Pelagio

Plantilla:Infotaula obra musicalPelagio
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorSaverio Mercadante Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaMarco D'Arienzo Modifica el valor a Wikidata
Llenguaitalià Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena12 febrer 1857 Modifica el valor a Wikidata
EscenariTeatro San Carlo (Itàlia)
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu15 d'abril de 1858[1]

Pelagio és una òpera en quatre actes composta per Saverio Mercadante sobre un llibret italià de Marco D'Arienzo. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 12 de febrer de 1857.[2]

Origen i context

Pelagio, tragèdia lírica en quatre actes, va ser l'última obra escrita per Saverio Mercadante, tot i que va ser la penúltima a estrenar (Roma 1857), ja que Virginia, sobre la coneguda història d'aquesta heroïna romana model de puresa ciutadana, es va presentar posteriorment, al Nàpols de 1866. Per aquests anys, Mercadante sembla dubtar en les seves intencions. En l'escena inicial, on apareix el protagonista del títol, fa un ús ben desenvolupat i original de les fórmules tradicionals; més endavant, a Taci: "sai che Bianca all'Arabo", primera pàgina solista del tenor, ària amb la seva preceptiva cabaletta, recorda un Verdi tan primerenc com el de La mia letizia de I Lombardi de catorze anys enrere. Aquesta barreja de passat i present no impedeix que apareguin situacions d'interès que permeten al músic treure’n profit.

Tot i que l'òpera porta nom masculí, el personatge millor desenvolupat és la soprano Blanca, que pateix les pitjors conseqüències de la trama, indecisa entre l'amor patern i la seva passió pel tenor, acusada per tots dos de traïció. La seva presència s’imposa especialment en l'acte IV, el més efectiu de la partitura, quan les vicissituds convergeixen inexorables cap al tràgic final, amb una gran escena al seu càrrec i l’emocionant moment de la mort.

Pelagio és, és clar, Pelayo, i està escrit per a veu de baríton, tot i que en alguns moments gairebé adquireix alçada verdiana (en el duo amb la filla gairebé esdevé un projecte d'Amonasro). Inclou una escena de revolta o conjura que sembla, en petit, un transsumpte d'una òpera rossiniana com Guillaume Tell. En conjunt, el cabdill no arriba a un perfil tan ric com el de la seva filla soprano.[3]

Referències

  1. ↑ Llibre de representacions del Liceu 1847-1936.
  2. ↑ «Detalls a operone.de». Arxivat de l'original el 2013-04-16. [Consulta: 15 setembre 2011].
  3. ↑ Fraga, Fernando. «A Mercadante le cae bien Pelayo». Cualia. [Consulta: 19 octubre 2025].