Pierre Guichard
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Pierre Léon Élie Guichard  5 novembre 1939 La Côte-Saint-André (França) |
| Mort | 6 abril 2021 (81 anys) Sainte-Foy-lès-Lyon (França) |
| Formació | Universitat de Tolosa-Lo Miralh Casa de Velázquez |
| Director de tesi | Philippe Wolff |
| Activitat | |
| Camp de treball | Història, arqueologia i medievalisme |
| Ocupació | historiador, arqueòleg, catedràtic, medievalista |
| Membre de | |
| Obra | |
| Estudiant doctoral | Pascal Buresi, Santiago Macías i Cécile Treffort |
| Premis | |
Pierre Guichard (La Côte-Saint-André, Isère, 6 de novembre de 1939 - Sainte-Foy-lès-Lyon, 6 d'abril de 2021) fou un historiador, arqueòleg i medievalista francès, especialitzat en l'expansió de l'islam a la Mediterrània occidental i les seues relacions amb el món cristià durant l'edat mitjana.[1]
Catedràtic d'història medieval a la Universitat Lumière-Lyon II, del 1994 al 2003 hi va dirigir una unitat de recerca dins del Centre Interuniversitaire d'Histoire et Archéologie Médiévales dedicada a la història i l'arqueologia dels mons medievals cristià i musulmà. Fou també acadèmic de l'Institut de França, membre corresponent de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres des del 1998, i membre de la secció científica de la Casa de Velázquez a Madrid, on sojornà del 1966 al 1969 preparant la seua tesi, presentada a Lió el 1972 i publicada el 1976 traduîda al castellà, en què argumenta l'aculturació musulmana de la península ibèrica, amb la degradació cultural de les poblacions mossàrabs i les seues revoltes durant el segle x, en particular el moviment dels màrtirs de Còrdova.[2][3]
En Al-Andalus, 711-1492 exposa l'evolució d'aquesta penetració cultural, els seus matisos, les diverses aportacions àrabs i berbers, i la persistència, en una posició de resistència, de les aportacions culturals cristianes o jueves, i demostra la influència determinant dels nous pobladors en l'evolució de les pràctiques polítiques i socials en la península. Els clans àrabs practicaven l'endogàmia, i aquest concepte es va convertir en una norma en la societat ibèrica; la pràctica de l'endogàmia en general impedia l'assimilació entre els clans àrabs i els civils locals, ja que no es produïen matrimonis mixtos. A més d'això, el concepte de llinatge segmentari exigia una major cohesió en els nous assentaments, la qual cosa va permetre als invasors mantenir-se i créixer pròsperament a les zones recentment adquirides, i l'afluència massiva de musulmans àrabs i berbers durant els primers dos o tres segles posteriors a les invasions va permetre que aquests grups ètnics foren la majoria demogràfica a la península Ibèrica.[4][3] La novetat d'aquesta perspectiva venia a corregir la deriva d'una historiografia espanyola tradicionalment molt eurocentrista i que tendeix a minimitzar l'impacte demogràfic i sociopolític de les invasions àrabs i berbers després del 711 dC fins al punt de negar, en algun cas extrem, el fet mateix d'aquelles invasions.[5] Per la seua part, Guichard insisteix en la necessitat de recórrer prioritàriament a les fonts que presenten el punt de vista dels musulmans de l'època, habitualment ignorades pels historiadors tradicionalistes, i després als treballs especialitzats sobre el món musulmà medieval.[4][6]
Distincions
- Cavaller de l'Orde de les Palmes Acadèmiques.
Obres
Per a una relació exhaustiva, vegeu la bibliografia enumerada per Y. Benhima.[7]
- Al-Andalus: estructura antropológica de una sociedad islamica en Occidente, Barcelona: Barral, 1976. Reed.: Granada, Universitat de Granada, 1995.
- Structures sociales orientales et occidentales dans l'Espagne musulmane, París-La Haia: Mouton, 1977.
- Toponimia y geografía musulmana de Valencia, Saragossa: Anubar, 1979.
- Estudios sobre historia medieval, trad. Eduard J. Verger. València: Institució Alfons el Magnànim (IVEI), 1987.
- Les châteaux ruraux d'al-Andalus: histoire et archéologie des "ḥuṣūn" du Sud-Est de l'Espagne (amb André Bazzana i Patrice Cressier), Madrid/París, Casa de Velázquez/De Boccard, 1988.
