Propulsor d'efecte Hall

En la propulsió de naus espacials, un propulsor d'efecte Hall (HET, de vegades anomenat propulsor Hall o propulsor de corrent Hall) és un tipus de propulsor iònic en què el propel·lent s'accelera mitjançant un camp elèctric. Basant-se en el descobriment d'Edwin Hall, els propulsors d'efecte Hall utilitzen un camp magnètic per limitar el moviment axial dels electrons i després els utilitzen per ionitzar el propel·lent, accelerar eficientment els ions per produir empenta i neutralitzar els ions de la columna. El propulsor d'efecte Hall es classifica com a impuls específic moderat (1.600 s) tecnologia de propulsió espacial i s'ha beneficiat d'una considerable investigació teòrica i experimental des dels anys seixanta.
Els propulsors Hall funcionen amb una varietat de propel·lents, els més comuns són el xenó i el criptó. Altres propel·lents d'interès inclouen l'argó, el bismut, el iode, el magnesi, el zinc i l'adamantà.
Els propulsors Hall poden accelerar el seu gas d'escapament a velocitats d'entre 10 i 80 km/s (1.000–8.000 impuls específic s), amb la majoria de models funcionant entre 15 i 30 km/s. L'empenta produïda depèn del nivell de potència. Dispositius que funcionen a 1,35 kW produeixen uns 83 mN d'empenta. Els models d'alta potència han demostrat fins a 5,4 N al laboratori.[1] Nivells de potència fins a 100 kW s'han demostrat per a propulsors Hall de xenó.
Els propulsors d'efecte Hall del 2009 tenien nivells de potència d'entrada d'entre 1,35 i 10 quilowatts i velocitats d'escapament de 10 a 50 quilòmetres per segon, amb un empenyiment de 40 a 600 mil·linewtons i una eficiència d'entre el 45 i el 60 per cent. Les aplicacions dels propulsors d'efecte Hall inclouen el control de l'orientació i la posició dels satèl·lits en òrbita i l'ús com a motor de propulsió principal per a vehicles espacials robòtics de mida mitjana.[2]
Història
Els propulsors Hall es van estudiar de manera independent als Estats Units i a la Unió Soviètica. Es van descriure públicament per primera vegada als EUA a principis dels anys seixanta.[3][4][5] Tanmateix, el propulsor Hall es va desenvolupar per primera vegada com a dispositiu de propulsió eficient a la Unió Soviètica. Als EUA, els científics es van centrar en el desenvolupament de propulsors iònics en quadrícula.
Dissenys soviètics
A la Unió Soviètica es van desenvolupar dos tipus de propulsors Hall:
- propulsors amb zona d'acceleració àmplia, SPT (rus: СПД, стационарный плазменный двигатель; anglès: SPT, Propulsor de plasma estacionari) a Design Bureau Fakel
- propulsors amb zona d'acceleració estreta, DAS (rus: ДАС, двигатель с анодным слоем; anglès: TAL, Propulsor amb capa d'ànode), a l'Institut Central de Recerca per a la Construcció de Màquines (TsNIIMASH).

El disseny de l'SPT va ser en gran part obra d'AI Morozov.[6][7] El primer SPT que va operar a l'espai, un SPT-50 a bord d'una nau espacial soviètica Meteor, va ser llançat el desembre de 1971. Es van utilitzar principalment per a l'estabilització de satèl·lits en direccions nord-sud i est-oest. Des de llavors fins a finals de la dècada de 1990, 118 motors SPT van completar la seva missió i uns 50 van continuar funcionant. L'empenta de la primera generació de motors SPT, SPT-50 i SPT-60, era de 20 i 30 mN respectivament. El 1982, es van introduir l'SPT-70 i l'SPT-100, amb un empenyiment de 40 i 83 mN, respectivament. A la Rússia postsoviètica es van introduir els SPT-140, SPT-160, SPT-200, T-160 d'alta potència (uns quants quilowatts) i els SPT-35 de baixa potència (menys de 500 W).[8]
Els propulsors soviètics i russos de tipus TAL inclouen el D-38, D-55, D-80 i D-100.[9]
Dissenys no soviètics
Els propulsors de construcció soviètica es van introduir a Occident el 1992 després que un equip d'especialistes en propulsió elèctrica del Laboratori de Propulsió a Jet de la NASA, el Glenn Research Center i el Laboratori de Recerca de la Força Aèria, amb el suport de l'Organització de Defensa de Míssils Balístics, visitessin laboratoris russos i avaluessin experimentalment l'SPT-100 (és a dir, un 100 mm de diàmetre (propulsor SPT). Els propulsors Hall continuen utilitzant-se en naus espacials russes i també han volat en naus espacials europees i americanes. Space Systems/Loral, un fabricant americà de satèl·lits comercials, ara vola amb Fakel SPT-100 a les seves naus espacials de comunicacions GEO.
