Oligosacaril transferasa
| Identificadors | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Número EC | 2.4.99.18 | ||||||||
| Bases de dades | |||||||||
| IntEnz | IntEnz view | ||||||||
| BRENDA | BRENDA entry | ||||||||
| ExPASy | NiceZyme view | ||||||||
| KEGG | KEGG entry | ||||||||
| MetaCyc | metabolic pathway | ||||||||
| PRIAM | profile | ||||||||
| Estructures PDB | RCSB PDB PDBj PDBe PDBsum | ||||||||
| |||||||||
L'oligosacariltransferasa (OST) és un enzim essencial en la via de l'N-glicosilació de les proteïnes dins del reticle endoplasmàtic (RE). És un complex multiproteic que s'encarrega de transferir un oligosacàrid pre-assemblat des d'un lípid transportador (dolicol difosfat) cap a un residu d'asparagina d'una proteïna naixent. La seqüència que ha de presentar la proteïna per poder ser N-glicosilada és Asn - X - Ser / Thr (essent X qualsevol aminoàcid (AA) menys la prolina).[1]
Podem trobar-ne dues classificacions principals:
- L'OST en eucariotes inferiors, provinent del llevat (Saccharomyces cerevisiae). És un complex únic compost principalment de 8 subunitats.[2]
- L'OST en eucariotes superiors (mamífers i humans). Hi ha dues variants principals del complex OST, ambdues conformades per 7 - 9 subunitats.[3]
- OST-A: Actua directament en la translocació co-traduccional (Associat al translocó Sec61).
- OST-B: Actua en les proteïnes translocades post-traduccionalment (No hi ha associació al translocó Sec61).
Com que el complex OST del Saccharomyces cerevisiae és un dels millors caracteritzats funcionalment i estructuralment i la subunitat catalítica és homòloga[4] als altres tipus d'OST, el fem servir com a model d'estudi de les OST de les eucariotes superiors.
Història i descobriment del complex OST
Els primers estudis sobre glicoproteïnes i la seva biosíntesi daten de la dècada de 1950 - 1960, quan diversos grups van observar la presència d’hidrats de carboni units covalentment a proteïnes de secreció.
El bioquímic argentí Luis Federico Leloir (Premi Nobel de Química, 1970) va ser un dels primers a demostrar que els nucleòtids de sucre (com l’UDP-galactosa o l’GDP-manosa) actuaven com a donadors de sucres en reaccions de glicosilació.[5] Tot i que ell no va descobrir l’OST directament, va establir el concepte fonamental que els sucres podien ser transferits enzimàticament a altres molècules, obrint el camí per a la identificació d’enzims com la OST.
Durant els anys 1970, les investigacions del bioquímic William J. Lennarz i col·laboradors van identificar el dolicol-fosfat com a portador d’oligosacàrids en el procés de N-glicosilació. Aquest descobriment va establir les bases per entendre que la transferència del conjunt d’oligosacàrid a la proteïna es realitzava mitjançant un enzim específic, encara no identificat en aquell moment.
El descobriment es va realitzar mitjançant diversos experiments in vitro amb fraccions de microsomes del reticle endoplasmàtic que van demostrar l’existència d’una activitat capaç de transferir l’oligosacàrid del dolicol a una proteïna acceptora. Un dels estudis pioners va ser el de William J. Lennarz[6] i els seus col·laboradors, que van utilitzar preparacions de microsomes de fetge de mamífer per investigar la síntesi de glicoproteïnes in vitro.
Aquesta activitat va ser designada com a oligosacariltransferasa (OST). Es va comprovar que reconeixia la seqüència Asn–X–Ser/Thr i que estava associada a membranes del RE, tot i que la seva composició molecular encara era desconeguda.
Paral·lelament, durant la mateixa dècada, Stuart Kornfeld[7] va contribuir a comprendre l'estructura i funció dels oligosacàrids N-glicosilats ja transferits a la proteïna. Els seus estudis van identificar els diferents tipus d’oligosacàrids i van establir com es processen seqüencialment dins del reticle endoplasmàtic i l'aparell de Golgi, completant així la visió del cicle de glicosilació des de la transferència inicial fins al processament madur dels glicans.
Identificació molecular de l’OST durant la dècada de 1990
A principis de la dècada 1990, diversos estudis bioquímics en mamífers[8] van permetre identificar les primeres proteïnes associades al complex OST. Entre aquestes destacaven ribophorin I, ribophorin II, OST48 i DAD1, que inicialment s’havien descrit com a components estructurals del reticle endoplasmàtic, però que més endavant es va demostrar que formaven part del complex OST. Aquestes descobertes van revelar que l’OST era un complex multiproteic, i no una única proteïna, tal com s’havia suggerit en els estudis previs.
