Pierina Legnani
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 30 setembre 1863  Milà (Itàlia) | ||
| Mort | 15 novembre 1930 (67 anys) Milà (Itàlia) | ||
| Sepultura | cemetery of Pognana Lario (en)  | ||
| Formació | Escola de Ballet La Scala | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | ballarina de ballet, coreògrafa | ||
 | |||
Pierina Legnani (Milà, 30 de setembre de 1868 - Milà, 15 de novembre de 1930), va ser una ballarina tan popular i tècnicament dotada que va ser la primera a obtenir el títol de prima ballerina assoluta al Ballet Imperial de Sant Petersburg.[1][2] Es diu que va ser la primera ballarina a interpretar 32 fouettés en tournant («girs fuetejats» fets sense moure's de lloc i sobre una cama),[3][2] un virtuosisme de la dansa clàssica. Va crear els papers d'Odette i Odile a El llac dels cignes,de Marius Petipa i Lev Ivanov (1895).[1]
Biografia
Pierina Legnani va estudiar durant deu anys a l'Escola de Ballet de la Scala de Milà, on va desenvolupar el domini tècnic que la faria famosa. En el seu últim any, va actuar com a suplent de la primera ballarina Maria Giuri.
Continuant els ensenyaments iniciats per Carlo Blasis, va estudiar amb Caterina Beretta, una ballarina reconeguda pel seu virtuosisme i que faria una contribució significativa a la formació de ballarins italians de renom i també a l'estranger.
Va debutar en el paper de Nunziatella a Amadriade de Danesi (música de Venanzi, Teatro alla Scala, 1888). Després va actuar com a primera ballarina al Teatre Alhambra de Londres el 1890 en el ballet Salandra d'Eugenio Casati. El 1892, després d'haver ballat arreu d'Europa, va ser nomenada primera ballarina de La Scala. El 1893 va aconseguir un èxit considerable a Londres, al Teatre Alhambra, com la Princesa al ballet Aladdin i en molts ballets de Georges Jacobi.[2][4]
El 1892, fou nomenada primera ballarina del Teatro alla Scala i l'estiu de 1893 va ballar de nou a Londres com la Princesa al ballet Aladdin.[4]
El seu virtuosisme i la seva tècnica van causar sensació, i va ser convidada pel Teatre Imperial de Ballet de Sant Petersburg, una ciutat on regnaven les ballarines italianes de l'època. Tan bon punt hi va arribar, el 1893, se li va atorgar el títol de Prima Ballerina Assoluta, un títol que més tard va demostrar que era plenament merescut i que va mantenir fins al 1901. Va començar la seva col·laboració amb Petipa i finalment va poder mostrar plenament les seves qualitats artístiques.
Tenia les cames curtes i robustes, però quan era a l'escenari desprenia sensació de lleugeresa i un encant especial, que captivà el músic paduà Riccardo Drigo, que va compondre per a ella les peces addicionals per a El llac dels cignes (Cigne negre pas de deux amb variacions) i El corsari (1899). A diferència dels seus col·legues de l'època, Pierina no es va involucrar en xafarderies ni històries intrigants i només es preocupava de millorar la seva tècnica mitjançant exercicis constants, estudiant amb mestres com Sergei Legat i Christian Johansson. Va ser molt estimada pel públic de Sant Petersburg i gràcies a ella es va demanar a les escoles de dansa de la ciutat que estudiessin el mètode italià, cosa que significava afegir brillantor i virtuosisme a la tècnica russa, aleshores refinada però una mica rígida.
El 1895, Pierina va ballar a la nova versió de Petipa/Ivanov d'El llac dels cignes, escenificada per commemorar el compositor Txaikovski, que va morir el 1893.
Es va acomiadar dels escenaris russos el 28 de gener de 1901 a Sant Petersburg amb el ballet La Camargo, de Petipa, reprès per Ivanov, amb música de Léon Minkus. Va tornar a Itàlia i es va establir a Pognana Lario, al llac de Como. Juntament amb Enrico Cecchetti, Caterina Beretta i Virginia Zucchi, va formar part del jurat de la comissió examinadora de l'Escola de Ballet del Teatro alla Scala.
Molts diccionaris donen la data de la seva mort el 1923, quan encara figurava al tribunal examinador de La Scala. Luigi Rossi, un conegut historiador del ballet, periodista i crític musical, va descobrir que la tomba de Legnani era a Pognana Lario, amb la data de la seva mort del 15 de novembre de 1930.[4]
Legnani és una de les últimes representants de l'«escola italiana», més precisament l'«escola milanesa», de la qual van sorgir ballarines que van fer la història de la dansa, com Fanny Cerrito, Carlotta Grisi, Amalia Ferraris, Claudina Cucchi, Elena Cornalba i Virginia Zucchi.
Alguns dels ballets interpretats per Pierina Legnani
- Salandra (d'Eugenio Casati, 1890)
- La Ventafocs de Marius Petipa / Lev Ivanov / Enrico Cecchetti (música de Fitingof-Shell, 1893), un ballet en què Legnani va interpretar els 32 fouettés en tournant (tanmateix, cap al 2013 al Museo della Scala es va redescobrir un quadern de Pierina Legnani en què, sobre un retall de diari que parlava de la seva capacitat per interpretar 32 fouettés, ella mateixa havia escrit que amb prou feines podia fer-ne 24).
- El llac dels cignes (de Piotr Ilitx Txaikovski, 1895)
- El talismà (música de Riccardo Drigo, 1895)
- La Perla (música de Drigo, 1896)
- Barbablava (música de Pyotr Schenk, 1896)
- Raymonda (música d'Aleksandr Glazunov, 1898)
- Les ruses d'amour (música de Glazunov, 1900)
- Coppélia (música de Léo Delibes, 1896)
- La donzella del tsar o El cavallet geperut (música de Cesare Pugni, 1864, 1895)
- El Corsari (música de Riccardo Drigo, 1899)
- La Camargo (música de Ludwig Minkus, 1901)[2][5][4]
Referències
- 1 2 «LEGNANI, Pierina» (en italià). Enciclopedia Treccani. [Consulta: 17 setembre 2025].
- 1 2 3 4 «Pierina Legnani» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 17 setembre 2025].
- ↑ Royal Ballet and Opera. «Ballet Evolved - Pierina Legnani 1863-1923», 01-05-2013. [Consulta: 17 setembre 2025].
- 1 2 3 4 «Pierina Legnani» (en anglès). The Marius Petipa Society, 07-05-2016. [Consulta: 20 setembre 2025].
- ↑ «Barba Azul / Electrique». Andrea's Promenade, 01-05-2020. [Consulta: 20 setembre 2025].