Des de principis dels anys noranta, els propulsors Hall han estat objecte d'un gran nombre d'esforços de recerca als Estats Units, l'Índia, França, Itàlia, el Japó i Rússia (amb molts esforços més petits dispersos en diversos països d'arreu del món). La recerca dels propulsors Hall als EUA es duu a terme en diversos laboratoris governamentals, universitats i empreses privades. Els centres governamentals i finançats pel govern inclouen el Laboratori de Propulsió a Jet de la NASA, el Centre de Recerca Glenn de la NASA, el Laboratori de Recerca de la Força Aèria (Edwards AFB, Califòrnia) i la Corporació Aeroespacial. Les universitats inclouen l'Institut Tecnològic de la Força Aèria dels EUA,[10] la Universitat de Michigan, la Universitat de Stanford, l'Institut Tecnològic de Massachusetts, la Universitat de Princeton, la Universitat Tecnològica de Michigan i Georgia Tech. El 2023, estudiants de l'Olin College of Engineering van demostrar el primer propulsor Hall d'estat estacionari dissenyat per a estudiants de grau.[11] S'està duent a terme un nombre considerable de desenvolupaments a la indústria, com ara IHI Corporation al Japó, Aerojet i Busek als EUA, Safran Spacecraft Propulsion a França, LAJP a Ucraïna, SITAEL a Itàlia i Satrec Initiative a Corea del Sud.

El primer ús de propulsors Hall en òrbita lunar va ser la missió lunar SMART-1 de l'Agència Espacial Europea (ESA) el 2003.
Els propulsors Hall es van demostrar per primera vegada en un satèl·lit occidental a la nau espacial STEX del Laboratori de Recerca Naval (NRL), que pilotava el D-55 rus. El primer propulsor Hall americà a volar a l'espai va ser el Busek BHT-200 a bord d'una nau espacial de demostració tecnològica TacSat-2. El primer vol d'un propulsor Hall americà en una missió operativa va ser l'Aerojet BPT-4000, que es va llançar l'agost de 2010 al satèl·lit de comunicacions militar Advanced Extremely High Frequency GEO. A 4,5 kW, el BPT-4000 és també el propulsor Hall de major potència mai volat a l'espai. A més de les tasques habituals de manteniment de l'estació, el BPT-4000 també proporciona capacitat d'elevació d'òrbita a la nau espacial. L' X-37B s'ha utilitzat com a banc de proves per al propulsor Hall de la sèrie de satèl·lits AEHF. Diversos països d'arreu del món continuen els esforços per qualificar la tecnologia dels propulsors Hall per a usos comercials. La constel·lació SpaceX Starlink, la constel·lació de satèl·lits més gran del món, utilitza propulsors d'efecte Hall. Starlink inicialment utilitzava gas criptó, però amb els seus satèl·lits V2 va canviar a argó a causa del seu preu més barat i la seva àmplia disponibilitat.[12]
El primer desplegament de propulsors Hall més enllà de l'esfera d'influència de la Terra va ser la nau espacial Psyche, llançada el 2023 cap al cinturó d'asteroides per explorar 16 Psyche.[13]
Principi de funcionament
El principi essencial de funcionament del propulsor Hall és que utilitza un potencial electroestàtic per accelerar ions fins a altes velocitats. En un propulsor Hall, la càrrega negativa atractiva la proporciona un plasma d'electrons a l'extrem obert del propulsor en lloc d'una reixeta. Un camp magnètic radial d'uns 100–300 G s'utilitza per confinar els electrons, on la combinació del camp magnètic radial i el camp elèctric axial fa que els electrons es desplacin en azimut, formant així el corrent Hall del qual el dispositiu rep el seu nom.

A la imatge adjacent es mostra un esquema d'un propulsor Hall. S'aplica un potencial elèctric d'entre 150 i 800 volts entre l'ànode i el càtode.
La punta central forma un pol d'un electroimant i està envoltada per un espai anular, i al voltant d'aquest hi ha l'altre pol de l'electroimant, amb un camp magnètic radial al mig.
