Myrmelastes

Infotaula d'ésser viuMyrmelastes Modifica el valor a Wikidata

Formiguer plumbi Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaThamnophilidae
GènereMyrmelastes Modifica el valor a Wikidata
P.L. Sclater, 1858 Myrmelastes Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Sinònims
Schistocichla

Myrmelastes és un gènere d'ocells de la família dels tamnofílids (Thamnophilidae). Les espècies reconegudes habiten el sotabosc dels boscos perennifolis de terres baixes i submontanes de la conca de l'Amazones i l'escut guaianès, des del nivell del mar fins a uns 1200 m. Totes les espècies regularment segueixen eixams de formigues legionàries (Eciton spp.), alimentant-se d'artròpodes que fugen de les formigues. Set espècies estan actualment avaluades com en risc mínim i una com a gairebé amenaçada; no obstant això, la desforestació progressiva i la fragmentació dels boscos estan causant disminucions locals.[1][2] Se'ls coneix amb el nom comú de formiguers.[3]

Morfologia i descripció

Els adults del gènere Myrmelastes mesuren entre 13 i 17 cm aproximadament i pesen entre 18 i 27 g.[4] El pla corporal general s'ajusta a la morfologia típica de la família dels formiguers, amb ales curtes i arrodonides, una cua relativament llarga i potes robustes adaptades per maniobrar a través de la malesa forestal densa.

Els mascles són generalment de coloració gris pissarra a negrós, sovint amb una brillantor blavosa o platejada tènue i taques limitades. Les femelles, en canvi, presenten parts inferiors de color vermell càlid a canyella i parts superiors de color marró més fosc, la qual cosa dona com a resultat un pronunciat dimorfisme sexual. Aquesta divergència en el plomatge basada en el sexe és consistent en la majoria d'espècies del gènere i es considera una característica diagnòstica. El bec és recte, pesat i comprimit lateralment, una adaptació per recollir i sondejar preses a la fullaraca i entre les esquerdes de l'escorça. Els lores (zona sense plomes entre l'ull i el bec) solen estar escassament coberts de plomes, revelant una pell blavosa o grisa, especialment en els mascles adults.[5]

Les ales són curtes i arrodonides, cosa que concorda amb un estil de vida adaptat a la maniobrabilitat en lloc del vol de llarga distància. L'índex de la "mà" de l'ala, una mesura de la proporció de plomes de vol en relació amb la longitud de l'ala, oscil·la entre el 23 i el 27% en la majoria de les espècies, cosa que indica una relació d'aspecte de l'ala reduïda i confirma una baixa eficiència de vol a favor de l'agilitat interior del bosc.[6]

La variació del plomatge existeix dins de les espècies i entre elles, però generalment és subtil. Per exemple, les poblacions a l'oest dels Andes tendeixen a tenir un plomatge lleugerament més apagat o més fosc en comparació amb les espècies transandines, possiblement a causa de pressions ambientals o selectives relacionades amb la penetració de la llum i l'estructura del microhàbitat. En algunes poblacions, les plomes de la corona i del mantell presenten barres o franges febles, tot i que aquestes marques sovint només són visibles a curta distància.[6]

Variació del plomatge i dimorfisme sexual

La variació del plomatge és relativament conservadora pel que fa al patró, però mostra una divergència important en la tonalitat i la saturació correlacionada amb factors ecològics i geogràfics. Els mascles de la majoria d'espècies presenten una coloració uniformement fosca, que va del carbó vegetal al pissarra negrós, proporcionant camuflatge en el sotabosc ombrívol. En canvi, les femelles solen ser més variables en aparença, amb una coloració que va del castany càlid al marró vermellós, que probablement serveix com a coincidència de fons durant la nidificació o la cria.[6]

Aquest patró consistent de dimorfisme sexual és característic de la família Thamnophilidae i es creu que està impulsat tant per la selecció sexual com per la partició ecològica. En Myrmelastes, els mascles tendeixen a ser més visibles en contextos de exhibició, mentre que les femelles adopten un plomatge més críptic adequat per a l'ocultació. Les femelles que nien, per exemple, poden beneficiar-se d'una coloració apagada en hàbitats densos del sotabosc on l'evitació dels depredadors és crítica.[7]

