Passajirka

Passajirka

Estrena escenificada al Festival de Bregenz
Títol original	Пассажирка (ru)
Forma musical	òpera
Compositor	Mieczysław Weinberg
Llibretista	Aleksandr Medvédev
Llengua	rus
Basat en	La Passatgera (Zofia Posmysz)
Publicació	segle XX
Parts	2 8 1
Durada	135 minuts
Personatges	Alte, Un altre passatger, Bronka (en) , Supervisora femenina, Hannah (en) , Kapo (en) , Katya (Катя) (en) , Krystina (en) , Liza (Лиза/Liese) (en) , Marta (Марта/Martha) (en) , Porter, Tadeush (Тадеуш/Tadeusz) (en) , 3 SS-Man (en) , Valter (Вальтер/Walter) (en) , Vlasta (en) i Yvette (en)
Estrena
Estrena	25 desembre 2006
Escenari	Teatre acadèmic musical de Moscou (Rússia)

La passatgera (en rus: Пассажирка (Passajirka)),^[1] op. 97, és una òpera de 1968 de Mieczysław Weinberg sobre un llibret rus d'Aleksandr Medvédev. Va ser estrenada oficialment el 25 de desembre de 2006 pels músics del Teatre Stanislavsky a la Sala Svetlanov de la Casa Internacional de Música de Moscou, en una semi-escenificació dirigida per Volf Gorelik.

El llibret de Medvédev^[2] es basa en la peça de ràdio polonesa de 1959 Pasażerka z kabiny 45 ('La passatgera de la cabina número 45') de la supervivent del camp de concentració Zofia Posmysz. L'obra va ser reescrita el 1962 per la seva autora com a novel·la, Pasażerka. Posmysz també va treballar amb Andrzej Munk en el guió per a la seva pòstuma pel·lícula homònima, de 1963, Pasażerka. El llibret de Medvédev es va reelaborar el 2010 per a la primera representació escènica de l'òpera al Festival de Bregenz en alemany, anglès, polonès, jiddisch, francès, rus i txec.^[3]

És una composició que, per la densitat d’esdeveniments i la seva concentració narrativa, supera gran part de les aproximacions operístiques precedents al traç de l'Holocaust.^[4] L’argument, estructurat en dos actes amb vuit escenes i un epíleg, discorre en dos períodes històrics diferenciats: d’una banda, a bord d’un transatlàntic de luxe a l’inici de la dècada de 1960; de l’altra, en plena Segona Guerra Mundial. El vaixell acull Liza i Valter, un matrimoni alemany que es dirigeix al Brasil, on ell assumirà funcions diplomàtiques. Durant la travessia, Liza creu identificar entre els passatgers Marta, una antiga reclusa del camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, on Liza havia exercit com a guardiana. Aquest reconeixement involuntari precipita un procés de desestabilització psicològica que reactiva els records del passat i desemboca en una crisi conjugal, en la qual Liza revela al seu espòs les seves accions durant el conflicte.^[5]

Weinberg va morir l’any 1996 sense haver tingut l’oportunitat d’escoltar una representació de l’òpera que ell mateix tenia per la culminació del seu llegat creatiu.^[6]

Els progenitors i la germana de Weinberg van ser víctimes de l’Holocaust al camp de concentració de Trawniki, situat a uns 40 quilòmetres al sud-est de Lublin, prop de la frontera amb Rússia. Weinberg, per la seva banda, va aconseguir fugir a peu cap a Varsòvia a l’inici de la invasió el 1939, quan l’artilleria alemanya començava a bombardejar la ciutat.^[7]

Malgrat una producció musical vastíssima, Weinberg continua essent una figura relativament oculta del panorama musical del segle XX. El seu catàleg inclou set òperes, vint-i-sis simfonies, disset quartets de corda i diverses desenes de concerts i sonates. En els darrers anys de la seva vida, va mostrar un desinterès creixent per la difusió pública de la seva obra, refugiant-se progressivament en un univers creatiu íntim. D'una modèstia extrema, fins i tot va deixar d’anomenar les seves simfonies com a tals quan va considerar que el nombre acumulat podia semblar ostentós. La trajectòria de Weinberg està profundament lligada a la de Dmitri Xostakóvitx, a qui va conèixer el 1943, amb només vint-i-tres anys. Ja des de la seva etapa d’estudiant, Weinberg havia quedat fascinat pel llenguatge sonor de Xostakóvitx: la seva monumentalitat, els episodis de lirisme profundament desolat, les ironies encobertes i els jocs paròdics. Aquest influx mai no va desaparèixer del seu horitzó artístic, convertint-se en una referència constant dins la seva pròpia producció.^[4]

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, la polonesa Zofia Posmysz es va matricular a la Universitat de Varsòvia i posteriorment es va incorporar a la redacció cultural de l'emissora Polskie Radio. L'any 1959, va concebre el drama radiofònic Pasażerka z kabiny 45 ("La passatgera de la cabina 45"), una obra inspirada en les seves vivències als camps de concentració nazis. Aquesta peça destacava dins la literatura sobre l'Holocaust per la seva perspectiva poc habitual: retratava una vigilanta de les SS Aufseherin, Annelise Franz, responsable directa del treball que Posmysz havia dut a terme a Auschwitz, amb una complexitat i ambivalència rares en els relats del gènere,^[8][9] que tanmateix exhibia un comportament humà bàsic envers les presoneres.^[10]

