New Queer Cinema

Periodista i crítica de cinema B. Ruby Rich que va establir el terme "new queer cinema" el 1992.

El New Queer Cinema és un moviment cinematogràfic nascut dins del cinema independent de EE.UU. a principis dels anys 90. Els directors d'aquest moviment es van caracteritzar per la seva aproximació a la cultura queer i el seu cinema pretenia ser un revulsiu enfront les pel·lícules que buscaven donar imatges edulcorades de l'homosexualitat, tals com Maurice (James Ivory, 1987), El banquet de noces (Ang Lee, 1993) o Philadelphia (Jonathan Demme, 1993).

L'expressió New Queer Cinema va ser utilitzada per primera vegada per la periodista B. Ruby Rich[1] en un article publicat el 1992 en la revista britànica Sight & Sound. En aquest article s'analitzava la nombrosa presència de pel·lícules amb temàtica homosexual en els festivals de cinema de l'any anterior.[2] Alguns d'aquests films van ser Young Soul Rebels (Isaac Julien, 1991), Poison (Todd Haynes, 1990),[3] 1992 i Swoon (Tom Kalin, 1992).

Aquesta generació de cineastes va destacar pel caràcter radical de les seves pel·lícules i per la seva forma de tractar les identitats sexuals, que desafiaven tant l'statu quo heterosexual, com la promoció d'imatges positives de l'homosexualitat que reivindicava el moviment LGBT. Aquests directors no pretenien fer un cinema de bons i dolents o que els seus personatges donessin bon exemple de l'homosexualitat, sinó poder reflectir la diferència sexual sense autocensura i allunyar-se de les convencions heterosexuals aplicades al cinema gai.

L'aclamada actuació de River Phoenix com a l'estafador gai Mikey Waters a la pel·lícula de 1991 My Own Private Idaho de Gus Van Sant va ajudar a portar el cinema queer a un públic més ampli.

Una de les causes del caràcter rebel d'aquests realitzadors va ser que van començar a dirigir pel·lícules quan la comunitat gai encara estava commocionada per l'impacte de la sida i el neoconservadurisme promogut per Ronald Reagan, George H.W. Bush i Margaret Thatcher, que encara estava vigent. També van comptar amb companyies de producció pròpies com Killer Films, cofundada per Christine Vachon, que va produir els debuts de Haynes i Kalin i la posterior Boys Don't Cry (Kimberly Peirce, 1999). Una altra productora cinematogràfica destacable és Andrea Sperling, qui va produir The Hours and the Times i totes les pel·lícules de Gregg Araki; actualment produeix, entre d'altres, els films de la directora Jamie Babbit com But I'm a Cheerleader (1999).

Directors

De dalt a baix i d'esquerra a dreta els directors: Todd Haynes; Wong Kar-wai; Rose Troche; i Guinevere Turner


Influència posterior

Amb l'excepció de Gregg Araki, qui segueix fidel a l'estil de les seves primeres pel·lícules, els realitzadors del New Queer Cinema van deixar de fer cinema o van ampliar i van suavitzar el seu discurs, com és el cas de Gus Van Sant o Todd Haynes. Però la influència del moviment es pot rastrar en altres directors posteriors com John Cameron Mitchell o en pel·lícules com Johns (Scott Silver, 1996) o The Fluffer (Richard Glatzer) i Wash West, (2001)

La periodista Rich, que havia generat l'expressió "nou cinema queer", va identificar l'aparició a finals dels anys 2000 de pel·lícules convencionals amb temàtica LGBT com ara Brokeback Mountain, Milk i The Kids Are All Right com un moment clau en l'evolució del gènere.[6] La pel·lícula francesa La vida d'Adèle, que va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cinema de Cannes del 2013, també ha estat destacada com un exemple notable.[7] Estrenada el 2018, Love, Simon va ser la primera pel·lícula d'un gran estudi que va centrar un relació adolescent gai.[8] Més recentment, els guanyadors del premi Oscar a la millor pel·lícula, Moonlight i Tot alhora a tot arreu, han destacat per representar de manera destacada personatges queer.[9][10]

Referències

  1. ↑ «New Queer Cinema | Sight & Sound» (en anglès). [Consulta: 25 desembre 2021].
  2. ↑ Holmlund, Chris. American Cinema of the 1990s: Themes and Variations (en anglès). Rutgers University Press, 2008, p. 84. ISBN 978-0-8135-4366-6.
  3. ↑ Koresky, Michael. «On the Margins: Todd Haynes’s Poison» (en anglès). The Criterion, 11-06-2021. [Consulta: 27 juny 2026].
  4. ↑ «Gay Pride 2015: Celebrating Todd Haynes’ Poison» (en anglès americà). emanuellevy.com, 27-06-2015. Arxivat de l'original el 2015-07-13. [Consulta: 27 juny 2026].
  5. ↑ Sullivan, Laura L. «Chasing Fae: "The Watermelon Woman" and Black Lesbian Possibility». Callaloo, 23, 1, 2000, p. 448–460. ISSN: 0161-2492.
  6. ↑ Cover, Rob; Newman, Christy E. Elgar Encyclopedia of Queer Studies (en anglès). Edward Elgar Publishing, 2025-03-12, p. 153. ISBN 978-1-80392-210-2.
  7. ↑ «B Ruby Rich on this year's queer film festival circuit» (en anglès canadenc). Xtra Magazine, 31-05-2013. [Consulta: 27 juny 2026].
  8. ↑ Stack, Tim «'Love, Simon': Your first look at 2018's major studio gay teen romance» (en anglès). EW.com, 31-10-2017. Arxivat de l'original el 2017-10-31.
  9. ↑ McManus, Samuel. «'Moonlight' becomes the first LGBT film in history to win Best Picture at the Oscars» (en anglès britànic). Attitude, 27-02-2017. [Consulta: 27 juny 2026].
  10. ↑ Russell, John. «Oscars 2023: ‘Everything Everywhere All at Once’ won almost everything» (en anglès). lgbtqnation.com. [Consulta: 27 juny 2026].

Vegeu també

Enllaços externs

 

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.