No-res

El no-res és un concepte que es refereix a l'absència de qualsevol ens.[1] En el llenguatge col·loquial, és usat per a referir-se a qualsevol persona, cosa o succés de poca importància. S'oposa als conceptes de tot i d'alguna cosa i/o quelcom que expressi la presència d'alguna cosa.

Concepte de no-res i anàlisi científica

En matemàtiques, la paraula no-res no té cap significat precís. Es pot dir que un conjunt conté no-res si i només si és el conjunt buit, en el qual cas la seua cardinalitat o (mida) és zero. En altres paraules, la paraula no-res és un terme informal per a referir-se al contingut del conjunt buit. Es pot atribuir la introducció del nombre zero als àrabs, entenent-lo com el no-res, ja que en diversos sistemes numèrics no es considerava el nombre zero. Una regió de l'espai és anomenada buit si no conté matèria, tot i que pot contenir camps físics. De fet, és impossible construir una regió de l'espai que no contingui matèria ni camps, ja que la gravetat no pot ser bloquejada i tots els objectes que no estan en zero absolut generen radiació electromagnètica. És més, aquest suposat no-res violaria el principi d'indeterminació de Heisenberg, ja que es podria conèixer amb precisió l'estat energètic d'aquella zona. De tota manera, tot i que hi hagués una zona així, no podria ser anomenada no-res, ja que té propietats i existències mesurables segons la teoria quàntica del buit (vegeu energia del buit).[2][3]

Concepte filosòfic

El concepte del no-res ha estat estudiat al llarg de la història per diversos filòsofs i teòlegs, molts d'ells van trobar que una consideració acurada del terme pot conduir fàcilment a la fal·làcia de la reïficació (usar un concepte abstracte com si fos quelcom vertader). El concepte de no-res varia àmpliament entre les diverses cultures, especialment l'occidental i l'oriental i les tradicions filosòfiques. Per exemple, el shunyata ('buit') és considerat un estat de la ment en el budisme (vegeu nirvana).[4]

El filòsof Bergson ha expressat que la idea del no-res ha estat sovint una motivació invisible de l'especulació filosòfica.[5] En la filosofia grega, la idea va sorgir com a problema de la negació de l'ésser o bé com a problema de la impossibilitat d'afirmar el no-res.

Parmènides, en els seus fragments, entén que del no-ser (no-res) no es pot parlar.[6] El llenguatge que diu només és possible quan hom recorre el camí de l'ésser.

El pensament cristià, amb el dogma de la creació del món per Déu des del no-res, ha de ser un plantejament totalment nou, incomprensible per a la filosofia grega, ja que per a aquesta, del no-res és impossible que provingui cap ens. A l'antiga Grècia, del no-res no pot advenir res.

En Ciència de la lògica, Hegel sostindrà que la vacuïtat de l'ésser en general és idèntica a la del no-res i que, per això, ésser i no-res són idèntics.

Al segle xx, Heidegger s'ocuparà en profunditat del problema del no-res. No ho farà tant en la seua obra més important, Ésser i temps, del 1927, com en el seu treball breu, però profund i rellevant Què és metafísica?, de l'any 1930. Ací, després de plantejar i elaborar la qüestió, l'aborda amb un reiterat interrogant: Per què hi ha ens en la seua totalitat i no més aviat el no-res? En aquesta obra, s'estima que el no-res està vedat al pensament científic, perquè la ciència no en vol saber res. El no-res, però, és significatiu. Sobre aquest descansa o s'assenta l'ésser. Així, el problema del filòsof es planteja des de l'enigma que hi hagi alguna cosa en comptes de no-res.

L'existència humana és íntimament lligada al no-res. Un temple anímic de profund avorriment, i especialment d'angoixa, se li revelen. Ambdós li patentitzen el no-res i entre tots dos li fan esdevenir incomprensible l'existència de l'ens en la seua totalitat. L'angoixa -d'arrel kierkegaardiana- és l'estat emotiu fonamental de l'existència. L'ésser humà pot angoixar-se per açò o per allò, però un cop esvaïdes aquestes particularitats, l'existència continua angoixada. I si hom interroga l'existent per la causa de la seua angoixa, respondrà, quasi espontàniament, per no-res.

La filosofia del positivisme lògic manifestarà que ocupar-se del no-res és un contrasentit, un mal ús sintàctic del llenguatge. I desqualificarà, d'aquesta manera, qualsevol especulació sobre el problema.

