Pierre Mauroy
Pierre Mauroy (Cartignies, 5 de juliol de 1928 - Clamart, 7 de juny de 2013) és un polític francès, que fou Primer Ministre de França. Fou secretari nacional de les joventuts socialistes el 1950-58, i el 1963 entrà al buró polític del Partit Socialista SFIO, del qual n'esdevingué secretari general adjunt el 1966-1970.
Biografia
Mauroy va néixer a Cartignies. Fill d'un mestre d'escola, Mauroy va esdevenir professor d'educació tècnica a Colombes i el 1955 va ser elegit secretari general del Sindicat d'Escoles d'Educació Tècnica dins de la Federació Nacional d'Educació.[1] També va liderar el Moviment de Joventut Socialista i es va convertir en una figura destacada de la federació socialista del departament del Nord, que era una de les terceres més grans de la Secció Francesa del partit Internacional Obrera (SFIO) i va ascendir ràpidament en el partit. El 1966, es va convertir en la segona persona més poderosa del partit darrere del secretari general, Guy Mollet. No obstant això, quan Mollet va dimitir com a líder el 1969, Alain Savary va ser escollit per succeir-lo
Mauroy també va dirigir una important associació nacional de clubs juvenils[2] i va ser sindicalista.[3] Des d'un entorn obrer,[4] Mauroy representava (segons un observador) "els antics bastions obrers del nord".[3]
Carrera política
Després dels desastres electorals de 1968 i 1969, va ser convençut de la necessitat de renovar el partit. El 1971, durant el Congrés d'Épinay, va donar suport a l'elecció de François Mitterrand a la direcció del partit i es va convertir en la segona persona més poderosa del Partit Socialista (PS). Dos anys més tard, va ser elegit diputat i alcalde de Lille.[5]
Cada cop més, Mauroy va criticar la substitució d'antics membres de la SFIO de càrrecs importants per aliats de Mitterrand. En això, va formar una aliança amb Michel Rocard, el principal oponent de Mitterrand, durant el Congrés de Metz de 1979. Tanmateix, Mitterrand el va escollir com a portaveu durant la campanya presidencial de 1981; després de l'elecció de Mitterrand, va nomenar Mauroy com a primer ministre.
Dins del PS, Mauroy estava associat amb un grup que, segons un estudi, «tendia cap a la socialdemocràcia estàndard, favorable al liberalisme econòmic de Rocard, però compromès amb els objectius socialistes tradicionals».[6]
Fou secretari nacional de coordinació del nou Partit Socialista (1971-79), diputat pel Nord a l'Assemblea Nacional francesa (1973-81),[7] alcalde de Lilla (des del 1973) i president del Consell regional del Nord-Pas-de-Calais del 1974 al 1981.
Arran de la victòria del PS a les eleccions generals del 1981 fou nomenat primer ministre i formà un govern de coalició amb representants dels partits socialista, comunista i radicals d'esquerra.[7] La crisi econòmica, diversos revessos electorals i les dissensions internes l'obligaren a renunciar el 1984.
De 1988 a 1992 fou primer secretari del PS en contra de la voluntat de Mitterrand, que donava suport a Laurent Fabius. L'any següent, Mauroy va demanar (com assenyala un estudi) "un congrés del partit "ideològic" per reformular les idees socialistes"[8] President de la Internacional Socialista substituí Willy Brandt de 1992 a 1999, quan fou rellevat en el càrrec per António Guterres. senador des de 1992, va deixar l'alcaldia de Lille el 2001. Posteriorment va donar suport a la candidatura de Ségolène Royal durant les eleccions presidencials de 2007 i de Martine Aubry durant les primàries socialistes de 2011.[1]
De 1955 a 2013, Mauroy va ser membre dels òrgans de govern de la Federació del Nord i del buró nacional. El 1992, Mauroy va establir la Fundació Jean-Jaurès; una organització política de la qual presidiria la resta de la seva vida.[1]
Mauroy va morir a causa de complicacions d'un càncer de pulmó el 7 de juny de 2013 a l'edat de 84 anys[9]
Obres
- À Gauche (1985)
- Parole de Lillois (1994)
- Léo Lagrange (1997)
Referències
- 1 2 3 Pierre Mauroy Institute biography (In French)
- ↑ Social Change in Modern France Towards a Cultural Anthropology of the Fifth Republic By Henri Mendras, Alistair Cole, 1991, P.95
- 1 2 A Concise History of France by Roger Price, 2014, P.422
- ↑ The French Paradox Understanding Contemporary France By Frank Roy Willis, 1982, P.126
- ↑ France: Lille By Laurence Phillips, 2024
- ↑ The Workers of Nations Industrial Relations in a Global Economy 1995, Editor: Sanford M. Jacoby, 1995
- 1 2 «Assemblée nationale – Base de données historique des anciens députés» (en francès). National Assembly of France. [Consulta: 24 febrer 2010].
- ↑ The Long Presidency France In The Mitterrand Years, 1981-1995 By Julius W Friend, 2018
- ↑ ; Erlanger, Steven «Pierre Mauroy, Former French Socialist Premier, Dies at 84 - The New York Times». The New York Times, 07-06-2013.