Moviment del 68

Plantilla:Infotaula esdevenimentMoviment del 68
Tipusprotesta Modifica el valor a Wikidata
Data1968 Modifica el valor a Wikidata

El moviment del 68 fou un moviment estudiantil contracultural i contestatari que va tenir lloc a l'estiu de 1968 després dels esdeveniments del Maig francès, començant en aquest país, i estenent-se ràpidament, per obra dels mitjans de comunicació, arreu d'Europa, Estats Units, Amèrica Llatina, Oceania i parts d'Àfrica i Àsia. Aquest moviment de joves es formà arran dels intensos canvis polítics, socials i culturals de la seva època i representa una ideologia antiestablishment de protesta contra la repressió de part de l'estat, contra el domini de les institucions de dretes.

Manifestació a Helsinki (Finlandia) contra la intervención soviética a Txecoslovàquia. Diferents cartells dieu: Visca Dubcek.
Tanquetes al Zòcal de Méxic el 28 de agosto de 1968.

Els moviments socials del 1968 poden localitzar-se a països com Estats Units amb protestes contra la guerra del Vietnam, especialment les que van tenir lloc durant la Convenció Nacional Demòcrata de 1968, el Moviment pels drets civils,[1] que va concloure aquest mateix any amb l'assassinat de dos líders significatius: Martin Luther King i Robert F. Kennedy, el Festival de Woodstock de 1969, i altres fets i processos relacionats.[2] A Txecoslovàquia, la Primavera de Praga va iniciar amb la proposta de "socialisme de rostre humà",[3] potser el desencadenant o precipitant del moviment parisenc, mentre que la seva repressió pels soviètics va significar una profunda decepció en gran part de l'opinió progressista occidental. A Mèxic va tenir lloc el moviment estudiantil del 1968 tenint com a punt màxim de l'opressió per part del govern mexicà la massacre de Tlatelolco, coincident amb la celebració dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968. Espanya es van promoure alguns moviments universitaris d'oposició al franquisme, de menor entitat. Mentre que altres països europeus van patir notables sacsejades.

Una mica més tard a Itàlia, el 1969 es presenta el moviment tardor calenta o les mobilitzacions laborals de 1972-1973 al Regne Unit.[4] Hi ha una similitud no tan evident amb la Revolució Cultural xinesa, dirigida pel propi Mao, que va impulsar una gegantina mobilització juvenil pel Llibre Roig, contra els seus enemics dins de l'aparell del Partit Comunista Xinès, i en el qual els grups occidentals pretenien inspirar-s'hi.

El moviment del 68 està fortament identificat, d'una banda amb el situacionisme[5] com a ideologia i, per altra banda, amb l'estètica beatnik o la de la contracultura dels anys 1960,[6] i moltes de les icones que van inspirar als joves que van prendre part d'aquest moviment són músics, literats o celebritats del corrent o influenciats pel mateix..

Protestes i moviments socials, culturals i polítics

Els moviments del 68 van compartir una dimensió cultural o política, amb la presència estudiantil, de naturalesa assembleària, desbordant les vies de participació ciutadana convencional de sindicals o polítics. Era molt habitual que es materialitzessin en ocupacions de facultats i fàbriques, o en protestes de carrer que, independentment del seu caràcter inicial -segudes, manifestacions- solien derivar en alteracions més greus, amb destrosses, aixecament de barricades i enfrontaments amb la policia.[7] Les seves reivindicacions s'iniciaven per problemes concrets, i acabaven sent genèriques, demanant la solidaritat i la connexió amb altres grups, transformacions altruistes i universals o propostes d'autogestió. El seu protagonisme estava molt dispers entre diferents moviments socials: pacifistes, feministes, homosexuals, ecologistes primerencs, entre d'altres,[8] moviments culturals de l'art modern: beatnik, hippie, happening, fluxus, pop-art, videoart, land art i psicodèlia, i trotskistes, maoistes i situacionistes.[9] Es caracteritzaven pel seu distanciament tant dels Estats Units com de la Unió Soviètica, com s'havia demostrat a la crisi de Berlín o la crisi dels míssils cubans. La por de vegades era viscuda paròdicament, com a la pel·lícula Dr. Strangelove de Stanley Kubrick (1964), tret que va caracteritzar l'aparició de l'eurocomunisme entre els partits comunistes d'Europa Occidental.[10]

Canvi social i generacional

Dos joves, aliens als convencionalismes socials, al Festival de Woodstock (1969), suposa un trencament amb l'opinió pública conservadora, un trencament generacional que es manifesta en els moviments contraculturals.

