Meià
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| Nom en la llengua original | (ar) Malian  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Cases de possessió | |||
| Part de | Meià | |||
| Construcció | segle XIV | |||
| Ús | agricultura ramaderia residència | |||
| Característiques | ||||
| Estat d'ús | bon estat | |||
| Estil arquitectònic | arquitectura popular | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Joan (Balears) | |||
| ||||
| Catàleg | SR-8 (Catàleg de patrimoni de Sant Joan, , ) | |||
Meià és una possessió de Sant Joan, a Mallorca, situada al ponent del terme, a tocar del límit amb Montuïri i a l'extrem nord-oest de la serra de Meià, prop del puig de Sant Miquel. Confronta amb el rafal Aixat, Son Costa Nou, Tagamanent, sa Tortuga i Solanda, i té actualment una extensió aproximada de 100 quarterades.[1][2]
Toponímia i jurisdicció
La possessió apareix documentada des del segle xiii. Fins al segle xvii fou adscrita indistintament als termes de Montuïri i de Sant Joan; segons una tradició local, el senyor de Meià, greument malalt, féu cridar simultàniament els vicaris de tots dos pobles per administrar-li els sagraments, i com que el de Sant Joan arribà el primer, en agraïment disposà que la propietat quedàs definitivament adscrita al terme santjoaner, dins el qual figura des del segle xviii.[1]
Història
El 1656 la possessió pertanyia al senyor Gabriel de Comelles i confrontava amb el rafal Aixat, Solanda, Carrutxa, Tagamanent, Son Costa dels Frares de Sant Domingo i Son Barceló. Disposava de cases amb molí de vent fariner i les terres es dedicaven al conreu de cereals, lleguminoses i lli, complementades amb ramaderia ovina.[1] Les pastures de Meià s'arrendaven conjuntament amb les de Son Comelles, es Guerrer i el rafal Aixat, totes propietats del mateix llinatge, una família d'origen comerciant amb casa pairal a la plaça de Sant Jaume de Palma.[3]
A començaments del segle xviii els problemes econòmics de Francesc de Comelles, propietari del conjunt patrimonial, comportaren una denúncia davant el Tribunal de la Inquisició el 1724 per deutes contrets amb diverses institucions religioses i la consegüent venda de bona part de les terres familiars. Cap al darrer terç del segle xviii Meià havia passat a mans de la família Vilallonga: l'il·lustrat Jeroni de Berard, l'any 1789, la descrigué com una gran propietat dels Vilallonga dedicada a la producció de blat i a la ramaderia, amb hort i un extens pinar. El 1863 era propietat de Marià Vilallonga i tenia 113 quarterades.[1]
Entre els segles xix i xx s'hi bastiren un gran celler i un aljub de volta, però la destrucció de les vinyes mallorquines per la plaga de la fil·loxera desencadenà una crisi en la família propietària que deixà inacabada la reforma de les cases. En el darrer quart del segle XX la possessió havia passat a la família Oliver, descendents de Joan Oliver Gual i de Gaspar Oliver, que en són els propietaris actuals.[1][4]
Descripció
El conjunt edificat forma un gran casal d'arquitectura popular aixecat sobre un petit turó, organitzat al voltant d'una clastra empedrada en forma de L, amb capella pròpia i dos cellers. Entre els elements singulars hi destaquen un portal amb romanalles d'estil gòtic conservades a l'antiga cotxera, un pou amb coll quadrangular i brancals de marès en forma d'arc apuntat a la clastra, i un aljub de planta rectangular amb volta de mig canó sustentada per quatre arcs i terrat practicable, integrat dins el conjunt de solls adossat a les cases pel sud-est. Tant el celler principal com l'aljub corresponen a la fàbrica del segle xix, i el celler conserva una bóta congrenyada.[2]
A la clastra es conserva un rellotge de sol de tipus declinant, gravat sobre pedra de Santanyí en sis peces combinades, amb representacions parcials del sol i de la lluna als angles superiors i acabaments flordelisats a les línies horàries. Du la llegenda «Dª. 45 Gº A PTE 1778» (és a dir, Declina 45 graus a ponent, 1778).[2]
Al carreró de Meià, a uns cent metres al sud de les cases, es troba la coneguda com a mata escrita de Meià, una mata (Pistacia lentiscus) singular per una malformació de la pigmentació de les fulles que es manifesta com a línies despigmentades paral·leles, tradicionalment assimilades a escriptura, fet que ha donat nom a l'arbre. Forma una rabassa amb sis tanyades, una alçada al voltant de quatre metres i una copa d'uns set metres de diàmetre.[2]
A uns tres-cents cinquanta metres al sud-oest de les cases es localitza la fonteta de Meià, una font de mina amb una galeria subterrània coberta amb volta i una obertura a l'exterior, precedida per un recinte rectangular delimitat per parets seques.[2]
Patrimoni arqueològic
Dins l'àmbit de la finca i el seu entorn s'hi documenten restes d'ocupació prehistòrica. La cova Fosca de Meià es compta entre les cavitats del terme amb ocupació antiga documentada, i a Meià i a indrets propers com es Castellots i el voltant d'Horta i d'Hortella s'hi han identificat restes disperses de la cultura talaiòtica.
Referències
- 1 2 3 4 5 «Meià». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 10. Palma: Promomallorca, p. 374. ISBN 84-8661702-2.
- 1 2 3 4 5 Gabinet d'Anàlisi Ambiental i Territorial. Catàleg de protecció del patrimoni històric de Sant Joan (
PDF). II, novembre 2011, p. 45-49 [Consulta: 5 maig 2026]. - ↑ «Comelles, Son». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 3. Palma: Promomallorca, p. 406. ISBN 84-8661702-2.
- ↑ Vibot, Tomás «De Montuïri al puig de Sant Miquel». dBalears, 26 febrer 2011 [Consulta: 5 maig 2026].