Orometria

Esquema: comparació de les muntanyes més altes del món

L'orometria és la branca de la geografia física que té per objecte el mesurament de les muntanyes. L'orometria mesura l'altitud de les muntanyes, la prominència, l'isolament i la verticalitat. L'estudi oromètric produeix dades del relleu i la forma de les muntanyes, els altiplans, les serralades i els sistemes muntanyosos.

Altrament, l'altimetria dins la topografia, s'ocupa de mesurar l'altitud de llocs i regions de la Terra de forma més general. L'orometria i l'altimetria utilitzen els mateixos mètodes, aparells i tècnologies.

Els mètodes

A l'inici dels primers mesuraments només s'arribava a establir l'altitud mitjana de les serralades i de les valls que les envoltaven. Amb aquestes dades s'establí l'indentació del relleu (cresteria) i més endavant es concretà l'altitud mitjana de les línies divisòries d'aigües. Posteriorment, un dels avenços més importants va ser el dibuix de les corbes hipsomètriques.[1] En la història del mesurament de l'altitud de les muntanyes, hi ha hagut, tres mètodes, partint del nivell del mar o de les planes adjacents: el mètode geodèsic, el mètode baromètric i el mètode del punt d'ebullició. El mètode geodèsic és el més antic però alhora és el més precís dels usats fins a mitjan del segle XX. L'anivellament és l'única tècnica topogràfica que en l'antiguitat va tenir una precisió comparable a la precisió de l'anivellament modern, atès que la gravetat és una llei natural inexorable. En la triangulació s'ha assolit una gran precisió, però l'exactitud no ha pogut anar més enllà malgrat les correccions introduïdes per a la refracció atmosfèrica. En la determinació de l'altitud des del mar, cal una xarxa important d'estacions i punts intermedis situats en diferents elevacions, on cadascun està sotmès a un marge d'error, entre ± 0,04 metres i ± 3 metres, depenent de la situació.[2] Els sistemes de navegació i posicionament global (GPS, GLONASS, GALILEO, BEIDOU, QZSS) també ofereixen dades de l'altitud en una coordenada establerta. La precisió depèn de la quantitat de satèl·lits disponibles en un lloc i de la calibració adient del dispositiu receptor.

Vèrtex geodèsic de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) número 289123027, a prop del Turó d'en Gras, Collserola

Mètode geodèsic

Atricles principals: Geodèsia; Triangulació

S'utilitza la triangulació en una xarxa de punts o vèrtexs geodèsics sobre una superfície geogràfica que serveix per a determinar la posició geodèsica de qualsevol punt dins d'aquesta superfície. Hi ha uns punts principals, els vèrtexs geodèsics de primer ordre, que han estat determinats mitjançant múltiples mesures per a minimitzar el marge d'error. La resta de punts, calculats a partir dels vèrtexs de primer ordre, reben el nom de vèrtexs de segon ordre, i de tercer ordre i quart ordre, atesa la precisió de les mesures.[3] Amb la mesura dels angles i els catets dels difertents triangles, es poden saber les distàncies i les altituds dels punts situats dins de la xarxa. Es pot realitzar la mateixa operació de manera individualitzada per a un cim en concret, però cal establir, prèviament, uns punts intermedis o adjacents dels quals es conegui la distància i l'altitud. El càlcul d'una altitud mitjançant la trigonometria es basa en el teorema de l'altura on, en un triangle rectangle, el quadrat de l'altura relativa a la hipotenusa és igual al producte de les projeccions dels catets sobre la hipotenusa i el teorema del catet on, en un triangle rectangle, el quadrat de cada catet és igual al producte de la hipotenusa i la seva projecció sobre ella.

Mètode baromètric

Mesurament amb de teodolits al volcà Ruapehu

Articles principals: Altimetre; Fórmula baromètica

Mesurament amb l'altímetre baromètric al cim del Matterhorn (4.478 m) a prop de Zermatt, Suïssa.