Posteriorment, els estudis genètics efectuats en el llevat “Saccharomyces cerevisiae” van completar la descripció del complex. Mitjançant l’anàlisi de mutants defectuosos en N-glicosilació,[9] es van identificar gens essencials com STT3, OST1, OST2, WBP1, SWP1 i OST3/OST6, que van demostrar de manera concloent que el complex OST en llevat està format per múltiples subunitats perfectament organitzades. La seva composició completa no es va establir fins que es van identificar també OST4 i OST5 a finals dels anys 1990.
Els treballs de Daniel J. Kelleher i Reid Gilmore[10] van ser determinants per connectar els estudis de mamífers i llevat.[11] A través de la purificació del complex OST en organismes superiors, van establir les correspondències entre les subunitats identificades bioquímicament en mamífers i els gens descoberts genèticament en llevat. Gràcies a aquests estudis es va demostrar que STT3 és la subunitat catalítica principal, responsable de la transferència de l’oligosacàrid preformat des del dolicol-pirofosfat al residu d’asparagina de la proteïna acceptora.[12] A més, es va evidenciar que STT3 és una proteïna altament conservada en tots els eucariotes, subratllant la importància central de l'N-glicosilació en la biologia cel·lular. Proporcionant per primera vegada una descripció completa i integrada del complex OST.
Avenços recents en la caracterització estructural de l’OST mitjançant cryo-EM
Els primers avenços en la determinació de l'estructura tridimensional del complex OST van arribar gràcies a la criomicroscòpia electrònica (cryo-EM). Entre els estudis més destacats trobem l'estudi de Rebekka Wild et al;[2] que van determinar l'estructura 3D de l'OST del llevat (Saccharomyces cerevisiae), mitjançant cryo-EM a una resolució de 3,3 Å, suficient per distingir amb precisió la disposició de les subunitats i les regions funcionals del complex i els llocs de reconeixement del glicà i del substrat proteic.
Durant aquell mateix any a l'estudi de Katharina Braunger et al;[13] van estudiar l'OST associat al ribosoma 80S, mostrant la seva integració en la glicosilació co-translacional.
L'any 2019, a l'estudi d'Ana S. Ramírez et al;[3] van descriure les estructures humanes dels complexos OST-A i OST-B usant criomicroscòpia electrònica i descrivint diferències coformacionals i funcionals entre les isoformes. Actualment, l'OST és considerat un enzim essencial i altament conservat, present en tots els organismes eucariotes i en alguns arqueus. L'estudi de la seva estructura continua essent fonamental per a comprendre malalties genètiques derivades de defectes en l'N-glicosilació, com les Congenital Disorders of Glycosylation (CDG), i per explorar possibles estratègies terapèutiques dirigides a la modulació de la glicosilació.
Estructura i localització

Localització
L'OST és un complex proteic ancorat[14] a la membrana del reticle endoplasmàtic rugós (RER), on trobem el seu centre actiu a la zona luminal. Es troba associat al translocó Sec61 per poder exercir la seva funció durant la translocació co-traduccional.
Estructura
El complex OST del llevat és un complex multiproteic format per 28 hèlixs transmembrana (TM), on cada subunitat, com a mínim, contribueix amb un domini transmembrana. La seva estructura es divideix en 3 subcomplexos principals:[15]
- Subcomplex 1: OST1 i OST5.
- Subcomplex 2: STT3, OST3 / OST6 i OST4.
- Subcomplex 3: OST2, WBP1 i SWP1
A les zones específiques de contacte de cada subcomplex s'observen fosfolípids estabilitzadors orientats cap al lumen del RER.[16] Aquests fosfolípids actuen com estabilitzadors estructurals dins la membrana ajudant a omplir buits, reduir l'estrès lipídic i garantir que cada subunitat es trobi encaixada correctament.
Subcomplex 1: L'OST1 conté 1 hèlix transmembrana[17] i dos subdominis luminals formats per fulls β, mentre que l'OST5, també amb 1 sola hèlix transmembrana, es troba en contacte estret amb l'OST1 a través de la seva hèlix N-terminal.
Subcomplex 2: STT3 (subunitat catalítica) està conformada per 13 hèlixs transmembrana[15] i un domini luminal flexible. Les hèlixs de la STT3 estan en contacte directe amb l'OST4, subunitat composta per una única hèlix transmembrana, i amb les OST3/OST6, constituïdes per 3 hèlixs transmembrana. En la STT3 trobem el llaç extern EL5. És un llaç luminal que connecta les hèlixs transmembrana TM9 i TM10 de STT3. Forma part del nucli catalític de la subunitat i és essencial per a la seva funció.
