Maxine Sullivan
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (en) Marietta Williams  13 maig 1911 Homestead (Pennsilvània) | ||
| Mort | 7 abril 1987 (75 anys) Nova York | ||
| Sepultura | cementiri de Westchester Hills | ||
| Grup ètnic | Negres estatunidencs | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | cantant, cantant de jazz, actriu, música | ||
| Gènere | Jazz | ||
| Instrument | Veu | ||
| Segell discogràfic | Vocalion | ||
| Obra | |||
| Localització dels arxius | |||
        | |||
Maxine Sullivan (Homestead, 13 de maig de 1911 - Nova York, 7 d'abril de 1987), nascuda Marietta Williams, va ser una vocalista i intèrpret de jazz estatunidenca.[1][2][3]
Com a vocalista, Sullivan va estar activa durant mig segle, des de mitjans de la dècada de 1930 fins just abans de la seva mort, el 1987. És més coneguda per la seva gravació de 1937 d'una versió swing de la cançó tradicional escocesa «Loch Lomond». Al llarg de la seva carrera, Maxine Sullivan també va aparèixer com a intèrpret tant al cinema com als escenaris teatrals. Precursora de vocalistes posteriors més conegudes, com Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan, Sullivan és considerada una de les millors vocalistes de jazz de la dècada de 1930.[4] La cantant Peggy Lee la va esmentar en diverses entrevistes com una influència clau en la seva carrera.[5]
Carrera professional
Maxine Sullivan va començar la seva trajectòria artística cantant a la banda del seu oncle, The Red Hot Peppers, a la seva Pennsilvània natal, on ocasionalment tocava el fliscorn i el trombó de vàlvules, a més de cantar.[6] A mitjans de la dècada de 1930, va ser descoberta per Gladys Mosier (que llavors treballava a la big band d'Ina Ray Hutton). Mosier la va presentar al pianista Claude Thornhill, cosa que va comportar les seves primeres gravacions, fetes el juny de 1937.[3] Poc després, Sullivan es va convertir en una vocalista destacada a l'Onyx Club del carrer 52, a Nova York. Durant aquest període, va començar a establir una relació professional i personal estreta amb el baixista John Kirby, que es va convertir en el seu segon marit el 1938.[5][3][7]
Les primeres sessions amb Kirby el 1937 van produir la reeixida gravació de «Loch Lomond» amb la veu de Sullivan.[3] Aquest èxit inicial va determinar el seu estil, perquè la va portar a cantar versions swing similars de melodies tradicionals, majoritàriament arranjades per Thornhill, com ara «If I Had a Ribbon Bow» i «I Dream of Jeanie».[8] La seva popularitat inicial també la va portar a una breu aparició a la pel·lícula de 1938 Going Places, amb Louis Armstrong.[9]
El 1940, Sullivan i Kirby van aparèixer al programa de ràdio Flow Gently Sweet Rhythm, convertint-se en les primeres estrelles de jazz negres a tenir el seu propi programa de ràdio setmanal.[10] Durant la dècada de 1940, Sullivan va actuar amb una àmplia gamma de bandes, incloent-hi el sextet del seu marit i grups encapçalats per Teddy Wilson, Benny Carter i Jimmie Lunceford. Sullivan va actuar en molts dels locals de jazz més populars de Nova York, com ara el Ruban Bleu, el Village Vanguard, el Blue Angel i el Penthouse. El 1949, Sullivan va aparèixer a la sèrie de televisió de CBS Uptown Jubilee, de curta durada, i el 1953 va protagonitzar l'obra Take a Giant Step.[5]
El 1956, Maxine Sullivan va canviar el seu estil anterior i va gravar l'àlbum A Tribute to Andy Razaf; originalment amb el segell discogràfic Period; l'àlbum incloïa les interpretacions de Sullivan d'una dotzena de melodies amb les lletres d'Andy Razaf. L'àlbum també destacava la música de Fats Waller, incloent-hi versions de «Keepin' Out of Mischief Now», «How Can You Face Me?», «My Fate Is in Your Hands», «Honeysuckle Rose», «Ain't Misbehavin» i «Blue Turning Grey Over You». A Sullivan es va unir un sextet que recordava el grup de Kirby quinze anys abans, que incloïa el trompetista Charlie Shavers i el clarinetista Buster Bailey.[5]
El 1958, va ser una de les fotografiades per a l'icònic retrat A Great Day in Harlem.[11]
A partir del 1958, Sullivan va treballar com a infermera abans de reprendre la seva carrera musical el 1966,[3] actuant en festivals de jazz al costat del seu quart marit, Cliff Jackson, que es pot escoltar a la gravació en directe de l'actuació de Sullivan al Festival de Jazz de Manassas, el 1966. Maxine Sullivan va continuar actuant durant la dècada del 1970 i va fer una sèrie de gravacions durant la dècada del 1980, tot i tenir més de 70 anys.[12] Sullivan va morir als 75 anys a la ciutat de Nova York.[2]
Reconeixement
Va ser nominada al Premi Tony del 1979 a la Millor Actriu de Repartiment en un Musical pel seu paper a My Old Friends, i va participar en la biografia cinematogràfica Maxine Sullivan: Love to Be in Love, poc abans de la seva mort.[5] Va ser inclosa pòstumament al Saló de la Fama de les Big Band i el Jazz el 1998.
