Psicologia individual

La psicologia individual (alemany: Individualpsychologie) és un mètode psicològic i una escola de pensament fundada pel psiquiatre austríac Alfred Adler.[1][2][3][4] Adler va formular una teoria de la personalitat que emfatitza els orígens socials i contextuals del comportament: les circumstàncies en què una persona neix i creix configuren el desenvolupament de la personalitat i els seus objectius vitals.[5]
En desenvolupar la psicologia individual, Adler va trencar amb l'escola psicoanalítica de Sigmund Freud i va establir un enfocament independent que emfatitzava els factors socials, els objectius i una comprensió holística de la persona en lloc dels impulsos freudians.[6][7] Adler inicialment va descriure el seu treball com a «psicoanàlisi lliure», però més endavant va rebutjar l'etiqueta de «psicoanàlisi» per al seu mètode, preferint el terme «psicologia individual» per a emfatitzar la indivisibilitat de la persona.[8]
El terme «individu» assenyala la insistència d'Adler en que una persona ha de ser tractada com un tot unificat i dirigit a un objectiu, en lloc de com un conjunt d'impulsos o parts en conflicte. La psicologia individual també emfatitza la integració social dels humans: el benestar està vinculat a la pertinença i la contribució a la comunitat, un concepte que Adler va anomenar «interès social» (Gemeinschaftsgefühl).[9]
Característiques
El model d'Adler s'allunya de l'èmfasi freudià en el sexe i la libido i, en canvi, se centra en com els individus avaluen i responen al seu món, en particular a les demandes socials, vocacionals i amoroses que troben.[10] Adler argumentava que les persones s'enfronten a tres tasques vitals principals: la societat (comunitat), el treball (ocupació) i l'amor (relacions) i que la manera com s'encaren a aquestes tasques configura llur personalitat.[11]
Adler va emfatitzar el paper de les primeres experiències (inclosos els fills no desitjats, la inferioritat d'òrgans i l'ordre de naixement) en la formació dels objectius subjectius i l'estil de vida d'una persona, tot i que també va emfatitzar la capacitat creativa de l'individu per a donar forma a la seva existència.[12]
Compensació
Adler va proposar que els sentiments d'inferioritat són forces motivacionals centrals. Les persones desenvolupen estratègies per a compensar les debilitats percebudes; aquestes estratègies poden ser adaptatives o desadaptatives depenent dels objectius i la connexió social de l'individu.[13] Adler va introduir el concepte de «compensació» com els esforços per a contrarestar les deficiències físiques o psicològiques. De vegades considerava els comportaments neuròtics com a reaccions defensives o compensatòries a la inferioritat percebuda.[14]
Sofie Lazarsfeld, una estudiant influenciada per Adler, va argumentar que el desenvolupament típic inclou l'estímul, la persistència i la cooperació; però en condicions adverses, els infants poden compensar en excés i desenvolupar un esforç problemàtic que pot conduir a dificultats psicològiques.[15] Algunes persones responen a la insuficiència percebuda resignant-se a les limitacions, retirant-se dels reptes i de les oportunitats de creixement.[16]
La sobrecompensació es produeix quan els esforços per a superar la inferioritat percebuda esdevenen excessius; exemples citats històricament (per exemple, l'entrenament intensiu de Demòstenes per a superar un defecte de la parla) il·lustren com la compensació pot produir un èxit notable, però Adler va advertir que la sobrecompensació patològica pot esdevenir neuròtica.[17] Adler distingia els sentiments primaris d'inferioritat (experiències normals de petitesa i dependència en nadons/infants) de la inferioritat secundària (sentiments adults d'insuficiència derivats d'objectius poc realistes). Un complex d'inferioritat descriu una sensació persistent i desadaptativa d'inadequació que afecta el funcionament.[18]
El Gemeinschaftsgefühl ('sentiment comunitari o interès social') és un constructe adlerià bàsic que engloba elements afectius, cognitius i conductuals: sentir-se connectat amb la humanitat, reconèixer la interdependència i actuar pel bé comú. Adler va emfatitzar progressivament aquest constructe en els seus escrits posteriors.[19]
Adler també va descriure l'«entotsolament» com el retir a una fantasia privada de superioritat, una «compensació final» o un pla de vida secret, que protegeix l'ego fràgil però que és fràgil i vulnerable a la tensió interna i als reptes externs.[20] L'èmfasi d'Adler en la indivisibilitat de la persona, considerant la personalitat com un tot unificat i dirigit a un objectiu, distingeix el seu enfocament i dona importància a la interacció dels factors biològics i socials en la seva formació.[21]
Vigència

Les idees adlerianes continuen influint en la pràctica i la teoria de la psicoteràpia. Les organitzacions i els instituts de formació adlerians contemporanis apliquen els ensenyaments d'Adler en psicoteràpia, educació i programes comunitaris, sovint integrant els seus principis amb altres enfocaments terapèutics.[22][23] La teoria adleriana proposa que el comportament està orientat cap al creixement i la recerca de la importància i la pertinença. L'esforç pot ser constructiu (cap a la utilitat social) o destructiu (cap al poder sobre els altres) depenent dels objectius i l'interès social.[24]
L'estil de vida denota el patró característic d'objectius, concepció del món i estratègies de l'individu per assolir-los. Es forma aviat i organitza el comportament a través de les relacions, la feina i l'amor.[25] Adler va proposar que les persones creïn un objectiu final fictici: un ideal orientat al futur que organitzi el comportament. Aquesta «causa final» guia les accions i dona un significat subjectiu a l'esforç i la compensació.[26] La lògica privada fa referència al raonament idiosincràtic que justifica l'estil de vida d'un individu; les tendències de salvaguarda són estratègies cognitives o conductuals (per exemple, símptomes, agressivitat, retraïment) que s'utilitzen per a protegir l'autoestima fràgil i evitar el fracàs.[27]
La psicoteràpia adleriana clàssica pot ser individual, de parella o familiar i sovint segueix un model orientat al creixement i basat en l'estímul. Les tècniques inclouen preguntes socràtiques, interpretació de les tasques de la vida i els primers records, jocs de rol, imatges guiades i «prescripció» del símptoma per a reduir-ne l'eficàcia.[28] Un esquema comú de sis fases utilitzat per la psicologia clínica adleriana clàssica inclou establir una bona relació i avaluació, promoure la comprensió del pla de vida, fomentar experiències correctives, desafiar la lògica privada i reforçar l'interès social i el compromís comunitari.[29] La teràpia adleriana clàssica s'utilitza amb individus al llarg de la vida i és adaptable tant a formats a curt com a llarg termini.
