Mil vegades bona nit

Infotaula de pel·lículaMil vegades bona nit
A Thousand Times Good Night
Tusen ganger god natt Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióErik Poppe Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióHarald Rosenløw Eeg i Erik Poppe Modifica el valor a Wikidata
MúsicaArmand Amar Modifica el valor a Wikidata
FotografiaJohn Christian Rosenlund Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorNetflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenIrlanda Modifica el valor a Wikidata
Estrena2013 Modifica el valor a Wikidata
Durada117 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès
noruec Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Tematerrorisme Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt2353767 TMDB: 212606 FilmAffinity: 842109 Rottentomatoes: m/1000_times_good_night Allmovie: v590257 Modifica el valor a Wikidata

Mil vegades bona nit (en noruec: Tusen ganger god natt) és una pel·lícula dramàtica irlandesa-noruega produïda en anglès l'any 2013, dirigida per Erik Poppe i protagonitzada per Juliette Binoche, Nikolaj Coster-Waldau, Maria Doyle Kennedy, Larry Mullen Jr. i Mads Ousdal.[1]

Argument

La Rebecca és una fotoperiodista obsessionada amb informar en zones de guerra perilloses. Mentre documentava un grup de dones terroristes suïcides a l'Afganistan, acompanya a una d'elles a Kabul, on la detonació prematura d'una bomba la fereix greument.

Mentre es recupera a casa seva a Irlanda, Rebecca s'enfronta al seu marit Marcus i a la seva filla Steph, que l'obliguen a triar entre continuar documentant zones de guerra o la seva família. Però tria la seva família.[1]

L'Steph, intrigada per les fotografies de la seva mare i interessada en el treball humanitari a l'Àfrica, la Rebecca li proposa un viatge fotogràfic amb la seva filla a un camp de refugiats a Kenya. En Marcus hi està d'acord, assumint que el viatge serà segur.

En comptes d'això, el campament és atacat per un grup armat que comença a assassinar gent a les seves tendes. La Rebecca envia a la seva filla a un lloc segur, però ella es queda al campament per documentar l'atac.[1]

En tornar, l'Steph i la Rebecca no li diuen res al seu pare, però ell ho descobreix. Enfadat amb la Rebecca la fa fora i no li permet veure a les noies. Just abans de pujar a un avió cap a Kabul, la Rebecca rep un missatge de veu de l'Steph sobre la seva presentació a l'escola durant el viatge. Amb ella, li fa saber a la seva mare que entén la importància de la seva feina.

Finalment, la Rebecca no puja a l'avió i va a la presentació. Aquella nit, a la Rebecca li permeten ficar les nenes al llit. L'endemà, torna a ser a Kabul, documentant l'equipament d'un altre terrorista suïcida; aquesta vegada a una noia jove. L'afecta molt més que l'anterior. Es desmaia i la càmera s'esvaeix a negra.

Producció

Els elements autobiogràfics de la pel·lícula provenen del treball de Poppe com a fotoperiodista l'any 1980, documentant conflictes a l'Amèrica Central, l'Orient Mitjà, l'Àfrica i el sud-est asiàtic.[2] La major part de la pel·lícula es va grabar a Irlanda i al Marroc.[3] El finançament va ser proporcionat per l'Irish Film Board[3] i el Norsk Filminstitutt.[1]

La pel·lícula va ser produïda per Finn Gjerdrum i Stein Kvae, mentre que John Christian Rosenlund va ser el fotògraf principal. Diverses imatges de zones de guerra dels fotògrafs Marcus Bleasdale i Astrid Sehl tenen un paper important en la pel·lícula.

Recepció crítica

The Hollywood Reporter va qualificar la pel·lícula de "drama commovedor fet més commovedor per elements autobiogràfics honestos" i va elogiar la "complexa actuació" de Binoche com a "mereixedora d'una atenció especial".[4] Variety va qualificar la pel·lícula com una "història captivadora d'una fotoperiodista dedicada dividida entre la implicació apassionada amb la seva feina i el compromís amb la seva família preocupada".[1] La revista va continuar dient: "Evitant hàbilment tant el melodrama com el missatge dels valors familiars, Poppe imbueix la pel·lícula d'una enorme ressonància emocional, fonamentada per la seva protagonista..."[1]

The Gazette va criticar la pel·lícula, escrivint que estava "obstaculitzada per un guió força dispers" que escampa "tòpics sobre el deure periodístic i la complaença dels mitjans de comunicació davant la guerra", i que la pel·lícula "s'endinsa en un melodrama familiar molt convencional".[2]

Premis

L'any 2013 va guanyar el Gran Premi Especial del jurat al Festival Internacional de Cinema de Montreal.[5]

Referències