El 1962, Posmysz va convertir el relat en la novel·la Pasażerka (La passatgera), escrita originalment en polonès.^[11] La novel·la va ser traduïda poc després al rus per la revista Inostrannaya literatura (Literatura estrangera), on va assolir una notable popularitat dins l’URSS. El 1969 en va aparèixer una versió alemanya a Berlín Oriental,^[12] i el text ha estat posteriorment traduït a una quinzena de llengües.^[10]

Xostakóvitx va ser un dels lectors més entusiastes de la novel·la i en va percebre immediatament el potencial dramàtic per a un llibret operístic, malgrat el seu caràcter poc convencional. Atès que les circumstàncies polítiques li impedien abordar personalment el projecte, va encoratjar el seu amic Weinberg a emprendre la composició i el va posar en contacte amb el crític musical i dramaturg rus Aleksandr Medvédev, que s’encarregaria de redactar el llibret.^[12]

Arran de la invasió alemanya de Polònia, Zofia Posmysz fou arrestada a Cracòvia el 1942 per agents de la Gestapo en ser trobada amb fullets que promocionaven activitats educatives clandestines. Empresonada durant sis setmanes a la presó de Montelupich, hi patí dures sessions d’interrogatori abans de ser deportada al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau.^[13] A la seva arribada, la destinaren inicialment a treballs de cuina, i més endavant a tasques administratives sota la supervisió de l’Aufseherin AnneLiza Franz, fet que li permeté augmentar les seves probabilitats de supervivència. El 18 de gener de 1945, identificada com a presa 7566, fou traslladada al camp de concentració de Ravensbrück i, posteriorment, al camp annex de Neustadt-Glewe, on va ser posada en llibertat el 2 de maig de 1945 gràcies a l’avanç de les tropes dels Estats Units.^[10]

Després de la guerra, mentre exercia com a periodista a París, Posmysz va viure un episodi decisiu: en escoltar la veu d’una dona alemanya a la Place de la Concorde, va creure reconèixer-hi l’Aufseherin Franz, fet que li va suscitar un profund impacte emocional. Aquesta experiència li va obrir la porta a una reflexió imaginativa sobre què passaria si realment es trobés amb la seva antiga supervisora. El resultat inicial fou un drama radiofònic, que més endavant es convertí en una novel·la. En el relat, Posmysz capgira la situació real: Franz, ara casada i rumb al Brasil per acompanyar el seu marit diplomàtic, creu reconèixer a bord del transatlàntic una antiga deportada que donava per morta a Auschwitz. Aquesta trobada —verídica o imaginada— fa emergir en Franz la necessitat de confessar el seu passat com a oficial de les SS, donant pas a un relat que alterna constantment entre l’escenari del vaixell i els records del camp d’extermini.^[11]

L’obra de Posmysz també va donar peu a una altra adaptació destacada: el film per a televisió La passatgera, dirigit per Andrzej Munk. La pel·lícula va quedar inacabada a causa de la mort sobtada del director en un accident de trànsit el 1961, i es va estrenar pòstumament. Munk havia rodat en salt enrere les escenes ambientades a Auschwitz, que són considerades unes de les representacions més potents de l’Holocaust al cinema. Una de les seqüències més memorables mostra l’orquestra del camp tocant per al comandant i els seus oficials, mentre sona l'Adagio del Concert per a violí en mi major de Bach. Una oficial observa l’actuació a través d’uns prismàtics, fins que el xiulet d’un tren que arriba interromp bruscament la calma aparent. Aquesta escena es basa en els records de Posmysz sobre les orquestres del camp, tot i que, en realitat, la música que s’hi tocava devia ser, amb més probabilitat, valsos de Strauss i cançons populars nazis com Musik, Musik, Musik.^[4] Witold Lesiewicz, que havia estat col·laborador d’Andrzej Munk, es va encarregar de muntar les imatges rodades. Per donar coherència al film inacabat, hi va afegir una narració escrita pel poeta Wiktor Woroszylski i dita a la pantalla per l’actor Tadeusz Łomnicki. La pel·lícula es va presentar finalment al públic el 20 de setembre de 1963, coincidint amb el segon aniversari de la mort del seu director.^[5]

Originalment fou programada per ser interpretada al Bolxoi el 1968,^[14] però per diverses raons, la representació no es va materialitzar. L'èmfasi de l'òpera en el patiment polonès i jueu, en comptes de la lluita russa, va fer que no fos desitjable.^[4]

Orquestra

• 3 flautes (la tercera flauta duplica amb un flautí)
• 3 oboès (el tercer oboè dobla amb un corn anglès)
• 3 clarinets (el segon dobla amb un clarinet petit, i el tercer, amb un clarinet baix)
• Saxo alt
• 3 fagots (el tercer fagot dobla amb un contrafagot)
• 6 trompes, bombardí baríton
• 4 trompetes
• 3 trombons
• tuba
• Timbales, triangle, pandereta, caixa, tambor militar, tambor tenor, fuet, plats, bombo, tam-tam, marimba, vibràfon, xilòfon, campanes tubulars, glockenspiel
• Celesta
• Piano
• Arpa
• Guitarra
• Secció de corda

Banda

• Acordió
• Guitarra
• Piano
• Instruments de percussió de jazz
• Contrabaix en solitari^[16]

• Weinberg: The Passenger Wiener Symphoniker; Cor Filarmònic de Praga, Teodor Currentzis ARTHAUS: BLU RAY
• The Passenger, The Opera State Academy and Ekaterinburg Theatre Ballet, Oliver von Dohnányi DVD

• Fanning, David. Mieczysław Weinberg. In Search of Freedom (en anglès). Segona. Hofheim: Wolke Verlag, 2019. ISBN 978-3-95593-050-9.