El propel·lent, com ara el gas xenó, s'alimenta a través de l'ànode, que té nombrosos forats petits que actuen com a distribuïdor de gas. A mesura que els àtoms neutres de xenó es difonen al canal del propulsor, s'ionitzen per col·lisions amb electrons d'alta energia circulants (normalment 10–40 eV, o aproximadament el 10% del voltatge de descàrrega). La majoria dels àtoms de xenó estan ionitzats a una càrrega neta de +1, però una fracció notable (aprox. 20%) té una càrrega neta de +2.
Els ions de xenó són accelerats pel camp elèctric entre l'ànode i el càtode. Per a tensions de descàrrega de 300 V, els ions assoleixen velocitats d'uns 15 km/s (9,3 mi/s) per a un impuls específic de 1.500 s (15 kN·s/kg). En sortir, però, els ions arrosseguen un nombre igual d'electrons amb ells, creant una columna de plasma sense càrrega neta.
El camp magnètic radial està dissenyat per ser prou fort per desviar substancialment els electrons de baixa massa, però no els ions de gran massa, que tenen un giroradi molt més gran i gairebé no es veuen impedits. La majoria dels electrons queden, doncs, atrapats orbitant a la regió d'alt camp magnètic radial prop del pla de sortida del propulsor, atrapats a E × B (camp elèctric axial i camp magnètic radial). Aquesta rotació orbital dels electrons és un corrent Hall circulant, i és d'això que el propulsor Hall rep el seu nom. Les col·lisions amb altres partícules i parets, així com les inestabilitats del plasma, permeten que alguns dels electrons s'alliberin del camp magnètic i derivin cap a l'ànode.
Aproximadament entre el 20 i el 30% del corrent de descàrrega és un corrent d'electrons, que no produeix empenta, cosa que limita l'eficiència energètica del propulsor; l'altre 70-80% del corrent es troba en els ions. Com que la majoria dels electrons estan atrapats en el corrent Hall, tenen un llarg temps de residència dins del propulsor i són capaços d'ionitzar gairebé tot el propel·lent de xenó, permetent un ús en massa del 90-99%. L'eficiència d'ús en massa del propulsor és, doncs, al voltant del 90%, mentre que l'eficiència del corrent de descàrrega és al voltant del 70%, per a una eficiència combinada del propulsor d'al voltant del 63% (= 90% × 70%). Els propulsors Hall moderns han aconseguit eficiències de fins al 75% mitjançant dissenys avançats.
En comparació amb els coets químics, l'empenta és molt petita, de l'ordre de 83 mN per a un propulsor típic que funciona a 300 V i 1,5 kW. En comparació, el pes d'una moneda com la de 25 centaus dels EUA o una moneda d'euro de 20 cèntims és d'aproximadament 60 mN. Com passa amb totes les formes de propulsió elèctrica per a naus espacials, l'empenta està limitada per la potència disponible, l'eficiència i l'impuls específic.
Tanmateix, els propulsors Hall funcionen amb els impulsos específics elevats que són típics de la propulsió elèctrica. Un avantatge particular dels propulsors Hall, en comparació amb un propulsor iònic en quadrícula, és que la generació i l'acceleració dels ions té lloc en un plasma quasi neutre, de manera que no hi ha cap limitació de corrent saturat de càrrega Child-Langmuir (càrrega espacial) sobre la densitat d'empenta. Això permet propulsors molt més petits en comparació amb els propulsors iònics en quadrícula.
