Orde de la Victòria
| Nom en la llengua original | (ru) Орден «Победа» | ||
|---|---|---|---|
| Tipus | condecoració militar orde socialista al mèrit premi estatal soviètic | ||
| Vigència | 8 novembre 1943 | ||
| Rang | ↑ Mare Heroïna | ||
| Estat | Unió Soviètica | ||
L'Orde de la Victòria (en rus: Орден "Победa") era la més alta condecoració militar de la Unió Soviètica i una de les més escasses del món. L'orde era lliurada per "una reeixida operació en el marc d'un o diversos fronts que tingui com a resultat un canvi a favor de l'Exèrcit Roig".[1] En la seva història ha estat lliurada vint vegades a tretze líders, amb una revocació.
És la condecoració militar més alta de l'URSS. Com a deferència especial, al Kremlin de Moscou hi ha una placa commemorativa on apareix el nom de tots els cavallers de l'orde.
Penja a l'esquerra del pit, a uns 12-14cm per damunt del cinturó. El galó se situa davant de tots els altres.
Història
Va ser instituïda pel Decret de la Presidència del Consell Superior de l'URSS del 8 de novembre de 1943. Pel decret de la Presidència del Consell Superior de l'URSS del 18 d'agost de 1944 es confirmaren el disseny i la descripció de la cinta, així com l'ordre de la posició de la insígnia i del galó (es va instituir simultàniament amb l'Orde de Glòria). La seva concessió només pot atorgar-se per Decret de la Presidència del Consell Superior de l'URSS.
L'orde va ser proposada pel coronel N. S. Neyelov, el qual servia a les casernes generals de l'Exèrcit Roig als voltants del juny del 1943. El nom suggerit pel coronel va ser Orde de la Fidelitat a la Mare Pàtria. No obstant això se li va donar el nom actual a la fi d'octubre d'aquell any,[2] i finalment adoptada el 8 de novembre de 1943. El projecte aprovat era del pintor A.I. Kuznetsov (autor també de l'Orde de la Guerra Patriòtica), però es decidí que sobre el medalló apareixeria la imatge de la torre Spasskaya del Kremlin en lloc de l'escut de la Unió Soviètica.
La primera vegada que es va atorgar va ser el 10 d'abril de 1944 a Aleksandr Vassilevski i Gueorgui Júkov. Cadascuna d'elles va ser atorgada al llarg de la Segona Guerra Mundial, excepte a Leonid Bréjnev, que va ser condecorat l'any 1978. També va ser atorgada als màxims comandants de les Forces Aliades.
Actualment, totes les condecoracions atorgades als caps militars soviètics es troben al fons de diamants de Rússia, la concedida a Eisenhower està al seu museu commemoratiu a Abilene (Kansas),[3] la del Mariscal Tito està al Museu de la Història de Iugoslàvia de Belgrad,[4] i la del Mariscal Montgomery es troba al Museu Imperial de Guerra de Londres. La concedida al rei Miquel I es troba a la col·lecció de joies de la Família Reial Romanesa.[5]
La Insígnia
La insígnia de l'Orde estava confeccionada de platí, amb la forma d'estrella de cinc braços de 72 mm de diàmetre. L'estrella estava decorada per 150 diamants que en total pesaven 3.2 grams, mentre que els braços de l'estrella estava feta de robins (artificials, car els naturals poden diferir molt de color).[6] Al centre hi havia un medalló d'esmalt blau, amb la imatge de la muralla del Kremlin de Moscou, el Mausoleu de Lenin i la Torre Spasskaia en or, envoltada per cintes de blat també d'or. Les paraules "CCCP" ("URSS") apareixen en la zona superior, mentre que les de "Победа" (Victòria) en la part de baix.[7] Cadascuna era confeccionada per un joier, i el creador del seu disseny és desconegut, encara que se sap que Stalin el va aprovar el 20 d'octubre de 1943.
El pes total de l'orde és de 78g, consistent en 47g de platí, 2g d'or, 19g de plata i 16 kirats de diamants. El seu cost el 1945 era de £3750. No obstant, Dwight D. Eisenhower va fer tassar la seva estrella per un joier estatunidenc, i d'acord a Bernhard, Príncep Consort dels Països Baixos, que havia estat comandant de les Forces Armades Neerlandeses durant la guerra i que estava interessat en rebre-la també, tot i que mai no la va aconseguir, Eisenhower li va dir que les seves pedres eren falses.[8]
La cinta de l'Orde va ser creada tenint en consideració diverses altres ordes soviètiques.[9]

Des de la punta al centre són:
- l'Orde de Glòria: taronja amb una línia negre central.