Dins del gènere, les diferències morfomètriques com la profunditat del bec, la longitud del tars i la corda de l'ala també són moderadament variables i poden reflectir adaptacions a les diferències de microhàbitat o a la partició de recursos entre espècies simpàtriques. Tot i que actualment no es reconeix cap subespècie, la variació individual i a nivell de població continua sent un tema d'interès en estudis filogeogràfics en curs.[8]

Ecologia i comportament

Comportament de seguiment de formigues legionàries

Les espècies de Myrmelastes solen seguir formigues legionàries, una estratègia d'alimentació centrada en seguir les grans columnes nòmades de formigues, principalment Eciton burchellii i Labidus praedator, mentre assalten la brossa forestal. Aquests ocells exploten la pertorbació ecològica creada pels eixams d'aquestes formigues, alimentant-se d'invertebrats i petits vertebrats que fugen de les formigues que avancen.[9][8]

Tot i que E. burchellii s'ha considerat tradicionalment el principal impulsor d'aquest comportament a causa de la gran mida d'eixam i la predictibilitat, estudis recents emfatitzen el paper infravalorat de L. praedator, que produeix fronts d'alimentació més duradors i pot augmentar la disponibilitat de preses i les oportunitats espacials d'alimentació. En alguns hàbitats, especialment durant els canvis estacionals o les reubicacions de nius de formigues, els ocells poden canviar de lleialtat entre espècies de formigues, cosa que indica flexibilitat de comportament en resposta a la densitat i el moviment de l'eixam.[8]

El seguiment de formigues legionàries representa una forma altament especialitzada d'alimentació, que de vegades voreja el mutualisme quan la presència d'ocells ajuda a concentrar les preses en zones obertes, millorant l'eficiència de captura per a tots dos tàxons. Aquesta especialització de nínxol està profundament conservada dins de la família Thamnophilidae i probablement va evolucionar independentment diverses vegades.[10] Els ocells utilitzen un paisatge auditiu complex per detectar l'activitat de les formigues i els senyals vocals d'altres seguidors, creant una "cascada d'informació" que condueix a estols d'alimentació d'espècies mixtes.[10]

Especialització en la cerca d'aliments

Tot i que les espècies de Myrmelastes comparteixen àmpliament el nínxol de seguiment de formigues legionàries, les diferències morfològiques i de comportament a petita escala permeten la coexistència. Per exemple, s'ha documentat que el formiguer del Caura (M. caurensis) utilitza estratègies de recerca d'aliment a terra poc comunes entre els formiguers, com ara girar la fullaraca i petites pedres en boscos humits i rocosos, cosa que suggereix una capacitat de cerca d'aliment parcialment independent. Aquests ocells solen habitar altituds de 280 a 400 m i prefereixen el sotabosc estructuralment complex, sovint a prop de lleres de rierols o pendents pronunciats.[9]

Les diferències de massa corporal són un mecanisme clau per a la repartició de recursos entre els seguidors de formigues que coexisteixen. Les espècies més grosses com el formiguer maculat (Phlegopsis nigromaculata) dominen el nucli d'alt rendiment del front de l'eixam de formigues, mentre que les espècies més petites de Myrmelastes exploten la perifèria, reduint el conflicte directe de recerca d'aliment. Aquesta segregació espacial es veu reforçada per jerarquies de dominància i interaccions agressives, que estructuren la composició i l'estabilitat dels conjunts de formiguers durant els esdeveniments d'eixam.[8]

Territorialitat i dinàmica poblacional

A diferència de molts ocells forestals insectívors que mantenen territoris fortament defensats, les espècies de Myrmelastes presenten una baixa agressivitat territorial i un alt grau de superposició de l'àrea d'origen. Aquest patró de comportament és probablement una adaptació als moviments imprevisibles i amplis dels eixams de formigues legionàries, que fan que els límits territorials fixos siguin menys significatius.[8]

La densitat de població de les espècies de Myrmelastes mostra una alta variabilitat interanual. Estudis de camp a llarg termini al sud-est del Perú van registrar fluctuacions substancials en la mida del grup i l'abundància local, sovint correlacionades amb canvis en l'activitat de la colònia de formigues, la fenologia forestal i la pressió competitiva d'altres espècies que segueixen formigues legionàries. Aquestes dinàmiques subratllen la dependència ecològica de Myrmelastes tant dels cicles biòtics com abiòtics a la selva tropical.[8]