Un altre avantatge és que aquests propulsors poden utilitzar una varietat més àmplia de propel·lents subministrats a l'ànode, fins i tot oxigen, tot i que es necessita alguna cosa fàcilment ionitzable al càtode.[14]
Propulsors
Xenó
El xenó ha estat l'elecció típica de propel·lent per a molts sistemes de propulsió elèctrica, inclosos els propulsors Hall.[15] El propel·lent de xenó s'utilitza a causa del seu alt pes atòmic i baix potencial d'ionització. El xenó és relativament fàcil d'emmagatzemar i, com a gas a temperatures de funcionament de naus espacials, no cal vaporitzar-lo abans del seu ús, a diferència dels propel·lents metàl·lics com el bismut. L'alt pes atòmic del xenó significa que la relació entre l'energia gastada per a la ionització i la unitat de massa és baixa, cosa que fa que el propulsor sigui més eficient.[16]
Criptó
El criptó és una altra opció de propel·lent per als propulsors Hall. El xenó té un potencial d'ionització de 12,1298 eV, mentre que el criptó té un potencial d'ionització de 13,996 eV.[17] Això significa que els propulsors que utilitzen criptó necessiten gastar una energia lleugerament superior per mol per ionitzar-se, cosa que redueix l'eficiència. A més, el criptó és un ió més lleuger, de manera que la massa unitària per energia d'ionització es redueix encara més en comparació amb el xenó. Tanmateix, el xenó pot ser més de deu vegades més car que el criptó per quilogram, cosa que fa que el criptó sigui una opció més econòmica per construir constel·lacions de satèl·lits com la de l'Starlink V1 de SpaceX, els propulsors Hall originals del qual s'alimentaven amb criptó.[18][19]
Argó
SpaceX va desenvolupar un nou propulsor que utilitzava argó com a propel·lent per al seu Starlink V2 mini. El nou propulsor tenia 2,4 vegades l'empenta i 1,5 vegades l'impuls específic que el propulsor anterior de SpaceX que utilitzava criptó.[20] L'argó és aproximadament 100 vegades menys car que el criptó i 1000 vegades menys car que el xenó.[21]
Taula comparativa de propietats i costos dels gasos nobles
| Gas | Símbol | en pes (g/mol) | potencial d'ionització (eV)[22] | unitat de massa per energia d'ionització | preu de referència[23] |
|---|---|---|---|---|---|
| Xenó | Xe | 131,29 | 12.13 | 10.824 | 25 € / l |
| Criptó | Kr | 83.798 | 14.00 | 5.986 | 3 € / l |
| Argó | Ar | 39,95 | 15,81 | 2.527 | 0,12 $ / peu³ |
| Neó | Ne | 20.18 | 21,64 | 0,933 | 504 € / m³ |
| Heli | Ell | 4.002 | 24,59 | 0,163 | 7,21 $ / m³ |
Aplicacions

Els propulsors Hall han estat volant a l'espai des del desembre de 1971, quan la Unió Soviètica va llançar un SPT-50 en un satèl·lit Meteor.[24] Més de 240 propulsors han volat a l'espai des de llavors, amb una taxa d'èxit del 100%.[25] Els propulsors Hall ara volen rutinàriament en satèl·lits de comunicacions comercials LEO i GEO, on s'utilitzen per a la inserció orbital i el manteniment de la posició.
El primer El propulsor Hall que volarà en un satèl·lit occidental va ser un D-55 rus construït per TsNIIMASH, a la nau espacial STEX de l'NRO, llançat el 3 d'octubre de 1998.[26]
El sistema de propulsió solar elèctrica de la nau espacial SMART-1 de l'Agència Espacial Europea utilitzava un propulsor Hall Snecma PPS-1350 -G.[27] SMART-1 va ser una missió de demostració tecnològica que va orbitar la Lluna. Aquest ús del PPS-1350-G, que va començar el 28 de setembre de 2003, va ser el primer ús d'un propulsor Hall fora de l'òrbita terrestre geoestacionària (GEO). Com la majoria dels sistemes de propulsió amb propulsor Hall utilitzats en aplicacions comercials, el propulsor Hall de SMART-1 podia ser regulat en un rang de potència, impuls específic i empenyiment.[28] Té un rang de potència de descàrrega de 0,46–1,19 kW, un impuls específic d'1.100–1.600 s i empenyiment de 30–70 mN.
