Pont continental



A l'entorn de la biogeografia, un pont continental[1] és un istme o també una connexió àmplia entre continents altrament separats per mars o oceans, el que va permetre a animals i plantes terrestres travessar i colonitzar noves terres.[2] Els ponts de terra poden ser creats per regressió marina, en què el nivell del mar va caure i exposa zones someres de poca profunditat, abans seccions submergides de la plataforma continental, o quan es van crear noves terres per la tectònica de plaques, o ocasionalment quan el fons del mar es va elevar a causa de la recuperació post-glacial després d'una glaciació.
Exemples destacats
Alguns exemples de ponts continentals són els següents:
- El pont continental de Beríngia, que intermitentment va connectar Àsia amb Amèrica del Nord quan el nivell del mar va pujar sota l'efecte de les edats de gel;
- L'istme de Panamà, que amb la seva aparició fa tres milions d'anys va permetre el Gran Intercanvi Americà;
- La península del Sinaí, que uneix Àfrica i Euràsia;
- La Doggerland, una antiga massa de terra al sud del mar del Nord que connectava l'illa de Gran Bretanya a la part continental europea durant l'última edat de gel.
La teoria dels ponts de terra
Al segle xix una sèrie de científics van observar similituds geològiques i zoològiques desconcertants entre zones molt distants entre si. Per resoldre aquests problemes, {{Cita| […]cada vegada que els geòlegs i paleontòlegs estaven davant d'una pèrdua per explicar les òbvies similituds transoceàniques de la vida que deduïen dels registres fòssils, esmolaven seus llapis i traçaven ponts continentals entre els continents apropiats.|Col2 = […] Whenever geologists and paleontologists were at a loss to explain the Obvious transoceànic similarities of life that they dedueix from the fossil records, they sharpened their Pencils and sketches land bridges between appropriate continents.|William R. Corliss[3]
El concepte va ser proposat per primera vegada pel geòleg suís-nord-americà Jules Marcou (1824-1898) en la seva obra Lettres sur les roches du Jura et leur distribution géographique dans les deux hémisphères.[4]
Alguns d'aquests hipotètics ponts de terra van ser els següents:[3]
- Lemuria, a l'oceà Índic;
- Archiboreis, a l'Atlàntic Nord;
- Archatlantis, de les Antilles al Nord d'Àfrica;
- Archhelenis, des de Brasil a Sud-àfrica;
- Archigalenis, des d'Amèrica Central a través de Hawaii fins al nord-est d'Àsia;
- Archinotis, des d'Amèrica del Sud a l'Antàrtida.
Aquesta teoria de ponts hipotètics va quedar obsoleta per la hipòtesi de la deriva continental que es va anar acceptant així com pel desenvolupament de la tectònica de plaques a mitjan segle xx.
Referències
- ↑ «pont». Gran Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «pont continental». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- 1 2 Corliss, 1970, capítol 5: "Up-and-Down Landbridges".
- ↑ Marcou, Jules. Lettres sur les roches du Jura et leur distribution géographique dans les deux hémisphères [Lletres sobre les roques de les muntanyes del Jura i llur distribució geogràfica en ambdós hemisferis] (en francès). París: F. Klincksieck, 1857.
Bibliografia
- Corliss, William R. Mysteries Beneath the Sea [Misteris sota la mar] (en anglès). Nova York: Crowell, 1970. ISBN 978-0-690-57082-3.