Comportament de nidificació

El comportament reproductiu de Myrmelastes reflecteix tant l'adaptació estructural com les restriccions ambientals. Els nius es construeixen normalment a prop del terra en zones de densa vegetació de sotabosc i mostren una considerable diversitat arquitectònica. S'han descrit tres tipus principals: nius de copa oberta teixits laxament amb arrels i molsa; nius de semicúpula fets de fulles mortes i restes gruixudes; i nius penjants suspesos del fullatge que penja.[7][8]

La selecció del lloc de niu sembla estar molt influenciada per característiques del microhàbitat com la humitat, la cobertura i l'accés dels depredadors. En el cas de formiguer fuliginós (Hafferia fortis), els nius es van documentar per primera vegada el 1997 i es van trobar situats a llocs molt ombrívols prop de fonts d'aigua, possiblement per regular la temperatura i reduir la detecció pels depredadors que cacen visualment. Aquestes estratègies de nidificació probablement representen un compromís evolutiu entre l'ocultació i la protecció ambiental en les condicions variables dels boscos tropicals.[8]

Vocalitzacions i comunicació

El comportament vocal de les espècies de Myrmelastes es caracteritza per frases curtes i espaiades uniformement que funcionen en l'anunci del territori, la coordinació de la parella i la cohesió del grup. El formiguer del Caura (M. caurensis), per exemple, produeix una sèrie de xiulets aspres i descendents, sovint a l'alba i al capvespre. Aquests crits es repeteixen normalment a intervals regulars i poden anar acompanyats de moviments d'ales o laterals del cap.[11]

A diferència dels elaborats duets característics d'altres gèneres de Thamnophilid, les espècies de Myrmelastes solen ser cantants solistes, tot i que s'ha observat un comportament de crida-resposta en individus amb enllaços de parella. La convergència vocal amb altres espècies que segueixen formigues pot produir-se durant els estols d'alimentació d'espècies mixtes, cosa que suggereix plasticitat acústica en contextos d'alta competència.[8]

Estat de conservació

Segons la darrera avaluació publicada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) el 2024, totes les espècies avaluades del gènere Myrmelastes actualment figuren com en risc mínim.[12] Tot i que l'estat general és estable, diversos estudis han indicat que les tendències poblacionals d'aquestes espècies mostren un lent declivi, principalment a causa de la disminució de la superfície i la qualitat de l'hàbitat.[12]

Amenaces a l'hàbitat

Les espècies de Myrmelastes depenen en gran manera de l'hàbitat forestal natiu. La cobertura forestal dins de l'àrea d'hàbitat de cada espècie ha disminuït aproximadament entre un 1% i un 9% durant l'última dècada, cosa que presumiblement ha provocat disminucions de població de l'1% al 19%, amb les millors estimacions que oscil·len entre el 5% i el 9%. En ser molt sensibles a la integritat forestal, aquestes espècies tenen un risc més gran de supervivència davant la fragmentació forestal, el canvi microclimàtic i l'augment de la pressió depredadora.[12]

Recomanacions de conservació

Per conservar eficaçment les espècies del gènere Myrmelastes, les avaluacions recomanen prioritzar la protecció dels boscos nadius i millorar el manteniment de la connectivitat forestal per reduir la fragmentació de l'hàbitat.[12] Mentrestant, Isler et al. assenyalen que les revisions taxonòmiques que subdivideixen explícitament les espècies dins del gènere poden ajudar a identificar unitats evolutivament significatives i donar suport a mesures de conservació més específiques, i Braun et al. emfatitzen encara més la importància de l'aïllament geogràfic i l'especialització ecològica per a la formació d'espècies, suggerint que els esforços de conservació han de prestar especial atenció a les espècies endèmiques i les necessitats ecològiques úniques.[5][13]

Taxonomia i sistemàtica

L'any 1858, l'ornitòleg britànic Philip Lutley Sclater va descriure per primera vegada el gènere Myrmelastes quan va introduir M. plumbeus com una nova espècie dels Andes orientals. En el diagnòstic llatí, va destacar trets morfològics clau com el bec gruixut i recte, els peus forts i els lores escassament plomats, un conjunt de característiques que encara es consideren diagnòstiques. La cua es va descriure com a moderadament arrodonida, i es va observar que el plomatge general era uniformement de color plom.[14]

