle XIX; Jane Austen, per exemple, el va convertir en el tema explícit de Seny i sentiment (1811).[14]

Temes

Com assenyala l'especialista en Wollstonecraft Virginia Sapiro, Mary anticipa molts dels temes que dominarien els escrits posteriors de l'autora, com la preocupació per l'«esclavitud del matrimoni» i la inexistència d'ocupacions respectables per a les dones.[15]

Des del principi de la seva carrera, Wollstonecraft es va interessar per la manera com la sensibilitat afectava les dones i també la percepció social que se'n tenia. Totes les seves obres aborden aquests temes des d'una perspectiva o una altra. Relacionada amb aquesta qüestió hi ha l'anàlisi que fa dels fonaments legítims i il·legítims de les relacions entre homes i dones. L'obra de Wollstonecraft està plena de reconsideracions constants sobre la definició de la feminitat i la masculinitat i sobre el paper que la sensibilitat ha de tenir dins d'aquestes definicions.

Per explorar aquestes idees, Wollstonecraft recorre contínuament a ella mateixa com a exemple: totes les seves obres són fortament autobiogràfiques, particularment les dues novel·les i Letters Written in Sweden, Norway, and Denmark (1796).

Com un dels primers intents de Wollstonecraft d'explorar aquestes qüestions, Mary resulta de vegades maldestre i ocasionalment no arriba al que Gary Kelly denomina el «feminisme revolucionari» de Vindicació dels drets de la dona (1792) i Maria: or, The Wrongs of Woman (1798).[16]

Sensibilitat i heroïna sentimental

Young Girl Reading (1883), d'Otto Scholderer. A Mary, Wollstonecraft critica les dones que s'imaginen a si mateixes com a heroïnes sentimentals.

Claudia L. Johnson sosté que Mary és «una novel·la agosarada i perillosa» perquè presenta una nova mena d'heroïna: una «dona que té capacitat de pensar», en paraules de Wollstonecraft, i que alhora és capaç de mantenir relacions íntimes tant amb homes com amb dones.[17]

Wollstonecraft intenta mostrar com una dona dotada pot aprendre a pensar per ella mateixa: caminant tota sola per la natura, llegint textos filosòfics i mèdics, viatjant i mantenint amistats estretes.[17] En contraposar aquesta nova heroïna amb l'heroïna sentimental tradicional, Wollstonecraft critica l'heroïna romàntica «fàtua» i «insípida».[18] Eliza, la mare de Mary, aficionada a novel·les buides i gossets falders, encarna aquest model.

Wollstonecraft fins i tot es burla dels lectors que esperaven que el llibre satisfés les seves expectatives i desitjos romàntics: suggereix irònicament que, si es deixés portar per la fantasia convencional, podria explicar històries dissenyades perquè les lectores vessessin torrents de llàgrimes sentimentals i quedessin tan absortes en el relat que ni tan sols permetessin que el perruquer les interrompés.[19]

Mary, en canvi, és presentada com a autèntica i no pas artificial, i detesta la vida de moda en comptes d'anhelar-la. Les seves obres de caritat, per exemple, no són una moda passatgera, sinó una resposta sincera a la injustícia social. Encara que és una dona adulta i intel·lectual, en comptes de jove i bonica, Mary reivindica el seu dret al desig sexual en comptes de sublimar-lo.[20]

Les relacions eròtiques de Mary tant amb Ann com amb Henry qüestionen les concepcions tradicionals de l'argument matrimonial. La majoria de les qualitats positives de Mary —la racionalitat, la capacitat de rebutjar les convencions i la sexualitat— haurien estat llegides al segle XVIII com a trets masculins.

Eliza, Ann i Henry encarnen la feblesa i la passivitat femenines, sovint associades al sentimentalisme, que Wollstonecraft criticava. Tot i que la novel·la critica el sentimentalisme, al final sembla incapaç de resistir-se completament a les seves convencions, ja que Mary comença a consumir-se per Henry. A més, el llibre no presenta cap forma de vida alternativa per a les dones: només els ofereix la mort.

