Octet (Enescu)

Plantilla:Infotaula obra musicalOctet

George Enescu el 1910 Modifica el valor a Wikidata
Forma musicaloctet Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatdo major Modifica el valor a Wikidata
CompositorGeorge Enescu Modifica el valor a Wikidata
Creació1900
Opus7 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióviolí, viola i violoncel Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena18 desembre 1909 Modifica el valor a Wikidata
EscenariParís
Musicbrainz (obra): f00f1435-95f0-463b-aace-ea4927838f68 IMSLP: Octet,_Op.7_(Enescu,_George) Allmusic (composició): mc0002374677 Modifica el valor a Wikidata

L'Octet per a cordes en do major, op. 7, és una composició per a un octet d'instruments de corda del compositor romanès George Enescu, completada el 1900. Es va estrenar el 18 de desembre de 1909 a la Salle des Agriculteurs de París amb una combinació dels quartets Géloso i Chailley, sota la direcció de George Enescu.[1] Juntament amb l'Octet en fa major, op. 17 (1849) de Niels Gade, es considera un dels successors més notables del cèlebre Octet de Felix Mendelssohn, op. 20.[2]

Història

Després de completar la Segona Sonata per a violí l'any 1899, Enescu va dedicar un any i mig a la composició de l’Octet. La complexitat estructural de l'obra que, en interpretació, s'estén durant quaranta minuts, li va causar moltes dificultats, tot i que també ho va viure com un repte estimulant. «Em vaig esgotar intentant fer viable una obra dividida en quatre segments de tal llargada que cadascun podia trencar-se en qualsevol moment. Un enginyer que llancés el seu primer pont penjant sobre un riu no podia sentir més angoixa que jo quan em disposava a enfosquir el paper», escriuria més endavant.[3]

Un cop acabada l'obra, Enescu la va oferir a Édouard Colonne per incloure-la en els seus Concerts Colonne. Malgrat cinc assaigs, l'empresari la va retirar del programa per considerar-la massa arriscada, una decisió que el compositor va viure amb amargor.[4]

André Gedalge, dedicatari de l’Octet, cap al 1908

L'estrena, finalment, tingué lloc de manera tardana el 18 de desembre de 1909 a la Salle des Agriculteurs de París, en el marc d'un concert del cicle Soirées d'Art dedicat íntegrament a música de cambra d'Enescu. L’Octet fou interpretat per membres combinats dels quartets Géloso i Chailley, sota la direcció del mateix compositor. En aquell mateix concert es va estrenar també el seu Quartet per a piano núm. 1 en re major, op. 16, acabat només uns dies abans, i les Sept chansons de Clément Marot per a tenor i piano, op. 15, compostes l'any anterior.[5]

L'obra està dedicada a André Gedalge, un dels professors d'Enescu al Conservatori, el qual havia estat decisiu a l'hora de convèncer l'editorial Enoch & Cie perquè en publiqués la partitura, un gest que el compositor va agrair profundament.[4]

El director Karl Krueger explicà que, en preguntar-li al compositor què li semblava que l'obra fos interpretada per un conjunt ampli de corda, Enescu li va respondre amb entusiasme: «Així és com s'hauria de fer!».[6] Quan l'editorial Enoch en va reimprimir la partitura el 1950, Enescu hi va afegir un nou pròleg on avalava aquesta opció, tot i introduir-hi algunes matisacions: «Aquesta obra pot interpretar-se amb una orquestra de corda completa, amb la condició que certs passatges cantables [passages chantants] siguin confiats a solistes. Deixo a criteri del director la tria dels fragments que s'han d'interpretar en sol».[7]

Referències

  1. ↑ «Octet, Op.7 (Enescu, George)». Imslp. [Consulta: 13 novembre 2025].
  2. ↑ Taylor, 2008, p. 132.
  3. ↑ Gavoty, 1955, p. 85.
  4. 1 2 Hoffman and Raţiu, 1971, p. 265.
  5. ↑ Hoffman and Raţiu, 1971, p. 352–353.
  6. ↑ Anon., 1950.
  7. ↑ Enescu, 1950.

Fonts citades

  • Anònim. [1950]. *Enescu: Octet for Strings in C Major, Opus 7*. Notes del disc LP enregistrat per l'American Arts Orchestra, Karl Krueger, dir. New Records NELP 101 (etiqueta: NRMG 101). [S.l.]: New Records, Inc.
  • Bentoiu, Pascal. 2010. *Masterworks of George Enescu: A Detailed Analysis*, traducció de Lory Wallfisch. Lanham, Maryland: Scarecrow Press. ISBN 978-0-8108-7665-1 (tapa dura), ISBN 978-0-8108-7690-3 (llibre electrònic).
  • Enescu, George. 1950. "Préface de l'auteur pour la nouvelle édition de l'Octuor à cordes Op. 7". A: *Octuor (ut majeur) pour 4 violons, 2 altos et 2 violoncelles*. París: Enoch & Cie, éditeurs.
  • Gavoty, Bernard. 1955. *Les souvenirs de Georges Enesco*. París: Flammarion.
  • Hoffman, Alfred, i Adrian Raţiu. 1971. "Afirmarea: Succese ale simfonistului (1900–1906); Muzician internaţional (1907–1913); Anii primului război mondial (1914–1918)". A: *George Enescu: Monografie*. 2 vols, edició de Mircea Voicana, vol. 1, pàg. 239–455 (part 2, capítols 4–6). Bucarest: Editura Academiei Republicii Socialiste România.
  • Malcolm, Noel. 1982. "Enescu in Bucharest". *Tempo*, nova sèrie, núm. 140 (març): 31–34.  De subscripció o mur de pagament
  • Taylor, Benedict. 2008. "Musical History and Self-Consciousness in Mendelssohn's Octet, Op. 20". *19th-Century Music* 32, núm. 2 (tardor): 131–159.