Prospero Gallinari
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1r gener 1951  Reggio de l’Emília (Itàlia) | ||
| Mort | 14 gener 2013 (62 anys) Reggio de l’Emília (Itàlia) | ||
| Causa de mort | causes naturals | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | activista polític | ||
| Membre de | |||
| Família | |||
| Cònjuge | Anna Laura Braghetti | ||
| Cronologia | |||
| 3 maig 1979 | atemptat a la seu regional de Democràcia Cristiana a Roma | ||
| 16 març 1978 | emboscada a Via Fani
| ||
Prospero Gallinari, conegut amb el nom de guerra Giuseppe[1] o Gallo,[a] (Reggio de l'Emília, 1 de gener de 1951 - Reggio de l'Emília, 14 de gener de 2013) va ser un activista polític comunista italià, membre del grup armat de les Brigades Roges (BR) a les dècades de 1970 i 1980.[2]
Orígens
Gallinari va néixer el 1951 a la ciutat de Reggio de l'Emília, a l'Emília-Romanya, en una família de pagesos de tradició comunista.[3] De molt jove, va entrar a la Federació Juvenil Comunista Italiana, en la qual va romandre fins a finals dels anys 1960. Posteriorment, va emigrar a Milà, deixant la seva ciutat natal.[4]
Trajectòria militant
El 1969, juntament amb Alberto Franceschini i altres exmilitants comunistes, Gallinari va decidir dedicar-se a la lluita armada.[5] Després d'un curt període com a membre del Superclan (una organització majoritàriament desconeguda formada per Corrado Simioni, que més tard va ser acusat de ser el cervell polític de les Brigades Roges durant el lideratge de Mario Moretti), es va convertir en membre de les Brigades Roges, inicialment com a col·laborador extern i després com a membre clandestí de ple dret a partir de 1973.
El 1974 va participar en el segrest del jutge Mario Sossi i, posteriorment, va ser arrestat a Torí, juntament amb Alfred Bonavita. El 1976 es va escapar de la presó de Treviso. Aleshores pertanyia a la cèl·lula romana de les BR i va tenir un paper rellevant en el segrest d'Aldo Moro, un ex-primer ministre demòcrata-cristià d'Itàlia (març de 1978).[5] Gallinari va ser un dels integrants que van emboscar el cotxe del polític a la Via Fani de Roma, assassinant tres dels policies que formaven part de l'escorta armada de Moro. Després d'aquest segrest, Gallinari va esdevenir membre del comitè executiu de les BR.[2] Moro va ser posteriorment assassinat, en circumstàncies obscures, el maig següent.
Detenció
El 24 de setembre de 1979 va ser detingut mentre canviava les matrícules dels cotxes que s'utilitzarien en una acció de les Brigades Roges. La policia italiana li va disparar dos trets abans de l'arrest i va ser sotmès a una operació d'emergència de cinc hores.[6] D'inici va ser condemnat per l'assassinat de Moro. Tanmateix, més tard, es va saber que no havia estat Gallinari, sinó un altre militant de les Brigades Roges, Germano Maccari.[7] Segons les reconstruccions oficials del judici, Gallinari era present a l'amagatall de les BR a Roma, on Moro va ser detingut durant 55 dies, juntament amb Moretti, Anna Laura Braghetti i Germano Maccari.[1] Durant la seva detenció, Gallinari va ser un dels pocs membres de les BR que no va col·laborar amb la justícia italiana. En canvi, va continuar tenint contactes amb els membres lliures de l'organització i va participar indirectament en els seus debats polítics.
Règim de semillibertat
L'octubre de 1988, després que la majoria d'integrants de l'organització estiguessin en règim de detenció o empresonament, va signar un document conjunt amb la resta de presos de les BR que confirmava la seva línia continuista.[8] A causa de problemes de salut relacionats amb les ferides que va rebre durant la seva detenció el 1979, va poder passar certs períodes de temps fora dels murs de la presó.[9] El març de 2006, va publicar un llibre autobiogràfic, titulat Un contadino nella Metropoli. Ricordi di un militante delle Brigrate Rosse (en català, "Un compatriota a la metròpoli. Records d'un militant de les Brigades Roges"), proporcionant la seva pròpia versió de les gestes de les Brigades Roges.[10]
Mort
El matí del 14 de gener de 2013 se'l va trobar inconscient al garatge de casa seva, a Reggio de l'Emília, i va ser traslladat a un hospital, on se'l va declarar mort.[11]
Notes
- ↑ Traduït al català, «gall»; derivat del seu cognom i anàleg al nom de guerra usat pel polític i partisà comunista Luigi Longo durant la Resistència italiana.
Referències
- 1 2 «Prospero Gallinari - "Giuseppe"» (en italià). BrigateRosse.org. Arxivat de l'original el 3 de setembre de 2005. [Consulta: 12 gener 2026].
- 1 2 Morann, Sue Ellen. Inside a Terrorist Group: The Red Brigades of Italy (en anglès). DIANE Publishing, 1987, p. 21. ISBN 978-0-941375-08-5.
- ↑ «Militant who kidnapped Italy’s former PM dies» (en anglès). The Gulf Today, 15-01-2013. Arxivat de l'original el 21 de febrer de 2014 [Consulta: 12 gener 2026].
- ↑ Cheles, Luciano; Sponza, Lucio. The Art of Persuasion: Political Communication in Italy from 1945 to 1990s (en anglès). Manchester University Press, 2001, p. 226. ISBN 978-0-7190-4170-9.
- 1 2 «Prospero Gallinari: Un contadino nella metropoli» (en italià). Rai News 24, 08-07-2006. Arxivat de l'original el 22 de juliol de 2011. [Consulta: 12 gener 2026].
- ↑ «Brigades "father" shot» (en anglès). Ottawa Citizen, 25-09-1979 [Consulta: 12 gener 2026].
- ↑ Antonello, Pierpaolo; O'Leary, Alan. Imagining Terrorism: The Rhetoric and Representation of Political Violence in Italy 1969-2009 (en anglès). MHRA, 2009, p. 151. ISBN 978-1-906540-48-7.
- ↑ «Intervista a: Prospero Gallinari» (en italià). Vuotoaperdere.org, 03-09-2007. [Consulta: 12 gener 2026].
- ↑ «Prospero Gallinari» (en italià). Rifondazione-Cinecitta.org. Arxivat de l'original el 1 de gener de 2011. [Consulta: 12 gener 2026].
- ↑ «Un contadino nella metropoli. Ricordi di un militante delle Brigrate Rosse - Prospero Gallinari» (en italià). EdizioniPGreco.it. [Consulta: 13 gener 2026].
- ↑ «Morto l'ex brigatista Prospero Gallinari» (en italià). Corriere della Sera, 14-01-2013. [Consulta: 12 gener 2026].