Alhora, però, les últimes línies de la novel·la insinuen la promesa d'un món millor «on no hi ha casament ni es dona ningú en matrimoni».[21]

Tal com ha demostrat l'estudiosa de la literatura Diane Long Hoeveler, Mary no és només una novel·la sentimental: per l'èmfasi en la mort, les emocions hiperbòliques i la persecució, també és una novel·la gòtica.

Hoeveler identifica en el text el que anomena «feminisme gòtic», una ideologia que valora per damunt de tot l'heroïna perseguida. Segons aquesta interpretació, no es tracta tant d'aconseguir la igualtat amb els homes com d'assolir una superioritat moral respecte d'ells mitjançant la condició de víctima.[22]

Des d'una lectura freudiana, Hoeveler se centra en la manera com Mary «desplaça i projecta la pròpia ràbia i decepció» sobre altres personatges com Ann i Henry.[23] En aquesta interpretació, Ann i Henry es converteixen en substituts dels pares de Mary: la protagonista no aconsegueix superar les identificacions infantils amb figures parentals i, per tant, continua construint un substitut rere l'altre, sense arribar a acceptar les exigències i realitats del matrimoni.[24]

El gènere: «A Fiction»

El subtítol escollit per Wollstonecraft —A Fiction— rebutja explícitament diversos gèneres populars del segle XVIII, com la llarga «history» o novel·la; Mary, per exemple, és considerablement més breu que Clarissa, de Richardson.[25]

A l'«Advertisement», Wollstonecraft defensa la possibilitat d'escriure una «ficció» basada en la realitat sobre una dona genial. Afirma, en essència, que la ficció permet imaginar un ésser la grandesa del qual neixi del funcionament de les pròpies facultats i no de la submissió a l'opinió dels altres.[26]

Amb l'elecció del subtítol «ficció», Wollstonecraft suggereix que altres gèneres, com la novel·la convencional, restringeixen els arguments disponibles per a les dones. Per això intenta inventar un gènere nou que ofereixi elecció i confiança en si mateixos als personatges femenins.[25]

Amor i amistat

Una de les diferències fonamentals entre les novel·les de Wollstonecraft i els seus tractats filosòfics, segons ha sostingut la crítica feminista Cora Kaplan, és que la ficció celebra les emocions femenines i en defensa el valor, mentre que els tractats presenten les emocions com a «reaccionàries i regressives, gairebé contrarevolucionàries».[27]

Johnson ha desenvolupat aquest argument i sosté que Wollstonecraft vol mostrar els avantatges de l'amistat romàntica respecte del matrimoni. Mentre que a Vindicació dels drets de la dona desconfia de la «familiaritat» homosocial i defensa les qualitats ennoblidores de la domesticitat heterosexual, les novel·les no només es resisteixen a l'argument heterosexual, sinó que el substitueixen per relats protolesbians sorgits del mateix sentimentalisme.[28]

Tot i que diversos crítics han argumentat que Mary acaba «capitulant davant» el sentimentalisme i l'heterosexualitat o «madurant» cap a tots dos, la interpretació de Johnson ha esdevingut predominant.

Charlotte davant la tomba de Werther a Les tribulacions del jove Werther (1774), de Goethe.

La relació de Mary amb Ann qüestiona la definició d'amistat; com explica Johnson, «no és una amistat corrent». Mary busca en Ann, segons Wollstonecraft, «experimentar el plaer de ser estimada».[29]

Mary està codificada com a masculina —activa i sublim—, mentre que Ann és estereotípicament femenina per la seva delicadesa defallent.[30] Aquesta divisió de gènere es reflecteix fins i tot en les lectures de Mary: llegeix llibres associats al sublim masculí, com Night Thoughts (1742–1745), d'Edward Young, i El Paradís perdut (1667), de John Milton.

