Phnom Penh

Phnom Penh

ភ្នំពេញ (km)
Tipus	ciutat, provincial municipality of Cambodia (en) , gran ciutat i ciutat més gran
Lloc
11° 34′ 10″ N, 104° 55′ 16″ E / 11.56958°N,104.92103°E / 11.56958; 104.92103
Estat	Cambodja
Enclavament a	Kândal
Capital de	Cambodja Kamputxea Democràtica República Khmer Protectorat de Cambodja República Popular de Kamputxea
Conté la subdivisió	Chamkarmon District (en) Chroy Changvar Section (en) Dangkao District (en) Daun Penh District (en) Meanchey District (en) Pou Senchey (en) Prampi Makara District (en) Russei Keo District (en) Sen Sok District (en) Toul Kork District (en)
Població humana
Població	2.129.371 (2019) (3.138,54 hab./km²)
Idioma oficial	khmer
Geografia
Superfície	678,46 km²
Banyat per	Mekong i Bassac River (en)
Altitud	11 m
Limita amb	Mukh Kamphool District (en) Kândal
Dades històriques
Creació	1372 (Gregorià)
Esdeveniment clau 12 abril 1975 Fall of Phnom Penh (en)
Organització política
• Cap de govern	Khuong Sreng (2018–)
Membre de	Federació Mundial de Ciutats Turístiques
Identificadors descriptius
Prefix telefònic	023
ISO 3166-2	KH-12
Altres
Agermanament amb	Ciutat Ho Chi Minh Pequín Chongqing Long Beach Vientiane Londres Providence Shanghai (2008–) Kunming (2011–) Bangkok (2013–) Kitakyūshū (2016–)
Lloc web	phnompenh.gov.kh

Phnom Penh (pronuncia nòm-pèn)^[1] és la capital del Regne de Cambodja i la ciutat més gran del país. És la seu del govern i acull el palau de la casa reial, la Cort Reial de Justícia, els principals serveis administratius i els ministeris. És un centre comercial important al sud-est asiàtic per la seva situació geogràfica estratègica al delta i la confluència dels rius Mekong i Tonlé Sap, que en fan un port fluvial amb sortida al mar de la Xina Meridional. Com a centre turístic, la ciutat conserva l'ambient cultural asiàtic i la seva controvertida història.^[2]

La ciutat antigament funcionava com un centre de processament, amb tèxtils, productes farmacèutics, fabricació de màquines i mòlta d'arròs. Els seus principals actius, però, eren culturals. Les institucions d'ensenyament superior inclouen la Universitat Reial de Phnom Penh (establerta el 1960 com a Universitat Reial Khmer), amb escoles d'enginyeria, belles arts, tecnologia i ciències agrícoles, aquesta última a Chamkar Daung, un suburbi. També es trobaven a Phnom Penh la Royal University of Agronomic Sciences i l'Agricultural School of Prek Leap.^[3]

Coneguda com la "Perla d'Àsia", va ser considerada una de les ciutats més belles construïdes per França a Indoxina^[4] als anys 20, Phnom Penh, juntament amb Siem Reap i Sihanoukville, són destinacions turístiques globals i nacionals importants per a Cambodja.

La ciutat destaca per la seva arquitectura històrica i atraccions. Es va convertir en la capital nacional el 1434 després de la caiguda d'Angkor, i va romandre així fins al 1497.^[5] Va recuperar la seva condició de capital durant l'època colonial francesa el 1865. Hi ha una sèrie d'edificis de l'època colonial escampats pels grans bulevards.