El 1890, el mateix Sclater va designar M. plumbeus com l'espècie tipus del gènere, confirmant el seu fonament nomenclatural. Posteriorment, Myrmelastes va ser mantingut per Hellmayr al Catàleg d'Ocells de les Amèriques, tot i que els gèneres estretament relacionats com Schistocichla es van tractar ocasionalment com a separats en funció de distincions morfològiques com la forma del cap i les marques de les ales. Durant el segle XX, però, Myrmelastes va caure en desús, ja que la majoria dels autors van subsumir els seus membres en el gènere més ampli Myrmeciza.[15][16]

El gènere va ser reviscut posteriorment després dels avenços en estudis filogenètics que van aclarir la naturalesa polifilètica de Myrmeciza. El diagnòstic original de Sclater, un cop descartat, va recuperar la importància taxonòmica a la llum de dades genètiques i de comportament congruents.[5]

Relacions filogenètiques

La filogenètica molecular moderna situa Myrmelastes fermament dins de la radiació central de la família dels formiguers (Thamnophilidae). El citocrom b mitocondrial i tres regions de gens nuclears recuperen constantment Myrmelastes com el grup germà d'Hypocnemis, un resultat avalat per múltiples mètodes de construcció d'arbres. Aquesta relació suggereix una divisió evolutiva relativament profunda dins de la tribu Thamnophilini.[17]

Un estudi multilocus més ampli (anàlisi de les variacions genètiques en múltiples ubicacions de gens ─locus─ simultàniament, en lloc de només una, per comprendre trets complexos o identificar soques microbianes) de Brumfield et al. que va incloure 46 gèneres va indicar que la divergència entre Myrmelastes i els tàxons germans probablement va ocórrer durant el Miocè superior, un període associat amb més diversificació amazònica a causa de l'aixecament tectònic i la fluctuació climàtica.[16]

A partir d'aquesta base, Isler et al. van dur a terme una revisió exhaustiva del gènere Myrmeciza, que durant molt de temps havia servit com a "paperera" taxonòmica per a molts formiguers fenotípicament similars. L'enfocament integratiu, combinant seqüències d'ADN, vocalitzacions, patrons de plomatge i trets ecològics, va confirmar que Myrmeciza era polifilètic. En conseqüència, van proposar dividir el gènere anterior en 12 gèneres monofilètics, un dels quals era Myrmelastes. Aquesta revisió va ajudar a restaurar la coherència evolutiva de la classificació dels formiguers i a alinear millor els gèneres amb els propis atributs d'història natural.[5]

Els canvis taxonòmics han estat adoptats des de llavors pel Congrés Ornitològic Internacional (COI) en a la Llista Mundial d'Ocells del COI (Gill et al., 2025) i per autoritats mundials com "Birds of the World" (Cornell Lab of Ornithology, 2025).[18]

Sinonímia

El gènere Schistocichla, introduït per Ridgway el 1909, s'ha utilitzat històricament per a diversos tàxons amazònics dins del que ara es considera Myrmelastes. Els caràcters definitoris com ara un cap arrodonit i l'absència de flocs a la corona es consideraven prou per merèixer una separació genèrica. Tanmateix, Isler et al. van argumentar que aquestes característiques estaven distribuïdes de manera inconsistent i no corresponien a llinatges monofilètics.[16]

Anàlisis genètiques i vocals posteriors van confirmar que les espècies assignades a Schistocichla (erigit per l'ornitòleg estatunidenc W.E. Clyde Todd el 1927 amb el formiguer alapigallat (M. leucostigma) com a espècie tipus)[19] no formaven un clade diferent i es tractaven millor dins de Myrmelastes. Com a resultat, Schistocichla ara es tracta com un sinònim júnior de Myrmelastes, i els antics membres són reassignats en conseqüència.[5]

Un estudi filogenètic molecular publicat el 2013 va trobar que el formiguer plumbi (M. hyperythrus), que anteriorment s'havia classificat en el gènere Myrmeciza, era, en canvi, membre d'un clade que contenia espècies del gènere Schistocichla.[5] El formiguer d'Humaitá (M. humaythae) era l'espècie tipus del gènere Myrmelastes, que havia estat introduït pel zoòleg anglès Philip Sclater el 1858.[20][19] Això va ser molt anterior a Schistocichla i, per tant, va tenir precedència.[18]