Tot i que Ann no estima Mary amb la mateixa intensitat amb què Mary l'estima, Mary la cuida amb absoluta dedicació i queda devastada per la seva mort.[31]

La intensitat poc habitual de la relació es manifesta quan, després de la mort d'Ann, altres dones intenten consolar Mary amb frases convencionals sobre la necessitat de sotmetre's a la voluntat divina. Mary respon que no pot viure sense Ann i que, si la perd, el món quedarà desert per a ella. Quan li recorden que té marit, es queda sense resposta i la qüestió la fa enrojolar i empal·lidir alternativament.[32]

Johnson adverteix que no s'ha d'etiquetar la relació entre Mary i Ann de lesbiana, ja que els conceptes d'heterosexualitat i homosexualitat com a identitats no existien al segle XVIII. Sosté, més aviat, que es tracta d'un vincle que no es podia articular amb el llenguatge de l'època. Potser es descriu millor com a eròtic que no pas explícitament sexual.[33]

La vida de Wollstonecraft proporciona més indicis en favor d'aquesta interpretació. Va basar el retrat d'Ann en la seva íntima amiga Fanny Blood i, quan William Godwin va escriure Memòries de l'autora d'una Vindicació dels drets de les dones (1798), va descriure la primera trobada entre Fanny i Wollstonecraft d'una manera comparable a la trobada entre Charlotte i Werther, els amants turmentats de la novel·la sentimental de Goethe Les tribulacions del jove Werther (1774).[34]

Una biògrafa de Wollstonecraft assenyala també que Letters on the Improvement of the Mind, de Hester Chapone, obra que va influir en Thoughts on the Education of Daughters (1787), una obra anterior de Wollstonecraft, dedica diversos capítols a aquestes «amistats del cor». Relacions d'aquest tipus no haurien semblat estranyes als lectors del segle XVIII.[35]

Després de la mort d'Ann, Mary la substitueix per Henry. Com escriu Johnson, «aquesta història d'una amistat apassionada prohibida i impossible de narrar es converteix en una història d'amor adúlter prohibit però narrable».[36] Igual que Ann, Henry és una contrapartida femenina de la personalitat masculina de Mary.

La relació de Mary amb Henry és alhora eròtica i paternal. Mentre pensa en ell, Mary se sent culpable perquè tem estar traint la memòria d'Ann, però alhora s'entusiasma davant la idea que existeixi algú al món que senti afecte per ella i a qui ella admiri. El fet que Henry l'anomeni «la meva estimada noia» i «filla meva» desperta en Mary el desig de la figura paterna que mai no ha tingut, i la passió acaba apoderant-se de la seva ment sense que ella mateixa en sigui conscient.[37]

En la interpretació de Johnson, Mary no substitueix Ann per un amant masculí, com seria esperable en una novel·la sentimental, sinó per un amant «femení» que, tanmateix, continua sent un home socialment acceptable.[38]

El geni i el jo autobiogràfic

Mary Wollstonecraft, retratada per John Opie cap al 1791.

Per descriure la protagonista, Wollstonecraft va recórrer a la nova concepció del geni que s'estava desenvolupant al segle XVIII. La paraula canviava gradualment del sentit de «caràcter o esperit peculiar, distintiu o identificador» al de «capacitat intel·lectual extraordinària, especialment quan es manifesta en una activitat creativa».[39]

Wollstonecraft va oferir als lectors la primera representació d'una dona genial. La masculinitat que caracteritza Mary, especialment la seva «energia i determinació», és presentada positivament i contraposada a la «passivitat i malaltia» d'Ann i Henry, representats de manera feminitzada.

Segons Wollstonecraft, són les «opinions fermes i originals» de Mary i la seva resistència a la «saviesa convencional» les que la converteixen en un geni. Fer de la seva heroïna un geni li permetia també criticar el matrimoni, perquè considerava que els genis hi quedaven «encadenats» més que no pas enriquits.[4]

La fortalesa mental, amb la qual Wollstonecraft es referia al «grau en què [la ment] pot arribar independentment a les seves pròpies conclusions», és fonamental per a la seva concepció del geni femení.[40] No n'hi ha prou d'imitar els altres, encara que s'imitin les accions i els pensaments «correctes».

Per a Wollstonecraft, la raó és allò que controla les emocions; sense raó, sosté, les persones serien incapaces d'entendre els seus propis sentiments. A més, la raó permet distingir entre una sensibilitat útil i una sensualitat perjudicial.

