Parvancorina

Infotaula d'ésser viuParvancorina Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Fòssil tàxon fòssil Modifica el valor a Wikidata
Període
Ediacarà Ediacarà Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumArthropoda
ClasseParatrilobita
GènereParvancorina Modifica el valor a Wikidata
Glaessner, 1958 Parvancorina Modifica el valor a Wikidata

Parvancorina és un gènere d'animal fòssil bilateralment simètric amb forma d'escutque va viure al fons marí de l'Ediacarià superior. Té algunes similituds superficials amb els artròpodes semblants als trilobits del Cambrià.

Etimologia

El nom genèric deriva d'una paraula composta del llatí parva i ancora que significa àncora petita.[1][2]

El nom específic de l'espècie tipus, P. minchami, honora el Sr. H. Mincham, el col·leccionista privat, que el 1957 havia recollit i presentat diversos exemplars excel·lents de fòssils de l'Ediacarià al Museu d'Austràlia Meridional.

El nom específic de P. sagitta és la paraula llatina sagitta que significa fletxa,[3] en referència directa a la seva forma semblant a una fletxa.

Descoberta

Els fòssils de P. minchami es van descobrir per primera vegada al membre Ediacarà de la quarsita de Rawnslay, a la Carena de Flinders, a Austràlia Meridional.[4] Aquesta espècie també es coneix a partir de dipòsits de les formacions Verkhovka, Zimnegory i Yorga, a la zona de la Mar Blanca de l'Óblast d'Arkhànguelsk, Rússia. A més, es van trobar fòssils similars de Parvancorina sp. mal conservats a la formació Lyamtsa d'aquesta regió russa.[5] Aquesta espècie també es registra a la zona de Sursager, a la regió de Jodhpur, a la formació Sonia del supergrup Marwar, a l'Índia.[6]

P. sagitta es troba a la formació Verkhovka al riu Solza, a la zona del Mar Blanc de la regió d'Arkhànguelsk, Rússia.[7]

Fòssils australians

Descripció

Restauració de la vida de la Parvancorina minchami australiana al MUSE - Museu de la Ciència de Trento, Itàlia

Té una carena elevada al llarg de l'eix central de simetria. Aquesta carena pot ser alta en fòssils no aplanats. A l'extrem "cap" de la carena hi ha dos arcs elevats en forma de quart de cercle units. Davant d'això hi ha dues línies semicirculars imbricades.

Els fòssils normalment fan al voltant d'1 cm d'amplada i llargada, però poden arribar a fer fins a 3 cm.[6]

Afinitat

En l'intent de determinar les seves relacions filogèniques, s'ha comparat Parvancorina amb artròpodes semblants a trilobits, com ara la Skania dels Esquists de Burgess, Canadà i Primicaris dels Esquists de Maotianshan, Xina.[8][9] Tanmateix, la forma de creixement de Parvancorina és inusual per a un artròpode.[5] A més, la forta semblança de P. sagitta amb el mol·lusc bilateral primitiu Temnoxa[7] i les similituds amb parts de Kimberella[10] posen en dubte encara més una afinitat amb els artròpodes.

Estil de vida i hàbitats

Els Parvancorina vivien típicament amb els "caps" paral·lels a la direcció del corrent.[11] El plegament dels fòssils des de tots els costats contradiu qualsevol forma d'adhesió al fons marí.[12] Es suggereix que eren mòbils i capaços d'orientar activament els seus cossos cap a la direcció del corrent, i que els individus més petits de la biota Ediacara a Austràlia sovint es troben en estreta associació entre ells.[13] S'ha proposat que són alimentadors per filtració, utilitzant les crestes del seu cos per dirigir l'aigua cap a les estructures d'alimentació, i que l'detritivorisme és una ecologia possible però menys probable.[11]

Referències

  1. ↑ «Dictionary of Botanical Epithets |paradoxus - pauperrimus», 2019. [Consulta: 14 desembre 2026].
  2. ↑ «Latin is Simple». [Consulta: 14 desembre 2026].
  3. ↑ «Dictionary of Botanical Epithets |saccharatus - saponarius», 2019. [Consulta: 14 desembre 2026].
  4. ↑ Glaessner, Martin F. «New Fossils from the Base of the Cambrian in South Australia» (en anglès). Transactions of the Royal Society of South Australia, 81, 1958, p. 185–188.
  5. 1 2 Naimark, E. B; Ivantsov, A. Yu «Growth variability in the late Vendian problematics Parvancorina Glaessner» (en anglès). Paleontological Journal, 43, 1, 2009, p. 12–8. DOI: 10.1134/S003103010901002X.
  6. 1 2 Parihar, Virendra S.; Chouhan, Hukma R.; Kumar, P. ; Harsh, A.  «The anchor-shaped Ediacaran organism Parvancorina from Marwar Supergroup, India» (en anglès). Journal of Earth System Science, 132, núm.187, 2023, p. 1-9. DOI: 10.1007/s12040-023-02205-y [Consulta: 14 desembre 2025].
  7. 1 2 Ivantsov, A.Y.; Malakhovskaya, Y.E.; Serezhnikova, E.A. «Some Problematic Fossils from the Vendian of the Southeastern White Sea Region» (en anglès). Paleontological Journal, 38, núm. 1, 2004, p. 1–9 [Consulta: 14 desembre 2025].
  8. ↑ Lin, Jih-Pai; Gon, Samuel M; Gehling, James G; Babcock, Loren E; Zhao, Yuan-Long; Zhang, Xing-Liang; Hu, Shi-Xue; Yuan, Jin-Liang; Yu, Mei-Yi; Peng, Jin «A Parvancorina-like arthropod from the Cambrian of South China» (en anglès). Historical Biology, 18, núm.1, 2006, p. 33–45. DOI: 10.1080/08912960500508689.
  9. ↑ Glaessner, M. F. «Parvancorina - an Arthropod from the Late Precambrian Fauna of the Ediacara Fossil Reserve» (en anglès). Records of the South Australian Museum, 13, 1980, p. 83–90.
  10. ↑ Grazhdankin, Dmitriy «Patterns of Evolution of the Ediacaran Soft-Bodied Biota» (en anglès). Journal of Paleontology, 88, núm.2, 2015, p. 269–83. DOI: 10.1666/13-072.
  11. 1 2 Darroch, Simon A. F; Rahman, Imran A; Gibson, Brandt; Racicot, Rachel A; Laflamme, Marc «Inference of facultative mobility in the enigmatic Ediacaran organism Parvancorina» (en anglès). Biology Letters, 13, núm.5, 2017. DOI: 10.1098/rsbl.2017.0033. PMC: 5454237. PMID: 28515329.
  12. ↑ Paterson, John R; Gehling, James G; Droser, Mary L; Bicknell, Russell D. C «Rheotaxis in the Ediacaran epibenthic organism Parvancorina from South Australia» (en anglès). Scientific Reports, 7, núm.45539, 2017. Bibcode: 2017NatSR...745539P. DOI: 10.1038/srep45539. PMC: 5371987. PMID: 28358056.
  13. ↑ Coutts, Felicity J.; Bradshaw, Corey J.A.; García-Bellido, Diego C.; Gehling, James G. «Evidence of sensory-driven behavior in the Ediacaran organism Parvancorina: Implications and autecological interpretations» (en anglès). Gondwana Research, 55, març 2018, p. 21–29. DOI: 10.1016/j.gr.2017.10.009.

Vegeu també

Enllaços externs

Portal

Portal: paleontologia

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.