L'altímetre baromètric és l'aparell més comú de tots els tipus d'altímetres i també el més antic. Fou inventat cap al 1880 pel físic francès Louis-Paul Cailletet (1832-1913), malgrat que els pioners en les ascensions aerostàtiques ja empraren baròmetres per calcular les altures assolides. El funcionament es basa en la relació entre pressió i altitud, atès que la pressió atmosfèrica baixa amb l'altitud, aproximadament, 1 hPa per cada 8,2 metres d'altitud. Es pren com a base de referència el nivell del mar, però el seu funcionament precís està condicionat pels canvis meteorològics. L'altímetre marca els canvis de volum que experimenta una càpsula tancada que conté gas a certa pressió, que són traduïts en mesures d'altitud, a partir d'una pressió prefixada o calibrada que s'usa per corregir la mesura davant els canvis de la pressió atmosfèrica (pressió de referència).

Mètode termomètric

Article principal: Termometria

L’aigua bull a 100°C a nivell del mar quan s’igualen la pressió ambiental i la pressió del vapor de l’aigua calenta. A menor pressió, l’aigua bull a menor temperatura. Amb aquest mètode es van definir les altituds en les primeres exploracions a l'Himàlaia. Amb un fogó, un cassó d’aigua i un termòmetre. La fórmula és: Altitud = Temperatura aigua a nivell del mar (100°C) menys Temperatura a la que bull on som, dividit per 0,00337 (que és la constant de disminució de la temperatura d’ebullició segons la pressió ambiental). A 6.500 metres d’altitud, l’aigua bull a 77,5°C.[4] L'aparell va rebre diversos noms: aparell hipsomètric, termobaròmetre o baròmetre termomètric, termòmetre de muntanya, termòmetre hipsomètric, depenent de l'objectiu científic. Iniciat el segle XX, l'aparell fou usat només per a calibrar els termòmetres.[5]

Mètode fotogramètric

Altímetre de radar o radioaltímetre muntat en una avioneta.

Article principal: Fotogrametria

Amb els primers vols a motor s'inicià l'etapa de la fotogrametría aèria, utilitzada per calcular l'altitud de les muntanyes del planeta. Permet elaborar una cartografia precisa de coordenades 3D sobre el terreny, utilitzant les coordenades 2D mesurades en parells de fotografies dels mateixos punts del terreny. A partir de dues o més fotografies aèries d'una muntanya, preses des de diferents perspectives poc distants, es pot calcular la distància entre la càmera i el cim. Coneixent l'altitud des d'on s'ha pres la fotografia (càmera) i l'enfocament (focus), es pot arribar a mesurar l'altitud d'una muntanya amb gran precisió.

Altímetre de radar

Article principal: Altímetre

Els altímetres de radar dels satèl·lits mesuren l'alçada des de la superfície de l'oceà (nivell del mar) i també des de l'el·lipsòide terrestre.

Els altímetres de radar o radioaltímetres són instruments indicadors de l'altura de vol d'una aeronau des d'on s'utilitzen les propietats telemètriques del radar. El radar emet polsos d'ones de ràdio cap al sòl, que reboten en la superfície i retornen a l'aeronau sobrevolant. Calculant el temps que ha tardat el senyal en fer els dos recorreguts, es pot calcular l'altitud a la que està un cim respecte de l'altitud de l'aeronau.[6]

GNSS

Articles principals: Sistema Global de Navegació per Satel·lit; Altimetria per satèl·lit