Wollstonecraft considera que la sensibilitat constitueix el fonament de la felicitat, però que els seus plaers autèntics són inaccessibles al sensualista degradat, que només reacciona davant allò que estimula directament els seus sentits.[41]

La sensibilitat útil permet a Mary dedicar-se a projectes caritatius. Tanmateix, aquesta sensibilitat extraordinàriament desenvolupada separa també les classes en termes emocionals: només Mary, una dona de classe mitjana, és capaç d'entendre què necessiten les persones pobres que l'envolten.[42]

Wollstonecraft va modelar Mary a partir d'ella mateixa, fins al punt de donar a la protagonista el seu propi nom.[20] Mitjançant l'estil indirecte lliure, que difumina la frontera entre el narrador en tercera persona i el discurs en primera persona dels personatges, vincula la veu narradora, semblant a la «Wollstonecraft» de l'«Advertisement», amb la protagonista.[42] Aquest recurs retòric ressalta els elements autobiogràfics de la història i emfasitza la realitat de la «ficció».[42]

Rebuda

Portada de la primera edició de Jane Eyre (1847), de Charlotte Brontë.

Tot i que Wollstonecraft inicialment se sentia orgullosa de Mary, una dècada després de la publicació ja no considerava que l'obra demostrés adequadament el seu talent literari. El 1797 va escriure a la seva germana Everina que considerava Mary una obra immadura i que preferia no ensenyar-la a persones l'opinió de les quals sobre ella com a escriptora li importés; fins i tot suggeria que la novel·la podia servir simplement per provocar rialles.[43]

El seu marit, William Godwin, hi discrepava. A Memòries de l'autora d'una Vindicació dels drets de les dones sostenia que, fins i tot si Wollstonecraft no hagués escrit res més, Mary hauria estat suficient perquè els lectors de sensibilitat i bon gust reconeguessin el seu geni. Considerava que l'argument tenia poca importància, però que els sentiments hi eren expressats amb extraordinària autenticitat i delicadesa.[44]

La majoria dels estudiosos coincideixen amb la valoració crítica que Wollstonecraft feia de la qualitat literària del llibre. Malgrat això, continuen considerant important la novel·la perquè intenta representar una dona genial alliberada i racional.

Segons l'estudiosa feminista Mitzi Myers, en concentrar-se en la perspectiva subjectiva i la vida interior de l'heroïna i donar més importància als matisos emocionals que a l'argument, Wollstonecraft transforma la tradició de la ficció sentimental de finals del segle XVIII amb finalitats feministes i anticipa tendències que apareixerien a la novel·la de consciència femenina del segle XX.[45]

Mary va contribuir a iniciar una tradició que posteriorment floriria en novel·les com Jane Eyre (1847) i Villette (1853), de Charlotte Brontë.[46]

Publicada per Joseph Johnson, Mary va obtenir un èxit moderat i alguns fragments van ser inclosos en diverses recopilacions de textos sentimentals populars a l'època, com The Young Gentleman and Lady's Instructor (1809).[47]

Tanmateix, durant la dècada del 1790 Johnson encara intentava vendre'n exemplars i l'incloïa sistemàticament als anuncis de les altres obres de Wollstonecraft. No es va tornar a editar fins a la dècada del 1970, quan els estudiosos van començar a interessar-se per Wollstonecraft i, més generalment, per l'escriptura de les dones.[48]