- l'Orde de Bogdan Khmelnitski: blau cel
- l'Orde d'Alexandre Nevski: vermell fosc
- l'Orde de Kutúzov:blau
- l'Orde de Suvórov: verd
- l'Orde de Lenin: vermell
Les barres fan de 3mm separades per una franja blanca de 0,5 mm, llevat de la barra vermella central, de 13mm.
La longitud del galó és una de les majors presentades pel Govern Soviètic (46mm, el doble de l'habitual), això no obstant, l'orde normalment es lluïa íntegrament (sobre l'uniforme de parada). Sobre l'uniforme de camp, el galó se situava a dalt de tot, sent el primer galó de la barra.
Condecorats
Dues vegades
- Ióssif Stalin - 29/7/1944 per l'alliberament d'Ucraïna - 26/6/1945 per la Victòria sobre Alemanya
- Gueorgui Júkov - 10/4/1944 per l'alliberament d'Ucraïna - 30/3/1945 per la Captura de Berlín
- Aleksandr Vassilevski - 10/4/1944 per l'alliberament d'Ucraïna - 8/9/1945 per la conquesta de Prússia Oriental
Una vegada
- Aleksei Antónov - 4/6/1945 per la planificació de les operacions de combat i la coordinació de les accions dels Fronts
- Leonid Govorov - 31/5/1945 per l'Alliberament dels Països Bàltics
- Ivan Koniev - 30/3/1945 per l'Alliberament de Polònia i la conquesta de l'Oder
- Rodion Malinovski - 26/4/1945 per l'alliberament d'Hongria i Àustria
- Kiril Meretskov - 8/9/1945 per la Victòria sobre Japó.
- Konstantin Rokossovski - 30/3/1945 per l'Alliberament de Polònia
- Semion Timoixenko - 4/6/1945 - per la planificació de les operacions de combat i la coordinació de les accions dels Fronts
- Fiodor Tolbukhin - 26/4/1945 per l'alliberament d'Hongria i Àustria
- Leonid Bréjnev (condecorat el 1978, revocat el 1989)[10]
Receptors internacionals
Dwight Eisenhower (Estats Units) - 4/6/1945 - Comandant Suprem de les Forces Aliades a Europa
Josip Broz Tito (Iugoslàvia) - 9/9/1945 – Comandant Suprem de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Iugoslau
Bernard Montgomery (Regne Unit) - 5/6/1945
Michal Rola-Zymierski (Polònia) - 9/8/1945 – Comandant Suprem de l'Exèrcit Polonès (en territori soviètic)
Miquel I de Romania (l'últim condecorat viu) - 6/7/1945
Referències
- ↑ «Decree of the Presidium of the Supreme Soviet of the USSR of November 8, 1943» (en rus). Legal Library of the USSR, 08-11-1943. [Consulta: 25 febrer 2012].
- ↑ Dmitry Markov, Order of Victory - 1943 (Russian-medals.net)
- ↑ «Featured Museum Artifact». Arxivat de l'original el 2019-02-15. [Consulta: 13 novembre 2017].
- ↑ «"POBEDA" ZA DAN SLOBODE: Muzej Jugoslavije, povodom osam decenija od pada nacizma, izlaže iz trezora najviše vojno odlikovanje SSSR» (en serbi). NOVOSTI.
- ↑ 96 de fapte în 96 de ani (romaniaregala.ro, December 5, 2019, Plantilla:In lang)
- ↑ «Орден "ПОБЕДА"». mondvor.narod.ru. [Consulta: 12 octubre 2024].
- ↑ Hieronymussen, Paul. Orders, Medals and Decorations of Britain and Europe (en anglès). Londres: Blandford Press, 1970, p. 192. ISBN 0-7137-0445-4.
- ↑ Prince Bernhard of the Netherlands in an interview with H.G. Meijer, published in "Het Vliegerkruis", Amsterdam 1997, ISBN 90-6707-347-4 . page 92
- ↑ (rus) Awards and medals of the Soviet Union Орден "Победа"
- ↑ «Орден для генсека: как Брежнева наградили за победу, которой не было». .
Enllaços externs
- Condecoracions i medalles de l'URSS Arxivat 2007-03-12 a Wayback Machine.
- Decoracions de l'Orde Arxivat 2004-12-16 a Wayback Machine. (rus).
- Orde de la Victòria (1943) (anglès).
- Orde de la Victòria (anglès).
- Màxims honors Arxivat 2005-04-14 a Wayback Machine. (anglès).