L'obra fonamental de Sartre, L'ésser i el no-res (1944), influïda per Heidegger durant els seus estudis a Alemanya, aprofundirà la temàtica heideggeriana. Aquest tractat d'estructura complicada com la màxima obra del seu mestre, acabarà sostenint que l'ingrés del no-res en el món es deu a l'existència humana. Com en Heidegger, el no-res serà anterior, lògicament, al no i a la negació.

Filosofia

Occident

Alguns considerarien absurd l'estudi del no-res. Una resposta típica d'aquest tipus la dóna el venecià Giacomo Casanova en una conversa amb el seu propietari, el Dr. Gozzi, que també és sacerdot:

« Com que tot, per a ell, era un article de fe, res, per a la seva ment, era difícil d'entendre: el Gran Diluvi havia cobert tot el món; abans, els homes van tenir la desgràcia de viure mil anys; Déu va conversar amb ells; Noè havia trigat cent anys a construir l'arca; mentre que la terra, suspesa a l'aire, es mantenia fermament al centre de l'univers que Déu havia creat del no-res. Quan li vaig dir, i li vaig demostrar, que l'existència del no-res era absurd, em va interrompre, dient-me ximple.[7] »

El no-res s'ha tractat com un tema seriós durant molt de temps. En filosofia, per evitar trampes lingüístiques sobre el significat de no-res, sovint s'utilitza una frase com ara no-ser per aclarir de què es parla.

Parmènides

Un dels primers filòsofs occidentals que va considerar el no-res com un concepte va ser Parmènides (segle V aC), un filòsof grec de l'escola monista. Va argumentar que el no-res no pot existir mitjançant el següent raonament: per parlar d'una cosa, s'ha de parlar d'una cosa que existeix. Si es pot parlar d'una cosa en el passat, aquesta cosa encara ha d'existir (en cert sentit) ara, i a partir d'això, va concloure que no hi ha res com el canvi. Com a corol·lari, no hi pot haver coses com l'arribar a l'ésser, el deixar d'ésser o el no-ésser.[8]

Altres filòsofs, per exemple, Sòcrates i Plató [9] estaven en gran manera d'acord amb el raonament de Parmènides sobre el no-res. Aristòtil discrepa de la concepció de Parmènides sobre el no-res i diu: «Tot i que aquestes opinions semblen seguir-se lògicament en una discussió dialèctica, creure-les sembla una cosa propera a la bogeria quan es consideren els fets».[10][11]

En els temps moderns, el concepte d’espai-temps d’Albert Einstein ha portat molts científics, inclòs el mateix Einstein, a adoptar una posició notablement similar a la de Parmènides.[12] En morir el seu amic Michele Besso, Einstein va consolar la seva vídua amb les paraules: «Ara ha marxat d'aquest món estrany una mica abans que jo. Això no significa res. Per a aquells de nosaltres que creiem en la física, la distinció entre passat, present i futur és només una il·lusió tossudament persistent».

Leucip

Leucip (principis del segle V aC), un dels atomistes, juntament amb altres filòsofs del seu temps, va intentar reconciliar aquest monisme amb l'observació quotidiana del moviment i el canvi. Va acceptar la posició monista que no hi podia haver moviment sense buit. El buit és el contrari de l'ésser. És el no-ésser. D'altra banda, existeix una cosa coneguda com a plenum absolut, un espai ple de matèria, i no hi pot haver moviment en un plenum perquè està completament ple. Però no hi ha només un plenum monolític, ja que l'existència consisteix en una multiplicitat de plenums. Aquests són els àtoms invisiblement petits de la teoria atomista grega, posteriorment ampliada per Demòcrit (c. 460-370 aC), que permet que el buit existeixi entre ells. En aquest escenari, els objectes macroscòpics poden arribar a ser, moure's per l'espai i passar al no-ésser mitjançant la unió i la separació dels seus àtoms constituents. El buit ha d'existir per permetre que això passi, o si no, s'ha d'acceptar el món congelat de Parmènides.

Bertrand Russell assenyala que això no refuta exactament l'argument de Parmènides, sinó que l'ignora adoptant la posició científica força moderna de començar amb les dades observades (moviment, etc.) i construir una teoria basada en les dades, en contraposició als intents de Parmènides de treballar des de la lògica pura. Russell també observa que ambdues parts s'equivocaven en creure que no hi pot haver moviment en un plenum, però es podria argumentar que el moviment no pot començar en un plenum.[13] Cyril Bailey assenyala que Leucip és el primer a dir que una cosa (el buit) podria ser real sense ser un cos i assenyala la ironia que això prové d'un atomista materialista. Per tant, Leucip és el primer a dir que res té una realitat associada.