Una altra característica comuna del moviment és l'absència d'èxit immediat de les insurreccions, per la qual cosa se les ha qualificat més pròpiament com a revoltes i no com a revolucions. No obstant això, el seu impacte, mesurat generacionalment com a "esperit del 68" sol considerar-se més rellevant que el seu fracàs relatiu.[11] El 68 va representar la irrupció d'una joventut posterior a la Segona Guerra Mundial, anomenada demogràficament com el baby boom, que, tot i estar rebent un nivell de formació educativa molt superior a la dels seus pares, confiats en la seva capacitat de generar un ascens social, semblaven no compartir els seus valors, ni trobar lloc en una societat percebuda com encotillada, plena de convencionalismes, i amb necessitat de canvis. El seu lema era "prohibit prohibir !".[12] Es considera que "per primera vegada una classe d'edat adolescent i juvenil, va prendre el relleu de les classes socials".[13] Els termes burgès, capitalista, empresari, patró o fins i tot vell, s'aplicaven com a insult. L'enquadrament d'aquests joves es produïa habitualment fora de les institucions tradicionals de participació política i social, poc coordinada en el conjunt d'organitzacions anomenades moviment estudiantil, moviments juvenils o contracultura.

Mitjans de comunicació i cinema

Els mitjans de comunicació van jugar un paper determinant per primer cop a la història. Existia la possibilitat d'arribar a un gran públic amb imatges de televisió; i, com va passar amb la pròpia guerra del Vietnam, el mitjà va demostrar no ser tan dòcil al poder com havien pronosticat algunes distòpies com 1984 de George Orwell. L'impacte d'imatges de manifestacions, barricades, càrregues policials o fets de més violència proporcionaven insospitades capacitats de protagonisme a qui demostrés tenir prou habilitat, fortuna o manca d'escrúpols. A causa de l'impacte d'aquestes imatges hi va haver una incessant necessitat de censurar o alterar els mitjans de comunicació a favor del govern a fi d'evitar un conflicte més gran amb els diferents moviments. La propaganda pel fet i l'acció directa que havien imaginat els anarquistes de finals del segle XIX trobaven una enorme caixa de ressonància.[14] El mateix general De Gaulle, després d'una penosa intervenció televisiva que va evidenciar el seu envelliment físic, va haver de renunciar a la imatge, per tornar als discursos radiofònics que tan bons resultats li van donar durant la Resistència al nazisme, i que van tornar a demostrar-se eficaços en aquesta ocasió.[15] A l'època de la nouvelle vague, cineastes francesos sorgit als anys 50 i del cinema verité, les manifestacions i ocupacions de fàbriques i facultats van ser filmats per documentalistes molt propers als mateixos protagonistes -grup Medvedkine- incloent extenses entrevistes i debats.[16] Tant entre les distribuïdes minoritàriament en sales d'art i assaig o locals improvisats, com fins i tot entre les pel·lícules convencionals, hi va haver una abundant mostra de cinema del 68 en què s'identificava la joventut del 68. Pel que fa als mitjans de comunicació escrits, l'ambient de l'època va generar publicacions alternatives que utilitzaven canals de distribució no comercials com els fanzines, a causa de la censura que existia als mitjans de comunicació tradicionals.[17][18] D'altra banda, els dazibao, murals inspirats en l'exemple xinès, o les pintades de carrer, es van convertir en vehicles d'expressió individual i grupal.[19]

Els intel·lectuals

Sartre i Beauvoir es reuniren amb el Ché Guevara a Cuba, 1960

El prestigi dels intel·lectuals més o menys propers al marxisme, a l'existencialisme o a l'estructuralisme, no necessàriament propers entre si, era molt alt als centres universitaris del moviment com Berkeley, a Califòrnia, la Sorbona a París, l'anglesa London School of Economics. o la Universitat Lliure de Berlín, l'Escola de Frankfurt i l'Escola dels Annals.[20][13]