Vegeu també

  • Cronologia de Mary Wollstonecraft

Notes

  1. ↑ Wollstonecraft, Mary (Kelly), 20.
  2. ↑ Wardle, 110.
  3. ↑ Kelly, Revolutionary Feminism, 41–42; Sapiro, 14; Hoeveler, 33; Todd, A Revolutionary Life, 111.
  4. 1 2 3 Elfenbein, 236–38.
  5. ↑ Johnson, Equivocal Beings, 48.
  6. ↑ Godwin, 50.
  7. ↑ Taylor, 261, n. 57; Todd, A Revolutionary Life, 68; 111–13; Sapiro, 14–15; Hoeveler, 32; Kelly, Revolutionary Feminism, 40–41; Wardle, 62; 345, n. 19.
  8. ↑ Carta 55: a Everina Wollstonecraft, Dublín, 24 de març de 1787. The Collected Letters of Mary Wollstonecraft. Ed. Janet Todd. Nova York: Penguin Books (2003), 114–115.
  9. ↑ Citat a Kelly, Revolutionary Feminism, 41–42; vegeu també Sapiro, 14; Hoeveler, 33; Todd, A Revolutionary Life, 111.
  10. ↑ Kelly, «Introduction» a Mary, ix; vegeu també Anne K. Mellor, «The Rights of Woman and the women writers of Wollstonecraft's day» a The Cambridge Companion to Mary Wollstonecraft.
  11. ↑ Kelly, Revolutionary Feminism, 42.
  12. ↑ Kelly, Revolutionary Feminism, 42; vegeu també Wollstonecraft, Mary (Kelly), 1.
  13. ↑ Kelly, Revolutionary Feminism, 50.
  14. ↑ Mellor, 156.
  15. ↑ Sapiro, 14–15.
  16. ↑ Sapiro, 63–72; Kelly, Revolutionary Feminism, 1–3.
  17. 1 2 Johnson, Equivocal Beings, 49.
  18. ↑ Johnson, Equivocal Beings, 50.
  19. ↑ Wollstonecraft, Mary (Kelly), 3.
  20. 1 2 Kelly, Revolutionary Feminism, 44.
  21. ↑ Wollstonecraft, Mary (Kelly), 68; Johnson, Equivocal Beings, 57–58; Kelly, Revolutionary Feminism, 44–45.
  22. ↑ Hoeveler, 31.
  23. ↑ Hoeveler, 33.
  24. ↑ Hoeveler, 35.
  25. 1 2 Johnson, Equivocal Beings, 49; Kelly, Revolutionary Feminism, 42.
  26. ↑ Wollstonecraft, Mary (Kelly), 1.
  27. ↑ Kaplan, 35.
  28. ↑ Johnson, Equivocal Beings, 48; per a una discussió més extensa, vegeu «Escaping Discussion», de Tauchert.
  29. ↑ Wollstonecraft, Mary (Kelly), 8.
  30. ↑ Johnson, «Mary Wollstonecraft's novels», 194.
  31. ↑ Johnson, Equivocal Beings, 54; Todd, A Revolutionary Life, 113; Hoeveler, 35; Kelly, Revolutionary Feminism, 50.
  32. ↑ Wollstonecraft, Mary (Kelly), 26.
  33. ↑ Johnson, Equivocal Beings, 54–55; per a una discussió sobre la sexualitat de Wollstonecraft, vegeu Kelly, «Female Philosopher in the Bedroom».
  34. ↑ Johnson, Equivocal Beings, 53.
  35. ↑ Sunstein, 46.
  36. ↑ Johnson, Equivocal Beings, 56; vegeu també Todd, A Revolutionary Life, 114.
  37. ↑ Wollstonecraft, Mary (Kelly), 36.
  38. ↑ Johnson, Equivocal Beings, 56.
  39. ↑ «Genius». Merriam-Webster Dictionary Online. Consultat el 22 d'agost de 2007.
  40. ↑ Sapiro, 55.
  41. ↑ Wollstonecraft, Mary (Kelly), 54; vegeu també Sapiro, 60; 64; Kelly, Revolutionary Feminism, 46–47.
  42. 1 2 3 Kelly, Revolutionary Feminism, 50–51.
  43. ↑ Citat a Johnson, Equivocal Beings, 48.
  44. ↑ Godwin, 66.
  45. ↑ Myers, 109; vegeu també Taylor, 36; Johnson, Equivocal Beings, 49; Langbauer, 211.
  46. ↑ Todd, «Introduction», Mary; Maria; Matilda, x.
  47. ↑ Todd, A Revolutionary Life, 112; Hoeveler, 44, n. 12.
  48. ↑ Sapiro, 15; Wardle, 78.