A la vora dels rius Tonlé Sap, Mekong i Bassac, Phnom Penh acull més de 2 milions de persones, aproximadament el 14% de la població de Cambodja. L'àrea metropolitana de Phnom Penh inclou la propera ciutat de Ta Khmau i alguns districtes de la província de Kândal.^[6]

Phnom Penh (lit. 'turó de Penh') pren el seu nom de l'actual Wat Phnom (lit. 'temple del turó') o de l'antic Regne de Funan, un antic regne que va existir del segle I al VII dC al sud-est asiàtic i precursor de l'actual monarquia cambodjana. Diu la llegenda que l'any 1372, una vídua rica anomenada Penh va trobar un arbre Koki flotant pel riu Tonlé Sap després d'una tempesta.^[7] A l'interior de l'arbre hi havia quatre estàtues de Buda de bronze i una estàtua de pedra de Vixnu. Penh va ordenar als vilatans que aixequessin l'alçada del turó al nord-est de la seva casa i va utilitzar el bosc de Koki per construir un temple al turó per allotjar les quatre estàtues de Buda, i un santuari per a la imatge de Vixnu una mica més avall. El temple es va conèixer com Wat Phnom Daun Penh, que ara es coneix com Wat Phnom, un petit turó de 27 m d'alçada.

L'antic nom oficial de Phnom Penh és Krong Chaktomuk Serei Mongkol (llengua khmer: ក្រុងចតុមុខសិរីមង្គល, 'Ciutat de les cares de Brama '), en la seva forma curta com Krong Chaktomuk (lit. "Ciutat de les quatre cares"). Krong Chaktomuk és una abreviatura del nom complet que va ser donat pel rei Ponhea Yat, Krong Chaktomuk Mongkol Sakal Kampuchea thipadei serei teakreak bavar borei roat arriba a Seima moha Nokor (llengua khmer: ក្រុងចតុមុខមង្គលសកលកម្ពុជាធិបតី សិរីធរបវរ ឥន្ទបត្តបុរី រដ្ឋរាជសីមាមហានគរ [kɾoŋ catomuk mɔŋkɔl sakɑl kampuciətʰəpaɗəj serəj tʰeareaɓɑːʋɑː ʔenteapat ɓorəj rɔətʰariəcsəjmaː mɔəjmaː mɔɔhaː]). Això es tradueix lliurement com "El lloc dels quatre rius que dona la felicitat i l'èxit de l'Imperi Khmer, el màxim líder i la ciutat inexpugnable del Déu Indra del gran regne".^[8]

Els orígens de Phnom Penh estan envoltats de llegendes. Segons la tradició, la ciutat deu el nom a una dona anomenada Penh, que al segle xiv hauria trobat diverses imatges sagrades dins d'un arbre que flotava pel riu. Per allotjar-les, hauria fet construir un petit santuari sobre un turó artificial, l'actual Wat Phnom. El nom Phnom Penh significa, aproximadament, «turó de Penh».^[9]

La ciutat va adquirir importància després del declivi d'Angkor. Cap a la dècada de 1430, el rei Ponhea Yat va abandonar Angkor i va establir la cort a la regió de Phnom Penh. La ciutat esdevingué així capital del regne durant diverses dècades, però posteriorment la cort es traslladà a altres indrets, entre els quals Longvek i Oudong. Phnom Penh va continuar existint com a assentament comercial gràcies sobretot a la seva situació a la confluència del Mekong, el Tonlé Sap i el Bassac.^[9]

Phnom Penh no es convertí definitivament en capital fins al segle xix. Després de l'establiment del Protectorat francès de Cambodja el 1863, el rei Norodom traslladà la residència reial d'Oudong a Phnom Penh el 1866. A partir d'aquell moment, les autoritats colonials franceses impulsaren una profunda transformació urbanística de la ciutat, amb la construcció de carrers, canals de drenatge, edificis administratius, mercats, escoles i infraestructures portuàries.^[10]

Durant les primeres dècades del segle xx, Phnom Penh es consolidà com el principal centre administratiu i comercial de Cambodja dins de la Indoxina francesa. La ciutat presentava una marcada diversitat social, amb comunitats khmers, xineses, vietnamites i europees, i va desenvolupar una arquitectura en què coexistien els edificis tradicionals khmers amb construccions d'estil colonial francès. Durant les dècades de 1920 i 1930, el creixement i l'embelliment urbà contribuïren a donar-li reputació com una de les ciutats més atractives de la regió.^[9]

Després de la independència de Cambodja, assolida el 9 de novembre de 1953, Phnom Penh va experimentar un període de fort creixement i modernització. Durant els anys cinquanta i seixanta, sota la direcció política de Norodom Sihanouk, es van construir nombrosos edificis públics, instal·lacions esportives i barris residencials. Aquest moviment arquitectònic, conegut posteriorment com a Nova Arquitectura Khmer, combinava principis del moviment modern amb elements adaptats a la tradició i al clima cambodjans.^[11]