Autors com Noam Chomsky, proper a l'anarquisme i al trotskisme, Louis Althusser, Jean Paul Sartre[21] i Simone de Beauvoir,[22] propers al Partit Comunista Francès, del qual en algun cas es van acabar distanciant; György Lukács i Luciene Goldman,[23] amb el corrent humanisme marxista; Herbert Marcuse, Theodor W Adorno, Max Horkheimer, Jürgen Habermas;[24] els historiadors marxistes britànics: E. P. Thompson, Eric J. Hobsbawm[25] o Fernand Braudel,[26] als quals cal sumar el renovat interès per un filòsof de passat polèmic, proper al nazisme, com era Martin Heidegger;[27] o per uns rumans exiliats de trajectòria divergent però amics entre si: Emil Cioran, Mircea Eliade i Eugène Ionesco, cultivadors del teatre de l'absurd, molt apropiat per l'escàndol del statu quo burgès.[28] Podrien afegir-se moltes altres figures o corrents, com les lligades a la psicoanàlisi amb Jacques Lacan,[29] Erich Fromm. La producció intel·lectual de molts altres seria més aviat resultat o expressió dels propis moviments socials del 68, en allò que s'ha anomenat la postmodernitat, com la de Jacques Derrida,amb la deconstrucció, o gran part de l'obra de Michel Foucault.[30]

La relació d'aquests intel·lectuals i d'altres corrents amb el moviment estudiantil no va ser de mestres a deixebles. De fet, és l'època de l'antipsiquiatria[31] i la renovació educativa: Summerhill School,[32] Benjamin Spock, Paulo Freire,[33] el El petit llibre roig dels estudiants,[34] popularitzat en pel·lícules com Algú va volar sobre el niu del cucut (Milos Forman 1975) novel·la del 1962 de Ken Kesey, una de les figures visibles de la psicodèlia i la contracultura,[35] o Rebel·lió a les aules, de James Clavell, 1967, readaptació de La jungla de les pissarres de 1955, protagonitzada per un professor que connecta amb un grup d'alumnes.[36] L'autoritat no s'admetia, l'aprenentatge memorístic estava desprestigiat, l'alumne havia de construir el seu propi aprenentatge, el constructivisme, i els professors havien d'aprendre més dels alumnes que aquests del professorat. Era molt comentat que a la Revolució Cultural xinesa, els professors acusats de desviacionisme o aburgesament eren reeducats i se'ls castigava a les mans dels seus alumnes, humiliant-los, copejant-los o obligant-los a portar orelles de ruc, posteriorment, en una versió més radical, com els de Khmers Rojos de Pol Pot,.de 1975-1979, objectes principals del genocidi cambodjà.[37]

No hauria estat apropiat a la naturalesa dels moviments del 1968 que els pares ocupessin funcions rectores: van ser líders, tot i que ells mateixos negaven qualsevol condició dirigent, els joves més carismàtics sorgits del propi moviment estudiantil, com Daniel Cohn-Bendit (Dani, el vermell) o Rudi Dutschke. El mateix Sartre reconeixia aquest protagonisme juvenil.[38]

Les repercussions intel·lectuals dels moviments socials del 68 no han deixat de suscitar controvèrsies. Des del punt de vista conservador se la considera responsable de l'anomia, el relaxament de costums,[39] especialment en matèria de revolució sexual, divorci, avortament, relacions prematrimonials, anticonceptius,[40] píndola es comercialitza des de 1960, alliberament de la dona, modes com la minifaldilla de Mary Quant,[41] pèrdua del respecte a l'autoritat patriarcal , utilització de drogues, menyspreu de l'ètica del treball. El papa Benet XVI s'ha referit als moviments socials del 1968 com la mítica revolució del 1968, a la qual qualificat com el segon il·luminisme, comparant-la amb la descristianitzadora Il·lustració del segle XVIII).[42] De fet, la mateixa Església catòlica estava immersa en aquesta època en un procés d'aggiornamento o posada al dia, suscitat pel Concili Vaticà II,[43] i el pontificat progressista de Pau VI, del qual s'evidencia en els canvis litúrgics: misa en llengua vernacla o música pop als temples, i moviments com els capellans obrers o teologia de l'alliberament.[44] El 1968 Hans Küng redacta una Declaració per la llibertat de la teologia que va ser signada per més de mil teòlegs del món sencer.[45]