El GNSS permet obtenir l'altitud en un lloc o en el cim d'una muntanya. Amb tot, les dades d'altitud en un dispositiu poden variar per les condicions meteorològiques, pels tipus de sensors que utilitza el dispositiu i també per l'ajustament dels paràmetres: dades d'altitud, calibratge del baròmetre, o l'altitud mínima des d'on s'acumula l'ascens. Les diferents marques i models de dispositius i les aplicacions, poden calcular les altituds de forma diferent.[7] En el pla horitzontal, la precisió del GNSS és força alta, però no tant en el pla vertical, a causa de la diferent posició relativa dels satèl·lits respecte al receptor. Un altre problema que pot sorgir és la manca de dades per la pèrdua de cobertura.[8] La precisó de l'altitud en dispositius domèstics s'aproxima a ± 3 metres. Per a mesuraments professionals de major precisió calen aparells receptors més sofisticats situats al cim a mode d'una antena assolint una precisió de centímetres. La tècnologia del GNSS diferencial, assistida per programes d'ajustament, que utilitza simultàniament dos receptors, un receptor situat al cim i un altre en un d'altitud coneguda o un vèrtexgeodèsic pròxim, s'arriba a una precisió màxima.[9]

LIDAR

Article principal: LIDAR

El LiDAR (Light Detection And Ranging) és un instrument que mesura la distància dels objectes situats al seu entorn a través de polsacions fotòniques (eixams de fotons) que es reflecteixen cap a un sensor que cronometra el temps de recorregut d'anada i tornada de la polsació. Atès el temps emprat per la polsació, es pot fer el càlcul de la distància a l'objecte. La tecnologia es desenvolupà als anys 60 del segle XX, i s'aplica en la creació de models tridimensionals d'objectes i del terreny. El mateix sensor adaptat al ventre d'una avioneta permet calcular l'alçada d'una muntanya.[10][11]

Història

Topògraf mesurant i cartografiant una muntanya a prop de Nant Peris, Gal·les.
Aparell de punt d'ebullició o hipsòmetre (1913)
"Zero Point 10D" a Poona. Senyalització del càlcul de l'alçada d'una muntanya mitjançant trigonometria.

Les primeres referències que es tenen sobre mesuraments geogràfics són del món grec: Dicearc de Messana, Eratòstenes i també Xenàgores, segons Plutarc, que van fer aproximacions de mesura de la Terra coneguda: ecumene, i determinacions de les distàncies de la lluna i el sol a la Terra. Les principals fonts directes, on es parla d'estimacions de l'altitud fetes per Dicearc, són en textos de Plini, Teó d'Esmirna, Gemin de Rodes i Estrabó. S'afirma que Dicearc donà l'altitud del cim del Pelió en 1.250 passos (1.905 m; essent l'estimació moderna, 1.585 m). Posteriorment, aquests mateixos geògrafs grecs, van establir l'estadi (entre 600 i 625 peus romans) com a unitat de mesura de les muntanyes. En aquests casos no hi ha claredat sobre el mètode emprat per a calcular l'altitud, però es creu el mètode fou la comparació de triangles similars, generalment, triangles rectangles, o el mateix que usà Tales de Milet per mesurar les altures de les piràmides i les distàncies dels vaixells en el mar. Euclides i Heró van concretar el mètode trigonomètric, creant teoria matemàtica i nous instruments topogràfics.[2]

Els instruments utilitzats pels grecs foren la vara de mesurar o l'hodòmetre per a la mesura directa de distàncies, i la diòptra, el quadrant, l'astrolabi i, no tan habitualment, el gnòmon. En els següents 1.800 anys no hi va haver avenços destacables en la precisió geodèsica, a banda de les taules de funcions trigonomètriques i el desenvolupament general de la trigonometria. Però en la pràctica el mètode no va canviar. A l'inici del segle xvii, s'introdueix la correcció del fenomen de la refracció atmosfèrica.[2]

Willebrord Snel van Royen (dit Snellius) i Jean Picard es van adonar que la mesura de l'altitud de les muntanyes en relació al radi de la Terra es podien precisar amb major exactitud. Calia millors mesuraments de les línies de base i dels angles per minimitzar el marge d'error i també instruments de major precisió. Picard va ser el primer a utilitzar el telescopi de fils creuats. Així, conjuntar els cims i i el radi de la Terra quedava estretament relacionat. Les mesures de Snel a Holanda (1617) van iniciar una nova tècnica més laboriosa i Picard ho feu a França, al cap de 55 anys. Encara però mancaven unes taules fiables per a corregir la refracció atmosfèrica.

