Oxyria digyna
  | |
| Estat de conservació | |
|---|---|
| NatureServe | segur |
| Taxonomia | |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Caryophyllales |
| Família | Polygonaceae |
| Tribu | Rumiceae |
| Gènere | Oxyria |
| Espècie | Oxyria digyna Hill Oxyria digyna |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Rumex digynus |
Oxyria digyna o oxíria,[1] és una espècie de planta dins la família poligonàcies. És comuna a la tundra àrtica com per exemple a Svalbard i també es troba en les altes muntanyes europees i americanes com els Pirineus a Catalunya.
Descripció
És una herba glabra amb fulles en roseta. Creix en masses denses i les seves tiges fan 10-20 cm d'alt. Les tiges són un poc rogenques. Les fulles són llargament peciolades i tenen forma de ronyó i són carnoses. Les flors són menudes primer de color verd i després vermellenques i estan agrupades. El fruit és una petita núcula voltat d'una ala ampla transparent. Creix en llocs protegits per la neu de l'hivern.
És una herba parenta del gènere Rumex que es podria confondre, per l'aspecte i l'hàbitat on viu, amb Rumex scutatus, la badola, que també viu en tarteres, però més assolellades, a altituds menors (encara que pot penetrar poc o molt a l'estatge subalpí). Es pot diferenciar fàcilment per l'aspecte de les fulles que també són arrodonides però tenen dos prolongacions en forma de banya a la base que li donen l'aspecte d'un escut o una guitarra elèctrica.[1]
Hàbitat i distribució
És una espècie de distribució àrtico-alpina, àmpliament distribuïda per l'hemisferi nord, que en els indrets més meridionals es refugia a l'alta muntanya: A la península Ibèrica només es troba als Pirineus,[2] des d'Aragó[3] fins al Pirineu Oriental, en tarteres i indrets pedregosos en general, preferentment silicícoles, pràcticament sempre per sobre els 2000 metres d'altitud, arribant fins a prop dels 3000.[4]
Als Pirineus floreix de juliol a agost.[5]
Usos
La paraula Oxyria prové del grec i significa agre. Les fulles tenen un gust àcid i són riques en vitamina C, en contenen uns 36 mg/100g.[6] Les feien servir els Inuit per evitar i prevenir l'escorbut, i es poden usar en amanides. Les parts superiors de la planta són comestibles cuites.[7]
Taxonomia
Aquesta espècie fou descrita per Carl von Linné el 1753, i publicada a la seva obra principal, Species Plantarum sota el nom de Rumex digynus L.,[8] ja que té un aspecte que recorda molt a les espècies del conegut gènere Rumex i que té també algunes espècies amb gust àcid.
Poc després, el 1768, John Hill(c.1714 – 1775), un botànic anglès, va proposar separar aquesta espècie en un gènere a part i la va anomenar Oxyria digyna (L.) Hill, que és el que està acceptat avui en dia.
Vegeu també
Referències
- 1 2 Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Ed. Barcino, 1995, p. Vol.III, pàg.298. ISBN 84-7226-698-2.
- ↑ «anthos.es. Cerca:Oxyria digyna» (en castellà). Sistema de información de las plantas de España.. Real Jardín Botánico, CSIC- Fundación Biodiversidad. [Consulta: 17 febrer 2026].
- ↑ «Oxyria digyna (L.) Hill» (en castellà). Atlas de la flora de Aragón. Herbario de Jaca. [Consulta: 12 juliol 2026].
- ↑ Villar Pérez, Luis. «Oxyria» (en castellà). flora iberica. [Consulta: 8 juliol 2026].
- ↑ Bolòs i Vigo Flora dels Països Catalans
- ↑ «Vitamin C in the Diet of Inuit Hunters From Holman, Northwest Territories». Arxivat de l'original el 2018-08-19. [Consulta: 11 agost 2013].
- ↑ «Mountain sorrel (Oxyria digyna)».
- ↑ «Oxyria digyna (L.) Hill» (en anglès). Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 5 juliol 2026].