Picot verd comú

Infotaula d'ésser viuPicot verd comú
Picus viridis Modifica el valor a Wikidata

Picus viridis viridis Modifica el valor a Wikidata  ♂
Estat de conservació
UICNrisc mínim Modifica el valor a Wikidata
Dades
Alimentació
Font dePicus viridis feces (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Envergadura41 cm Modifica el valor a Wikidata
Pes8,9 g (pes en néixer)
193 g (pes adult) Modifica el valor a Wikidata
Cries6,3 Modifica el valor a Wikidata
Incubació de l'ou19 dies Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePiciformes
FamíliaPicidae
GènerePicus
EspèciePicus viridis Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758 Picus viridis Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Modifica el valor a Wikidata

El picot verd comú (Picus viridis)[1] és un ocell piciforme de la família dels pícids (Picidae)[2][3] coneguts populament com a picots. És resident a gran part d'Europa i al Paleàrtic occidental,[4] i a la península Ibèrica es distribueix el tàxon Picus sharpei que abans es considerava subespècie i que estudis gènètics van demostrar que es tracta d'una espècie de ple dret.[5][6]

♂
♀

Descripció

Mesura entre 30 i 32 cm de llargada i 42 d'envergadura. Pesa uns 170 g. Com els nom científic i comú reflecteixen, els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc verd llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. Presenta dimorfisme sexual: el mascle té roig viu al cap, la femella és més apagada i en el mascle la franja del bigoti té un centre vermell però és negre sòlid en la femella. Els lores i al voltant de l'ull blanc són negres tant en mascle com en femella Els juvenils presenten taques blanques i ratlles per tot arreu;[7] el bigoti és fosc inicialment, encara que els mascles juvenils poden mostrar algunes plomes vermelles a principis de juny o generalment a juliol o agost.[8]

Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ramfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.[9]

Distribució i hàbitat

Presenta una distribució restringida a Euràsia (Albània, Andorra, Armènia, Àustria, l'Azerbaidjan, Belarús, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Moldàvia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit) però estretament emparentada amb dues altres formes de pícids de l'Àfrica del Nord i Àsia. És itinerant a Finlàndia, Gibraltar, Irlanda i Malta.[10]

És el menys forestal dels pícids grossos. En zones poc arbrades prefereix boscos de ribera. Tot l'any és fàcilment audible, fins i tot a força distància, pel seu característic renill al qual s'afegeix un menys freqüent tamborinat produït en repicar amb el bec contra les soques seques i arbres morts.[11] Quan hom el pot observar enfilar-se per les tiges dels arbres, sempre de forma ascendent, notarà que ho fa amb el cap dret tot mirant endavant. El vol és marcadament ondulat[11] i no gaire alt, en què es mostra el conspicu groc del carpó. Grimpa amb les extremitats zigodàctiles i es recolza amb la cua enforcada de plomes curtes, rígides i punxegudes, sense les quals es faria molt difícil de dur a terme la tasca ecològica d'explotador de larves xilòfagues d'insectes. Menja sovint a terra, molt més que els altres pícids, on captura principalment formigues i també escarabats i mosques. És aleshores quan hom se'l pot veure en els anomenats "banys de formigues".[12]

Ecologia

Alimentació

L'aliment principal del picot verd europeu són les formigues dels gèneres Lasius i Formica[12] per a les quals passa gran part del temps buscant a terra,[7] encara que altres insectes i petits rèptils també el captura ocasionalment.[13] Els excrements característics, allargats i cilíndrics de l'ocell sovint consisteixen completament en restes de formigues.[14] Als nius de formigues, sondeja a terra i llepa les adultes i les larves[13] tot emprant la llarga llengua que embolica a la part posterior del cap.[15]

L'estudi d'un niu a Romania va trobar que deu espècies de formigues van servir d'aliment pels pollets. Durant els primers deu dies, els joves van rebre una mitjana de 15 g cadascun, dels dies 10 al 20, 39,5 g i a partir del dia 20, 49,3 g. Els set pollets van consumir aproximadament 1,5 milions de formigues i pupes abans de sortir del niu.[13]

El bec és relativament feble i només l'utilitza per picotejar la fusta tova.[13] En comú amb altres espècies de picot,[16] la llengua del picot verd és llarga (10 cm) i la enrotlla al voltant del crani.[17] No té les barbes dels picots Dendrocopos i del picot negre (Dryocopus martius),[13] però es enganxifosa per les secrecions de les glàndules salivals.[13]

A l'hivern, la coberta de neu intensa i prolongada dificulta l'alimentació del picot verd comú i pot provocar una mortalitat elevada, de la qual la població pot trigar deu anys a recuperar-se.[12]

Pot localitzar els nius de formigues sota la neu. Es va observar que un ocell excavava 85 cm per arribar a un niu.[13]

Vocalitzacions

Picot verd comú juvenil utilitzant la llengua protràctil per buscar menjar a terra, Polònia.