Reedicions modernes

  • Wollstonecraft, Mary. The Complete Works of Mary Wollstonecraft. Ed. Janet Todd i Marilyn Butler. 7 vol. Londres: William Pickering, 1989. ISBN 0-8147-9225-1.
  • Wollstonecraft, Mary. Mary and The Wrongs of Woman. Ed. Gary Kelly. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-283536-X.
  • Wollstonecraft, Mary. Mary: A Fiction. Ed. Gina Luria. Nova York: Garland, 1974.
  • Wollstonecraft, Mary. Mary; Maria; Matilda. Ed. Janet Todd. Nova York: New York University Press, 1992. ISBN 0-8147-9252-9.

Bibliografia

  • Elfenbein, Andrew. «Mary Wollstonecraft and the sexuality of genius». The Cambridge Companion to Mary Wollstonecraft. Ed. Claudia Johnson. Cambridge: Cambridge University Press, 2002. ISBN 0-521-78952-4.
  • Godwin, William. Memòries de l'autora d'una Vindicació dels drets de les dones. Ed. Pamela Clemit i Gina Luria Walker. Peterborough: Broadview Press, 2001. ISBN 1-55111-259-0.
  • Hoeveler, Diane Long. «The Construction of the Female Gothic Posture: Wollstonecraft's Mary and Gothic Feminism». Gothic Studies 6.1 (2004): 30–44.
  • Johnson, Claudia. Equivocal Beings: Politics, Gender and Sentimentality in the 1790s, Wollstonecraft, Radcliffe, Burney, Austen. Chicago: Chicago University Press, 1995. ISBN 0-226-40184-7.
  • Johnson, Claudia. «Mary Wollstonecraft's novels». The Cambridge Companion to Mary Wollstonecraft. Ed. Claudia Johnson. Cambridge: Cambridge University Press, 2002. ISBN 0-521-78952-4.
  • Kaplan, Cora. «Wild Nights: Pleasure/Sexuality/Feminism». Sea Changes: Essays on Culture and Feminism. Londres: Verso, 1986. ISBN 0-86091-151-9.
  • Kelly, Gary. «Female Philosophy in the Bedroom: Mary Wollstonecraft and Female Sexuality». Women's Writing 4 (1997): 143–153.
  • Kelly, Gary. Revolutionary Feminism: The Mind and Career of Mary Wollstonecraft. Nova York: St. Martin's Press, 1992. ISBN 0-312-12904-1.
  • Langbauer, Laurie. «An Early Romance: Motherhood and Women's Writing in Mary Wollstonecraft's Novels». Romanticism and Feminism. Ed. Anne K. Mellor. Bloomington: Indiana University Press, 1988. ISBN 0-253-35083-2.
  • Maurer, Lisa Shawn. «The Female (As) Reader: Sex, Sensibility, and the Maternal in Wollstonecraft's Fictions». Essays in Literature 19 (1992): 36–54.
  • Myers, Mitzi. «Unfinished Business: Wollstonecraft's Maria». Wordsworth Circle 11.2 (1980): 107–114.
  • Sapiro, Virginia. A Vindication of Political Virtue: The Political Theory of Mary Wollstonecraft. Chicago: University of Chicago Press, 1992. ISBN 0-226-73491-9.
  • Spacks, Patricia Meyer. «Ev'ry Woman is at Heart a Rake». Eighteenth-Century Studies 8.1 (1974): 27–46.
  • Sunstein, Emily. A Different Face: the Life of Mary Wollstonecraft. Nova York: Harper and Row, 1975. ISBN 0-06-014201-4.
  • Tauchert, Ashley. «Escaping Discussion: Liminality and the Female-Embodied Couple in Mary Wollstonecraft's Mary, A Fiction». Romanticism on the Net 18 (maig de 2000). Consultat el 6 de juliol de 2007.
  • Taylor, Barbara. Mary Wollstonecraft and the Feminist Imagination. Cambridge: Cambridge University Press, 2003. ISBN 0-521-66144-7.
  • Todd, Janet. Mary Wollstonecraft: A Revolutionary Life. Londres: Weidenfeld & Nicolson, 2000. ISBN 0-297-84299-4.
  • Todd, Janet. Women's Friendship in Literature. Nova York: Columbia University Press, 1980. ISBN 0-231-04562-X.
  • Wardle, Ralph M. Mary Wollstonecraft: A Critical Biography. Lincoln: University of Nebraska Press, 1951.

Enllaços externs