Els primers satèl·lits petits de la constel·lació SpaceX Starlink utilitzaven propulsors Hall alimentats per criptó per mantenir la posició i sortir de l'òrbita,[29] mentre que els satèl·lits Starlink posteriors utilitzaven propulsors Hall alimentats per argó.[30]
L'estació espacial Tiangong està equipada amb propulsors d'efecte Hall. El mòdul central de Tianhe és propulsat per propulsors químics i quatre propulsors iònics,[31] que s'utilitzen per ajustar i mantenir l'òrbita de l'estació. Els propulsors d'efecte Hall es creen tenint en compte la seguretat de les missions tripulades amb un esforç per prevenir l'erosió i els danys causats per les partícules d'ions accelerades. Es va crear un camp magnètic i un escut ceràmic especialment dissenyat per repel·lir partícules nocives i mantenir la integritat dels propulsors. Segons l'Acadèmia Xinesa de les Ciències, l'accionament iònic utilitzat a Tiangong ha funcionat contínuament durant 8.240 hores sense cap fallada, cosa que indica la seva idoneïtat per a la vida útil de 15 anys designada per a l'estació espacial xinesa.[32] Aquest és el primer propulsor Hall del món en una missió amb capacitat per a humans.[33]
El Laboratori de Propulsió a Jet (JPL) va concedir una llicència comercial exclusiva a Apollo Fusion, dirigit per Mike Cassidy, per a la seva tecnologia de propulsor Hall en miniatura amb protecció magnètica (MaSMi).[34] El gener de 2021, Apollo Fusion va anunciar que havia aconseguit un contracte amb York Space Systems per a una comanda de la seva última versió anomenada "Apollo Constellation Engine".[35]
La missió de la NASA a l'asteroide Psyche utilitza propulsors Hall de gas xenó.[36] L'electricitat prové dels panells solars de 75 metres quadrats de la nau.[37]
Els primers propulsors Hall de la NASA en una missió amb capacitat humana seran una combinació de 6 Propulsors Hall de kW proporcionats per Busek i el Sistema de Propulsió Elèctrica Avançada (AEPS) de la NASA de propulsors Hall de 12,5 kW fabricats per Aerojet Rocketdyne, una empresa de L3Harris Technologies. Serviran com a propulsió principal a l'element de potència i propulsió (PPE) de Maxar per al Lunar Gateway dins del programa Artemis de la NASA.[38] L'alt impuls específic dels propulsors Hall permetrà una elevació d'òrbita eficient i el manteniment de l'estació per a l'òrbita halo polar gairebé rectilínia del Lunar Gateway.
Referències
- ↑ «Ion Thruster Prototype Breaks Records in Tests, Could Send Humans to Mars» (en anglès). space.com, 13-10-2017. Arxivat de l'original el 20 March 2018. [Consulta: 27 abril 2018].
- ↑ Choueiri, Edgar Y. Scientific American, 300, 2, 2009, p. 58–65. Bibcode: 2009SciAm.300b..58C. DOI: 10.1038/scientificamerican0209-58. PMID: 19186707.
- ↑ Janes (1962). "Momentum transfer through magnetic fields" a Proceedings of third symposium on advanced propulsion concepts. 2: 153–175
- ↑ Meyerand (1962). "Momentum Transfer Through the Electric Fields" a Proceedings of Third Symposium on Advanced Propulsion Concepts. 1: 177–190
- ↑ Seikel (1962). "Generation of Thrust – Electromagnetic Thrusters" a Proceedings of the NASA-University Conference on the Science and Technology of Space Exploration. 2: 171–176
- ↑ «Hall thrusters» (en anglès), 14-01-2004. Arxivat de l'original el 28 February 2004.
- ↑ Morozov, A.I. Plasma Physics Reports, 29, 3, 3-2003, p. 235–250. Bibcode: 2003PlPhR..29..235M. DOI: 10.1134/1.1561119.
- ↑ «Native Electric Propulsion Engines Today» (en rus). Novosti Kosmonavtiki, 1999. Arxivat de l'original el 6 June 2011.
- ↑ «Native Electric Propulsion Engines Today» (en rus). Novosti Kosmonavtiki, 1999. Arxivat de l'original el 6 June 2011.
- ↑ «AFIT SPASS Lab Achieves '(AF) Blue Glow'» (en anglès). Air Force Institute of Technology, 13-11-2007. Arxivat de l'original el 22 February 2014.
- ↑ «A year of firsts for electric propulsion» (en anglès americà). Aerospace America, 01-12-2023. Arxivat de l'original el 11 November 2024. [Consulta: 11 novembre 2024].
- ↑ Foust, Jeff. «SpaceX Launches First Upgraded Starlink Satellites» (en anglès). SpaceNews, 28-02-2023. [Consulta: 5 desembre 2023].
- ↑ Lewis, Briley. «NASA's Psyche spacecraft will blaze an unusual blue trail across the solar system» (en anglès). Popular Science, 17-10-2023. Arxivat de l'original el 17 October 2023. [Consulta: 17 octubre 2023].
- ↑ «Hall-Effect Stationary Plasma thrusters». Electric Propulsion for Inter-Orbital Vehicles. Arxivat de l'original el 17 July 2013. [Consulta: 16 juny 2014]. Arxivat 10 October 2007 a Wayback Machine.