La primera mesura geodèsica del Teide (Pic de Tenerife) des que el procediment fou millorat, va ser realitzada per Louis Feuillée el 1724, que usant una cadena d'uns 20 metres i també un quadrant, va calcular l'altitud del pic sobre el nivell del mar en 4.313 m. ⁠El 1771 Jean-Charles de Borda i Alexandre Guy Pingré⁠ s'acostaren molt millorant-ne el procediment i van obtenir una altitud de 3.711 m. (altitud real 3.715 m.).[12][13]

Jean-André Deluc, cap al 1765, va determinar l'alçada del Mont Blanc en diverses seccions. Les seccions baixes de la muntanya les va calcular baromètricament i la secció alta trigonomètricament. Això ho va fer amb unes dades que, va reconèixer, eren poc precises. Amb tot, va mesurar el Mont Blanc en una altitud de 4.660 metres. L'estimació moderna és de 4.808,75 metres (2005). Al cap de pocs anys, H. B. Saussure⁠ va pujar al cim i anotà una lectura baromètrica que contrastà amb la lectura baromètrica simultània feta a l'observatori astronòmic de Ginebra, aproximant-se a 76,5 metres menys de l'altitud real.[1]

Al Mont Washington, Thomas J. Cram, va fer observacions simultànies al minut, mitjançant el mètode baromètric i el del punt d'ebullició i afirmà que els resultats donats pel baròmetre s'allunyen menys dels trigonomètrics que els resultants de l'aparell termobaromètric del punt d'ebullició. Conclou però, que el marge d'error es produeix en ambdós aparells.[14]

A la dècada del 1850, els cartògrafs britànics, a l'Índia i el Nepal, volien determinar amb precisió les altituds de les muntanyes. Per mesurar l'Everest, van triar un punt a 250 quilòmetres de la base de la muntanya i van utilitzar eines de topografia per albirar el cim. Tot seguit van mesurar l'angle fins al cim de la muntanya. Amb aquest angle i el costat adjacent d'un triangle imaginari, podien calcular l'alçada del costat oposat utilitzant la funció tangent, que els donava l'altitud de la muntanya. Mitjançant la trigonometria van calcular que l'altitud de l'Everest (fins alershores anomenat pic XV) era de 29.002 peus, 8.839,8 metres.[15][16] L'indi Radhanath Sikdar, matemàtic i topògraf de Bengala al servei britànic, va ser el primer a identificar i mesurar el pic com la muntanya més alta de la Terra. Va ser el 1852, utilitzant càlculs trigonomètrics basats en altres mesures realitzades amb teodolits des d'uns 150 km de distància, a l'Índia. Les mesures eren més acurades per la impossibilitat d'entrar al Nepal. Es mesurà una altitud de 29.002 peus (8.840 msnm). Un mesurament posterior, realitzat pel govern de l'ïndia el 1955, posà la xifra en 29.029 peus, 8.848 m. El 1999, els científics van utilitzar el sistema GPS i van mesurar l'altitud en 29.035 peus, 8.849,8 metres. La mesura dels primers geògrafs només s'equivocava de 10 metres.[17]

Altres mesuraments de les muntanyes

PROMINÈNCIA: Diagrama mostrant una serralada, els pics i els colls a partir dels quals es pot determinar el parentiu i la prominència.