Els principis adlerians s'han aplicat en programes de formació de professorat, educació parental i tallers de relació de parella destinats a augmentar la cooperació, la criança democràtica dels fills i millorar el funcionament familiar.[30] Existeixen dos corrents contemporanis principals: els que segueixen directament la pràctica clàssica adleriana i els que van ser influenciats per Rudolf Dreikurs, que va popularitzar les idees adlerianes als Estats Units d'Amèrica i va emfatitzar la pertinença social i els enfocaments democràtics de l'educació i la criança.[8]
Karl Popper i altres han criticat la psicologia adleriana (com la psicoanàlisi) per ser difícil de falsar i, per tant, problemàtica des d'una perspectiva estricta de falsabilitat científica.[31]
Referències
- ↑ Adler, Alfred. The Practice And Theory Of Individual Psychology (en anglès). Londres: Kegan Paul, Trench, Trubner & Co., 1924. ISBN 9781136330094. OCLC 862745962.
- ↑ Fall, K.A.. Theoretical Models of Counseling and Psychotherapy. Brunner-Routledge, 2002.
- ↑ Adler, Alfred. The Practice and Theory of Individual Psychology. Martino Fine Books, 2011. ISBN 978-1614271437.
- ↑ Adler, Alfred; Radin, Paul. «The Practice and Theory of Individual Psychology». Internet Archive p. 1, 16, 22, 1955. [Consulta: 6 febrer 2025].
- ↑ Dimond, Richard E.; Munz, David C. Psychological Reports, 21, 3, 12-1967, p. 829–833. DOI: 10.2466/pr0.1967.21.3.829. PMID: 6079645.
- ↑ Dinkmeyer, D.C.. Adlerian Counseling and Psychotherapy. Brooks/Cole, 1979.
- ↑ Hoffman, Edward. The Drive for Self: Alfred Adler and the Founding of Individual Psychology. Addison-Wesley, 1994.
- 1 2 Mosak, H.H.. Early Recollections: Interpretive Method and Application. Routledge, 2006.
- ↑ «Social interest». American Psychological Association. [Consulta: 6 febrer 2025].
- ↑ Lantz, Sarah E. StatPearls, 2025. PMID: 32491458 [Consulta: 9 setembre 2025].
- ↑ Chao, Ruth Chu-Lien. Counseling Psychology: An Integrated Positive Psychological Approach. John Wiley & Sons, 2015, p. 81.
- ↑ «Alfred Adler Theory Of Individual Psychology & Personality», 24-01-2024. [Consulta: 9 setembre 2025].
- ↑ Rathus, Spencer A. Psychology: Concepts and Connections. 10. Wadsworth, 2012, p. 429.
- ↑ Tudor, Keith. Adlerian Psychotherapy: An Advanced Approach to Individual Psychology. Routledge, 2014.
- ↑ Lazarsfeld, S. Die psychologie der entmutigung [The psychology of discouragement]. 16(2). Internationale Zeitschrift für Individualpsychologie, 1938, p. 119–128.
- ↑ «Individual Psychology Theory of Adler – Fromemuseum.org». [Consulta: 20 novembre 2021].
- ↑ Adler, Alfred. Über den nervösen Charakter. J. F. Bergmann, 1912.
- ↑ «Inferiority Complex». American Psychological Association. [Consulta: 6 febrer 2025].
- ↑ Adler, Alfred. Superiority and Social Interest: A Collection of Later Writings, 1964.
- ↑ Berne, Eric. What Do You Say After You Say Hello?, 1974, p. 58.
- ↑ Sommers-Flanagan, J. Counselling and Psychotherapy Theories in Context and Practice, 2012, p. 82.
- ↑ «Adlerian Therapy: Key Concepts & Techniques». [Consulta: 21 març 2025].
- ↑ Ellenberger, Henri F. The Discovery of the Unconscious, 1970.
- ↑ Green, Rosalyn. Theory and Practice of Adlerian Psychology. University Readers Inc., 2012, p. 44.
- ↑ Carlson, Jon; Matt Englar-Carlson. Adlerian Psychotherapy, 2017.
- ↑ Adler, Alfred. Understanding Human Nature, 1992.
- ↑ Corey, Gerald. Theory and Practice of Counseling and Psychotherapy, 2012, p. 105.
- ↑ Oberst, U.E.. Adlerian Psychotherapy: An Advanced Approach to Individual Psychology, 2003.
- ↑ «Stages of Classical Adlerian Psychology». [Consulta: 6 febrer 2025].
- ↑ Dreikurs, Rudolf. Children: The Challenge, 1964.
- ↑ Popper, K.R.. Conjectures and Refutations, 1963.