Aristòtil, Newton, Descartes

Aristòtil (384–322 aC) va proporcionar la solució clàssica al problema lògic plantejat per Parmènides distingint entre les coses que són matèria i les coses que són espai. En aquest escenari, l'espai no és res, sinó un receptacle on es poden col·locar objectes de matèria. El veritable buit (com a res) és diferent de l'espai i s'elimina de la consideració. Aquesta caracterització de l'espai va arribar al seu punt àlgid amb Isaac Newton, que va afirmar l'existència de l'espai absolut. René Descartes, en canvi, va tornar a un argument semblant al de Parmènides de negar l'existència de l'espai. Per a Descartes, hi havia matèria i hi havia extensió de la matèria que no deixava lloc a l'existència del res.[14]

La idea que l'espai pot ser realment buit encara no era acceptada pels filòsofs, que invocaven arguments similars al raonament del plenum. Tot i que Blaise Pascal va qüestionar les opinions de Descartes sobre això, aquest es va negar a anul·lar la creença tradicional de l'horror vacui, que comunament s'afirma com que la natura avorreix el buit. Això va romandre així fins que Evangelista Torricelli va inventar el baròmetre el 1643 i va demostrar que apareixia un espai buit si es girava el tub de mercuri cap per avall. Aquest fenomen es coneix com el buit de Torricelli i la unitat de pressió de buit, el torr, rep el seu nom. Fins i tot el mestre de Torricelli, Galileo Galilei, no havia pogut explicar adequadament l'acció de succió d'una bomba.[15]

Joan l'Escocès

Joan l'Escocès, o Joan Escot Eriúgena (c. 815–877) va tenir moltes creences sorprenentment herètiques durant l'època en què va viure, per les quals sembla que mai es va prendre cap mesura contra ell. Les seves idees provenen principalment o es basen en la seva obra de traducció del Pseudo-Dionís l'Areopagita. Les seves creences són essencialment panteistes, i classifica el mal, entre moltes altres coses, com a no-ésser. Això es fa sobre la base que el mal és el contrari del bé, una qualitat de Déu, però Déu no pot tenir cap oposat, ja que Déu ho és tot en la visió panteista del món. De la mateixa manera, la idea que Déu va crear el món del no-res s'ha d'interpretar com que el no-res aquí és sinònim de Déu.[16]

Hegel

Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770–1831) és el filòsof que va portar el mètode dialèctic a un nou cim de desenvolupament. Segons Hegel a La ciència de la lògica, els mètodes dialèctics consten de tres passos. Primer, es dóna una tesi, que pot ser qualsevol proposició en lògica. Segon, es forma l'antítesi de la tesi i, finalment, una síntesi que incorpora tant la tesi com l'antítesi. Hegel creia que cap proposició presa per si mateixa pot ser completament certa. Només el tot pot ser cert, i la síntesi dialèctica era el mitjà pel qual es podia examinar el tot en relació amb una proposició específica. La veritat consisteix en tot el procés. Separar la tesi, l'antítesi o la síntesi com una afirmació independent resulta en alguna cosa que d'una manera o altra és falsa. El concepte de no-res sorgeix a Hegel just al principi de la seva Lògica. El tot és anomenat per Hegel l'Absolut i s'ha de veure com quelcom espiritual. Hegel llavors té: [17]

  • Tesi: l'absolut és l'ésser pur
  • Antítesi: l'absolut no és res
  • Dialèctica: l'absolut s'està convertint

Existencialistes

La figura més destacada entre els existencialistes és Jean-Paul Sartre, les idees del qual al seu llibre L'ésser i el no-res (L'être et le néant) estan fortament influenciades per Sein und Zeit (Ésser i temps) de Martin Heidegger, tot i que Heidegger va declarar més tard que Sartre l'havia malinterpretat. Sartre defineix dos tipus d'ésser (être). Un tipus és l'être-en-soi, l'existència bruta de coses com un arbre. L'altre tipus és l'être-pour-soi, que és la consciència. Sartre afirma que aquest segon tipus d'ésser és no-res, ja que la consciència no pot ser un objecte de consciència i no pot posseir cap essència.[18] Sartre, i encara més, Jacques Lacan, utilitzen aquesta concepció del no-res com a fonament de la seva filosofia atea. Equiparar el no-res amb l'ésser condueix a la creació a partir del no-res i, per tant, Déu ja no és necessari perquè hi hagi existència.[19]