Lluita armada

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Fotografia d'Alberto Korda del Che Guevara en motiu del Sabotatge del Couvre el Març de 1961; fotografia de Malcom X el 1964 conservada a la Library of Congress; Els velocistes nord-americans Tommie Smith i John Carlos, juntament amb l'australià Peter Norman, durant la cerimònia de lliurament de premis dels 200 m als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. Durant la cerimònia de lliurament de premis, Smith els atletes nordamericans van protestar contra la discriminació racial anant descalços al podi i en escoltar el seu himne van inclinar el cap i aixecaren el puny amb un guant negre escenificant el Black Power; Un membre del grup àrab que va capturar membres de l'equip olímpic israelià apareix amb una caputxa a la cara el 5 de setembre de 1972 esdevenint una massacre amb 11 atletes israelians assassinats

La joventut del 68 comptava amb una gran simpatia pel moviment tercermundista, la qual arribaria a un punt àlgid per la figura del Che Guevara, afusellat a Bolívia el 1967. La seva imatge amb boina,cabell llarg i barba, va esdevenir una icona present en diferents àmbits de propaganda com pòsters i samarretes.[46][47] Una altra figura que gaudi de força adeptes va ser la de Malcolm X,[46] víctima d'un atemptat dels seus antics companys de la Nació de l'Islam el 1965, l'activisme de la qual va ser continuada per diversos grups com els Panteres Negres.[48]El seu grau de relació amb la violència, posterior criminalització i la manipulació per part de les autoritats va ser motiu de controvèrsia. Una gran repercusió va tenir l'escàndol amb la salutació del Black Power als Jocs Olímpics de 1968.[49] Els següents Jocs Olímpics de Munic 1972 van presenciar el segrest i assassinat d'onze esportistes israelians per part d'un grup de terroristes palestins: Setembre Negre.[50]

L'existència d'activistes radicalitzats procedents de les mobilitzacions del 68, coordinats en grups que desitjaven una implicació més gran en el que s'anomenava lluita armada, va portar a la constitució de grups terroristes amb diverses finalitats com: anticapitalistes: Fracció de l'Exèrcit Roig a Alemanya. format el 1970 per Andreas Baader i Ulrike Meinhof, procedents del moviment estudiantil del 68;[51] les Brigades Roges a Itàlia, des del 1969 per Mario Moretti;[52] nacionalistes irlandesos amb la reactivació de l'IRA a Irlanda del Nord britànica; fundació de l'ETA al País Basc espanyol;[53] o de difícil classificació, com el grup nord-americà Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament que va arribar a la fama pel segrest de Patricia Hearst.[54] Tots ells tenien en comú aplicar doctrines insurreccionals experimentades a les guerres anticolonials, especialment amb la Independència d'Algèria, la guerra del Vietnam, o a la revolució cubana, amb el concepte de guerrilla urbana, principi d'acció-reacció i la imatge del revolucionari com a peix a l'aigua. També es van popularitzar altres expressions similars originades en cites del llibre vermell de Mao, com la consideració de l'imperialisme i el capitalisme com a tigres de paper,[55] la fortalesa del qual només era aparent. El mateix sentit tenia una frase molt citada de Che Guevara (de 1967), en què reclamava el sorgiment de molts Vietnam.[56]

El moviment del 68 va proporcionar al sorgiment de moviments armats llatinoamericans com el Montoneros a Argentina (1970), Sendero Luminoso al Perú (1969); o la continuïtat dels preexistents: Tupamaros a Uruguai (1963),[57] amb una de les seves accions que es reflectida per Costa-Gavras a la pel·lícula État de Siège.[58] També va afectar a alguns partits polítics tradicionals, com la Joventut Radical Revolucionària de la Unió Cívica Radical, que encara que allunyats de la lluita armada, propiciaven les mobilitzacions populars. Dins aquest ambient cal situar la figura de l'enigmàtic terrorista internacional d'origen veneçolà Ilich Ramírez Sánchez (Carlos o el Chacal), operatiu entre 1973 a 1985.[57]

Els moviments van ser combatuts amb duresa per l'establishment de cada regió, utilitzant els aparells repressius estatals: policia, exèrcit, agències d'intel·ligència, els mitjans de comunicació de masses o introduint algunes reformes.