Tot i que el picot verd europeu és tímid i cautelós, normalment soll ser complicat de veure però són els reclams forts, coneguts com a rialles, els que criden primer l'atenció. Poques vegades picoteja els troncs (un toc suau i ràpid), però sovint fa un "kiu-kiu-kiuck" sorollós mentre vola. La cant és una sèrie sonora de 10-18 sons 'klu' que fa una mica més ràpid cap al final i baixa lleugerament el to.[7] La femella fa un pu-pu-pu-pu-pu-pu-pu més agut.[18]

El vol és ondulant, amb 3-4 batecs d'ales seguits d'un lliscament curt quan les ales estan subjectes pel cos.[13]

Es pot distingir del picot capgris semblant, però més petit, per les seves parts inferiors groguenques, no grises, i els lores negres i la "màscara" facial.[8] A Europa, la seva part superior verda i la gropa groc poden provocar confusió amb el picot de cap gris o possiblement amb la femella d'oriol daurat, encara que aquesta última és més petita i esvelta, amb ales més estretes i cua més llarga. El picot de Levaillant, molt semblant, molt relacionat[13] només es troba al nord-oest d'Àfrica.[7]

Reproducció

La temporada de cria del picot verd comú comença a finals d'hivern i inclouen reclams, persecucions, reverències i tocs de bec. És monògam i la còpula extra-parella és rara.[19]

Entre març i abril crea una cavitat en un arbre, cosa que triga de entre quinze i trenta dies.[20] Ambdós sexes participen en l'excavació, tot i que hi col·labora més el mascle.[19] La cavitat es situa principalment en el tronc principal, entre dos i sis m d'altura i el forat d'entrada mesura entre cinc i set cm de diàmetre. Pot reutilitzar la mateixa cavitat durant diversos anys si la posta ha tingut èxit. La reutilització podria estar relacionada amb la manca de llocs adequats.[21] Per contra, les antigues cavitats poden ser reutilitzades per altres ocells cavernícoles, com el gaig blau comú (Coracias garrulus).[22]

Picus viridis femella (esquerra) amb un juvenil (dreta).

La posta inclou generalment de cinc a set ous blancs entre finals d'abril o principis de maig, la incubació té una durada de quinze a vint dies realitzada pels dos progenitors.[19]

En néixer, els polls són altricials, depenent totalment dels seus pares. Els pares els alimenten cada una o dues hores amb invertebrats regurgitats. Les cries abandonen el niu al cap d'unes setmanes, després es reparteixen entre els dos progenitors durant com a màxim set setmanes.[19]

La taxa d'èxit és alta, sobre un 86,8% d'eclosió i 95,3% de naixements. Les principals amenaces són les inclemències climàtiques, depredació i pertorbacions per part d'altres espècies o humans.[23]

Muda

La muda té lloc entre juny i novembre i les primeres plomes de vol es perden al voltant del moment de la cria. Els juvenils muden ràpidament després de l'envol i aconsegueixen el plomatge adult entre agost i novembre.[24]

Taxonomia

El picot verd europeu va ser descrit formalment pel naturalista suec Carl Linnaeus l'any 1758 en la desena edició de la seva Systema Naturae sota el nom binomial actual Picus viridis.[25] La localitat tipus és Suècia.[26]

El picot verd ibèric (P. sharpei) i el picot verd del Magrib (Picus vaillantii) es consideraven antigament com a subespècies del picot verd europeu. Ara es tracten com a espècies separades segons els resultats de dos estudis filogenètics moleculars publicats el 2011.[5][27][6]

Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025) es reconeixen tres subespècies:[28][29]

Etimologia

El nom científic deriva del llatí «picus», que significa “picar de fusta”, i «viridis», “verd”.[30]

