Mont Fairweather

Plantilla:Infotaula indretMont Fairweather
Imatge
Tipusmuntanya Modifica el valor a Wikidata
Localitzat a l'àrea protegidaParc i Reserva Nacionals de la Badia de les Glaceres Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Entitat territorial administrativaAlaska (EUA) i Colúmbia Britànica (Canadà) Modifica el valor a Wikidata
 58° 54′ 23″ N, 137° 31′ 36″ O / 58.9065°N,137.5266°O / 58.9065; -137.5266
SerraladaSerralada Fairweather, Muntanyes Saint Elias
Característiques
Altitud4.671[1]
Prominència3.956 m
Isolament200 km Modifica el valor a Wikidata
Història
Cronologia
8 juny 1931 primera ascensió, ⇒ Allen Carpé (en) Tradueix, Terris Moore Modifica el valor a Wikidata
Esport
Rutaglacera/neu/escalada en gel
Dixon Harbor, amb el Mt. Fairweather al centre, 1925

El Mont Fairweather (als Estats Units Mount Fairweather; al Canadà Fairweather Mountain[2]), és una de les muntanyes costaneres més altes del món amb els seus 4.671 metres i la novena del país. El cim es troba a la serralada del mateix nom, que forma part de les Muntanyes Saint Elias i es troba a tan sols 20 quilòmetres a l'est de l'oceà Pacífic, a la frontera entre Alaska, Estats Units i la Colúmbia Britànica, Canadà. La major part de la muntanya es troba dins el Parc i Reserva Nacionals de la Badia de les Glaceres a la Ciutat i Borough de Yakutat, Alaska (Estats Units), però el cim es troba dins el Parc Provincial de Tatshenshini-Alsek, a la Colúmbia Britànica (Canadà), sent el cim principal d'aquesta província. També és anomenat Boundary Peak 164 o US/Canada Boundary Point #164.[3][4]

El 3 de maig de 1788 el capità James Cook,[5] va posar-li el nom (Fairweather vol dir bon temps), sembla ser, pel l'inusual bon temps que hi trobà. El nom ha estat traduït a diversos idiomes. Fou anomenat "Mt. Beautemps" per La Perouse (1786, atlas), "Mte. Buen-tiempo" per Galiano (1802, mapa 3), "Gor[a]-Khoroshy-pogody" pel Departament Rus d'Hidrografia, mapa 1378, el 1847, i "G[ora] Fayerveder" pel Capità Tebenkov (1852, mapa 7), de la Marina Imperial Russa. Fou anomenat "Schönwetterberg" per Constantin Grewingk el 1850 i "Schönwetter Berg" per Justus Perthes el 1882.[6]

El mont Fairweather va ser escalat per primera vegada el 8 de juny de 1931 per Allen Carpé i Terris Moore.[6]

Alpinisme

  • 8 de juliol de 1931. 1a ascensió. Allen Carpe i Terris Moore fan el cim per la cara sud-est.[6]
  • 26 de juny de 1958. 2a ascensió. Paddy Sherman i 7 canadencs més arriben al cim per la cara sud-est.[7]
  • 12 de juny de 1968. 1a ascensió per la cara oest per Loren Adkins, Walter Gove, Paul Myhre, John Neal i Kent Stokes.[8]
  • 10 de juliol de 1973. 1a ascensió per la cara sud-oest per Peter Metcalf, Henry Florschutz, Toby O'Brien i Lincoln Stoller.[9]

Bibliografia

  • Sherman, Paddy. Cloud Walkers. MacMillan, 1966. ISBN 0-916890-79-1. 
  • Metcalf, Peter «The Southwest Ridge of Fairweather». American Alpine Journal. American Alpine Club [New York, NY, USA], 19, 48, 1974, p. 19–22.

Referències

  1. ↑ «Fairweather Mountain». [Consulta: 4 setembre 2014].
  2. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs anomenades "bcgnis"
  3. ↑ «Mount Fairweather, British Columbia/Alaska». [Consulta: 4 setembre 2014].
  4. ↑ «Mount Fairweather-Northeast Peak, British Columbia». [Consulta: 4 setembre 2014].
  5. ↑ Terris Moore, "Mount Fairweather, Correction", American Alpine Journal 1982, p. 139. Ell cita Cook and King Voyage to the Pacific Ocean, Volum II, Admiralty, Londres, 1784, p. 345.
  6. 1 2 3 «Mount Fairweather». Geographic Names Information System. U.S. Geological Survey. [Consulta: 4 setembre 2014].
  7. ↑ Metcalf, Peter «The Southwest Ridge of Fairweather». American Alpine Journal. American Alpine Club [New York, NY, USA], 19, 48, 1974, p. 19.
  8. ↑ Gove, Walter; Adkins, Loren «The West Ridge of Mount Fairweather». American Alpine Journal. American Alpine Club [Philadelphia, PA, USA], 16, 43, 1969, p. 390.
  9. ↑ Metcalf, Peter «The Southwest Ridge of Fairweather». American Alpine Journal. American Alpine Club [New York, NY, USA], 19, 48, 1974, p. 19–22.