OST3/OST6 presenten una regió luminal parcialment desordenada i flexible, mentre que OST4 presenta ambdós segments, N- i C-terminal desestructurats. Les unitats més flexibles de tot el complex OST són OST3 i SST3 que contenen regions intrínsecament desordenades. Aquestes regions mostren un fenomen conegut com a inducció d'ordenament o folding-upon-binding on el substrat de l'OST, el LLO (lipid-linked oligosaccharide o oligosacàrid enllaçat a lípid), s'uneix a la proteïna, induint que la seva regió flexible adopti una conformació estable.
Subcomplex 3: Connecta STT3 amb WBP1 i SWP1 mitjançant OST2, actuant com a pont transmembrana. OST2 té ~3 hèlixs transmembrana i una α-hèlix N-terminal de llargària 21-38 aminoàcids paral·lela a la membrana i situada al costat citosòlic on fa contacte amb els dominis transmembrana TM8 i TM9 de STT3.
La subunitat WBP1 conté dos dominis luminals amb plecs similars a proteïnes de funcions diverses com la proteïna de transport intraflagel·lar o la glutamina amidotransferasa. La SWP1 presenta un únic domini luminal unit a una sola hèlix transmembrana per un enllaç llarg.
Activitat
Funcions de les subunitats
- OST1p: Gràcies a la seva posició estratègica dins del complex, entre el translocó i les altres subunitats, l'OST1p té la funció d'estabilitzar l'estructura del complex, ja que és el punt d'ancoratge d'altres subunitats com la STT3p, WBP1p, SWP1p, disposant-les correctament respecte al translocó.[4] Paral·lelament, reconeix les seqüències d'aminoàcids que marquen que la proteïna sintetitzada ha de ser glicosilada i l'orienta adequadament en l'espai.[18]

- OST3p i OST6p: Malgrat no ser els enzims catalítics principals, sí que tenen un paper important en la selecció de substrats que accedeixen al complex i en la modulació de l’activitat del complex. Conformen les isoformes del complex; és a dir, modifiquen l’especificitat del complex segons la presència d’una subunitat o l’altra.[19]
- OST4p: Essencialment té una funció estructural i reguladora. Serveix per donar suport estructural al complex. És una subunitat molt important per a garantir l'eficiència de la glicosilació co-traduccional. Si no hi fos o funcionés incorrectament, provocaria dificultats en l'assemblatge dels complexos OST3p o OST6p i faria que l'activitat es redueixi.[20]
- SWP1p: Té una funció catalítica, donat que transfereix l’oligosacàrid, desunint-lo del dolicol pirofosfat, a un residu d’asparagina de la cadena polipeptídica que cal glicosilar i que segueix la seqüència Asn - X - Ser/Thr (essent X qualsevol aminoàcid menys la prolina).[21]
- STT3p: És l’encarregada de catalitzar l’enllaç entre el glúcid i la proteïna de manera específica durant la glicosilació. Per tant, exerceix la funció més important, ja que conté el centre catalític.[22]
- WBP1p i OST2p: També conegudes com a subunitats beta i èpsilon, són subunitats que manquen de funció catalítica, però són essencials per a la funció global del complex. Formen una butxaca entre elles dues que implica la unió d'unitats terminals de la glucosa del glicà donador.[2][23]
- OST5p: És també coneguda com a subunitat zeta. Actualment, hi ha poca informació que provi amb certesa quina és l'activitat concreta d'aquesta subunitat al complex.[24]
Mecanisme de reacció
- L’oligosacàrid donador, enllaçat a un dolicol pirofosfat, es troba ancorat a la membrana interna del reticle endoplasmàtic.[25] Paral·lelament, la proteïna que ha de ser glicosilada accedeix al lumen del RE presentant la seqüència acceptora (Asn - X - Ser/Thr). En tots dos passos les subunitats OST3p i OST6p tenen un paper vital, donat a que la seva funció és la selecció dels substrats.[26]
- Gràcies a la unió de la subunitat OST4p al centre actiu, conformat per la subunitat STT3p, l’oligosacàrid i la proteïna que ha de ser glicosilada es disposen específicament al centre actiu.[27]
- En aquest punt, la STT3p activa l’amida de l’asparginina i facilita l’atac al carboni anomèric del glúcid donador. Al mateix temps, les subunitats estructurals OST1p i OST4p manten la correcta posició dels substrats.[28]
- La subunitat SWP1p transfereix l’oligosacàrid, desunint-lo del dolicolfosfat, a l’amida de l’asparginina. La subunitat STT3 catalitza l’enllaç N-glicosídic.[22]
- La glicoproteïna formada s’allibera del complex i aquest, pot inicar de nou el procés amb una nova proteïna i un nou oligosacàrid.[29]
Importància clínica