Discografia
- Leonard Feather Presents Maxine Sullivan 1956 (Period, 1956)
- Leonard Feather Presents Maxine Sullivan, Vol. II (Period, 1956)
- Close as Pages in a Book with Bob Wilber (Monmouth Evergreen, 1969)
- Live at the Overseas Press Club (Chiaroscuro, 1970)
- Sullivan, Shakespeare & Hyman with Dick Hyman (Monmouth Evergreen, 1971)
- We Just Couldn't Say Goodbye (Audiophile, 1978)
- Maxine Sullivan with the Ike Isaacs Quartet (Audiophile, 1981)
- The Queen Maxine Sullivan & Her Swedish Jazz All Stars (Kenneth records, 1981)
- Maxine with Ted Easton (Audiophile, 1982)
- Great Songs from the Cotton Club (Stash, 1984)
- On Tour with the Allegheny Jazz Quartet (Jump, 1984)
- Sings the Music of Burton Lane with Keith Ingham (Stash, 1985)
- Uptown with Scott Hamilton (Concord Jazz, 1985)
- Good Morning, Life! (Audiophile, 1985)
- I Love to Be in Love (Tono, 1986)
- Enjoy Yourself! (Audiophile, 1986)
- Together with Keith Ingham (Atlantic, 1987)
- Swingin' Sweet with Scott Hamilton (Concord Jazz, 1988)
- Spring Isn't Everything with Loomis McGlohon (Audiophile, 1989)
- At Vine St. Live (DRG, 1992)
- The Music of Hoagy Carmichael (Audiophile, 1993)
- 1937–1938 (Classics, 1997)
- Love...Always (Baldwin Street Music, 1997)
Com a convidada
- Bobby Hackett, Live from Manassas (Fat Cat's Jazz)
- World's Greatest Jazz Band of Yank Lawson and Bob Haggart, On Tour II (World Jazz, 1977)
- Charlie Shavers, The Complete Charlie Shavers with Maxine Sullivan (Bethlehem, 1957)
Cinema i televisió
- 1938 – Going Places (pel·lícula)
- 1939 – St. Louis Blues (pel·lícula)
- 1942 – Some of These Days (curt)
- 1949 – Sugar Hill Times Episode 1.2 (sèrie de TV)
- 1958 – Jazz Party (sèrie de TV)
- 1970 – The David Frost Show (sèrie de TV)
- 1986 – Brown Sugar (documental)
- 1994 – A Great Day in Harlem (documental)
Teatre
- 1939 – Swingin' the Dream
- 1953 – Take a Giant Step
- 1954 – Flight From Fear (dirigida per Powell Lindsay)
- 1979 – My Old Friends
Referències
- ↑ «Maxine Marietta Williams Sullivan (1911-1987) -...» (en anglès). Find a Grave. [Consulta: 24 març 2026].
- 1 2 Yanow, Scott. «Maxine Sullivan - Music Biography, Credits and Discography». AllMusic. [Consulta: 12 març 2013].
- 1 2 3 4 5 Colin Larkin. Encyclopedia of Popular Music. The Guinness Who's Who of Jazz. First. Guinness Publishing, 1992, p. 379/380. ISBN 0-85112-580-8.
- ↑ Will Friedwald. A Biographical Guide to the Great Jazz and Pop Singers. Pantheon Books, 2010, p. 64. ISBN 978-0375421495.
- 1 2 3 4 5 Grantham, Hannah. «A Life Well-Sung» (en anglès). The National Museum of African American History and Culture, estiu 2018. [Consulta: 3 maig 2026].
- ↑ Linda Dahl. Stormy Weather: The Music and Lives of a Century of Jazzwomen. Limelight Editions, 1990, p. 133. ISBN 978-0879101282.
- ↑ Arnold Shaw. The Street that Never Slept: New York's Fabled 52nd St.. Coward, McCann & Geoghegan, Inc, 1971, p. 93. ISBN 9789997554987.
- ↑ Richard Cook. The Penguin Guide to Jazz on CD. Penguin Books, 2004, p. 1516. ISBN 978-0140514520.
- ↑ «Going Places» (en anglès). IMDb. [Consulta: 3 maig 2026].
- ↑ «Jazz Vocalist Biography - Maxine Sullivan». Swingmusic.net. [Consulta: 12 març 2013].
- ↑ «"A Great Day in Harlem" & "A Great Day in San Diego"». Namm.org.
- ↑ «Maxine Sullivan: Love to Be in Love » Jezebel Productions». Jezebel.org. [Consulta: 12 març 2013].