El cinema

Les protestes del 1968 van marcar un punt d'inflexió que va catalitzar una cinematografia obertament política a Amèrica Llatina, estretament vinculada al sorgiment i consolidació del Nou Cinema Llatinoamericà[59][60] i el Tercer Cinema.[61]Davant la revolta estudiantil, la repressió estatal i la crisi de les institucions, el cinema esdevingué un espai d'intervenció i presa de posició, privilegiant la urgència del registre, muntatge combatiu i la circulació militant. Alguns exemples són La universidad vota en contra (1968) de Jesús Enrique Guédez, Me gustan los estudiantes (1968) de Mario Handler; El grito (1968) de Leobardo López Arretche; Renovación (1969) i La autonomia ha muerto (1969) de Donald Myerston; Como la desesperación toma el poder. d'Alfredo J. Arizola, i Liber Arce, Liberarse (1969) de Mario Handler, Mario Jacob i Marcos Banchero

Referències

  1. ↑ Gorety Campos, Margarita; Yesenia, Mercedes; de Campos, Jaimes. «Movimientos sociales de los años 60 y 70: derechos civiles, feministas, estudiantiles, LGTBIQ+ y vida independiente». A: Educación y humanidades como ejes de investigación e innovación (en castellà). Dykinson, 2025-05-16, p. 67. ISBN 979-13-7006-291-0.
  2. ↑ Montesinos, David «La década contestataria». Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, 67, 2017, p. 135–152. ISSN: 0210-9980.
  3. ↑ Arteaga Villa, Víctor «ALEXÁNDER DUBČEK: La primera apuesta por el rostro humano del socialismo». Revista indisciplinas, 6, 12 (Julio-Diciembre), 2020, p. 13–18. ISSN: 2463-0098.
  4. ↑ Foro Ignacio Ellacuría Solidaridad y Cristianismo. Radicalizar la democracia: sociedad civil, movimientos sociales e identidad religiosa (en castellà). Verbo Divino, 2001-01-01, p. 87. ISBN 9788481693423.
  5. ↑ Marcolini, Patrick. El movimiento situacionista: La fascinante historia de una de las corrientes más radicales del siglo xx (en castellà). Arpa, 2026-05-06, p. 83. ISBN 979-13-87833-92-3.
  6. ↑ Pasqualini, Mauro «Situando el 68: circulación, temporalidad e intersecciones de un momento que es y no es el nuestro». Astrolabio Nueva Época: Revista digital del Centro de Investigaciones y Estudios sobre Cultura y Sociedad, 24, 2020, p. 125–155. ISSN: 1668-7515.
  7. ↑ Bokser Misses-Liwerant, Judit; Saracho López, Federico José «Los 68: movimientos estudiantiles y sociales en un emergente transnacionalismo y sus olas dentro del sistema-mundo. A manera de editorial». Revista Mexicana de Ciencias Políticas y Sociales, 63, 234, 30-08-2018. DOI: 10.22201/fcpys.2448492xe.2018.234.65866. ISSN: 2448-492X.
  8. ↑ Arbuet Osuna, Camila «Los feminismos de fines de los sesenta en Estados Unidos». Revista de Historia Social y de las Mentalidades, 23, 1, 2019, p. 19–48. ISSN: 0719-4749.
  9. ↑ Granados Valdéz, Juan «Panorámica del arte contemporáneo». Estudios sobre Arte Actual, 12, 2024, p. 41–57. ISSN: 2340-6062.
  10. ↑ Hobsbawm, Eric «El eurocomunismo y la lenta transición de la Europa capitalista (Entrevista)». Revista Mexicana de Sociología, 40, 1978, p. 253–262. DOI: 10.2307/3539689. ISSN: 0188-2503.