Les síndromes CDG són trastorns genètics de la via de glicosilació. S'etiqueten com a Tipus I si el gen defectuós és per a un enzim implicat en l'assemblatge o la transferència del precursor Glc3Man9GlcNAc2-dolicol. S'etiqueten com a Tipus II si el pas defectuós es produeix després de l'acció de l'OST a la via de l'N-glicosilació o implica O-glicosilació.[30]
Trastorns cognitius de la glicosilació (CDG)

Les mutacions en els components del complex OST, per exemple en la subunitat no catalítica DDOST (que codifica OST48) o en STT3A/STT3B, s'han vinculat a formes de CDG, malalties genètiques rares amb múltiples sistemes afectats.[31] Aquests trastorns poden manifestar-se amb retard del desenvolupament neurològic, disfunció hepàtica, problemes de coagulació, alteracions en els òrgans i altres símptomes multisistèmics causades per defectes en l'N-glicosilació de proteïnes secretores i de membrana.[32] S'ha identificat variants de DDOST on dues d'elles van mostrar alteracions funcionals (p.L364Ffs11 i p.I405Tfs7), mentre que dues més (p.S243F i p.E286del) van presentar una afectació parcial. Això suggereix que una disfunció de l'OST pot ocasionar defectes en la glicosilació de proteïnes clau (com la lisil oxidasa) i causen patologies del teixit connectiu o cardiovascular.[31]
Estrès del reticle endoplasmàtic i alteracions de proteïnes secretòries o de membrana
Si l'OST no glicosila correctament, moltes proteïnes queden mal plegades o inestables. Aquest fet pertorba l'homeòstasi cel·lular i activa l'IRE1, PERK i ATF6. Aquests fan de transductors de senyals que activa la resposta d'estrès del RE (UPR). Si l'estrès persisteix, la UPR indueix l'apoptosi i produeix inflamació crònica.[32] Això té especial rellevància en cèl·lules amb alta demanda de secreció o amb moltes proteïnes de membrana (per exemple cèl·lules del sistema immunitari, de secreció com el pàncrees, tumors), ja que la càrrega de proteïnes glicosilades és elevada. En el cervell, l'apoptosi accelerada provoca la destrucció d'un gran nombre de neurones i en la consegüent progressió de malalties neurodegeneratives com l'Alzheimer o el Parkinson.[33]
Implicacions en el càncer

En diversos tipus de càncer s’ha observat que nivells elevats del complex OST (oligosacariltransferasa) o d’algunes de les seves subunitats s’associen amb un pitjor pronòstic. Per exemple, en el mieloma múltiple, una expressió alta del complex OST es correlaciona amb la recaiguda dels pacients. La seva inhibició redueix la traducció de l'oncogèn MYC, desactiva la senyalització mTORC1, disminueix el metabolisme glicolític i el cicle cel·lular, i indueix apoptosi mitjançant TRAIL (TNF-Related Apoptosis-Inducing Ligand).[34]
S’ha observat que la sobreexpressió d’algunes subunitats del complex OST, com RPN1 o DDOST, es correlaciona amb un pitjor pronòstic en diversos tipus de tumors. Per exemple, RPN1 s’ha associat amb pitjor supervivència en càncer de mama i hepatocel·lular,[35][36] i DDOST amb pitjor pronòstic en fetge, glioma i altres tumors.[37][38][39]
La disfunció del complex OST pot contribuir a la progressió tumoral, la resistència terapèutica i la supervivència cel·lular en condicions d'estrès. Les cèl·lules tumorals sovint estan exposades a hipòxia, dèficit nutricional i estrès oxidatiu, factors que provoquen estrès del RE. L'activació sostinguda de la resposta a proteïnes desplegades permet a les cèl·lules canceroses adaptar-se i sobreviure, però també pot afavorir la proliferació, la migració i la resistència a fàrmacs.[40]
Recentment, s’han proposat estratègies terapèutiques basades en la inhibició selectiva del complex OST, especialment en tumors amb alta dependència de l'N-glicosilació. Aquesta aproximació podria induir mort cel·lular selectiva en cèl·lules tumorals sense afectar significativament les cèl·lules normals, obrint noves vies per al desenvolupament de tractaments antitumorals dirigits.[41]

Diabetis tipus 2
L’elevada demanda de síntesi i secreció proteica de les cèl·lules β pancreàtiques fa que siguin especialment vulnerables a l’estrès del RE i l’activació de la UPR. Aquesta resposta pot alterar la funció secretora, reduir la viabilitat cel·lular i contribuir a la progressiva fallida de les cèl·lules β.[42]
A més, la glicosilació és necessària per a la maduració de receptors de membrana com el GLUT4, implicat en la captació de glucosa en teixits perifèrics. Alteracions en l'N-glicosilació poden afectar la seva localització i activitat, afavorint la resistència a la insulina.[43]

