Piypita
 Piypita | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | K₄Cu₄O₂(SO₄)₄·(Na,Cu)Cl |
| Epònim | Borís Ivànovitx Pip |
| Localitat tipus | Gran erupció fissural, volcà Tolbàtxik, óblast de Kamtxatka, Districte Federal de l'Extrem Orient, Rússia |
| Classificació | |
| Categoria | sulfats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 7.BC.40 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 7.BC.40 |
| Dana | 30.2.7.1 |
| Heys | 25.2.13 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | tetragonal |
| Estructura cristal·lina | a = 13,6Å; c = 4,95Å; |
| Color | verd, negre |
| Duresa (Mohs) | 2,5 |
| Lluïssor | vítria |
| Propietats òptiques | uniaxial (+) |
| Índex de refracció | nω = 1,583 nε = 1,695 |
| Birefringència | δ = 0,112 |
| Més informació | |
| Estatus IMA | aprovat |
| Codi IMA | IMA1982-097 |
| Any d'aprovació | 1982 |
| Símbol | Piy |
| Referències | [1] |
La piypita és un mineral de la classe dels sulfats. Rep el seu nom del vulcanòleg rus Borís Ivànovitx Pip (1906–1966).[2] Va ser descrita originàriament amb el nom de caratiïta.
Característiques
La piypita és un sulfat de fórmula química K₄Cu₄O₂(SO₄)₄·(Na,Cu)Cl. Va ser aprovada com a espècie vàlida per l'Associació Mineralògica Internacional l'any 1982. Cristal·litza en el sistema tetragonal. La seva duresa a l'escala de Mohs és 2,5.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la piypita pertany a «07.BC: sulfats (selenats, etc.), amb anions addicionals, sense H₂O, amb cations de mida mitjana i gran», juntament amb els minerals següents: d'ansita, alunita, amonioalunita, amoniojarosita, argentojarosita, beaverita-(Cu), dorallcharita, huangita, hidroniojarosita, jarosita, natroalunita-2c, natroalunita, natrojarosita, osarizawaïta, plumbojarosita, schlossmacherita, walthierita, beaverita-(Zn), ye'elimita, atlasovita, nabokoïta, clorotionita, euclorina, fedotovita, kamchatkita, klyuchevskita, alumoklyuchevskita, caledonita, wherryita, mammothita, linarita, schmiederita, munakataïta, chenita, krivovichevita i anhidrocaïnita.
Formació i jaciments
Va ser descoberta a la gran erupció fissural del volcà Tolbàtxik, a l'óblast de Kamtxatka, al Districte Federal de l'Extrem Orient (Rússia). També ha estat descrita a Braubach, a l'estat de Renània-Palatinat (Alemanya), així com al Vesuvi, a la regió de Campània (Itàlia). Són els tres únics indrets en tot el planeta on ha estat descrita aquesta espècie mineral.