- Les musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), Damasc: Institut Français de Damas, 1990-1991; Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), trad. Josep Torró Abad. Madrid/València: Biblioteca Nueva/Universitat de València, 2001. ISBN 9788437052564
- Les relations des pays d'Islam avec le monde latin (milieu Xe-milieu XIIIe siècle (en col·laboració amb Philippe Sénac), Poitiers/París: SNED/SEDES, 2000.
- Al-Andalus: 711-1492, París: Hachette Littératures, 2000 ; reed.: Al-Andalus: une histoire de l'Espagne musulmane, 2001, 2008.
- Las Españas medievales (en col·laboració amb Pierre Bonnassie i Marie-Claude Gerbet), trad. Bernat Hervàs. Barcelona: Crítica, 2001.
- Europa y el Islam en la Edad Media (en col·laboració amb Henri Bresc i Robert Martran). Barcelona: Crítica, 2001.
- Los reinos de taifas: fragmentación política y esplendor cultural (en col·laboració amb Bruna Soravia). Màlaga: Ed. Sarriá, 2005.
- Articles
- «Le peuplement de la région de Valence aux deux premiers siècles de la domination musulmane». Mélanges de la Casa de Velázquez, núm 5, 1969, p. 103-168.
- «Les Arabes ont bien envahi l’Espagne: les structures sociales de l'Espagne musulmane», Annales. Histoire, Sciences Sociales, núm. 29/6 (1974), p. 1483-1513.
- «València abans dels catalans», L'Avenç, núm. 16 (1979), p. 34-39.
- «Els "Berbers de València" i la delimitació del País Valencià a l'alta edat mitjana», Afers, núm. 7 (1988-1989), p. 69-85.
- «Du parchemin au papier», en: Pierre Guichard i Danièle Alexandre-Bidon. Comprendre le XIIIe siècle: études offertes à Marie-Thérèse Lorcin, Lió: Presses Universitaires de Lyon, 1995, p. 185-200.
- «Quelques remarques sur l'agriculture irriguée dans le centre du Pays Valencien», en Antoni Furió; Aureliano José Lairón Pla (eds.) L'espai de l'aigua: xarxes i sistemes d'irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica. València/Alzira: Universitat de València/Ajuntament d'Alzira, 2000, p. 75-81.
- «L'influence de la culture du Maghreb et de l'Andalus sur l'Europe latine au Moyen Âge», Cuadernos andalusíes, núm. 1 (2006), p. 23-46.
Referències
- ↑ MARQ, 2021.
- ↑ Torró.
- 1 2 Fábregas, 2023.
- 1 2 Boone i Benco, 1999, p. 51-71.
- ↑ Fierro, 2009, p. 325-349.
- ↑ Buresi, 2000, p. 9-35.
- ↑ Benhima, 2022, p. 22-55.
Fonts
- Benhima, Yassir. «Bibliographie de Pierre Guichard (1939-2021)». Arabica, núm. 69 (1-2), 2022. DOI: https://doi.org/10.1163/15700585-12341646 [Consulta: 24 juliol 2026].
- Boone, James L.; Benco, Nancy «Islamic Settlement in North Africa and the Iberian Peninsula». Annual Review of Anthropology, núm. 28, 1999, p. 51-71. DOI: https://doi.org/10.1146/annurev.anthro.28.1.51.
- Buresi, Pascal. «"Introduction" al dossier "Les relations des pays d'Islam avec le monde latin, milieu Xe-milieu XIIIe siècle». Cahiers d'Histoire, núm. 78, 2000, p. 9-35.
- Fábregas, Adela. «Pierre Guichard (1939-2021) in memoriam». Al-Qanṭara, 44, núm. 2, 2023. DOI: https://doi.org/10.3989/alqantara.2023.028 [Consulta: 24 juliol 2026].
- Fierro, Maribel. «Al-Andalus en el pensamiento fascista español. La revolución islámica en Occidente de Ignacio Olagüe». A: Manuela Marín, ed.. Al-Andalus/España. Historiografías en contraste. Casa de Velázquez, 2009, p. 325-349. DOI https://doi.org/10.4000/books.cvz.1402 [Consulta: 24 juliol 2026].
- MARQ. «Defunció de l'arqueòleg Pierre Guichard». Museu Arqueològic d'Alacant. [Consulta: 24 juliol 2026].
- Torró, Josep. «Pierre Guichard». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 24 juliol 2026].