Malalties neurodegeneratives
L'N-glicosilació és un procés fonamental per a assegurar un plegament correcte, estabilitat i el trànsit de les proteïnes dins del reticle endoplasmàtic (RE). El complex oligosacariltransferasa (OST), encarregat de dur a terme aquesta modificació, juga un paper important en la mantinença de l'homeòstasi proteica.[44]
Quan l'N-glicosilació o l'activitat de l'OST es veuen alterades, el plegament de les proteïnes esdevé ineficient i s'acumulen proteïnes mal plegades al RE. Aquesta acumulació activa la resposta de proteïnes desplegades (UPR), que és un mecanisme adaptatiu amb la funció de restaurar l'equilibri cel·lular.[44]
Tanmateix, quan l'estrès es manté de forma crònica o no arriba a resoldre's, la UPR pot quedar activada de manera contínua i acabar induint apoptosi neuronal, neuroinflamació i alteracions en la funció simpàtica. Aquests processos contribueixen a l'avanç de diverses malalties neurodegeneratives, com ara l'Alzheimer, el Parkinson, l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i diferents formes d'atàxies hereditàries.[45]
Exemples
En la malaltia d’Alzheimer, l’acumulació de β-amiloide i tau hiperfosforilada altera la funció del RE i manté activada la UPR. La hipoglicosilació de l’APP (proteïna precursora de l’amiloide) pot modificar-ne el processament i afavorir l’acumulació d’Aβ, contribuint al dany sinàptic i a la degeneració neuronal.[44]
En la malaltia de Parkinson, l’acumulació d’α-sinucleïna interfereix amb el transport vesicular i genera estrès del RE, fet que pot provocar la mort de neurones dopaminèrgiques. De manera paral·lela, alteracions en la glicosilació d’α-sinucleïna o de proteïnes relacionades amb el trànsit vesicular poden afavorir-ne l’agregació i la toxicitat.[44]
En l'esclerosi lateral amiotròfica, mutacions en SOD1, TDP-43 o FUS originen proteïnes mal plegades i una activació sostinguda de la UPR, afavorint la mort de les motoneurones. En alguns casos també s’han observat mutacions en subunitats de l’OST (com STT3A o STT3B), associades a defectes de N-glicosilació i estrès crònic del RE.[44]
En l'esclerosi múltiple, s’han detectat nivells elevats de marcadors d’estrès del RE en astròcits, micròglia i oligodendròcits dins de lesions actives, indicant un paper del RE en la neuroinflamació i la desmielinització. La disfunció en la glicosilació pot contribuir a la pèrdua de mielina i a l’agreujament del procés inflamatori.[44]
Malalties autoimmunitàries i inflamatòries
La glicosilació de proteïnes de membrana i receptors immunitaris és clau per a la modulació de la resposta immunitària. Alteracions en el complex OST poden afectar la presentació d’antígens i la tolerància immune, contribuint a malalties autoimmunitàries com lupus o artritis reumatoide. Aquesta hipòtesi encara està en estudi, però s'ha observat que la proteïna TREX1, implicada en lupus i vasculitis, interacciona amb el complex OST durant la mitosi. La seva fosforilació pot modular aquesta interacció i evitar l’activació immune.[46]
Referències
- ↑ Dempski, Robert E; Imperiali, Barbara «Oligosaccharyl transferase: gatekeeper to the secretory pathway». Current Opinion in Chemical Biology, 6, 6, 01-12-2002, p. 844–850. DOI: 10.1016/S1367-5931(02)00390-3. ISSN: 1367-5931.
- 1 2 3 Wild, Rebekka; Kowal, Julia; Eyring, Jillianne; Ngwa, Elsy M.; Aebi, Markus «Structure of the yeast oligosaccharyltransferase complex gives insight into eukaryotic N-glycosylation». Science (New York, N.Y.), 359, 6375, 02-02-2018, p. 545–550. DOI: 10.1126/science.aar5140. ISSN: 1095-9203. PMID: 29301962.
- 1 2 Ramírez, Ana S.; Kowal, Julia; Locher, Kaspar P. «Cryo-electron microscopy structures of human oligosaccharyltransferase complexes OST-A and OST-B». Science (New York, N.Y.), 366, 6471, 13-12-2019, p. 1372–1375. DOI: 10.1126/science.aaz3505. ISSN: 1095-9203. PMID: 31831667.
- 1 2 Kelleher, Daniel J.; Gilmore, Reid «An evolving view of the eukaryotic oligosaccharyltransferase». Glycobiology, 16, 4, 4-2006, p. 47R–62R. DOI: 10.1093/glycob/cwj066. ISSN: 0959-6658. PMID: 16317064.
- ↑ Leloir, Luis F. «The enzymatic transformation of uridine diphosphate glucose into a galactose derivative». Archives of Biochemistry and Biophysics, 33, 2, 01-09-1951, p. 186–190. DOI: 10.1016/0003-9861(51)90096-3. ISSN: 0003-9861.
