Minineptú

Concepció artística d'un minineptú o "nan de gas"

Un minineptú (de vegades anomenat nan de gas o planeta transicional) és un tipus de planeta més petit que Urà i Neptú però amb una massa superior a 10 vegades la massa de la Terra. Aquests planetes solen tenir gruixudes atmosferes espesses d'hidrogen i heli, i probablement compten amb capes internes de gel, roca o oceans líquids formats per aigua, amoníac, una barreja dels dos, o altres elements pesants i volàtils. El seu nucli és petit i compost per materials de baixa densitat. [1]

Els estudis teòrics sobre aquests planetes es basen, en gran part, en el què sabem sobre Urà i Neptú. Si no disposessin d'una atmosfera tan densa, serien classificats com a planetes oceànics.[2] Una línia divisòria estimada entre un planeta rocós i un planeta gasós és al voltant de dos radis terrestres,[3][4] tot i que la massa pot variar molt segons la composició del planeta. En general, la massa d'un minineptú pot anar des del doble fins a vint vegades la massa de la Terra.

S'han descobert diversos exoplanetes que podrien encaixar en aquesta categoria, segons la seva massa i densitat conegudes. Un exemple és Kepler-11f,[1] amb una massa 2,3 vegades superior a la massa terrestre, però la seva densitat és similar a la de Saturn. Això suggereix que es tracta d'un nan de gas amb un oceà líquid cobert per una atmosfera espessa d'hidrogen i heli, i un nucli rocós petit. Aquests planetes no solen orbitar gaire a prop de la seva estrella, ja que la intensa radiació i els vents estel·lars podrien dissipar la seva atmosfera. De fet, al sistema Kepler-11 s'ha observat que els planetes més pròxims a l'estrella tenen densitats més elevades que els que es troben a òrbites més externes.

Exemples

El planeta extra-solar més petit conegut que podria ser un nan de gas és Kepler-138d. Tot i ser menys massiu que la Terra, té un volum un 60% més gran, cosa que li dona una densitat d'uns 2,1 g/cm³ (amb un marge d'error), fet que podria indicar una composició rica en aigua[5] o bé la presència d'una atmosfera gasosa gruixuda.[6] No obstant això, estudis més recents apunten que la seva densitat podria ser més alta del que es pensava inicialment, i això obriria la possibilitat que es tracti d'un planeta oceànic en lloc d'un nan de gas.[7]

Vegeu també

Referències

  1. 1 2 «Gas Dwarf». Orion's Arm. Encyclopedia Galactica.
  2. ↑ Optical to near-infrared transit observations of super-Earth GJ1214b: water-world or mini-Neptune?, I.J.W. de Mooij (1), M. Brogi (1), R.J. de Kok (2), J. Koppenhoefer (3,4), S.V. Nefs (1), I.A.G. Snellen (1), J. Greiner (4), J. Hanse (1), R.C. Heinsbroek (1), C.H. Lee (3), P.P. van der Werf (1),
  3. ↑ Architecture of Kepler's Multi-transiting Systems: II. New investigations with twice as many candidates, Daniel C. Fabrycky, Jack J. Lissauer, Darin Ragozzine, Jason F. Rowe, Eric Agol, Thomas Barclay, Natalie Batalha, William Borucki, David R. Ciardi, Eric B. Ford, John C. Geary, Matthew J. Holman, Jon M. Jenkins, Jie Li, Robert C. Morehead, Avi Shporer, Jeffrey C. Smith, Jason H. Steffen, Martin Still
  4. ↑ When Does an Exoplanet?s Surface Become Earth-Like?, blogs.scientificamerican.com, 20 June 2012
  5. ↑ Jontof-Hutter, Daniel; Rowe, Jason F.; Lissauer, Jack J.; Fabrycky, Daniel C.; Ford, Eric B. «The mass of the Mars-sized exoplanet Kepler-138 b from transit timing» (en anglès). Nature, 522, 7556, 6-2015, p. 321–323. DOI: 10.1038/nature14494. ISSN: 1476-4687.
  6. ↑ Cowen, Ron «Earth-mass exoplanet is no Earth twin» (en anglès). Nature, 06-01-2014. DOI: 10.1038/nature.2014.14477. ISSN: 1476-4687.
  7. ↑ Timmer, John. «Scientists may have found the first water worlds» (en anglès), 15-12-2022. [Consulta: 17 abril 2025].

Enllaços externs