Milano-Taranto

Ja el 1919 es va disputar una mena de ral·li raid motociclista amb sortida a Milà i arribada a Caserta, a la Campània, anomenat Freccia del Sud^[2] (o Raid Nord-Sud) en què van participar 29 competidors, dels quals només en van arribar 8. El guanyador en fou Luigi Girardi amb una Garelli 350cc. Durant els anys següents l'esdeveniment es va anar repetint i al seu moment va comptar amb una bona participació i la presència de futures estrelles del motor, com ara Tazio Nuvolari, que hi va córrer amb una Saroléa 500cc els dies 16 i 17 de setembre de 1922, fins que es va haver de retirar passat Mòdena per problemes mecànics.^[3]

La cursa es va suspendre el 1925 i després es va reprendre el 1932 a instàncies de Mussolini.^[1] Així va néixer la Coppa Mussolini, amb sortida des de l'Idroscalo de Milà i un recorregut de 841 km amb arribada a Nàpols; la darrera edició (1936) la va guanyar Omobono Tenni amb una Guzzi 500cc.

El 1937, la ruta de la Coppa Mussolini va ser revisada pel director de l'aleshores anomenada Reale Federazione Motociclistica Italiana (l'actual FMI), Mario D'Eintrona, natural de Tàrent, amb el vistiplau del president de la federació i el del cònsol de la Milizia nazionale della strada (una entitat dels Camises negres), Ugo Leonardi. D'Eintrona va ampliar el recorregut de les edicions anteriors per tal de fer arribar la cursa a Tàrent. La distància total augmentà, doncs, fins als 1.400 km, una distància considerable tenint en compte els mitjans de l'època i el fet que els pilots havien de completar el recorregut en una sola nit. Això convertia el raid en una prova exigent i sovint l'acabaven menys de la meitat dels que sortien de Milà a causa de les nombroses dificultats escampades pel camí; moltes carreteres encara no estaven asfaltades i, a més, les condicions meteorològiques es mostraven molt variables. La sortida es va traslladar a Rogoredo, aleshores a la perifèria de Milà, mentre que la meta es va situar al passeig marítim de Tàrent.

La primera edició de la cursa remodelada, de 1.283 km, va començar a Milà a la mitjanit del 2 de maig de 1937 i va ser acollida amb entusiasme; dels 72 participants de l'any anterior es va passar a 116, dels quals només 57 van arribar a la meta. El guanyador en va ser Guglielmo Sandri, qui amb una Moto Guzzi 500 bicilíndrica va acabar la cursa a una velocitat mitjana d'uns 104 km/h. Entre els competidors d'aquella primera edició hi havia campions consolidats com ara Dorino Serafini, Aldo Pigorini, Amilcare Rossetti i Alberto Ascari.

Giordano Aldrighetti va guanyar la segona edició de la cursa (1938) amb una Gilera 4C amb compressor de l'escuderia d'Enzo Ferrari a una velocitat mitjana d'uns 118 km/h i va establir així un rècord destinat a mantenir-se imbatut. La tercera edició (1939) la va guanyar Ettore Villa amb una Gilera 500 monocilíndrica que va circular a una mitjana d'uns 97 km/h, contra tots els pronòstics que consideraven favorites les Gilera de quatre cilindres (tots els pilots de les quals, però, van patir caigudes). Guido Cerato va guanyar amb una Moto Guzzi Condor la quarta edició (1940). La imminent entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial (el 10 de juny, Itàlia va declarar la guerra a França) va suposar la suspensió de tota l'activitat esportiva motociclista al país.

Acabada la guerra, la cursa es va reprendre el 1950 amb la cinquena edició, ara anomenada simplement "Milano-Taranto" en comptes de l'obsoleta denominació de "Coppa Mussolini". Hi van participar 121 motoristes, només 46 dels quals van arribar a la meta. El guanyador en fou Guido Leoni amb una Moto Guzzi 500 monocilíndrica. Les edicions posteriors van ser les més populars, tant per als participants com per al públic. La darrera Milano-Taranto es va disputar el 1956 i la va guanyar Pietro Carissoni amb una Gilera 500 Saturno "Piuma".

El 1957, deu dies abans de la sortida de la que havia d'haver estat la vuitena Milano-Taranto, l'esdeveniment va ser cancel·lat arran de les protestes que havia suscitat el greu accident esdevingut durant la Mille Miglia el 12 de maig d'aquell any, en què van morir Alfonso de Portago i deu espectadors. Aquesta tragèdia va provocar finalment la prohibició de les curses per la via pública a Itàlia, cosa que va posar fi per sempre a la Milano-Taranto.^[4][1]