- ↑ Parodi, Armando J.; Leloir, Luis F. «The role of lipid intermediates in the glycosylation of proteins in the eucaryotic cell». Biochimica et Biophysica Acta (BBA) - Reviews on Biomembranes, 559, 1, 23-04-1979, p. 1–37. DOI: 10.1016/0304-4157(79)90006-6. ISSN: 0304-4157.
- ↑ Kornfeld, R.; Kornfeld, S. «Comparative aspects of glycoprotein structure». Annual Review of Biochemistry, 45, 1976, p. 217–237. DOI: 10.1146/annurev.bi.45.070176.001245. ISSN: 0066-4154. PMID: 786150.
- ↑ Silberstein, S.; Kelleher, D. J.; Gilmore, R. «The 48-kDa subunit of the mammalian oligosaccharyltransferase complex is homologous to the essential yeast protein WBP1». The Journal of Biological Chemistry, 267, 33, 25-11-1992, p. 23658–23663. ISSN: 0021-9258. PMID: 1429707.
- ↑ Kelleher, D. J.; Gilmore, R. «The Saccharomyces cerevisiae oligosaccharyltransferase is a protein complex composed of Wbp1p, Swp1p, and four additional polypeptides». The Journal of Biological Chemistry, 269, 17, 29-04-1994, p. 12908–12917. ISSN: 0021-9258. PMID: 8175708.
- ↑ Silberstein, S.; Collins, P. G.; Kelleher, D. J.; Rapiejko, P. J.; Gilmore, R. «The alpha subunit of the Saccharomyces cerevisiae oligosaccharyltransferase complex is essential for vegetative growth of yeast and is homologous to mammalian ribophorin I». The Journal of Cell Biology, 128, 4, 2-1995, p. 525–536. DOI: 10.1083/jcb.128.4.525. ISSN: 0021-9525. PMC: 2199895. PMID: 7860628.
- ↑ Silberstein, S.; Collins, P. G.; Kelleher, D. J.; Gilmore, R. «The essential OST2 gene encodes the 16-kD subunit of the yeast oligosaccharyltransferase, a highly conserved protein expressed in diverse eukaryotic organisms». The Journal of Cell Biology, 131, 2, 10-1995, p. 371–383. DOI: 10.1083/jcb.131.2.371. ISSN: 0021-9525. PMC: 2199988. PMID: 7593165.
- ↑ Karaoglu, D.; Kelleher, D. J.; Gilmore, R. «Functional characterization of Ost3p. Loss of the 34-kD subunit of the Saccharomyces cerevisiae oligosaccharyltransferase results in biased underglycosylation of acceptor substrates». The Journal of Cell Biology, 130, 3, 8-1995, p. 567–577. DOI: 10.1083/jcb.130.3.567. ISSN: 0021-9525. PMC: 2120544. PMID: 7622558.
- ↑ Braunger, Katharina; Pfeffer, Stefan; Shrimal, Shiteshu; Gilmore, Reid; Berninghausen, Otto «Structural basis for coupling protein transport and N-glycosylation at the mammalian endoplasmic reticulum». Science (New York, N.Y.), 360, 6385, 13-04-2018, p. 215–219. DOI: 10.1126/science.aar7899. ISSN: 1095-9203. PMC: 6319373. PMID: 29519914.
- ↑ «Molecular biology of the cell, 3rd ed., by Alberts et al., Garland Publishing, New York, 1994, 1,294 pp + glossary & index, $59.95.». Molecular Reproduction and Development, 38, 4, 8-1994, p. 459–459. DOI: 10.1002/mrd.1080380418. ISSN: 1040-452X.
- 1 2 Wild, Rebekka; Kowal, Julia; Eyring, Jillianne; Ngwa, Elsy M.; Aebi, Markus «Structure of the yeast oligosaccharyltransferase complex gives insight into eukaryotic N-glycosylation». Science, 359, 6375, 02-02-2018, p. 545–550. DOI: 10.1126/science.aar5140.
- ↑ «Shibboleth Authentication Request». [Consulta: 7 novembre 2025].
- ↑ Bai, Lin; Wang, Tong; Zhao, Gongpu; Kovach, Amanda; Li, Huilin «The atomic structure of a eukaryotic oligosaccharyltransferase complex». Nature, 555, 7696, 15-03-2018, p. 328–333. DOI: 10.1038/nature25755. ISSN: 1476-4687. PMC: 6112861. PMID: 29466327.
- ↑ Yan, Q.; Prestwich, G. D.; Lennarz, W. J. «The Ost1p subunit of yeast oligosaccharyl transferase recognizes the peptide glycosylation site sequence, -Asn-X-Ser/Thr-». The Journal of Biological Chemistry, 274, 8, 19-02-1999, p. 5021–5025. DOI: 10.1074/jbc.274.8.5021. ISSN: 0021-9258. PMID: 9988747.