- ↑ «Krypton Hall effect thruster for spacecraft propulsion» (en anglès). ScienceDaily. Arxivat de l'original el 28 April 2021. [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ «Hall Thruster Project» (en anglès). w3.pppl.gov. [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ «The elements of the periodic table sorted by ionization energy» (en anglès). www.lenntech.com. Arxivat de l'original el 12 November 2020. [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ «Krypton Hall effect thruster for spacecraft propulsion» (en anglès). ScienceDaily. Arxivat de l'original el 28 April 2021. [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ «Starlink Press Kit» (en anglès). SpaceX, 15-05-2019. Arxivat de l'original el 15 May 2019. [Consulta: 12 novembre 2019].
- ↑ Foust, Jeff. «SpaceX Launches First Upgraded Starlink Satellites» (en anglès). SpaceNews, 28-02-2023. [Consulta: 5 desembre 2023].
- ↑ Shuen-Chen Hwang. «Noble Gases». A: Kirk Othmer Encyclopedia of Chemical Technology (en anglès). Wiley, 2005, p. 343–383. DOI 10.1002/0471238961.0701190508230114.a01. ISBN 978-0-471-23896-6.
- ↑ «The elements of the periodic table sorted by ionization energy» (en anglès). www.lenntech.com. Arxivat de l'original el 12 November 2020. [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ «Chemical elements by market price» (en anglès). Arxivat de l'original el 24 October 2023. [Consulta: 17 setembre 2023]. Using the Reference Price column, as the cost per unit weight values are inconsistent. The table provides dates that appear to be when quotes were obtained, but has links only to generic supplier websites.
- ↑ Turner, Martin J.L.. Rocket and Spacecraft Propulsion: Principles, Practice and New Developments (en anglès). Springer Science & Business Media, 2008, p. 197. ISBN 978-3-540-69203-4.
- ↑ Meyer, Mike. «In-space propulsion systems roadmap» (en anglès), 01-04-2012. Arxivat de l'original el 9 October 2022.
- ↑ «National Reconnaissance Office Satellite Successfully Launched» (en anglès). Naval Research Laboratory (Press Release), 03-10-1998. Arxivat de l'original el 13 November 2011.
- ↑ Cornu, Nicolas (2007). "PPS1350 Qualification Demonstration: 10500 hrs on the Ground and 5000 hrs in Flight" a 43rd AIAA/ASME/SAE/ASEE Joint Propulsion Conference & Exhibit.
- ↑ «Ion engine gets SMART-1 to the Moon: Electric Propulsion Subsystem». , 31-08-2006.
- ↑ «Starlink Press Kit» (en anglès). SpaceX, 15-05-2019. Arxivat de l'original el 15 May 2019. [Consulta: 12 novembre 2019].
- ↑ Foust, Jeff. «SpaceX Launches First Upgraded Starlink Satellites» (en anglès). SpaceNews, 28-02-2023. [Consulta: 5 desembre 2023].
- ↑ Jones, Andrew. «Three Decades in the Making, China's Space Station Launches This Week» (en anglès). IEEE, 28-04-2021. Arxivat de l'original el 25 December 2024. [Consulta: 31 juliol 2024].
- ↑ Chen, Stephen. «How China's space station could help power astronauts to Mars» (en anglès), 02-06-2021. Arxivat de l'original el 22 June 2021. [Consulta: 22 juny 2021].
- ↑ 张 (Zhang), 保淑 (Baoshu). «配置4台霍尔电推进发动机 "天宫"掀起太空动力变革» (en chinese). 中国新闻网, 21-06-2021. Arxivat de l'original el 6 July 2021. [Consulta: 18 juliol 2021].
- ↑ Foust, Jeff. «Apollo Fusion obtains Hall thruster technology from JPL» (en anglès). Spacenews.com, 07-05-2019. [Consulta: 27 gener 2021].
- ↑ «Apollo Fusion wins electric propulsion order from York Space Systems». , 27-01-2021.
- ↑ «Psyche's Hall Thruster» (en anglès). NASA Jet Propulsion Laboratory. Arxivat de l'original el 8 March 2022. [Consulta: 8 març 2022].
- ↑ «Up Close With a Solar Panel on Psyche» (en anglès). NASA Jet Propulsion Laboratory. [Consulta: 8 març 2022].
- ↑ Sands, Kelly. «We're Fired Up! Gateway's Propulsion System Passes First Test» (en anglès). NASA, 30-03-2021. Arxivat de l'original el 25 April 2021. [Consulta: 27 abril 2021].