Prominència

Article principàl: Prominència

La prominència és un valor absolut usat en topografia, orografia i orometria, que indica el desnivell mínim que cal descendir des del cim d'una muntanya per arribar a la muntanya més propera amb una altitud superior. Sovint, com més alt és aquest valor més destaca la muntanya entre les que l'envolten. La prominència s'aplica bàsicament alhora de destacar uns o altres cims en el mapa, o per elaborar llistes de cims importants d'una serralada o massís, tenint en compte que molts cims popden ser secundaris d'un cim pròxim de major altitud. El valor prominència igual a 30 metres o superior s'utilitza de forma normalitzada als Alps i als Pirineus per decidir si un cim és prou important perquè sigui considerat com a independent i destacable d'un altre cim pròxim més alt. A Anglaterra també s'empra un valñor similar de 100 peus, que equival a uns 30.5m.[18] (Prominència = altitud cim - altitud punt mínim)

Kilimanjaro (Tanzània;Kenya) altitud: 5.890 m; prominència: 5.895 m; isolament: 5.510 km

Isolament

Article principal: Isolament topogràfic

L'isolament (o aïllament) d'un cim, en topografia i orografia, és la distància al punt més pròxim de la mateixa alçada. Simbolitza l'extensió de superfície determinada per a un radi on el cim en qüestió és el punt més elevat. Ofereix una mesura de la importància del cim en relació al relleu del seu entorn i, en aquest sentit, s'utilitza en contextos similars a la prominència. L'isolament també es pot calcular per a illes i turons petits, no només per als cims de les muntanyes importants i fins i tot per als cims submergits. Cal destacar que la muntanya mesura no ha de ser necessàriament un cim, pot ser d'un punt en una carena. L'isolament pot calcular-se per a tots els cims a excepció de l'Everest. (Isolament d'un cim= distància (radi) al cim o lloc més pròxim d'altutud superior).

Dominància

La dominància és la proporció o percentatge de la prominència respecte de l'altitud d'un cim. És un paràmetre que destaca la part de la muntanya que sobresurt sobre la resta de terreny que l'envolta. Els cims culminants d'una illa, com el Teide a Tenerife o el Puig Major a Mallorca, tenen una dominància del 100%. (Dominància d'un cim= Prominència/altitud del cim×100).[19]

Mesura en agulla (ORS)

El relleu i pendent omnidireccionals ORS (omnidirectional relief and steepness) avalua com és visualment d'impressionant o abrupte el cim d'una muntanya mesurant l'angle del seu pendent en general, tenint en compte una mitjana dels punts que envolten el lloc o cim escollit.[20] En resulta una mesura d'alçada en metres, sense massa importància si no és per comparar-la amb la d'altres cims. L'ORS normalitzat és que un cim d'alçada H i pendent de 90 graus, obtindrà ORS = H exactament. Un pic ideal, perfectament cònic, d'alçada H i angle de 45 graus, obtindrà ORS = H/2. Així, un pic cònic d'altitud 1.654 m i pendent 45 graus, obtindria el valor= 827 m.[21] Aquest paràmetre també s'ha anomenat anteriorment caiguda vertical.[22] Com a exemple, si s'observa la muntanya del Pedraforca des del vessant est a Saldes, resulta molt més abrupta que si s'observa des del vessant nord-oest a Gósol o des del Cadí.[18]

L'Eiger, amb una de les parets rocoses més impressionants pare té una dels Alps

Jut

Molt semblant a ORS, el "jut" (salt, ressalt) és una mesura de l'elevació d'una muntanya sobre l'entorn valorant-ne l'espectacularitat, considerant tant la seva alçada des de la base al cim com el seu pendent.[23] Revela accidents geogràfics espectaculars que altres mesures com l'elevació i la prominència potser no avaluen perceptivament.[24] La mesura, més subjectiva, es basa en el fet que l'açada aparent d'una muntanya depèn de la distància des d'on és observada. L'objectiu és cercar des d'on un cim s'observa amb una major alçada aparent.[24] Per a la Pica d'Estats, l'eina Peakjut calcula el "salt" des d'un mirador (en teoria el més impressionant) situat al NNE a una distància de 4,96 km del cim. L'angle resultant és de 20,9º i l'elevació és de 1.890 metres. El jut calculat per a la Pica d'estats és de 673 metres.[25] Per a l'Eiger, als Alps, es calcula un "salt" de 1.660 metres a patir d'un angle de 47,7º.