- ↑ Neuhaus, Julia D.; Wild, Rebekka; Eyring, Jillianne; Irobalieva, Rossitza N.; Kowal, Julia «Functional analysis of Ost3p and Ost6p containing yeast oligosaccharyltransferases». Glycobiology, 31, 12, 30-12-2021, p. 1604–1615. DOI: 10.1093/glycob/cwab084. ISSN: 1460-2423. PMID: 34974622.
- ↑ Yan, Aixin; Wu, Elain; Lennarz, William J. «Studies of yeast oligosaccharyl transferase subunits using the split-ubiquitin system: topological features and in vivo interactions». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 102, 20, 17-05-2005, p. 7121–7126. DOI: 10.1073/pnas.0502669102. ISSN: 0027-8424. PMC: 1129144. PMID: 15886282.
- ↑ «UniProt» (en anglès). [Consulta: 10 novembre 2025].
- 1 2 Mohanty, Smita; Chaudhary, Bharat P.; Zoetewey, David «Structural Insight into the Mechanism of N-Linked Glycosylation by Oligosaccharyltransferase». Biomolecules, 10, 4, 17-04-2020, p. 624. DOI: 10.3390/biom10040624. ISSN: 2218-273X. PMC: 7226087. PMID: 32316603.
- ↑ «OST2 | SGD». [Consulta: 6 novembre 2025].
- ↑ «OST5 | SGD». [Consulta: 6 novembre 2025].
- ↑ Ramírez, Ana S.; de Capitani, Mario; Pesciullesi, Giorgio; Kowal, Julia; Bloch, Joël S. «Molecular basis for glycan recognition and reaction priming of eukaryotic oligosaccharyltransferase» (en anglès). Nature Communications, 13, 1, 26-11-2022, p. 7296. DOI: 10.1038/s41467-022-35067-x. ISSN: 2041-1723.
- ↑ Shrimal, Shiteshu; Gilmore, Reid «Oligosaccharyltransferase structures provide novel insight into the mechanism of asparagine-linked glycosylation in prokaryotic and eukaryotic cells». Glycobiology, 29, 4, 01-04-2019, p. 288–297. DOI: 10.1093/glycob/cwy093. ISSN: 1460-2423. PMC: 6499010. PMID: 30312397.
- ↑ «Gene - STT3A» (en anglès). [Consulta: 10 novembre 2025].
- ↑ Wilson, Cornelia Ribophorin I acts as a substrate-specific facilitator of N-glycosylation, 01-03-2007.
- ↑ Roboti, Peristera; High, Stephen «The oligosaccharyltransferase subunits OST48, DAD1 and KCP2 function as ubiquitous and selective modulators of mammalian N-glycosylation». Journal of Cell Science, 125, Pt 14, 15-07-2012, p. 3474–3484. DOI: 10.1242/jcs.103952. ISSN: 1477-9137. PMID: 22467853.
- ↑ Marquardt, T.; Denecke, J. «Congenital disorders of glycosylation: review of their molecular bases, clinical presentations and specific therapies». European Journal of Pediatrics, 162, 6, 6-2003, p. 359–379. DOI: 10.1007/s00431-002-1136-0. ISSN: 0340-6199. PMID: 12756558.
- 1 2 Kas, Sjors M.; Mundra, Piyushkumar A.; Smith, Duncan L.; Marais, Richard «Functional classification of DDOST variants of uncertain clinical significance in congenital disorders of glycosylation» (en anglès). Scientific Reports, 13, 1, 17-10-2023, p. 17648. DOI: 10.1038/s41598-023-42178-y. ISSN: 2045-2322.
- 1 2 Harada, Yoichiro; Ohkawa, Yuki; Kizuka, Yasuhiko; Taniguchi, Naoyuki «Oligosaccharyltransferase: A Gatekeeper of Health and Tumor Progression». International Journal of Molecular Sciences, 20, 23, 02-12-2019, p. 6074. DOI: 10.3390/ijms20236074. ISSN: 1422-0067. PMC: 6929149. PMID: 31810196.
- ↑ Walter, Neha Sylvia; Gorki, Varun; Bhardwaj, Rishi; Punnakkal, Pradeep «Endoplasmic Reticulum Stress: Implications in Diseases» (en anglès). The Protein Journal, 44, 2, 01-04-2025, p. 147–161. DOI: 10.1007/s10930-025-10264-x. ISSN: 1875-8355.
- ↑ Nguyen, Hong Phuong; Liu, Enze; Le, Anh Quynh; Lamsal, Mahesh; Misra, Jagannath «The oligosaccharyltransferase complex is an essential component of multiple myeloma plasma cells». Molecular Therapy. Oncology, 33, 2, 18-06-2025, p. 200964. DOI: 10.1016/j.omton.2025.200964. ISSN: 2950-3299. PMC: 11978334. PMID: 40200920.