Galeria

Referències

  1. ↑ «Picot verd comú». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 21/10/2023(català)
  2. ↑ «Picus viridis Linnaeus, 1758» (en anglès). GBIF. [Consulta: 28 febrer 2026].
  3. ↑ «Picus viridis (European Green Woodpecker)». Avibase. [Consulta: 28 febrer 2026].
  4. ↑ «2025 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 28 febrer 2026].
  5. 1 2 Pons, J.-M.; Olioso, G.; Cruaud, C.; Fuchs, J. «Phylogeography of the Eurasian green woodpecker (Picus viridis): Phylogeography of the Eurasian green woodpecker» (en anglès). Journal of Biogeography, 38, 2, 2-2011, p. 311–325. DOI: 10.1111/j.1365-2699.2010.02401.x.
  6. 1 2 Perktas, Utku; Barrowclough, George F.; Groth, Jeff G. «Phylogeography and species limits in the green woodpecker complex (Aves: Picidae): multiple Pleistocene refugia and range expansion across Europe and the Near East: PHYLOGEOGRAPHY OF GREEN WOODPECKERS» (en anglès). Biological Journal of the Linnean Society, 104, 3, 11-2011, p. 710–723. DOI: 10.1111/j.1095-8312.2011.01750.x.
  7. 1 2 3 4 Svensson, Lars; Grant, Peter J.; Mullarney, Killian; Zetterström, Dan; Christie, David A.. Collins bird guide: the most complete field guide to the birds of Britain and Europe. Londres: HarperCollins, 1999, p. 224–225. ISBN 978-0-00-219728-1.
  8. 1 2 Baker, Jeff. Identification of European non-passerines. Second revised edition. Thetford, Norfolk: British Trust for Ornithology, 2016, p. 314–315. ISBN 978-0-903793-18-6.
  9. ↑ Short, Lester L. «The evolution of terrestrial woodpeckers» (en anglès). American Museum novitates. American Museum of Natural History, 1971. [Consulta: 28 febrer 2026].
  10. ↑ BirdLife International (2016). "Picus viridis." 2016 Llista Vermella de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, edició 2016. [Consulta: 13 abril 2023]
  11. 1 2 Estrada, Joan; Jutglar, Francesc; Llobet, Toni. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears : Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. Barcelona: Lynx, març de 2010, pàg. 172. ISBN 978-84-96553-54-5.
  12. 1 2 3 «Eurasian Green Woodpecker Picus Viridis Species Factsheet» (en anglès). BirdLife Datazone. [Consulta: 28 febrer 2026].
  13. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 The birds of the western Palearctic on interactive DVD-ROM: comprehensive and authoritative multimedia coverage of over 970 species from Europe, North Africa and the Middle East. Sheffield: BirdGuides Ltd, 2008. ISBN 978-1-898110-39-2.
  14. ↑ Brown, Roy; Ferguson, John; Lawrence, Michael; Lees, David. Tracks & signs of the birds of Britain and Europe: an identification guide. Paperback ed. Londres: Helm, 1999, p. 91. ISBN 978-0-7136-5208-6.
  15. ↑ Alder, Danny; Marsden, Stuart «Characteristics of feeding‐site selection by breeding Green Woodpeckers Picus viridis in a UK agricultural landscape» (en anglès). Bird Study, 57, 1, 1-2010, p. 100–107. DOI: 10.1080/00063650903437511. ISSN: 0006-3657.
  16. ↑ «Woodpecker» (en anglès americà). Wild animals. HowStuffWorks.com, 22-04-2008. [Consulta: 28 febrer 2026].
  17. ↑ «Green Woodpecker» (en anglès). BTO BirdFacts. Arxivat de l'original el 2013-04-01. [Consulta: 28 febrer 2026].
  18. ↑ Jonsson, Lars; Ullman, Magnus; Jonsson, Lars. Birds of Europe: with North Africa and the Middle East. Londres: Helm, 1996, p. 342. ISBN 978-0-7136-4422-7.
  19. 1 2 3 4 Gorman, Gerard. The Green Woodpecker: a Natural and Cultural History of Picus viridis. Exeter: Pelagic Publishing, 2023, p. 115-127. ISBN 978-1-78427-436-8.
  20. ↑ Labitte, André. Notes sur la biologie du Pic-vert Picus viridis (en francès). vol.21. Alauda, 1953, p. 165-178.
  21. ↑ Henderson, Alastair J.K.; Henderson, Andrew C.B.. High and low Green Woodpecker nest holes. vol.95. British Birds, Alastair J.K. Henderson et Andrew C.B. Henderson, « High and low Green Woodpecker nest holes », British Birds, vol. 95, février 2002, p. 88, p. 88.
  22. ↑ Kiss, Orsolya; Tokody, Béla; Ludnai, Tünde; Moskát, Csaba «The effectiveness of nest-box supplementation for the conservation of European rollers (Coracias garrulus)». Acta Zoologica Academiae Scientiarum Hungaricae, 63, 1, 2017, p. 123–135. DOI: 10.17109/AZH.63.1.123.2017.
  23. ↑ Glue, David E.; Boswell, Tim. Comparative nesting ecology of the three British breeding woodpeckers. vol. 87. British Birds, 1994, p. 253-259.
  24. ↑ Handbook of British Birds. Royal Society for the Protection of Birds (RSPB), 2014. ISBN 978-1-4729-0647-2.
  25. ↑ Linné, Carl von. Caroli Linnaei...Systema naturae per regna tria naturae :secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis (en anglès). v.1. Holmiae: Impensis Direct. Laurentii Salvii, 1758, p. 113. DOI 10.5962/bhl.title.542.
  26. ↑ Peters, James Lee. Check-list of birds of the world. v.6. Cambridge: Harvard University Press, 1948, p. 131 [Consulta: 28 febrer 2026].
  27. ↑ Pons, J.-M.; Masson, C.; Olioso, G.; Fuchs, J. «Gene flow and genetic admixture across a secondary contact zone between two divergent lineages of the Eurasian Green Woodpecker Picus viridis» (en anglès). Journal of Ornithology, 160, 4, 10-2019, p. 935–945. DOI: 10.1007/s10336-019-01675-6. ISSN: 2193-7192.
  28. ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Woodpeckers – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 28 febrer 2026].
  29. ↑ «Picus viridis (Eurasian green woodpecker) | CLASSIFICATION | Animal Diversity Web» (en anglès). Arxivat de l'original el 2025-10-03. [Consulta: 28 febrer 2026].
  30. ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names: From Aalge to Zusii. Londres: Christopher Helm, 2010, p. 306, 403. ISBN 978-1-4081-2501-4 [Consulta: 28 febrer 2026].

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.