La situació va canviar radicalment amb la Guerra Civil Cambodjana. Després del cop d'estat de Lon Nol el 1970 i de l'establiment de la República Khmer, Phnom Penh es convertí en el principal bastió del govern republicà. Centenars de milers de persones procedents de les zones rurals, desplaçades pels combats, es refugiaren a la capital, fet que provocà un creixement extraordinari de la població i greus problemes de proveïment.^[12]

El 17 d'abril de 1975, les forces dels Khmers rojos van entrar a Phnom Penh després de derrotar el govern de Lon Nol. Immediatament van ordenar l'evacuació forçosa de pràcticament tota la població de la ciutat. Més de dos milions de persones van ser obligades a abandonar Phnom Penh en direcció al camp, inclosos malalts i ferits dels hospitals, en una operació que causà nombroses morts.^[13] Les Cambres Extraordinàries dels Tribunals de Cambodja van determinar posteriorment que aquesta evacuació constituí un desplaçament forçós de població organitzat per les autoritats del Partit Comunista de Kampuchea.^[14]

Durant el règim de la Kampuchea Democràtica (1975–1979), Phnom Penh va quedar pràcticament despoblada i gran part dels seus edificis es destinaren a funcions administratives, militars o repressives. Una antiga escola de la ciutat fou transformada en el centre de detenció i tortura S-21, una de les principals presons del règim. Als afores de la capital, a Choeung Ek, milers de presoners van ser executats i enterrats en fosses comunes.

El 7 de gener de 1979, forces vietnamites i cambodjanes oposades als Khmer rojos van ocupar Phnom Penh, fet que posà fi al control del règim sobre la capital. Els habitants començaren gradualment a retornar-hi, tot i que la ciutat es trobava greument deteriorada i amb una economia pràcticament paralitzada. Durant la dècada de 1980, Phnom Penh es reconstruí lentament sota el govern de la República Popular de Kampuchea, en un context d'aïllament internacional i de continuació del conflicte armat en altres zones del país.^[12]

Els Acords de Pau de París de 1991 i la missió de l'Autoritat Transitòria de les Nacions Unides a Cambodja van iniciar una nova etapa política. Durant la dècada de 1990, Phnom Penh va recuperar ràpidament població i activitat econòmica, i s'hi van instal·lar nombroses organitzacions internacionals, empreses i inversors estrangers. Des de començaments del segle xxi, la ciutat ha experimentat una transformació urbana molt intensa, marcada per l'expansió territorial, la construcció d'edificis de gran alçada, centres comercials i nous barris residencials, així com per importants canvis en el seu paisatge urbà tradicional.^[15]

Phnom Penh és un municipi autònom d'una superfície de 678,46 quilòmetres quadrats amb un estatut de govern igual al de les províncies. Éstà subdividit en 14 divisions administratives anomenades khans (districtes). Els districtes es subdivideixen al seu torn en 105 sangkats (barris) i, a més, es subdivideixen en 953 phums (pobles).^[16]

El govern de la ciutat és compost d'un batlle o governador, un vicebatlle i cinc regidors. El batlle és cap de la polícia militar municipal, de la polícia municipal i de l'administració. Hi ha 27 serveis administratius i cada khan també té un president.

Phnom Penh està situada al sud-centre de Cambodja, dins la gran plana al·luvial del Mekong, en una zona de relleu molt baix i predominantment pla. La ciutat s'estén a l'entorn de la confluència del Mekong, el Tonlé Sap i el Bassac, coneguda tradicionalment com a Chaktomuk («quatre braços»). En aquest punt, el Tonlé Sap s'uneix al Mekong i, més al sud, les aigües continuen cap al delta del Mekong a través del Mekong i el Bassac.^[17][18]