El formiguer d'Humaitá, el formiguer capbrú (M. brunneiceps), el formiguer cara-roig (M. rufifacies) i el formiguer del Roraima (M. saturatus) es consideraven anteriorment com a subespècies del formiguer alapigallat . Van ser ascendits a l'estatus d'espècie basant-se en estudis detallats del plomatge i les característiques vocals.[21][16][22][23]

Llistat d'espècies

Segons la Classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 15.1, 2025) aquest gènere està format per 8 espècies:[18]

Etimologia

El nom genèric Myrmelastes combina les paraules del grec antic «μυρμηξ/myrmēx», que significa “formiga” i «λῇστης/lēstēs», que significa “lladre”.[24][25] El nom reflecteix l'hàbit ecològic distintiu dels ocells de seguir eixams de formigues legionàries i alimentar-se d'artròpodes expulsats per l'activitat de les formigues. Aquest comportament es troba entre les estratègies d'alimentació més especialitzades de l'avifauna neotropical i subjau a la identitat ecològica del gènere.

Referències

  1. ↑ «Myrmelastes». Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Version 2025-2. [Consulta: 24 desembre 2025].
  2. ↑ Hansen, M. C.; Potapov, P. V.; Moore, R.; Hancher, M.; Turubanova, S. A. «High-Resolution Global Maps of 21st-Century Forest Cover Change» (en anglès). Science, 342, 6160, 15-11-2013, p. 850–853. DOI: 10.1126/science.1244693. ISSN: 0036-8075.
  3. ↑ «Myrmelastes». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 22 desembre 2025].(català)
  4. ↑ Hoyo, Josep del; Elliott, Andrew; Christie, David. Broadbills to Tapaculos. Lynx Edicions, 2004 (Handbook of the Birds of the World). ISBN 978-84-87334-50-4.
  5. 1 2 3 4 5 6 Isler, Morton L.; Bravo, Gustavo A.; Brumfield, Robb T. «Taxonomic revision of Myrmeciza (Aves: Passeriformes: Thamnophilidae) into 12 genera based on phylogenetic, morphological, behavioral, and ecological data». Zootaxa, 3717, 4, 01-10-2013. DOI: 10.11646/zootaxa.3717.4.3.
  6. 1 2 3 Marcondes, Rafael S; Brumfield, Robb T «A simple index to quantify and compare the magnitude of intraspecific geographic plumage colour variation in typical antbirds (Aves: Passeriformes: Thamnophilidae)» (en anglès). Biological Journal of the Linnean Society, 130, 2, 01-06-2020, p. 239–246. DOI: 10.1093/biolinnean/blaa041. ISSN: 0024-4066.
  7. 1 2 Greeney, Harold F.; Sánchez, César; Sánchez, Julio E.; Carman, Ernesto «A review of nest and egg descriptions for the genus Myrmeciza, with the first description of nests and eggs of the dull-mantled antbird (M. laemosticta)» (en anglès). Journal of Ornithology, 154, 4, 10-2013, p. 1049–1056. DOI: 10.1007/s10336-013-0973-0. ISSN: 2193-7192.
  8. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Willson, Susan K. «Obligate Army-Ant-Following Birds: A Study of Ecology, Spatial Movement Patterns, and Behavior in Amazonian Peru». Ornithological Monographs, 55, 1-2004, p. 1–67. DOI: 10.2307/40166802.
  9. 1 2 Isler, Morton L.; Isler, Phyllis R.; Whitney, Bret M.; Zimmer, Kevin J.; Whittaker, Andrew «Species limits in antbirds (Aves: Passeriformes: Thamnophilidae): an evaluation of Frederickena unduligera (Undulated Antshrike) based on vocalizations». Zootaxa, 2305, 1, 07-12-2009. DOI: 10.11646/zootaxa.2305.1.5.
  10. 1 2 Martínez, Ari E; Pollock, Henry S; Rodrigues, Patricia F; Touchton, Janeene M «Army-ant following in Neotropical birds: A review and prospectus» (en anglès). Ornithology, 138, 1, 03-03-2021. DOI: 10.1093/ornithology/ukaa078. ISSN: 0004-8038.