  11. ↑ Rovira Belloso, Josep M. La fe cristiana en la societat actual. Edicions 62, 2009-09, p. 28. ISBN 978-84-297-6323-2.
  12. ↑ Puigmal, Patrick «La Toma de Palabra del mayo 68 francés¡Prohibido prohibir!» (en castellà). Polis. Revista Latinoamericana, 50, 30-08-2018. ISSN: 0717-6554.
  13. 1 2 Ramoneda, Josep. «La contestación desafia a la autoridad». A: Protagonistas del siglo XX. El Pais, 1999, p. 496-499.
  14. ↑ Linse, Ulrich. «‘Propaganda by Deed’ and ‘Direct Action’: Two Concepts of Anarchist Violence». A: Social Protest, Violence & Terror in Nineteenth- & Twentieth-Century Europe. London: Palgrave Macmillan UK, 1982, p. 201–229. DOI 10.1007/978-1-349-16941-2_13. ISBN 978-1-349-16941-2.
  15. ↑ Pastor Verdú, Jaime «Mayo 68, de la revuelta estudiantil a la huelga general. Su impacto en la sociedad francesa y en el mundo». Dossiers feministes, 12, 2008, p. 31–47. ISSN: 2340-4930.
  16. ↑ Bruck, Violeta. «Films del Grupo Medvedkine: imágenes de la clase obrera en Francia del '68» (en castellà). PTS Frente de Izquierda, 12-06-2008. [Consulta: 16 agost 2026].
  17. ↑ «May ’68: Posters of the Revolution by The Paris Review» (en anglès). Paris Review, 01-05-2018. [Consulta: 16 agost 2026].
  18. ↑ «Culture in France - France May 68: the art of revolution» (en anglès). rfi.fr, 05-04-2018. [Consulta: 16 agost 2026].
  19. ↑ Tanase, María Cristina «La voz de la juventud: la influencia de la gran revolución cultural proletaria en el mayo del 68 francés». Revista europea de historia de las ideas políticas y de las instituciones públicas, 16, 2021, p. 37–59. ISSN: 2174-0135.
  20. ↑ Aguirre Rojas, Carlos Antonio «Los efectos de 1968 sobre la historiografía occidental». Revista de Historia y Geografía, 39, 2018, p. 187–207. ISSN: 0719-4137.
  21. ↑ Herrera Zavaleta, José Luis «Filosofía y contracultura». Quaderns de Filosofia i Ciència, 39, 2009, p. 73–82. ISSN: 0213-5965.
  22. ↑ Palacios Jiménez, Denesy «El movimiento de Mayo del 68 y las mujeres». Apuntes de Ciencia & Sociedad, 10, 1, 2022, p. 56–69. ISSN: 2225-5141.
  23. ↑ Lomelí, Sergio «Subjetividad y organización en Historia y consciencia de clase de Georg Lukács». RUNAS. Journal of Education & Culture, 3, 6, 2022, p. 3. ISSN: 2737-6230.
  24. ↑ Hernández Delgado, Rigoberto «Siete críticas a la psicología desde la Teoría Crítica de Theodor Adorno, Max Horkheimer y Herbert Marcuse». Teoría y crítica de la psicología, 19, 2023, p. 119–149. ISSN: 2116-3480.
  25. ↑ Erice Sebares, Francisco «Thompson y Hobsbawm frente a los dilemas del marxismo historiográfico: concepción de la historia, estrategia teórica y propuesta política». Sociología Histórica: Revista de investigación acerca de la dimensión histórica de los fenómenos sociales, 3, 2013, p. 199–250. ISSN: 2255-3851.
  26. ↑ Dosse, François «Mayo del 68: efectos de la historia sobre la historia». Sociológica (México), 13, 38 (SEP-DIC), 1998, p. 165–176. ISSN: 0187-0173.
  27. ↑ Tobar, José. «La nueva democracia republicana: la crítica del posestructuralismo francés a los supuestos nietzscheanosheideggerianos.». A: El posestructuralismo en la filosofía política francesa contemporánea., 2004, p. 161-.