La baixa altitud i la proximitat dels grans rius fan que una part important de l'àrea metropolitana sigui vulnerable a les inundacions durant l'estació humida. El règim hidrològic està estretament relacionat amb el monsó i amb el cicle anual del Mekong i del Tonlé Sap. Durant l'estació de pluges, l'augment del nivell del Mekong provoca la inversió del corrent del Tonlé Sap, que passa a transportar aigua cap al llac Tonlé Sap; quan el nivell del Mekong baixa durant l'estació seca, el corrent recupera la direcció contrària.^[19]

El clima de Phnom Penh és tropical i està fortament condicionat pels monsons. Les temperatures són elevades durant tot l'any i presenten una variació estacional relativament reduïda. S'hi distingeixen principalment una estació plujosa, vinculada al monsó del sud-oest i concentrada aproximadament entre maig i octubre, i una estació seca, dominada pel monsó del nord-est, entre novembre i abril. Els mesos previs a l'arribada de les pluges, especialment març i abril, solen correspondre al període més calorós de l'any. Les precipitacions més abundants es concentren habitualment al final de l'estació humida.^[20]

Els principals recursos naturals de l'àrea de Phnom Penh són els recursos hídrics. El Mekong, el Tonlé Sap i el Bassac han estat històricament essencials per al subministrament d'aigua, la pesca, el transport fluvial i les activitats agrícoles de les zones periurbanes. La ciutat també se situa damunt del sistema aqüífer transfronterer Cambodja–delta del Mekong, que s'estén entre Cambodja i el Vietnam i constitueix una important reserva d'aigua subterrània.^[21] La pressió derivada del creixement urbà, l'extracció d'aigua subterrània i els efectes del canvi climàtic plantegen, però, problemes per a la gestió sostenible d'aquests recursos i augmenten la vulnerabilitat de la ciutat davant les inundacions i altres fenòmens hidrològics extrems.^[22]

Phnom Penh és, amb diferència, la ciutat més poblada de Cambodja i el principal centre urbà del país. Segons el cens general de població de 2019, la municipalitat tenia 2.129.371 habitants, aproximadament el 13,7% de la població cambodjana, en una superfície de 679 km². La densitat de població era de 3.136 habitants per quilòmetre quadrat, la més elevada de totes les divisions administratives del país.^[23]

La població de la capital ha experimentat un creixement molt ràpid des de finals del segle xx. Aquest augment s'explica tant pel creixement natural com, sobretot, per la migració interna procedent de les zones rurals i d'altres províncies. Phnom Penh concentra una part important de les oportunitats laborals, educatives i de serveis de Cambodja, especialment en sectors com la indústria tèxtil, la construcció, el comerç, el turisme i l'administració pública.^[24]

Aquest creixement demogràfic s'ha produït paral·lelament a una forta expansió de l'espai urbanitzat. L'ampliació dels límits administratius de la municipalitat i la incorporació d'antigues zones rurals de la província veïna de Kandal també expliquen una part de l'increment de població registrat entre els diferents censos. Per aquest motiu, les comparacions històriques s'han d'interpretar tenint en compte els canvis territorials de Phnom Penh.^[25]

La gran majoria dels habitants són d'ètnia khmer. La ciutat acull també comunitats txams, així com població d'origen xinès, vietnamita i altres minories. El khmer és la llengua predominant i l'oficial del país, mentre que l'anglès és àmpliament utilitzat en els àmbits comercial, turístic i educatiu.^[26]

Com en altres grans ciutats del sud-est asiàtic, la ràpida urbanització ha comportat importants desigualtats en l'accés a l'habitatge i als serveis urbans. La pressió demogràfica ha afavorit l'expansió de barris perifèrics i assentaments informals, al mateix temps que el centre i diverses zones de l'extraradi han experimentat una intensa transformació immobiliària i comercial.^[27]

Phnom Penh és una ciutat principal en turisme i lleure. Tot i els excessos de dues dècades de guerra, la ciutat manté el seu encant de l'era colonial i la tradició khmer. Les vil·les franceses que s'estenen al llarg de bulevards amb arbres recorden al visitant que hi va haver un temps en què la ciutat era considerada la «joia del sud-est d'Àsia».

