Partit perfecte

En beisbol, un partit perfecte és aquell en què un llançador aconsegueix una victòria sense que cap batedor de l'equip rival arribi a base.^[1] Això implica que durant tot el partit el llançador no concedeixi cap batada, base per boles, tercer strike no entomat, ni toqui el batedor amb un llançament, que el receptor no realitzi cap interferència defensiva i que cap jugador de camp cometi un error que permeti al batedor arribar a base. Dels prop de 240.000 partits de la història de la Major League Baseball^[2] només 24 han estat perfectes –22 dels quals a l'era moderna– i a la lliga japonesa de beisbol sols n'hi ha hagut 17 en gairebé 90 anys d'història; per tant, un partit perfecte és una de les proeses més atípiques i meritòries del beisbol.

Només aspiren a ser partits perfectes els que duren almenys nou entrades; els partits escurçats per condicions meteorològiques o qualsevol altre motiu no aspiren a ser-ho. Tampoc ho són els partits en què un batedor arriba a base en una entrada suplementària. Segons la definició formal de partit perfecte, no és necessari que un partit perfecte sigui a càrrec d'un sol llançador; si diversos llançadors es relleven per mantenir les bases buides, també comptaria com a partit perfecte. Tanmateix, no és habitual: a l'MLB tots els partits perfectes han estat a càrrec d'un únic llançador i a la lliga japonesa només n'hi ha hagut un a càrrec de dos llançadors, a les finals de 2007. (Encara que la lliga japonesa té un criteri particular que determina que un partit perfecte ha de ser necessàriament a càrrec d'un llançador, per la qual cosa no el compta oficialment.)

Per definició, un partit perfecte també és un no-hitter (un partit en què l'equip rival no aconsegueix cap batada) i un shutout (un partit en què l'equip rival no aconsegueix cap carrera), dues gestes molt més freqüents que un partit perfecte però igualment rellevants.

Hi ha hagut un total 24 partits perfectes a les lligues majors nord-americanes. Dos d'aquests 24, aconseguits als dies primerencs de l'esport, sovint reben una consideració a part per com de diferents eren les normes respecte les d'avui. Al 1880, l'any en què es van aconseguir els dos partits perfectes en qüestió, les normes de llançament eren més restrictives, es llançava la pilota des de més a prop del batedor, la base per boles s'aconseguia amb vuit boles en lloc de quatre i tocar el batedor amb un llançament no l'avançava automàticament a primera base, entre d'altres.^[4] El 12 de juny, Lee Richmond, dels Worcester Ruby Legs, va aconseguir el primer partit perfecte de la història de les lligues majors i John Montgomery Ward, dels Providence Grays, va aconseguir el segon cinc dies després.

El 5 de maig de 1904, Cy Young va aconseguir el primer partit perfecte de l'era moderna, en què les normes de l'esport ja eren molt semblants a les actuals, llançant pels Boston Americans. La temporada 2012 de l'MLB va ser anòmala, ja que es van aconseguir tres partits perfectes dels 22 de l'era moderna. Els New York Yankees tenen el rècord de més partits perfectes de les grans lligues, amb un total de quatre; entre ells, hi ha l'únic partit perfecte aconseguit a la posttemporada, llançat per Don Larsen en el 5è partit de les Sèries Mundials de 1956, i el partit perfecte més recent, llançat per Domingo Germán el 28 de juny de 2023.