Polieucte de Melitene
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Polyeuctus segle III Armènia |
| Mort | 259 (Gregorià) Malatya (Imperi Romà) |
| Causa de mort | decapitació |
| Sepultura | Melitene (restes desaparegudes) |
| Religió | Cristianisme |
| Activitat | |
| Ocupació | oficial |
| Carrera militar | |
| Branca militar | Exèrcit romà |
| màrtir | |
| Celebració | Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, esglésies orientals |
| Festivitat | 13 de febrer (catòlics), 9 de gener (ortodoxos), 7 de gener (armenis) |
Polieucte de Melitene (mort el 10 de gener de 259) va ésser un soldat romà, mort màrtir a Melitene (Armènia) i venerat com a sant per diverses confessions cristianes.
Biografia
Polieucte era un oficial de l'exèrcit romà a Armènia. Commogut pel zel del seu amic cristià Nearc, va convertir-se al cristianisme. Deci, prefecte de l'emperador Valerià I havia decretat que els ciutadans fessin sacrificis als déus romans i Polieucte s'hi negà. A més, va atacar una processó pagana, fent caure els ídols a terra i trencant-los.
Detingut, fou torturat, malgrat la intercessió de la seva esposa Paulina, els seus fills i el seu sogre Fèlix, de gran prestigi a la ciutat. En no voler abjurar de la seva fe, fou decapitat.
Veneració
Fou sebollit a Melitene i, amb el temps, una església s'aixecà sobre la tomba. Al 524-527, Anicia Juliana li dedicà l'església de Sant Polieucte a Constantinoble, avui desapareguda i que abans de Justinià era la més gran de la ciutat.[1]
Se celebra el 13 de febrer en occident, i el 9 de gener en orient. El calendari armeni el celebrava el 7 de gener.
Aparició en obres de creació
La seva història és la base temàtica de la tragèdia Polyeucte de Pierre Corneille (1642). A partir d'aquesta, s'originaren diverses obres de teatre musical:
- el ballet Polyeucte de Marc-Antoine Charpentier (1679),
- l'òpera Poliuto de Gaetano Donizetti (1838), adaptada al francès per Eugène Scribe amb el títol Les martyrs per a l'estrena a París, el 1840; en italià s'estrenà el 1848,
- l'òpera Polyeucte de Charles Gounod (1878), amb el llibretista Jules Barbier,
- l'obertura simfònica de Paul Dukas Polyeucte (1892).
Referències
- ↑ Cameron, Averil; Ward-Perkins, Bryan; Whitby, Michael. Late Antiquity: Empire and Successors, AD 425-600. Cambridge University Press, 2000. ISBN 978-0-521-32591-2.