La ciutat conserva importants tresors arquitectònics, religiosos, històrics i espais per a l'oci. Destaquen el Palau Reial, amb el seu ambient oriental, la Pagoda de Plata, el Palau Nacional, Wat Phnom, Tuol Slang i el Museu de l'Autogenocidi dels Khmers rojos.

Phnom Penh és una ciutat que no dorm i que té una bona oferta en lleure nocturn: casinos, discoteques i restaurants.

Phnom Penh és el principal centre econòmic, financer i comercial de Cambodja i exerceix un paper central en la connexió del país amb l'economia internacional. El ràpid creixement urbà de les darreres dècades ha anat acompanyat d'una expansió de la construcció, els serveis, el comerç, la indústria i el mercat immobiliari. Segons el Banc Mundial, la capital concentra una part molt important de l'activitat econòmica urbana del país i actua com la principal porta d'entrada de Cambodja a l'economia mundial.^[15]

El sector terciari ocupa una posició predominant en l'economia de la ciutat. Phnom Penh concentra les principals institucions financeres del país, les seus de nombroses empreses, l'administració pública i bona part de les activitats comercials, educatives i professionals. El comerç al detall i a l'engròs té una presència destacada, tant a través dels mercats tradicionals com dels centres comercials moderns, que s'han multiplicat amb l'expansió de la classe mitjana urbana.^[28]

La indústria manufacturera també té un pes considerable, especialment la producció de peces de vestir, calçat i altres manufactures destinades a l'exportació. Les zones industrials s'han desenvolupat principalment a la perifèria de la capital i al llarg dels principals eixos de comunicació. Entre aquestes destaca la Zona Econòmica Especial de Phnom Penh, situada prop de l'aeroport i integrada a la xarxa de zones econòmiques especials creada per atreure inversió industrial i facilitar la producció destinada als mercats internacionals.^[29]

La construcció i el mercat immobiliari han constituït un altre dels motors de transformació econòmica de Phnom Penh. Des de començaments del segle xxi, la ciutat ha experimentat una forta expansió territorial i la construcció de blocs residencials, edificis d'oficines, hotels, centres comercials i gratacels. Aquest creixement ha modificat profundament el paisatge urbà, però també ha incrementat la pressió sobre el transport, el drenatge, el tractament d'aigües residuals, la gestió dels residus i altres infraestructures públiques.^[15]

El turisme constitueix igualment una activitat econòmica rellevant. Com a capital i principal porta d'entrada internacional al país, Phnom Penh concentra una oferta important d'hotels, restaurants, comerços i serveis turístics. Entre els principals atractius hi ha el Palau Reial, la Pagoda de Plata, el Museu Nacional de Cambodja, el Museu del genocidi Tuol Sleng i el passeig fluvial de Sisowath Quay.

L'economia de Phnom Penh es caracteritza també per un gran nombre de petites empreses, negocis familiars i activitats del sector informal. El cens econòmic de Cambodja mostra que l'estructura empresarial del país està formada majoritàriament per establiments de petites dimensions, mentre que un grup més reduït de grans empreses concentra una proporció elevada de la producció i la inversió.^[30]

El creixement econòmic i demogràfic ha convertit Phnom Penh en el principal mercat laboral de Cambodja i ha atret una migració continuada des de les zones rurals. Alhora, aquesta expansió ha accentuat problemes com les desigualtats d'ingressos, l'accés desigual a l'habitatge i als serveis bàsics i la necessitat de millorar les infraestructures urbanes per sostenir el creixement de la ciutat.^[15]

Com a capital i principal centre urbà del país, Phnom Penh concentra algunes de les institucions culturals més importants de Cambodja. La vida cultural de la ciutat combina les tradicions de la civilització khmer amb influències introduïdes durant el període colonial francès i amb formes culturals contemporànies.