Orient

La comprensió del no-res varia molt entre cultures, especialment entre les cultures i tradicions filosòfiques occidentals i orientals. Per exemple, śūnyatā (buit), a diferència del no-res, es considera un estat mental en algunes formes de budisme (vegeu nirvana, mu i bodhi). Aconseguir el no-res com a estat mental en aquesta tradició permet estar totalment centrat en un pensament o activitat a un nivell d'intensitat que no es podria aconseguir si es pensés conscientment. Un exemple clàssic d'això és un arquer que intenta esborrar la ment i aclarir els pensaments per concentrar-se millor en el tret. Alguns autors han assenyalat similituds entre la concepció budista del no-res i les idees de Martin Heidegger i existencialistes com Sartre,[20][21] tot i que aquesta connexió no ha estat feta explícitament pels mateixos filòsofs.

En algunes filosofies orientals, el concepte de no-res es caracteritza per un estat de ser sense ego en què hom realitza plenament la seva petita part en el cosmos. L’Escola de Kioto també tracta el concepte del no-res.

Taoisme

Tant Laozi com Zhuangzi eren conscients que el llenguatge és impotent davant l'últim. En la filosofia taoista, per molt real que sigui aquest món, la seva característica principal és la impermanència, mentre que el Tao té una permanència que no es pot descriure, predeterminar ni anomenar. D'aquesta manera, el Tao és diferent de qualsevol cosa que es pugui anomenar. És la no-existència, en altres paraules, el res.

Els taoistes també tenen el concepte relacionat de wu wei.

Referències

  1. ↑ Georges Niobey (ed.), Nou diccionari analògic, Larousse, 1980, pàg. 756: "Buit: espai que no està ocupat... Sensació de privació, absència, mancança... El buit de l'existència. El no-res."
  2. ↑ «"Nothing" doesn't exist. Instead, there is "quantum foam"» (en anglès americà), 16-02-2023. Arxivat de l'original el 2026-03-03. [Consulta: 31 juliol 2026].
  3. ↑ «The 4 fundamental meanings of "nothing" in science» (en anglès americà), 22-12-2022. Arxivat de l'original el 2026-02-18. [Consulta: 31 juliol 2026].
  4. ↑ Chambers Dictionary, 2006; Merriam-Webster's Collegiate Dictionary, 2003; New Penguin Handbook of Living Religions, px998; Dewey Decimal System of Book Classification; Robinson & Johnson, The Buddhist Religion; «Enllaç». Arxivat de l'original el 2018-12-26. [Consulta: 31 maig 2009].
  5. ↑ Sri Aurobindo. Autobiographical Notes and Other Writings of Historical Interest, 2006, p. 112.
  6. ↑ Guthrie, Història de la filosofia grega, II, p. 44
  7. ↑ Giacomo Casanova, La història de la meva vida, pàg. 29, traductors: Stephen Sartarelli, Sophie Hawkes, Penguin Classics, 2001 ISBN 0-14-043915-3
  8. ↑ Russell, 1995, p. 66–70.
  9. ↑ Russell, 1995, p. 66–67.
  10. ↑ Russell, 1995, p. 85.
  11. ↑ Walter E. Wehrle, The Myth of Aristotle's Development and the Betrayal of Metaphysics, p. 77, Rowman & Littlefield Publishers, 2001 ISBN 1461609879
  12. ↑ Karl Popper, The World of Parmenides: Essays on the Presocratic Enlightenment, p. 172, Routledge, 2013 ISBN 1317835018
  13. ↑ Russell, 1995, p. 85-87.
  14. ↑ Russell, 1995, p. 87.
  15. ↑ Pieper i Wald, 2006, p. 237–238.
  16. ↑ Russell, 1995, p. 396–401.
  17. ↑ Russell, 1995, p. 701–704.
  18. ↑ Robert C. Solomon, From Hegel to Existentialism, pàgines 286–287, Oxford University Press US, 1989, ISBN 0-19-506182-9
  19. ↑ Conor Cunningham, A Genealogy of Nihilism: Philosophies of Nothing and the Difference of Theology, pàgines 251–255, Routledge, 2002 ISBN 0-415-27694-2
  20. ↑ Steven William Laycock, Nothingness and Emptiness: A Buddhist Engagement with the Ontology of Jean-Paul Sartre, SUNY Press, 2001 ISBN 0-7914-4909-2
  21. ↑ Charles B. Guignon, The Cambridge Companion to Heidegger, pàgines 293–325, Cambridge University Press, 2006 ISBN 0-521-82136-3

Vegeu també

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.