Psicalipsi

«Pepita Melia, la gentil tiple que cada dia agrada més i és més aplaudida en ABC»» (La Hoja de Parra, 1911)

«Psicalipsi»[1][2] i els seus derivats adjectius «psicalíptic» i «psicalíptica» són termes de l’argot teatral i literari espanyol de la primera meitat del segleXX.[3][4][5][6][7]

Etimologia

El terme fou recollit el 1917, al Diccionario de la Lengua Española de José Alemany y Bolufer,[8]definida per l'Acadèmia com a manifestació "múrria" de l'erotisme amb ‘intenció maliciosa’ de fons sexual, partint d'una posició moralista del pensament. L'etimologia grega proposada pels acadèmics de la llengua és del grec «σῦκον», figa, i «ἄλειψις», fregament o acció d'untar.[9] Joan Corominas –segons el viccionari– dona com a etimologies «sỹkon» (vulva) i «aleiptikós» ("massatjador"), i Federico Ruiz Morcuende el situava encunyat en la primavera de 1902 per a l'anunci d'una ‘novel·leta pornogràfica’.[10]

Història

«Nuestras artistas. ¿...?» (La Hoja de Parra, 1911)

Prenent picades d'ullet i pautes del teatre de varietats, el sainet, el 'género chico', en general,[11] i la revista musical espanyola, en particular, la moda psicalíptica que havia nascut al Teatro Eslava va inundar els escenaris més populars de Madrid.[12] L’anomenada "ola verde",[4] castissa, espontània i vulgar com un quart de segle abans havien estat els «bufos madrileços». El furor psicalíptic, fill del cuplet eròtic i amb pretensions literàries com la seva germana l’astracanada,[13] inundaria els subgèneres teatrals fruit del teatre per hores.[14] Va aconseguir caràcter nacional amb la "revista de varietats",[15][16] i nominalment arribaria a generar peces com la titulada El arte sicalíptico, sainet líric en un acte i dos quadres, publicat en 1907..[17] Ja en el segle segle XXI podria destacar-se l'estudi dedicat al tema pel periodista António Gómez: Las picardías de nuestros abuelos.[18]

Origen de la psicalíptica

«La sicalipsis a la orden del día» (Diario de Valencia, 1912)

El crític Augusto Martínez Olmedilla en el seu Anecdotario de la farándula madrileña descriu algunes anècdotes sobre el suposat origen de la sicalipsis i el sicalíptic,[4] excrescència lexicogràfica com abans havien estat les suripantas i després el soflamen.[a] I atribueix l'origen rocambolesc de la paraula a l'editor barceloní Ramón Sopena López que amb motiu de la publicació del seu luxós Portfolio del desnudo (amb pintures famoses i fotos de dones encara més famoses en la seva època), i comunicant-li les seves expectatives al periodista Félix Limendoux, encarregat de redactar els peus de les làmines, li va dir:

« Quiero algo grande, que no se haya hecho nunca: una cosa...¡sicalíptica! »

Tot sembla indicar que l'editor va voler dir "apocalíptica" o una cosa similar. Però Limendoux, amb instint periodístic, va apuntar la paraulota i la va usar a preu fet com eslògan del Portfolio del desnudo. Poc després, els crítics teatrals van recollir la troballa per a aplicar-la a l’ "ola verde" que negava les taules del teatre nacional.[4] La versió d’Olmedilla sembla coincidir amb la de l'erudit Corominas que la considerava «una "creació comercial arbitrària", en la invenció de la qual han pogut contribuir altres paraules com a sibarític, apocalíptic, etc.».[19]

Vegeu també

  • Astracanada
  • Teatro Chino de Manolita Chen

Notes

  1. ↑ Les suripantas, també 'd'origen grec' i nascudes en l'obra El joven Telémaco de José Rogel Soriano, van prendre el seu capritxós nom de la tornada que un cor de belles i seductores interpretava en aquesta peça, joia dels referits "bufos madrileños", i que el seu cantable macarrònic sonava així: «Suripanta la suripanta, macatrunqui de somatén, sunfáriben sunfaridon, melitónimen sonpén». Quant a l'origen del terme soflamen, que no arribaria a sortir d'entre bastidors però va ser molt popular en els camerinos, feia referència a una pasta emmotllable usada pels actors per a caracteritzar els seus rostres, desfigurant les faccions, creant botó i altres inflors, augmentant nassos, pòmuls, barbetes i fins a orelles. Olmedilla, tirant de llegenda potser, atribueix el seu origen a l'actor Pepe Santiago, que envaït en la intimitat del seu camerino per un pesat quan s'estava aplicant la pasta i preguntat pel seu nom, l'actor va respondre molt seriós: "Es diu soflamen". Anècdota que es va fer molt popular entre els fills de Talia.

Referències

  1. ↑ Què ens van deixar els anys daurats del Paral·lel?, ara.cat, 22 de setembre de 2023
  2. ↑ De cuplets i transvestits, El Periódico, 8 de setembre de 2010
  3. ↑ Iñíguez Barrena, 1999, p. 131.
  4. 1 2 3 4 Olmedilla, 1947, p. 298.
  5. ↑ Retana , Álvaro. Las locas de postín. Stockcero, 2013, p. XV. ISBN 9781934768617.
  6. ↑ Rodríguez Rivero , Manuel «La edad de oro de la sicalipsis». Babelia. Diario El Pais, 12-11-2014.
  7. ↑ «Sicalíptico (1904)» (en castellà).
  8. ↑ «Sicalíptico». dirae.es.
  9. ↑
  10. ↑ Ruiz Morcuende, Federico. «Sicalipsis» (en castellà). interclásica (Universidad de Murcia).
  11. ↑ Del Moral Ruiz, 2009, p. 243-4.
  12. ↑ Blasco Magraner, José Salvador «Los inicios del erotismo en la escena teatral lírica madrileña. Vicente Lleó y el género sicalíptico». Cuadernos de Bellas Artes.
  13. ↑ Diaz de Escovar, 1931, p. 201.
  14. ↑ Barrera, 1983.
  15. ↑ Oleti, Isabel. «Sicalipsis en el Artenbrut». El País.
  16. ↑ Olmedilla, 1947, p. 298-9.
  17. ↑ Simón Palmer, María del Carmen. Manuscritos dramáticos de los siglos XVIII-XX (en castellà), 1979, p. 65.
  18. ↑ Gómez, Antonio. «Las picardías». Gong Ed..
  19. ↑ Ruiz Morcuende, 1919.

Bibliografia