Un dels principals centres de conservació del patrimoni és el Museu Nacional de Cambodja, situat prop del Palau Reial. Inaugurat el 1920, conserva una de les col·leccions més importants d'art khmer, amb escultures, objectes de ceràmica, peces de metall i materials etnogràfics que abracen des de la prehistòria fins als períodes preangkorès, angkorès i postangkorès.^[31][32]

El Palau Reial i la Pagoda de Plata constitueixen un altre dels principals conjunts monumentals de la ciutat i continuen vinculats a la monarquia cambodjana i al budisme theravada. També destaca el Wat Phnom, temple situat sobre el turó que tradicionalment es considera el lloc fundacional de la ciutat i del qual deriva el nom de Phnom Penh.^[9]

La dansa clàssica khmer ocupa un lloc destacat en la cultura de la capital. El Ballet Reial de Cambodja, estretament relacionat històricament amb la cort reial, manté una tradició de més d'un mil·lenni i combina dansa, música, vestuari i gestos simbòlics inspirats, entre altres fonts, en els relats del Ramayana. La tradició va estar a punt de desaparèixer durant el règim dels Khmers rojos, però va ser recuperada posteriorment pels artistes supervivents. El Ballet Reial va ser proclamat Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2003 i inscrit el 2008 en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.^[33]

Una altra forma tradicional d'arts escèniques és el Sbek Thom, el teatre khmer d'ombres amb grans figures de cuir, que combina narració, música i dansa i també forma part del patrimoni cultural immaterial reconegut per la UNESCO.^[34] La música tradicional cambodjana, interpretada amb instruments com el roneat, el tro, els gongs i diversos instruments de percussió i de vent, acompanya cerimònies religioses, representacions teatrals, danses i celebracions.

El budisme theravada té una presència important en la vida cultural de Phnom Penh. Els nombrosos wat de la ciutat, a més de la seva funció religiosa, han exercit tradicionalment funcions educatives i comunitàries. Entre els temples més coneguts hi ha Wat Phnom, Wat Ounalom i Wat Langka. Les principals festivitats religioses i tradicionals del país, com l'Any Nou Khmer (Chaul Chnam Thmey), el Pchum Ben i la Festa de l'Aigua (Bon Om Touk), tenen a Phnom Penh algunes de les seves celebracions públiques més importants.

La ciutat també conserva un important patrimoni arquitectònic dels segles segle xix i segle xx, resultat de la combinació de l'arquitectura tradicional khmer, l'arquitectura colonial francesa i el moviment modern. Després de la independència de 1953 es desenvolupà l'anomenada Nova Arquitectura Khmer, vinculada especialment a arquitectes com Vann Molyvann, que adaptaren els principis de l'arquitectura moderna al clima, als materials i a les tradicions constructives cambodjanes.^[11]

La memòria del període dels Khmers rojos constitueix igualment un element destacat del patrimoni cultural i històric contemporani de Phnom Penh. L'antic centre de detenció S-21 s'ha convertit en el Museu del genocidi de Tuol Sleng, mentre que Choeung Ek, als afores de la ciutat, conserva un dels principals llocs de memòria de les víctimes del règim.

En les darreres dècades, Phnom Penh ha desenvolupat també una escena cultural contemporània formada per galeries d'art, sales d'espectacles, centres culturals, festivals i iniciatives dedicades al cinema, la fotografia, les arts visuals i la música. Aquesta activitat conviu amb els mercats tradicionals, les celebracions religioses i les arts escèniques khmers, que continuen tenint un paper central en la identitat cultural de la ciutat.

Els mercats tenen un paper destacat en la vida comercial i social de Phnom Penh. A més de la seva funció econòmica, molts actuen com a espais quotidians de trobada i distribució d'aliments, roba, joieria, productes domèstics i artesania.

El Mercat Central (Phsar Thmei) és un dels més coneguts de la ciutat. Va ser construït durant el període colonial francès i inaugurat el 1937. L'edifici, de planta radial i coronat per una gran cúpula central, és un dels exemples més singulars de l'arquitectura art déco del sud-est asiàtic. A les seves parades s'hi venen joies, rellotges, roba, productes electrònics, records i aliments.^[35]

El Mercat Rus (Phsar Tuol Tom Poung) va adquirir aquest nom durant les dècades de 1980 i 1990, quan era freqüentat per ciutadans soviètics i d'altres països de l'Europa de l'Est que residien a Cambodja. Actualment és conegut sobretot per la venda de roba, teixits, objectes artesanals, antiguitats, records i menjar preparat.