  11. ↑ Isler, Morton L.; Isler, Phyllis R.; Whitney, Bret M. «SPECIES LIMITS IN ANTBIRDS (THAMNOPHILIDAE): THE WARBLING ANTBIRD (HYPOCNEMIS CANTATOR) COMPLEX» (en anglès). The Auk, 124, 1, 2007, p. 11. DOI: 10.1642/0004-8038(2007)124[11:SLIATT]2.0.CO;2. ISSN: 0004-8038.
  12. 1 2 3 4 IUCN «Myrmelastes brunneiceps: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2024, 12-06-2024. DOI: 10.2305/iucn.uk.2024-2.rlts.t22736163a263959096.en.
  13. ↑ Braun, Michael J.; Isler, Morton L.; Isler, Phyllis R.; Bates, John M.; Robbins, Mark B. «Avian Speciation in the Pantepui: The Case of the Roraiman Antbird (Percnostola [Schistocichla “Leucostigma” Saturata)]» (en anglès). The Condor, 107, 2, 01-05-2005, p. 327–341. DOI: 10.1093/condor/107.2.327. ISSN: 0010-5422.
  14. ↑ Zoological Society of London.. Proceedings of the Zoological Society of London. pt.26. Londres: Academic Press, 1858, p. 274.
  15. ↑ Carl Eduard, Carl Eduard. Catalogue of Birds of the Americas and the Adjacent Islands. 39. Springfield, Ill: The Society, 1871, p. 258.
  16. 1 2 3 4 Isler, Morton L.; Isler, Phyllis R.; Whitney, Bret M.; Zimmer, Kevin J. «SPECIES LIMITS IN THE “SCHISTOCICHLA”COMPLEX OF PERCNOSTOLA ANTBIRDS (PASSERIFORMES: THAMNOPHILIDAE)» (en anglès). The Wilson Journal of Ornithology, 119, 1, 3-2007, p. 53–70. DOI: 10.1676/05-121.1. ISSN: 1559-4491.
  17. ↑ Irestedt, Martin; Fjeldså, Jon; Nylander, Johan AA; Ericson, Per GP «Phylogenetic relationships of typical antbirds (Thamnophilidae) and test of incongruence based on Bayes factors» (en anglès). BMC Evolutionary Biology, 4, 1, 30-07-2004. DOI: 10.1186/1471-2148-4-23. ISSN: 1471-2148. PMC: 509417. PMID: 15283860.
  18. 1 2 3 Gill, Frank; Donsker, David. «Antbirds – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 24 desembre 2025].
  19. 1 2 Todd, W. E. Clyde. New gnateaters and antbirds from tropical America, with a revision of the genus Myrmeciza and its allies. v.40. Washington: Biological Society of Washington, 1927, p. 149–177 [165] (Proceedings of the Biological Society of Washington. 40: 149–177 [165]).
  20. ↑ «SYNOPSIS OF THE AMERICAN ANT‐BIRDS (FORMICARIIDB). BY PHILIP LUTLEY SCLATER. PART III. CONTAINING THE THIRD SUBFAMILY FORMICARIINÆ, OR ANT‐THRUSHES» (en anglès). Proceedings of the Zoological Society of London, 26, 1, 1-1858, p. 272–290. DOI: 10.1111/j.1469-7998.1858.tb06377.x. ISSN: 0370-2774.
  21. ↑ Braun, Michael J.; Isler, Morton L.; Isler, Phyllis R.; Bates, John M.; Robbins, Mark B. «AVIAN SPECIATION IN THE PANTEPUI: THE CASE OF THE RORAIMAN ANTBIRD (PERCNOSTOLA [SCHISTOCICHLA “LEUCOSTIGMA” SATURATA)]» (en anglès). The Condor, 107, 2, 2005, p. 327. DOI: 10.1650/7647. ISSN: 0010-5422.
  22. ↑ «Proposal #240: Recognize Percnostola [Schistocichla saturata (Thamnophilidae) as a species separate from P. leucostigma]». South American Classification Committee. [Consulta: 24 desembre 2025].
  23. ↑ «Proposal #301: Elevate subspecies humaythae, brunneiceps, and rufifacies (within Schistocichla leucostigma) to species rank». South American Classification Committee. [Consulta: 24 desembre 2025].
  24. ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names: From Aalge to Zusii. Londres: Christopher Helm, 2010, p. 256. ISBN 978-1-4081-2501-4 [Consulta: 24 desembre 2025].
  25. ↑ Liddell, Henry George; Scott, Robert; Jones, Henry Stuart; McKenzie, Roderick. A Greek-English lexicon. Rev. and augm. throughout. Nova York: Clarendon Press ; Oxford University Press, 1996, p. 1059. ISBN 978-0-19-864226-8.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.