  28. ↑ Rigal Aragón, Margarita; Suárez Sánchez, Rosaura «Aspectos existenciales en seis obras del Teatro del Absurdo». Ensayos: Revista de la Facultad de Educación de Albacete, 11, 1996, p. 79–90. ISSN: 2171-9098.
  29. ↑ Morales Ascensio, Helí Rafael «Historia y estructuralismo: Lacan y el movimiento del 68». Psicoanalítica., 2016.
  30. ↑ Galván, Valentín «Los acontecimientos de mayo del 68 y la lucha antipsiquiátrica». Historia Actual Online, 19, 2009, p. 177–179. ISSN: 1696-2060.
  31. ↑ Burston, Daniel «Psychiatry, anti-psychiatry, and anti-anti-psychiatry: Rhetoric and reality» (en anglès). Psychotherapy and Politics International, 16, 1, 2018, p. e1439. DOI: 10.1002/ppi.1439. ISSN: 1556-9195.
  32. ↑ Aybar, Özkan; Bingöl, Zeynep Kantarcı «The Historical Background of Critical Pedagogy» (en anglès). Adam Academy Journal of Social Sciences, 13, 1, 30-06-2023, p. 237–269. DOI: 10.31679/adamakademi.1210568. ISSN: 2146-4936.
  33. ↑ Flecha, José Ramón «La presencia de Paulo Freire en España.». Revista Interamericana de Educación de Adultos, 2007, p. 146-150..
  34. ↑ Sáez Mateu, Ferran. El imprudente feliz: Cómo el mito del buen salvaje condiciona el pensamiento actual (en castellà). Editorial Rosamerón, 2025-02-12, p. 165. ISBN 978-84-129800-1-1.
  35. ↑ Moreno Pestaña, José Luis. Ir a clase con Foucault (en castellà). Siglo XXI, 2021-06-21, p. 101. ISBN 978-84-323-2020-0.
  36. ↑ Finkelman, Paul. Encyclopedia of African American History, 1896 to the Present: From the Age of Segregation to the Twenty-first Century Five-volume Set (en anglès). Oxford University Press, USA, 2009, p. 92. ISBN 978-0-19-516779-5.
  37. ↑ Hoeng., Chetra K «Analysis of the Relationship Between the Khmer Republic 1970–1975, and the Khmer Rouge Revolution.». SSRN 4976338., 2024.
  38. ↑ Sarvepalli Gopal, Sergei L Tikhvinsky (eds). History of Humanity: The Twentieth Century. Vol VII (en anglès). UNESCO Publishing, 2008-12-31, p. 17. ISBN 978-92-3-104083-2.
  39. ↑ Wallerstein, Emmanuel «1968: revolución en el sistema-mundo. Tesis e interrogantes». Estudios Sociológicos, 7, 20, 1989, p. 229–249. ISSN: 0185-4186.
  40. ↑ Aparisi Miralles, Angela «La revolución de mayo del 68 y el postfeminismo de género». Cuadernos de bioética, 31, 103, 2020, p. 293–308. ISSN: 2386-3773.
  41. ↑ Iglesias De Ussel, Julio «Mayo del 68, una revolución sin revolución». Cuadernos de Pensamiento Político, 61, 2019, p. 48–58. ISSN: 1696-8441.
  42. ↑ Troconis Iribarren, Isabel C «Razón y Libertad según Joseph Ratzinger-Benedicto XVI: una propuesta para la nueva evangelización». Revista Coletânea., 2021.
  43. ↑ Horn, Gerd-Rainer «Un círculo virtuoso, el espíritu del Vaticano II se encuentra con el espíritu del 68». Anuario de historia de la Iglesia, 27, 2018, p. 15–44. ISSN: 2174-0887.
  44. ↑ Mackin, Robert «Teología de la Liberación y movimientos sociales». Movimientos sociales en América Latina: perspectivas, tendencias y casos., 2017, p. 181-209..
  45. ↑ Somavilla Rodríguez, Enrique «Hans Küng: Teólogo del siglo XX». Estudio agustiniano: Revista del Estudio Teológico Agustiniano de Valladolid, 57, 3, 2022, p. 537–576. ISSN: 2792-260X.