El Mercat Kandal (Phsar Kandal), situat prop del passeig fluvial i del Palau Reial, és especialment representatiu dels mercats tradicionals de la ciutat. Hi predomina la venda de productes frescos, com peix, carn, fruita, verdura, espècies i aliments preparats, i és freqüentat principalment per la població local.

Altres mercats destacats són el Mercat d'Orussey (Phsar Orussey), especialitzat en comerç majorista i productes d'ús quotidià, i el Mercat de la nit de Phnom Penh, situat prop del riu Tonlé Sap, orientat sobretot a roba, records, menjar de carrer i activitats d'oci nocturn.

Malgrat l'expansió dels supermercats i centres comercials moderns, els mercats tradicionals continuen tenint una gran importància en l'abastiment diari de la població i formen part del paisatge urbà i cultural de Phnom Penh.

A la ciutat l'art té el seu espai. S'expressa especialment en les característiques ancestrals de la cultura khmer com la música i la dansa, que es conserven gelosament des del temps de la glòria d'Angkor Wat. D'altra banda, les nombroses pagodes de la ciutat conserven excel·lents treballs artístics en pintures que narren els relats sagrats del budisme o dels llibres sagrats hinduistes, els artistes de les quals romanen anònims. L'art ancestral d'Angkor Wat té un pes significatiu sobre l'escultura, la pintura i la decoració.

En el seu procés de recuperació, la ciutat també dedica espai a l'esport. Si bé encara no hi ha una disciplina esportiva que arribi al terreny internacional, l'esport que identifica la ciutat és el prodal, que és l'art marcial cambodjana ancestral. El principal centre esportiu de Phnom Penh és l'estadi olímpic.

Phnom Penh compta amb l'aeroport internacional de Pochengton, que el comunica essencialment amb Bangkok, Ciutat Ho Chi Minh, Manila, Singapur, Kuala Lumpur, Hong Kong i Vientiane. També hi ha vols nacionals que porten principalment a Siem Riep i a altres províncies, l'accés a les quals és difícil per carretera.

La ciutat no té un servei urbà d'autobús, però sí que hi ha un servei de taxi. S'hi sol desplaçar per mitjà de les moto-taxis (moto-dop). Com que la ciutat no té cap terminal de transport intermunicipal, les línies d'autobús que l'uneixen amb a altres províncies s'ubiquen en alguns punts neuràlgics de la ciutat, com ara el mercat central.

Des del port fluvial es pot viatjar a diferents províncies del país mitjançant vaixells que transporten mercaderies i passatgers.

Phnom Penh és el primer centre educatiu del país, especialment pel que fa a l'educació superior. L'any 2001, el 82,7% de la població de la ciutat estava alfabetitzada: el 88,1% per als homes i el 77,7% per a les dones. Aquest fet afecta, sens dubte, l'ocupació femenina. L'educació superior ha rebut ajuda internacional, però costa que adquireixi un rang preponderant perquè al país preval un ambient de supervivència econòmica, per la qual cosa estudiar és encara vist com un privilegi de pocs. En canvi, hi ha una proliferació de centres d'estudi tècnics que preparen les noves generacions per a una inserció laboral ràpida.^[36]

• Chandler, David P. Voices from S-21 : terror and history in Pol Pot's secret prison. Berkeley: University of California Press, 1999. ISBN 978-0-520-92455-0. 
• Ponchaud, François. Cambodia : year zero. Nova York: Holt, Rinehart and Winston, 1978. ISBN 0-03-040306-5. 
• Rooney, Dawn. Angkor : an introduction to the temples (en anglès). 4a edició. Hong Kong: Odyssey, 2002. ISBN 962-217-683-6. 
• Royal Government of Cambodia. Cambodia in the early 21st century : from strength to strength into the 21st century. (en anglès). Phnom Penh: Media Business Network International & Promo-Khmer, 2004. ISBN 2-9513524-0-9. 
• Soriano i Rubió, Ramon. «Phnom-Penh». A: Els viatges d'un provocador. Edicions i Propostes Culturals Andana, 2019. ISBN 9788416445448. 

• Phnom Penh - Lloc web oficial (khmer)