- ↑ Ding, Jiajun; Xu, Jiahui; Deng, Qiaodan; Ma, Wei; Zhang, Rui «Knockdown of Oligosaccharyltransferase Subunit Ribophorin 1 Induces Endoplasmic-Reticulum-Stress-Dependent Cell Apoptosis in Breast Cancer» (en english). Frontiers in Oncology, 11, 27-10-2021. DOI: 10.3389/fonc.2021.722624. ISSN: 2234-943X.
- ↑ He, Yan; Hu, Yue; Cheng, Yunsheng; Li, Xutong; Chen, Chuanhong «Multi-Omics Insights into Disulfidptosis-Related Genes Reveal RPN1 as a Therapeutic Target for Liver Cancer». Biomolecules, 14, 6, 10-06-2024, p. 677. DOI: 10.3390/biom14060677. ISSN: 2218-273X. PMC: 11201601. PMID: 38927080.
- ↑ Chang, Xiaojing; Pan, Jie; Zhao, Ruoyu; Yan, Tianfang; Wang, Xinrui «DDOST Correlated with Malignancies and Immune Microenvironment in Gliomas» (en english). Frontiers in Immunology, 13, 23-06-2022. DOI: 10.3389/fimmu.2022.917014. ISSN: 1664-3224.
- ↑ Zhu, Changyu; Xiao, Hua; Jiang, Xiaolei; Tong, Rongsheng; Guan, Jianmei «Prognostic Biomarker DDOST and Its Correlation With Immune Infiltrates in Hepatocellular Carcinoma». Frontiers in Genetics, 12, 2021, p. 819520. DOI: 10.3389/fgene.2021.819520. ISSN: 1664-8021. PMC: 8841838. PMID: 35173766.
- ↑ Mei, Jie; Pan, Liuliu; Huang, Min; Bao, Dandan; Gao, Hui «DDOST is associated with tumor immunosuppressive microenvironment in cervical cancer». Discover Oncology, 15, 1, 09-03-2024, p. 69. DOI: 10.1007/s12672-024-00927-z. ISSN: 2730-6011. PMC: 10924880. PMID: 38460058.
- ↑ Ghemrawi, Rose; Kremesh, Sedra; Mousa, Walaa K.; Khair, Mostafa «The Role of ER Stress and the Unfolded Protein Response in Cancer» (en anglès). Cancer Genomics & Proteomics, 22, 3, 01-05-2025, p. 363–381. DOI: 10.21873/cgp.20507. ISSN: 1109-6535. PMID: 40280715.
- ↑ Nguyen, Hong Phuong; Le, Anh Quynh; Liu, Enze; Walker, Brian A.; Tran, Ngoc Tung «The Oligosaccharyltransferase Complex: A Novel Vulnerability in Multiple Myeloma». Blood, 142, 02-11-2023, p. 4664. DOI: 10.1182/blood-2023-178060. ISSN: 0006-4971.
- ↑ https://www.lifescience.net. «The role of endoplasmic reticulum stress in type 2 diabetes mellitus mechanisms and impact on islet function.» (en anglès americà). [Consulta: 15 novembre 2025].
- ↑ Haga, Yoshimi; Ishii, Kumiko; Suzuki, Tadashi «N-glycosylation is critical for the stability and intracellular trafficking of glucose transporter GLUT4». The Journal of Biological Chemistry, 286, 36, 09-09-2011, p. 31320–31327. DOI: 10.1074/jbc.M111.253955. ISSN: 1083-351X. PMC: 3173088. PMID: 21757715.
- 1 2 3 4 5 6 Sprenkle, Neil T.; Sims, Savannah G.; Sánchez, Cristina L.; Meares, Gordon P. «Endoplasmic reticulum stress and inflammation in the central nervous system». Molecular Neurodegeneration, 12, 1, 25-05-2017, p. 42. DOI: 10.1186/s13024-017-0183-y. ISSN: 1750-1326. PMC: 5445486. PMID: 28545479.
- ↑ Yuan, Siqi; She, Dan; Jiang, Shangming; Deng, Nan; Peng, Jiayi «Endoplasmic reticulum stress and therapeutic strategies in metabolic, neurodegenerative diseases and cancer» (en anglès). Molecular Medicine, 30, 1, 20-03-2024, p. 40. DOI: 10.1186/s10020-024-00808-9. ISSN: 1528-3658.
- ↑ Fang, Liwei; Ying, Songcheng; Xu, Xi; Wu, De «TREX1 cytosolic DNA degradation correlates with autoimmune disease and cancer immunity». Clinical and Experimental Immunology, 211, 3, 24-03-2023, p. 193–207. DOI: 10.1093/cei/uxad017. ISSN: 1365-2249. PMC: 10038326. PMID: 36745566.