Referències

  1. 1 2 «corba hipsomètrica». termcat.cat, 2025. [Consulta: 31 desembre 2025].
  2. 1 2 3 Florian Cajori.. «History of determinations of the heights of mountains⁠1».
  3. ↑ «Xarxa geodèsica». Enciclopèdia Catalana, 2025. [Consulta: 23 desembre 2025].
  4. ↑ «Altitud i punt d'ebullició de l'aigua». maldemuntanya.cat, 20-03-2017. [Consulta: 23 desembre 2025].
  5. ↑ Ruiz Castella, P.. «La col·lecció d'instruments científics del departament de Termodinàmica». Universitat de València. [Consulta: 4 gener 2026].
  6. ↑ «radioaltímetre». Enciclipèdia Catalana, 2025. [Consulta: 4 gener 2026].
  7. ↑ «Ajustar los datos de altitud en el GPS» (en castellà). https://support.twonav.com/hc, 2024. [Consulta: 23 desembre 2025].
  8. ↑ «Elevation and slope calculation. Accumulated positive slope and accumulated negative slope. GPS altimeters, barometric altimeters and DEM Digital Elevation Model» (en anglès). https://sicami.com/, 18-12-2022. [Consulta: 23 desembre 2025].
  9. ↑ «Actualitzats els sistemes de posicionament diferencial per satèl·lit a Catalunya». Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya, 2017. [Consulta: 8 gener 2026].
  10. ↑ Leah A. Wasser. «The Basics of LiDAR - Light Detection and Ranging - Remote Sensing» (en anglès). neonscience.org, 13-09-2024. [Consulta: 4 gener 2026].
  11. ↑ Andrew Kirmse. «Lidar analysis» (en anglès). andrewkirmse.com, 2023. [Consulta: 8 gener 2026].
  12. ↑ «Alexandre Guy Pingré» (en anglès). en:wiki, 2026. [Consulta: 1r octubre 2026].
  13. ↑ Ledesma Alonso, J.M.. «240 años de la estancia de Borda en Santa Cruz: la medida del Teide» (en castellà). Ayuntamiento de Santa Cruz de Tenerife, 14-06-2017. [Consulta: 1r febrer 2026].
  14. ↑ «Thomas J. Cram» (en anglès). en:wiki, 2025. [Consulta: 1r gener 2026].
  15. ↑ «Measuring mountains, creating history – Sir George Everest».
  16. ↑ Natalia Garrido-Villén. «Triangulació topogràfica» (en castellà). https://nagarvil.webs.upv.es/, 01-12-2016. [Consulta: 23 desembre 2025].
  17. ↑ «6.3Measuring mountains».
  18. 1 2 Toni Braza i Oscar Argudo. «1001 cims, l'orometria de Catalunya». 1001cims.cat, 2025. [Consulta: 28 desembre 2025].
  19. ↑ «Dominance» (en anglès). 8000ers.com, 2026. [Consulta: 4 gener 2026].
  20. ↑ «An explanation of ORS (spire measure)» (en anglès). peaklist.org, 2025. [Consulta: 28 desembre 2025].
  21. ↑ Payne, M.. «A Glossary of Colorado Climbing and Peakbagging Terms» (en anglès). 100 Summits, 08-08-2018. [Consulta: 28 desembre 2025].
  22. ↑ «Caiguda vertical». 1001 cims, 2025. [Consulta: 8 gener 2026].
  23. ↑ Horrell, M.. «How to measure the height of a mountain».
  24. 1 2 «Peakjut».
  25. ↑ «Pica d'Estats, Europa, França, Occitània, Ariège» (en anglès). Peakjut, 2025. [Consulta: 31 desembre 2025].

Enllaços externs