  46. 1 2 Moctezuma Barragán, Pablo «El movimiento de 1968». Revista Alegatos, 2008, p. 311-340..
  47. ↑ Perea Ozerin, Iratxe «Influencia de la Revolución Cubana en la Nueva Izquierda de Europa y Norteamérica entre los años 60 y 70». América Latina en la turbulencia global: Oportunidades, amenazas y desafíos, 2013, p. 331-347.
  48. ↑ Cartosio, Bruno; Vinyals, Pep «Morir por los derechos civiles: un acto cívico. La culminación de la parábola negra entre 1964 y 1968». Mientras Tanto, 36/37, 1988, p. 71–80. ISSN: 0210-8259.
  49. ↑ Musotti, Sara; Blaz Rodríguez, Sergio Epifanio «México 68: las olimpiadas de la protesta y la violencia». Cuadernos de Aletheia., 2019, p. 61-72.
  50. ↑ Hardt, Michael. Los subversivos años 70 (en castellà). Ediciones AKAL, 2026-06-05, p. 201. ISBN 978-84-460-5854-0.
  51. ↑ Almeida Díez, Adrián «Quiebras. Relaciones de ruptura entre la izquierda radical alemana y la Fracción del Ejército Rojo (1970-1985)». Investigaciones históricas: Época moderna y contemporánea, 43, 2023, p. 814–840. ISSN: 0210-9425.
  52. ↑ Re, Matteo «Elementos de continuidad o desconexión entre el Movimiento del 68 y la gestación de la violencia armada de extrema izquierda en Italia» (en castellà). História (São Paulo), 38, 2019, p. e2019036. DOI: 10.1590/1980-4369e2019036. ISSN: 0101-9074.
  53. ↑ Gurpegui Cotado, Adrián «La influencia de la izquierda en ETA y el IRA (1966-1981)». Revista Historia Autónoma, 20, 2022, p. 111–128. ISSN: 2254-8726.
  54. ↑ Trujillo, Humberto M.; Alonso, Ferrán; Cuevas, José Miguel; Moyano, Manuel «Evidencias empíricas de manipulación y abuso psicológico en el proceso de adoctrinamiento y radicalización yihadista inducida» (en castellà). Revista de Estudios Sociales, 66, 01-10-2018, p. 42–54. ISSN: 0123-885X.
  55. ↑ Esteruelas, Bosco. El reencuentro (en castellà). Chiado Editorial, 2011-09-01, p. 238. ISBN 978-989-697-623-1.
  56. ↑ Zolov, Eric «La Tricontinental y el mensaje del Che Guevara. Encrucijadas de una nueva izquierda». Palimpsesto, 2016, p. 1-13..
  57. 1 2 Crespo Alcázar, Alfredo «Revolución y terrorismo en los años setenta: ideología, utopía y consecuencias de una etapa liberticida». Araucaria: Revista Iberoamericana de Filosofía, Política, Humanidades y Relaciones Internacionales, 24, 50, 2022, p. 583–601. ISSN: 1575-6823.
  58. ↑ Hadouchi, Olivier «Mémoire des luttes contre les dictatures du Cône Sud (Argentine, Chili et Uruguay) dans le cinéma documentaire contemporain» (en francès). L’Ordinaire des Amériques, 213, 31-05-2010, p. 55–76. DOI: 10.4000/orda.2412. ISSN: 0997-0584.
  59. ↑ Flores, Silvana «Sujetos en la historia: el nuevo cine latinoamericano y la frontalidad del discurso». Revista Perspectivas de la Comunicación., 2011, p. 20-31.
  60. ↑ Gil Olivo, Ramón «Ideología y cine: el nuevo cine latinoamericano (1954-1973)». Secuencias, 1999, p. 38-51.
  61. ↑ Trilnick, Carlos. «Nuevo Cine Latinoamericano» (en castellà). Proyecto IDIS. [Consulta: 17 agost 2026].

Vegeu també

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.